El Bruc es un municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)Dades del Municipi
| Província | província de Barcelona |
| Comarca | Anoia  |
| Població | |
|---|---|
| Total | 2.218 (2022) |
| • Densitat | 46,99 hab./km² |
| Llars | 22 (1553) |
| Gentilici | Bruquetà, Bruquetana |
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Estat | Espanya |
| Autonomia | Catalunya |
| Província | província de Lleida |
| Àmbit territorial | Ponent |
| Comarca | Segarra |
| Municipi | Talavera |
Breu historia del municipiBellmunt de Segarra és un llogaret amb una població de 28 habitants[1] pertanyent al municipi Talavera a la (Segarra). Es troba enlairat damunt un petit turó, a 794 metres d’altura, situat a l’extrem oriental del terme a cavall de les conques de l’Anoia i la Ribera d’Ondara. Dins del nucli podem trobar les restes del castell de Bellmunt datat el segle xii i l’església de Sant Pere. La primera cita del poble data del segle xii, quan es parla de l’existència del castell. Des del segle xvi fins al XIX estigué sota el domini del monestir de Montserrat.[2]Durant el segle xix formà municipi independent i tenia una quarantena d’habitants.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Santa Ma de Miralles es un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | l’Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 126 (2019) |
| • Densitat | 5,04 hab/km² |
| Llar | 22 (1553) |
| Gentilici | Mirallenc, mirallenca |
Breu historia del municipi
El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km 2 , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.
Travessen el terme les carreteres comarcals d’I-gua-lada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.
El Poble
Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del ma-teix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.
Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.
A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Autonomia | Catalunya |
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | l’Anoia |
| Municipi | Calonge de Segarra |
| Localització | Calonge de Segarra (Anoia) |
|---|
Breu historia del municipi
El Poble
Aspecte de l’església de Santa Fe de Calonge
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 239 (2019) |
| • Densitat | 4,98 hab/km² |
| Llar | 36 (1553) |
| Gentilici | Rubionenc, rubionenca |
Breu historia del municipi
El terme municipal de Rubió, de 38,5 km 2 , limita amb els termes bagencs de Castellfollit del Boix (NE) i Aguilar de Segarra (N) i amb els de l’Anoia dels Prats de Rei (NW), Copons (W), Jorba (S) i Òdena (S i E). És situat al sector NE de la co-marca, al límit amb el Bages. La serra de Rubió forma, en direcció NE-SW, l’eix del territori i separava antigament les sotsvegueries d’Igualada i dels Prats de Rei; alhora és la divisòria d’aigües entre les que vessen a l’Anoia a través de la riera de Rubió i les que vessen al Cardener a través de la riera de Maçana (afluent a la de Rajadell). Aquesta serra, que abans de l’incendi del 1986 era coberta de boscos de pins i alzines, culmina a 837 m d’altitud (al límit amb el terme d’Òdena). Els vessants meridionals de la serra alimenten l’esmentada riera de Rubió que aflueix a l’Anoia dins el terme de Jorba.
El municipi comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l’antiga parròquia rural de Sant Pere d’Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafita, amb un antic hostal a prop de la carretera i l’església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Martí de Maçana.
Hom pot accedir al municipi per una carretera local que, passant per Copons, s’uneix amb la C-1412 que surt de la A-2 a l’altura de Jorba i va cap a Calaf. Travessa la serra de Rubió i el terme de S a N la carretera d’Igualada als Prats de Rei, anomenada de les Malloles.
El Poble
El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria i unes poques cases. El 2005 hi havia empadronats 44 h. Hi ha restes d’una torre i murs del castell.
L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, leun amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW. Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral·lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Al peu de Rubió hi ha la gran masia de la Sala.
