Arxiu de la categoria: 2011

Castellserà

1 març 20162011, Castellserà, Municipis del Urgell, Provincia LleidaPere Gasso

Castellserà és un Municipi de la Comarca Urgell (Lleida)

A Castellserà hi anem el 9 abril de 2011

Dades del Municipi

Gentilici	Castellseraní, castellseranina
Superfície	15,8 km²
Altitud	267 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	1.083 hab. 68,54 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NW de la comarca. Limita al N amb els municipis de Preixens (Noguera) i Agramunt, a l’E també amb Agramunt, a l’W amb Penelles (Noguera) i al S altra vegada amb Penelles i la Fuliola. Al NW del territori principal del municipi hi ha l’enclavament allargassat de Torretosquella, que és dins el terme de Penelles. Castellserà és al vessant de migdia de la serra d’Almenara i s’estén un bon tros endins del pla d’Urgell. Per aquesta raó els sòls són molt variats, des de les roques calcàries i els guixos de la serra, fins a les terres profundes i fèrtils de les zones planes. El canal d’Urgell travessa el terme al NE, faldejant la serra, i en rega quatre cinquenes parts.

El terme comprèn únicament el poble de Castellserà, cap de municipi. Un ventall de carreteres locals i camins que s’obren en totes direccions comuniquen el poble amb la rodalia. La via de comunicació més important és la carretera de Bellpuig, que a 2 km escassos vers migdia del poble enllaça amb la carretera C-53 de Tàrrega a Balaguer.

El Poble

El poble de Castellserà es troba a 267 m d’altitud, al centre del terme, en terreny pla que envolta una petita elevació on s’originà la població. Iniciat a l’entorn de la fortalesa, anà creixent, prenent per eixos les principals vies de comunicació.

L’edifici conegut com “la botiga del castell” i popularment com “el castell”, situat al carrer de Santa Maria, és en realitat l’antic graner que tenia a la població el monestir de Poblet. El féu construir l’abat Domènec Porta (1502-26), i el seu escut és present tant en la portalada com en una arcada de l’interior. Hi ha, tanmateix, restes d’uns fonaments anteriors que fan pensar en una primitiva fàbrica, emplaçada en el mateix indret i amb la mateixa funció, i que devia formar part de l’antic castell, avui desaparegut. Després de la desamortització, el magatzem passà a mans privades i el 1982 fou adquirit per l’ajuntament. Aquest edifici, de planta trapezoïdal, és distribuït en dues plantes, comunicades per una escala interior. A la planta baixa, cinc columnes de secció circular situades al bell mig de la sala suporten el sostre, d’embigat de fusta, mitjançant sis arcs rebaixats. Al pis, les columnes sostenen la coberta a dos vessants. La façana principal és centrada per un portal adovellat. En 1927-28 fou oberta una segona porta, que dóna directament a l’escala que va al segon pis. A l’actualitat, l’ajuntament el destina a casal de cultura. Es conserva també algun edifici del segle XVII, però la majoria dels edificis antics són del segle XVIII. L’actual carrer de la Muralla assenyala una part del perímetre primitiu. L’any 2001 es declarà bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric el graner del monestir de Poblet, que posteriorment fou objecte de restauració.

L’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, fou construïda el 1600 i reformada a la fi del segle XIX. Als afores del poble, al peu de la carretera de Preixens, hi ha el santuari de Sant Sebastià, patró de la localitat. És una capella petita i acollidora, construïda el 1786, en compliment d’un vot del poble, per agrair la intercessió del sant en el deslliurament d’una pesta. Una antiga creu de terme, que abans es trobava a la sortida de la localitat, ara és situada més a l’interior, a l’indret anomenat el Sitjar.

Festes

En l’aspecte cultural, cal destacar l’Agrupació Flors d’Urgell, fundada el 1926 amb el nom d’Agrupació Coral de Castellserà (porta la denominació actual des del 1956). La festa major d’hivern se celebra el segon diumenge de maig, pel Roser, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. La festa de Sant Sebastià, patró del poble, s’escau pel 20 de gener.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2d405f53″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellserà catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Molló

21 juny 20152011, Molló, Municipis Ripollès, Provincia GironaPere Gasso

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici	Mollonenc, mollonenca
Superfície	43,1 km²
Altitud	1.182 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	356 hab. 8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6e6eab89″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Molló{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Montgarri

21 juny 20152011, Montgarri, Municipi Naut Aran, Municipis Vall d'Aran, Provincia LleidaPere Gasso

Montgarri és una entitat de població del municipi de Naut Aran Comarca Vall d’Aran) (Lleida)

A Montgarri hi anem el 11 d’agost de 2011 a Montgarri només hi queda el Santuari ja que està despoblat però val la pena arribar-hi per tot el seu entorn.

