El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre’s cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l’escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es reféu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom.el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.