Festes
La festa major se celebra per l’Ascenció, al maig.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Esglésies de la Comarca
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 532 (2019) |
| • Densitat | 20,38 hab/km² |
| Llar | 47 (1553) |
| Gentilici | Pradenc, pradenca |
Breu historia del municipi
La vila dels Prats de Rei centra un municipi de 32,45 km2. Limita al N amb Sant Pere Sallavinera, al NW amb Calaf, a l’W amb Sant Martí Sesgueioles, Pujalt i Veciana, al SW amb Copons, al SE amb Rubió, i al sector oriental limita amb el municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. El terme és situat a la part meridional de la Segarra Calafina i és centrat per la vall que forma la riera nascuda a la Fortesa i que és tinguda per l’origen de l’Anoia. La vila és al centre d’aquesta vall, en un indret ric en aigua, a 607 m d’altitud. El sector nord i nord-est és més enlairat, amb altituds superiors als 700 m a Solanelles i a Puigdemàger, i una mica inferior a Seguers de Sant Pere, una antiga quadra i parròquia rural que forma un notable entrant entre els termes de Sant Pere Sallavinera i Aguilar de Segarra. Molt més extravagant és l’apèndix del terme de la Clau Reial dels Prats, d’uns 5,5 km de llargada i d’una amplada mitjana de 300 m, que s’allargassa entre els termes de Veciana i Sant Martí Sesgueioles fins a prop de la masia de la Portella, situada en ple terme de Pujalt, passada la Guàrdia Pilosa.
El municipi és format per un conjunt d’antics petits termes i jurisdiccions que té com a eix l’antiga vila reial dels Prats i l’esvelta torre rodona de la Manresana, que centra una caseria i representa el centre fortificat medieval del terme. Hi ha, a més, les caseries de Seguers i de Solanelles.
Hom pot arribar al cap de municipi per la carretera C-1412 d’Igualada a Tremp que surt de la A-2, a l’altura del terme de Jorba (a Calaf enllaça amb la carretera N-141 i amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona). Una carretera local, que surt de l’anterior una mica abans d’arribar als Prats, porta fins a Igualada per les Malloles (a la serra de Rubió), enllaçant en aquest municipi altre cop amb la A-2. Travessa el N del terme el ferrocarril de Barcelona a Lleida, però no hi ha estació (cal anar a Calaf).Els
El Poble
La vila dels Prats de Rei era fortificada i closa per muralles, de les quals s’endevina el traçat. Els seus carrerons, estrets sovint, bé que concebuts dintre un ordre, mostren grans cases i alguns arcs tots de pedra ben tallada, en ocasions molt erosionada. Els grans casals indiquen la importància de les antigues famílies que els habitaren, com els Argullol, els Serra, els Torre, els Tauler, etc. Són remarcables els edificis de la casa de la vila i d’altres amb finestrals gòtics.
La vila és el nucli de població més important del municipi. El 2005 tenia 489 h. Quan Zamora la visità el 1778 remarcà que hi havia “buenas casas”. Els seus veïns sortien molt a fora i amb els diners que guanyaven “han mejorado el lugar notablemente y como está en un crucero” (cruïlla de camins: el de Perafita o les Malloles i el de Copons) “más ejecutado en su ordenación. El portal es de piedra, muy antigua. Hay fuentes…”.
Campanar de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei
© PATRIMONIFUNERARI.CAT
L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és situada en un extrem de la vila, a tocar de la desapareguda muralla. D’estil barroc neoclàssic, l’edifici és format per una gran nau, amb cinc capelles per banda. Fou reconstruïda entre el 1685 i el 1713, i el retaule, cremat el 1936, era del 1796. El 1905 es col·locaren a l’atri les cinc làpides romanes trobades al lloc. En aquesta església, a més del rector, que fins el 1857 fou el degà de la comarca, hi havia una comunitat de preveres, documentada des del segle XIV, que el 1791 arribà a tenir 21 beneficis fundats. Al costat de la rectoria hi ha una necròpoli romana tardana.En els ravals, a la part nord-oriental de la vila, hi ha una capelleta dedicada a sant Joan, al lloc on al segle XVII hi havia un hospital de pelegrins.
La Mare de Déu del Portal és un santuari marià situat a llevant de la vila, on hi havia el Portal Major. És un edifici barroc neoclassicista construït entre el 1756 i el 1787, com ho recorda una inscripció del frontis. Té una cúpula central, ornada d’escultures dels Sants Doctors de l’Església. Cal cercar el seu origen en una capella mural, feta sobre el portal major de la vila, quan es van reedificar les muralles entre els anys 1375 i 1377. La devoció hi feu bastir una primera capella al segle XVI. La imatge venerada en el cambril és gòtica, amb una marededeu sedent amb el fill sobre el genoll esquerre, de pedra saulonenca. La primitiva corona fou mutilada per posar-n’hi una de postissa, i ha estat policromada tardanament. És un santuari de molta devoció comarcal. Davant seu té una placeta amb una antiga creu de terme.