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2 , es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km 2 ), Gessa (17,2 km 2 ) i Arties (78,6 km 2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km 2 ; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km 2 al terme de Salardú i 3,4 km 2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2 410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2 570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2 857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2 933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2 833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3 015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2 173 m), el tuc d’Arenho (2 522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla

El Poble

Una pista forestal que surt de Bagergue travessa el pla de Beret seguint més o menys paral·lelament la Noguera Pallaresa i arriba, després de 13 km, al despoblat d’Eth Dossau i al santuari i antic hospital de Montgarri. També s’hi arriba a través d’una carretera que surt del complex esportiu de Vaquèira-Beret. El nucli d’Eth Dossau (el Dossal en català) es troba a 1 640 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, al peu de la muntanya d’Eth Dossau (2 520 m), aigua avall del santuari. A causa del seu aïllament es despoblà totalment entre el 1945 i el 1955. El nucli també era conegut amb el nom d’Es Cases de Montgarri.

El santuari de Montgarri es troba a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants S de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, entre la ribera d’Eth Forcalh i l’Arriu Porquèr.

L’actual edifici, bastit al segle XVI, segueix una línia renaixentista. Conserva un frontal d’altar del segle XVI amb la imatge de la Mare de Déu brodada, el bou de la llegenda i els noms de Jesús i Maria. La part del baptisteri conserva un mur de l’edifici primitiu. Al voltant del santuari hi ha la rectoria, la casa de l’administrador del santuari i el refugi-hospital que acull els vianants.

La fundació de Montgarri sembla que es remunta a 1117-19, quan, segons la tradició, fou descoberta la imatge de Maria que allí es venera per un pastor que veié com un bou s’agenollava sovint al mateix lloc i en donà notícia als cònsols de Salardú, els quals feren una investigació i trobaren la imatge. S’hi bastí una petita capella i ja al segle XVI, el poble de Gessa, que era propietari del terme de Montgarri, el vengué al comú de Salardú i Tredòs, tot reservant-se, però, la propietat del santuari, i aleshores es bastí l’edifici actual. L’arxipreste de Gessa nomenava el capellà de Montgarri i el vicari de Gessa n’era l’administrador. L’hospital i el santuari eren oberts tot l’any.

Temps enrere, els pastors francesos que hi duien el bestiar a pasturar feien donació dels formatges, que es repartien a la concurrència el dia 15 d’agost. Els pobles de Bagergue, Gessa, Unha, Tredòs i Salardú pagaven cadascun una carga de vi i una altra de pa. Després de l’ofici, cada capellà beneïa els productes del seu poble i un representant del poble els repartia entre els seus veïns (el vi era servit en copes d’argent, els pichèrs, que tots els pobles tenien).

Festes

El dia 2 de juliol s’hi celebra un aplec, molt concorregut i arrelat dels pobles de la Vall d’Aran i també del Pallars i dels pobles veïns del sector occità dins l’Estat francès (Vathmala i altres valls).

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6b27ee3c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Montgarri{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

La Granada

18 juny 20152011, La Granada, Municipis Alt Penedès, Província BarcelonaPere Gasso

La Granada és un municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)

A La Granada hi anem el 1 de novembre de 2011

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de la Granada és emplaçat a la part central de l’Alt Penedès, amb una extensió de 6,6 km 2 . Limita al N amb Santa Fe del Penedès, a l’E amb Avinyonet del Penedès i Sant Cugat Sesgarrigues, al S amb Vilafranca del Penedès i a l’W amb les Cabanyes, Vilobí del Penedès i Font-rubí. A llevant, fora del terme municipal, hi ha l’enclavament del Cortei (1,1 km 2 ), situat entre els termes de Subirats i d’Avinyonet. Travessen el terme les carreteres comarcals que van de Vilafranca a Igualada i de Vilafranca a Martorell, que són enllaçades per una via local que passa pel cap de municipi. Aquesta carretera local té un desviament que porta a Santa Fe del Penedès. El territori és poc accidentat i el punt culminant és el puig del Pedró de la Granada (311 m), divisòria dels termes de la Granada, Santa Fe i Font-rubí. El terme és drenat pel torrent de les Comes, que aboca al torrent de la Rovira i aquest a la riera de Ribes.

