Xino Xano per Catalunya

Copons

17 abril 20192016, Copons, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Copons és un municipi de la comarca l’Anoia (Barcelona)

A Copons hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	1
Total	306 (2018)
• Densitat	16,36 hab/km²
Llar	33 (1553)
Gentilici	Coponenc, coponenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Copons, de 21,74 km ² , és al NW d’Igualada, en contacte amb la Segarra Calafina. Limita al N amb els termes de Veciana i els Prats de Rei, a l’E amb Rubió, al S amb el municipi de Jorba i l’enclavament de Veciana i a l’W amb el terme de Sant Guim de Freixenet (ja de la Segarra). Es troba entre dues valls al peu de les serres de Rubió (681 m) i dels Vinyals (661 m), drenades per la Riera Gran o torrent de l’Olla, que rep la riera de Veciana just quan aquesta entra al municipi, i la riera de Sant Pere, que formen l’aiguabarreig al sector de capçalera de l’Anoia en sortir de l’altiplà de Calaf i entrar a la Conca d’Òdena, al S de la vila. El sector forestal del terme va patir greument les conseqüències dels focs del 1986. Tot i que el terreny s’està refent lentament, el garrigar i els ermots ocupen una part important de la superfície municipal. Els pinars són força esclarissats. D’altra banda, té molta anomenada el pi centenari del Quildo.

El terme comprèn la vila de Copons, cap de municipi, i les caseries de Viladases, a la banda de ponent del municipi, i de Sant Pere de Copons, dit també Sant Pere de Comalats, o simplement Sant Pere, al NE, on subsisteix una església romànica d’una nau sobrealçada i absis semicircular i campanar de paret. Hi ha també molins antics, com el Molí Vilella, fariner, i el Molí Lloretó, que fou construït al segle XVI i va funcionar fins al principi del segle XX.

Resseguint l’antic camí ral de Calaf a Igualada, travessa el terme la carretera d’Igualada a Tremp (C-1412), que surt de la A-2 havent passat el poble de Jorba i que ha estat millorada en el seu traçat recentment. Un branc al N de Copons uneix la vila amb Veciana

El Poble

La vila de Copons (432 m d’altitud), que aconseguí el títol honorífic el 1348, s’edificà a l’esperó format per la confluència de la Riera Gran amb la de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi hagué els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part baixa s’estengueren la Vilanova i el Raval, amb la formació del carrer Major. Al carrer d’Àngel Guimerà hi ha l’ajuntament i Cal Segura, un interessant edifici que té a la dovella de l’entrada la data de 1602. L’expansió urbana més notable de Copons fou la realitzada durant el segle XVIII, com ho acrediten el seguit de cases distingides amb dovelles blasonades i amb grans caires i brancals de pedra picada. L’actual església parroquial de Santa Maria de Copons fou acabada el 1754 i consta d’amples naus i d’un esvelt campanar octagonal. S’hi accedeix per una gran escalinata i al davant s’alça una creu de terme. Són notables la plaça, en bona part porticada, i la capella de Sant Joan, erigida al centre de la vila.

El 1950 s’inaugurà l’Aula Cultural de l’Ajuntament de Copons. Hi ha, a més, algunes instal·lacions i associacions esportives.

Festes

Entre les festes tradicionals cal esmentar la festa major, que se celebra per la Mare de Déu d’Agost, la festa votiva de Sant Sebastià al gener i la festa dels Traginers, al setembre.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”472cdd2b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Copons{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Castellolí

4 abril 20192016, Castellolí, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Castellolí és un municipi de la comarca Anoia (Barcelona)

A Castellolí hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Capital	Castellolí
Entitats de població	3
Població
Total	610 (2018)
• Densitat	24,11 hab/km²
Llar	20 (1553)
Gentilici	Castellolinenc, castellolinenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Castellolí, de 25,28 km ² , limita amb els municipis del Bruc (E), Piera (SE), la Pobla de Claramunt (SW), Òdena (W) i Castellfollit del Boix, ja al Bages (N). Es troba al sector de llevant de la Conca d’Òdena, en una vall excavada per una sèrie de torrents que davallen sobretot de les muntanyes del coll del Bruc, a l’E, i del puig de l’Aguilera (623 m), a l’W, que formen la riera de Castellolí, afluent de l’Anoia per l’esquerra entre Igualada i la Pobla de Claramunt. També drena el terme la capçalera del torrent del Forn d’en Mouner, que aflueix a l’Anoia al terme de la Pobla, la qual s’origina entre el turó de la Creu d’en Mabres i la serra de la Monja (706 m al turó de l’Avellana).

El terme comprèn el poble de Castellolí, cap de municipi, el veïnat de Ca n’Alzina (o de les Cases de l’Alzina), el Raval de Sant Feliu, que correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Feliu de la Vall, la urbanització dels Pinyerets i nombroses masies esparses.

La carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, que travessa el terme d’W a E i que passava pel mig del poble, tenia una sèrie de revolts i desnivells que feien molt difícil i perillós el recorregut (pujada de Sant Sebastià, o els coneguts revolts de Can Llucià); en 1971-75 el trajecte antic va ser gairebé suprimit del tot: la carretera, autovia des de la dècada del 1990, ara anomenada A-2, fa una travessia exterior al poble i a l’extrem de llevant del terme hi ha la major part dels túnels del Bruc, que salven el coll del Bruc (620 m).