L’activitat cultural de la vila és coberta per diferents entitats. Funciona també el Centre d’Investigació i Recerques Arqueològiques, que gestiona el Museu Arqueològic Municipal Josep Castellà i Real, que recull principalment peces provinents de les excavacions realitzades a la localitat. Hom disposa a la vila i d’un arxiu històric municipal que conserva documents del segle XV a més d’una col·lecció d’eines i estris antics a Cal Llobet.
Festes
La població celebra la seva festa major a l’agost, i el quart diumenge de setembre s’escau la festa dels Sants Màrtirs o dels Pubills. Des del 1972, per les festes de Nadal es representa un concorregut Pessebre Vivent. Pel març se celebra la festa de la Mare de Déu del Portal; a la capella s’havien fet diversos aplecs.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 2.193 (2019) |
| • Densitat | 118,54 hab/km² |
| Llar | 30 (1553) |
| Gentilici | pobletà, pobletana |
Breu historia del municipi
El terme municipal de la Pobla de Claramunt, de 18,53 km2, limita amb els municipis d’Òdena (NW), Vilanova del Camí (NW-W), Carme (SW), la Torre de Claramunt i Capellades (S), Vallbona d’Anoia (SE), Piera (E) i Castellolí (NE). És situada a la vall de l’Anoia, riu que travessa el terme en direcció NW-SE, tallant les muntanyes que formen el límit sud-oriental de la Conca d’Òdena i que rep per la dreta la riera de Carme, dins l’estret de la Pobla (que inicia el congost de Capellades entre la serra de la Guàrdia i els Mollons). Accidenten el territori la serra de la Guàrdia, que acaba dins el terme amb el cim del Castell de Claramunt (461 m), a la dreta de l’Anoia i que marca l’interfluvi amb la riera de Carme, i, a l’extrem de llevant i de N a S els cingles dels Mollons (560 m), el turó de l’Avellana (706 m), el coll del Bosc (574 m) i la serra de Miramar. Hi són abundants els jaciments fossilífers del terciari inferior, de caràcter marí.
Des del 1930, a l’indret del Molí de Dalt, al barri de les Figueres, l’empresa Aigua de Rigat ha anat eixamplant i modernitzant les instal·lacions de captació, depuració i elevació de les aigües superficials de la riera de Carme, derivades pel rec del Coca, i destinades a l’abastament local i al de la ciutat d’Igualada. També es treu aigua dels pous dels voltants del Molí de Baix. Del 1974 data un projecte de construcció d’un pantà a la riera de Carme, que se situaria a 290 m de la cruïlla de les carreteres de Capellades i de Carme, a l’indret limitat, per un costat, pel torrent de les Garrigues i, per l’altre, per la font de Vinsó.
El municipi comprèn el poble de la Pobla de Claramunt, cap del terme, el barri de l’Estació i el barri de la Rata, les urbanitzacions de les Garrigues i del Xaró (aquesta compartida amb el municipi de la Torre de Claramunt), la caseria dels Vivencs i el lloc dels Masets. Hi ha també les magnífiques restes de l’antic castell de Claramunt, que fou una avançada en la conquesta d’aquests territoris i que va emparar la colonització i després l’assentament del primitiu nucli urbà de la Pobla Vella. Passa pel terme l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Vilanova i la Geltrú i Sitges (del 1883), de la qual surt un ramal vers Carme, Orpí i Santa Maria de Miralles, que s’uneix amb la carretera local d’Igualada a Valls. En la dècada del 1990 es va fer la C-15 cap a Sitges, que passa per l’esquerra del riu Anoia. Des del 1893 hi passa el ferrocarril de via estreta d’Igualada a Barcelona per Martorell (incorporat a la xarxa de la Generalitat des del 1979).
El Poble
El poble de la Pobla de Claramunt, que tenia 1 103 h el 2005, és situat a 264 m d’altitud, a la dreta de l’Anoia, als vessants de la muntanya del castell, i nasqué per una carta de poblament que els senyors de Claramunt concediren el 1344, any en què la forta rierada havia inundat les cases del primitiu nucli de la Pobla Vella, situat a l’esquerra de l’Anoia, enlairat sobre la seva confluència amb la riera de Carme. El creixement urbà fou molt compassat i des d’aquest segon nucli urbà s’anà escampant pels barris de les Figueres, de la Rata (que tenia 50 h empadronats el 2005) i de Sant Procopi a la dreta de l’Anoia i, a l’esquerra del riu, pels barris dels Vivencs, amb 98 h el 20055, a tocar de la Pobla Vella, anomenada també les Cases Noves, amb els edificis més reculats del corrent fluvial, i el barri de l’Estació, que el 2005 tenia 629 h empadronats.