El Poble

El poble de la Granada és situat (272 m) al límit amb Santa Fe del Penedès. El 2005 tenia 1 594 h. L’església parroquial de Sant Cristòfol és obra del segle XVI, bé que molt modificada al segle XVIII. Un altre edifici significatiu és el castell de la Granada, del qual es conserven només unes ruïnes, ja que fou destruït per ordre de Felip V. Pere Català explica que d’algunes pedres d’aquest castell feren pedralla per a la pavimentació d’una carretera durant la Guerra Civil de 1936-39. El castell és situat al centre del poble, al seu punt més alt. En resten alguns murs pertanyents a un recinte quadrangular i són encara visibles les ruïnes de l’antiga capella de Santa Maria del Castell. Com a edifici notable cal assenyalar també la casa del castlà, casal dels segles XV i XVI bastit en un estil gòtic de transició. El barri de l’Estació nasqué a redós de l’estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, 1 km al SE del poble, a prop de la carretera de Martorell, a 3 km de l’estació de Vilafranca.

Festes

Des del 1962 és actiu al municipi el centre parroquial Sant Cristòfol, que organitza activitats de caire cultural i recreatiu. També cal esmentar el Casal de la Granada, l’Agrupació de Tastavins i diversos grups (de grallers, de teatre, de bastoners). Hi ha una biblioteca municipal.La festa major s’escau el segon diumenge de juliol, i la festa major petita o festa del Most, el tercer diumenge d’octubre.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”722c22ca” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Granada Catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gerri de la Sal

13 juny 20152011, Municipi Baix Pallars, Municipis Pallars Subirà, Poble Gerri de la Sal, Provincia LleidaPere Gasso

Gerri de la Sal és un poble del Municipi de Baix Pallars comarca de Pallars Sobirà Província de Lleida

A Gerri de la Sal hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Població (2011) • Densitat	136 hab.
Coordenades	42° 19′ 29.40″ N, 1° 3′ 59.68″ ECoord.: 42° 19′ 29.40″ N, 1° 3′ 59.68″ E (mapa)
Codi postal	`25590`
Festa Major

Breu historia del municipi

El municipi de Baix Pallars, de 129,41 km 2 , és el més meridional de la comarca del Pallars Sobirà. El terme tradicional del seu cap, Gerri de la Sal, ocupava només 11,4 km 2 , però el 1969 li foren annexats els municipis de Peramea (21,5 km 2 ), Baén (52,5 km 2 ) i Montcortès de Pallars (43,4 km 2 ). D’ençà d’aquest any el terme rebé el nom oficial de Baix Pallars.

L’actual municipi de Baix Pallars limita al N amb Sort, per una petita part de terres, i amb Soriguera, a l’E amb el terme de Noves de Segre (Alt Urgell), al S amb Conca de Dalt i la Pobla de Segur, al SW amb Senterada i a l’W amb la Torre de Cabdella, aquests quatre darrers municipis del Pallars Jussà.

El terme comprèn, a més de la vila de Gerri de la Sal, cap administratiu, la vila de Peramea, els pobles de Baén, Buseu, Useu, Balestui, Pujol, Cortscastell, Montcortès de Pallars, Bretui, Mentui, Peralcalç i Sellui, els llogarets de Bresca, Enseu, el Comte, Capestany, Ancs, l’Espluga de Cuberes, Solduga, Cuberes i Pui, les caseries de Sant Sebastià de Buseu, Castellnou de Peramea, Sarroca i Canals, les Masies d’en Jaume, les Masies de Lleràs, les masies de Vilesa, l’antic hostal de Morreres i el monestir de Perabella.

