Sort es un Municipi del Pallars Sobirà (Lleida)
A Sort hi anem el 14 d’agost de 2011
Dades del Municipi
| Vegueria | Alt Pirineu i Aran |
| Comarca | Pallars Sobirà  |
| Capital de | |
|---|---|
| Població | |
| Total | 2.149 (2019) |
| • Densitat | 20,44 hab/km² |
| Llar | 195 (1553) |
| Geografia | |
| Superfície | 105,13 km² |
| Altitud | 692 m |
Breu historia del municipi
El municipi de Sort, de 105,05 km2, comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km2), les terres municipals de Llessui (53 km2) i Enviny (31,7 km2), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km2), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.
El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.
L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.
Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.
El Poble
La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.
El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.
Façana de l’església parroquial de Sant Feliu de Sort
© CIC-MOIÀ
L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.
Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.
La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.
La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.
La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.
Festes
Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.
La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.
A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