La primitiva parròquia fou l’església romànica del castell de Claramunt, dedicada a Santa Maria, propietat inicial del monestir de Sant Cugat del Vallès; enderrocada amb el castell el 1463, les funcions parroquials es traslladaren a la nova població de la Pobla, a la petita església gòtica de la Santíssima Trinitat, edificada ja el 1379, pocs anys després de la fundació del nucli (es conserven elements d’aquesta construcció davant l’església actual, incorporades en un comerç). La tercera i actual església parroquial de Santa Maria, al centre de la població, fou beneïda el 1793 i és un característic exemplar barrocneoclàssic; s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de la Llet, romànica (segle XIII), patrona de la Pobla des del 1925, procedent del castell, i un Sant Crist de la mateixa procedència. La parròquia de la Pobla de Claramunt va ser segregada del bisbat de Barcelona el 1957 i incardinada al bisbat de Vic.
De les diverses entitats culturals i esportives de la Pobla, cal destacar la Societat Coral la Lira Poblense, que funciona des del 1918. També hi ha al municipi biblioteca i arxiu fotogràfic municipals, l’Ateneu Gurmesind Bisbal i el Teatre Jardí, i una zona esportiva.
Festes
Entre les festes tradicionals, destaquen la festa major de la població, que s’escau pel setembre, mes en què es lliuren els premis Gumersind Bisbal, per a estudis sobre les comarques catalanes. Cap al febrer se celebra la fira de la Candelera. Per Setmana Santa, el Divendres Sant, era tradició la processó del Silenci, amb encaputxats i armats.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 15.603 (2019) |
| • Densitat | 272,78 hab/km² |
| Llar | 124 (1553) |
| Gentilici | Pierenc(a) |
Breu historia del municipi
El terme municipal de Piera, de 57,11 km2, limita amb els termes anoiencs del Bruc i Castellolí (N), la Pobla de Claramunt, Vallbona d’Anoia i Cabrera d’Anoia (W), els Hostalets de Pierola i Masquefa (E), i els termes penedesencs de Terrassola i Lavit, Sant Sadurní d’Anoia i Sant Llorenç d’Hortons (S).
El municipi, que és el més extens de la comarca, és situat al sector SE, al límit amb l’Alt Penedès, estès en una bona part a l’esquerra de l’Anoia, que forma, a la sortida del congost de Capellades, la frontera sud-occidental des de prop del Badorc fins a Sant Jaume Sesoliveres. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants de la Serralada Prelitoral, amb el pic de Fembra Morta (766 m), al límit amb el Bruc, el turó de laAvellana (706 m) i el coll del Bosc. És drenat per diverses rieres afluents a l’Anoia, com les de Ca n’Aguilera, la Seca, la de la Guinovarda, i pels torrents del Gallmullat, de la Ferrana, de Can Sagristà, de Ca n’Orpí, de Can Roc, de la Guineu i del Trull. Al terme hi ha nombroses fonts, com la font d’en Sala, de la Ventosa, de Can Flaquer o la del Prat, envoltada d’arbres monumentals plantats el 1864. Un dels paratges més peculiars del municipi és la zona coneguda com les Flandes, entre Piera, Can Mussarro i Can Mata; l’erosió ha transformat aquesta zona argilosa en un indret que ha estat comparat amb el canó del Colorado en miniatura.
Integren la vila de Piera els tradicionals barris o veïnats de Ca n’Aguilera, el Bedorc, Sant Jaume Sesoliveres, la Fortesa, Can Cairot i Can Creixell, i nombroses urbanitzacions residencials com Can Bonastre, Can Bou, Can Canals de Masbover, el Portell, Can Claramunt, Can Martí de l’Estela, Can Mas, Can Mata, el Bosc de l’Àliga, el Castell de la Ventosa, els Boscos de Can Martí, la Grua, la Venta i Can Mussarro, Sant Jordi i Vallbonica.
