Salardú es un Poble del Municipi de la Comarca Naut Aran (Lleida)
A Salardú hi anem el 11 d’agost de 2011
Dades del Municipi
| Vegueria | Alt Pirineu i Aran |
| Entitat territorial singular | Aran  |
| Població | |
|---|---|
| Total | 1.803 (2019) |
| • Densitat | 7,05 hab/km² |
| Llar | 164 (1553) Entitat de poblacióHabitantsArties476Bagergue88Garòs158Gessa137Montgarri3Salardú452Tredòs154Unha96Vaquèira149Font: Idescat |
Breu historia del municipi
L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2, es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km2), Gessa (17,2 km2) i Arties (78,6 km2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km2; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km2 al terme de Salardú i 3,4 km2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.
El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.
L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2.410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2.570 m).
Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2.857 m).
Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2.933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2.833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3.015 m).
A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2.173 m), el tuc d’Arenho (2.522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.
Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.
El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.
El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2.369 m) i el de Costarjàs (2.333 m).
L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.
El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).
El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.
La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.
La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.
El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.
L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.
El Poble
La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.
Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)
© XEVI VARELA
Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.
També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.
Salardú era conegut amb els noms de Salardú i Salarduno des del’any 1299. Aquest any el rei Jaume I escriví als universis hominibus de Salardu que paguessin la lleuda que devien a A. De Betlan. Salardú era des del segle XIII el lloc d’un important mercat, semblant als de Vielha i Bossòst, tots els quals foren reconeguts en el jurament dels privilegis de la Vall fet l’any 1298 per Arnau de Sant Marçal, segrestada de la Vall en nom del rei de Mallorca. L’any 1278 el rei Pere el Gran dirigí hominibus de Salardú et tertii de Salarduno una carta en la qual reclamava la quantitat de diners que havien pactat dedonar-li. Prop de Salardú hi havia la vila i parròquia de Puig, avui desapareguda, els homes de la qual, tres cònsols i trenta capsde casa, el 6 de novembre de 1313 juraren fidelitat al rei Jaume II. L’endemà, dia 7 de novembre, ho feren apud ecclesiam Sancti Andree de Salarduno els sis cònsols de Salardú i els cent-un caps de família que aleshores formaven la vila. La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5.000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3.000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.
Festes
La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Ajuntaments de la Comarca
Esglésies de la Comarca
Pàgines web
enciclopedia catalana