El Poble

El poble de Castellolí és a 416 m d’altitud, vora l’antic camí ral, després convertit en carretera. El 2005 comptava amb 265 h. Aquí es bastí a partir del 1940 la tercera església parroquial de Sant Vicenç de Castellolí, de maons i neoromànica. Entre altres associacions, funciona al municipi la societat La Brillante, que s’ocupa de diversos actes culturals i recreatius. El poble disposa també d’una petita biblioteca.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major de la Primavera o del Roser, que s’escau pel maig, i al gener la festa major d’hivern de Sant Vicenç.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”f8c4abe7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellolí{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Carme

20 febrer 20192013, Carme, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	3
Total	783 (2018)
• Densitat	66,92 hab/km²
Llar	19 (1553)
Gentilici	Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”61431bd5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Carme{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’ajuntament

Pàgines web

Capellades

19 febrer 20192013, Capellades, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Total	5.211 (2018)
• Densitat	1.796,9 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km². Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”bd2e579d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Capellades{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Calaf

3 febrer 20192012, Calaf, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Calaf és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Calaf hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	2
Total	3.547 (2018)
• Densitat	385,54 hab/km²
Llar	128 (1553)
Gentilici	Calafí, calafina

Breu historia del municipi

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km², però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

El Poble

La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”fb53b109″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Calaf{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Calaf

Poble Conill

1 febrer 20192012, Municipi Pujalt, Municipis Anoia, Poble Conill, Província BarcelonaPere Gasso

Conill és un poble del municipi de Pujalt comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Conill hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Capital	Pujalt
Entitats de població	5
Població
Total	207 (2018)
• Densitat	6,59 hab/km²
Llar	70 (1553)
Gentilici	Pujalenc, pujalenca

Entitat de població	Habitants
Astor, l’	36
Conill	53
Guàrdia Pilosa, la	14
Pujalt	94
Vilamajor	11

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km² d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumància.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”ce46c71f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Conill catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Bellprat

21 gener 20192013, Bellprat, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Bellprat és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Bellprat hi anem el 12 de octubre de 2013

Argençola

20 gener 20192017, Argençola, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Argençola es un municipi de la comarca de l’ Anoia (Barcelona)

A Argençola hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	7
Total	219 (2018)
• Densitat	4,65 hab/km²
Llar	61 (1553)
Gentilici	Argençolenc, argençolenca

Entitat de població	Habitants
Argençola	82
Carbasí	26
Clariana	49
Contrast	17
Plans de Ferran, els	8
Porquerisses i Albarells	46
Rocamora	10
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Argençola, de 47,09 km², un dels més extensos de la comarca, és situat al seu extrem de ponent, al límit amb la Segarra i amb la Conca de Barberà. Limita amb Santa Coloma de Queralt (a la Conca de Barberà), al SW, a l’W amb Talavera (de la Segarra), on hi ha el límit de les tres comarques i de les tres províncies de Tarragona, Lleida, i Barcelona, i amb els termes de Montmaneu (NW), Sant Guim de Freixenet (Segarra), Veciana (N), Jorba (E) i Sant Martí de Tous (SE).

El territori forma part dels primers altiplans segarrencs, drenats pel torrent del Molí, un dels afluents de capçalera de l’Anoia (al NW del terme) i la riera de Clariana, afluent per la dreta del mateix riu dins el terme de Jorba, que travessa el municipi d’W a E. Comprèn, a més del poble d’Argençola, cap de municipi, els pobles de Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora d’Argençola, la caseria dels Plans de Ferran i els antics llocs de la Goda i Tolosa.

Travessa el sector meridional la carretera comarcal C-37 d’Igualada a Santa Coloma de Queralt (amb un ramal a Clariana) i el septentrional la A-2 de Madrid a França per la Jonquera, l’antic camí ral, on hi ha l’antic hostal del Violí i de la qual surt un ramal a Argençola, a Porquerisses i Albarells, i un altre a la Panadella, vers Carbasí. Altres vies menors comuniquen diversos indrets del terme.

El Poble

El poble d’Argençola, que tenia 70 h el 2005, és situat a 768 m d’altitud, al sector de ponent del terme, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, en un promontori al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell d’Argençola. El poble és format per un petit grup de cases i per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Argençola, esmentada des del 1031; la primitiva, consagrada de nou el 1087, era situada un xic més avall de la nova església, edificada amb pedres del castell i beneïda el 18 de maig de 1891, d’estil neoclàssic. El 1685 en depenien 10 cases juntes i 15 pagesies. El castell, esmentat el 1012 amb el veí castell de Clariana, és documentat directament el 1031, quan va morir el seu senyor Màger, germà d’Ermemir de Castelltallat, i es jurà el seu testament a l’altar de l’església de Sant Llorenç, “in castro Argençola”. Màger posseïa també els castells de Rocamora i Clariana i béns a Albarells, Carbasí i Jorba. Era un important agent del repoblament de la comarca que ha deixat el nom al llogaret de Puigdemàger dels Prats de Rei. Vers el 1032 els sarraïns devastaren el terme d’Argençola i captivaren molta gent (en aquesta escomesa morí el levita Guillem de Mediona). Estigué en mans de diversos senyors, entre els quals els Queralt (segle XIV) i després la família cognominada Argençola; el 1702 Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor del lloc, fou nomenat marquès d’Argençola.

Festes

La festa major d’Argençola se celebra a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e00030f7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Argençola{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’ajuntament

Pàgines web