Piera té estació del ferrocarril d’Igualada a Barcelona, per Martorell, des del 1893. En direcció a Barcelona hi ha la carretera de Capellades a Martorell. Des del terme surt un ramal cap a Esparreguera, que permet arribar als Hostalets de Pierola i fins a Esparreguera, on enllaça amb l’autovia A-2; i un altre que va cap als nuclis del Bedorc i Sant Jaume Sesoliveres i es dirigeix a l’autopista AP-7 després de travessar Sant Sadurní d’Anoia.
El castell de Piera, que donà nom a la població, apareix esmentat en els documents medievals com a Castrum Apiaria, d’on el terme llatí Apiaria significa ‘abellars’.
El Poble
La vila de Piera (273 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Ca n’Aguilera, uns 3 km abans de la seva confluència, per l’esquerra, amb l’Anoia. Tenia 6 037 h el 2005. El nucli urbà inicial es formà al vessant del castell de Fontanet (que s’ha conservat) i al voltant de la Ferreria, una farga d’armes de guerra i d’eines de treball, documentada el 1031, que es mantingué durant segles, ja que el 1210 el rei Pere I el Catòlic en signà un arrendament, per 200 lliures, a Joan, ferrer de Piera, i a la seva muller Suriana, i subsistí el topònim del camí de la Fàbrega.
El segon nucli, desenvolupat als segles XII i XIV, era el Raval Jussà, entre el carrer del Sol i la riera de la Guinovarda. En resta el testimoni de la Casa de la Volta. Entre el segle XV i el XVII foren eixamplades les muralles, que abraçaven el tercer nucli, el Raval Sobirà, amb la plaça de les Voltes, el Mercadal, el carrer de les Rodes i el carreró o eixida de l’Abadessa i la Casa dels Delmes. L’antic portal de Golard o Portal Jussà, el 1559 es convertí en el portal d’en Romanyà, subsistent al segle XX, amb el gravat de l’escut de Pedralbes. El 1759 fou enderrocat el Portal Sobirà o portal d’en Selva, al cap de la vila, davant la plaça de la Creu, erigida el 1606.
Vista de l’església de Santa Maria de Piera
© PATRIMONIFUNERARI.CAT
Extramurs i durant els segles XVIII i XIX es produí una altra expansió urbana, allargassada amb l’eix del camí ral, que formava un carrer de més de 2 km entre l’estació del ferrocarril i l’església parroquial, amb edificis notables, com la Casa Sastre, de façana decorada amb esgrafiats de Ferran Serra. L’espai del mercat actual abans l’havia ocupat el desaparegut hospital i l’extingit convent de l’orde dels trinitaris, establerts a Piera des del 1209 per sant Joan de Mata. L’església parroquial de Santa Maria de Piera, esmentada ja el 1062, dotada el 1184 i consagrada de nou el 1260 per Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona, forma actualment un conjunt heterogeni que, sobre vestigis de les èpoques romànica i gòtica, presenta elements molt posteriors, com el campanar de base quadrada i pis vuitavat del segle XVIII i la capçalera, amb una gran cúpula, presbiteri i absis neoromànics. Durant la guerra civil de 1936-39 van desaparèixer o es van cremar la major part d’ornamentacions i escultures de l’església. Posteriorment va ser reformada i es van reposar les imatges que mancaven. L’església de Santa Maria conserva gran part de l’arxiu documental sobre la vila.El santcrist de Piera és, per tradició, miracler de la pluja, i es conta que fou trobat per indicació de Maria Lleopard, una vídua de Santa Creu de Creixà, la qual va rebre un pelegrí que li va recomanar de fer treure el santcrist al carrer i d’invocar-lo per obtenir el benefici de la pluja i així acabar amb la misèria que portava la secada. Des del 28 d’abril de 1684, per vot del poble, es fa una processó. El 1936 la imatge fou cremada a la plaça de les Monges i només se’n salvà una mà. El 1941, els devots pagaren una nova imatge. És llegendari que el rei Jaume I va pujar de genolls la costa dels Xiprers per anar a donar gràcies per l’ajuda de la conquesta de Mallorca.
El 1883 s’establí el convent de la Divina Pastora, amb la tercera comunitat de religioses de la Congregació de Germanes Terciàries de la Mare de Déu del Diví Pastor, fundades pel caputxí igualadí Josep Tous i Soler el 1850 i dedicades a l’ensenyament.
La vila de Piera va conservar la típica fesomia urbana de poble camí fins a les dues darreres dècades de 1960-80, en què les noves edificacions i els carrers han donat al nucli urbà la forma general d’un triangle.
Piera és una vila amb una notable activitat cultural, esportiva i folklòrica, fet que es reflecteix en les nombroses entitats i associacions, algunes de gran tradició. Destaca la Societat Foment de Piera, que funciona des del 1925. El poble disposa de biblioteca i d’un local teatral, a més del Museu de la Pagesia, de gestió particular. Des del 1967 s’hi celebra el Concurs de Teatre Vila de Piera, que ha estat un esperó per als quadres escènics d’afeccionats. Als anys noranta s’inicià un cicle de música a l’estiu.
.Festes
Entre les festes més destacades hi ha la festa major de la població, al setembre, i són també tradicionals les fires i festes del Sant Crist, a l’abril i els Tres Tombs pel març
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
|
|
|
|---|---|
| Capital | Pujalt |
| Població | |
| Total | 210 (2019) |
| • Densitat | 6,69 hab/km² |
| Llar | 70 (1553) |
| Gentilici | Pujalenc, pujalenca |
Breu historia del municipi
El terme de Pujalt, de 31,43 km2 d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.
L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.
El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.
La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.
El Poble
El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.
La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.
L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.
El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.
La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.
L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.
Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.
Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.
Festes
La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumàancia
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 150 (2019) |
| • Densitat | 11,03 hab/km² |
| Llar | 23 (1553) |
| Gentilici | montmaneuenc(a) |
Breu historia del municipi
El terme municipal de Montmaneu, de 13,62 km 2 , és a l’extrem de ponent de la comarca, ja al límit amb la Segarra. Limita a l’E amb Argençola (Anoia), al S amb Montfar, enclavat del terme de Ribera d’Ondara i Talavera, a l’W amb el municipi de Ribera d’Ondara i al N amb Sant Guim de Freixenet, tots aquests termes pertanyents a la comarca de la Segarra. Centra el terme el coll de la Panadella, a 710 m d’altitud, al límit de la Depressió Central, que separa les conques del Llobregat i del Segre. Drena un petit sector de la frontera occidental la capçalera del riu d’Ondara, entre Pallerols i Montfar; les aigües del sector oriental vessen vers la capçalera de l’Anoia, entre les quals les procedents de la font de la Mussa. La superfície forestal és ocupada per boscos de pins, roures i carrasques.
El municipi comprèn el poble de Montmaneu, cap de municipi, el raval o caseria de la Panadella i l’antic priorat de Sant Jordi de Riquer.
Travessa el terme en direcció E-W l’antiga carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, la qual salva el port de la Panadella, i l’actual autovia A-2, finalitzada el 2004. En direcció N-S, travessa el municipi la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Sant Guim de Freixenet, la qual uneix els dos nuclis de població del terme. Al S del raval de la Panadella hi ha un ramal que l’uneix amb el nucli de Carbasí, al terme d’Argençola.
El Poble
El poble de Montmaneu (709 m d’altitud), que tenia 146 h el 2005, és situat damunt la carena dels vessants que dominen la conca de l’Anoia. Té una estructura allargassada, originada entorn de l’an
tic camí ral que es creuava amb el que anava a Guissona. A la plaça del poble hi ha Cal Parada, datat del 1700, que correspon a un dels antics hostals. El creixement de Montmaneu fou molt petit. Entre els segles XIV i XVII tenia solament dues dotzenes de cases. A les acaballes del segle XVIII n’hi havia 36. L’expansió urbana, iniciada a mit
jan segle XIX, es mantingué fins a la meitat del segle XX.
L’església parroquial de Santa Maria de Montmaneu, de construcció gòtica, presideix el nucli urbà. A l’extrem de la població s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Creu, centre d’arrelada devoció popular, a prop del qual hi havia hagut un antic hospital de vianants.
Al setembre s’hi celebra la festa major. És tradicional el costum de la caldera de Montmaneu que avui es conserva el diumenge de Carnestoltes i que consisteix en una escudella de pagès que es prepara a la plaça Major. A partir del 2000, el mateix dia de la Caldera se celebra la festa dels Bandolers.
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web