Travessa la vall per la banda dreta de la Noguera la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu. Aquesta carretera no traspassà l’estret de Collegats fins el 1905. Abans, l’estret de Collegats era un pas difícil que es feia, en part, per un inversemblant camí de carena que passava proper al monestir de Sant Pere de les Maleses, construït damunt el barranc de Sant Pere, a la banda que mira el Pallars Jussà. Al començament de la dècada del 1990 es feren remodelacions en el traçat de la carretera C-13 i s’hi construïren diversos túnels per tal d’evitar el tram de Collegats. De la C-13 surten diverses pistes que porten a la resta de nuclis del terme.

El Poble

El nucli de Gerri es va originar entorn de l’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, la més important de tot el Pallars. Mai no va ser un nucli excessivament gran, però arribà a un màxim d’uns 750 h el 1860. Els censos antics li assignen 22 focs el 1378, 28 el 1553, 244 h el 1718 i 413 h el 1787. Pujà a 762 h (inclosos els dos petits nuclis doEnseu i Bresca) el 1860; després començà la davallada: 573 h el 1887, 449 h el 1900, 391 h el 1930, 326 h el 1950 i 347 h el 1960.

El 1553 a Peramea hi havia 31 focs i 4 a Pujol. El 1718 Peramea tenia 150 h, 20 h Balestui, 46 h Cortscastell i 20 h Pujol. El 1860 el municipi sumava en total 648 h, que s’havien reduït a 352 h el 1900. Excepte una lleu recuperació (365 h el 1920), posteriorment la població anà disminuint: 276 h el 1940 i 203 h el 1960.

El 1553 Baén tenia 5 focs i entre Buseu i Sant Sebastia en sumaven 4. El 1718 hi havia 85 h a Baén, 67 h a Buseu i Sant Sebastià, 12 h a Espluga, 46 h a Castellnou de Peramea i 45 h a Useu. El 1860 el municipi tenia en total 426 h. Després la població disminuí progressivament: 233 h el 1900, 214 h el 1930, 174 h el 1950 i 143 h el 1960.

Segons el fogatjament del 1553, els pobles que formaven l’antic municipi de Montcortès sumaven 61 focs. El 1718 la població havia arribat als 258 h i fins el 1860 augmentà a 767 h, moment a partir del qual començà a davallar (635 h el 1877, 478 h el 1900), minva que continuà després d’una lleu recuperació (512 h el 1930, 430 h el 1940, 373 h el 1950 i 304 h el 1960).

Després de l’annexió dels diversos municipis al de Gerri de la Sal, el primer cens oficial que dóna les dades en conjunt és el del 1970, any que es comptabilitzaren 622 h; posteriorment la població va davallar: el 1975 tenia 520 h, 451 h el 1981 i 350 h el 1991. A l’última dècada del segle XX la població s’estabilitzà entorn els 350 h amb algunes petites oscil·lacions, de manera que el 1999 hi havia 352 h i el 2005 assolí 380 h.

Festa Major es el tercer dissabte del mas d’agost

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b2499d38″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Gerri de la Sal{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gessa

2 maig 20152011, Municipi Naut Aran, Municipis Vall d'Aran, Poble Gessa, Provincia LleidaPere Gasso

Gessa és un Poble del Municipi de Naut Aran Comarca Vall d’Aran i te l’ Ajuntament a Salardú

A Gessa hi anem el 11 agost del 2011 estan de vacances a Casa d’Arro

Dades del Municipi

Entitat de població Habitants

Arties476 Bagergue88

Garòs158

Gessa137

Montgarri3

Salardú452

Tredòs154

Unha96

Vaquèira149

Localització:	Naut Aran (Vall d’Aran)
Coordenades:	42° 42′ 19″ N, 0° 53′ 21″ ECoord.: 42° 42′ 19″ N, 0° 53′ 21″ E (mapa)
Altitud:	1.232 msnm^[1]
Estil:	Obra popular

Breu historia del municipi

Naut Aran (nom oficial, en aranès, anomenat Alto Arán fins al 1981, i Alt Aran des del 1981 fins al1985) és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran. Constituït al 1967 amb la fusió dels termes d’Arties,Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 Km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs(en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

Compta amb centres educatius, biblioteques públiques, museus, poliesportiu, piscina municipal, camp degolf i estacions d’esquí, així com una àmplia oferta d’allotjament i restaurants. També s’hi pot caçar ipescar, activitats molt vinculats amb la cultura aranesa.

L’accés a Naut Aran des de la cara sud dels Pirineus es fa per la carretera C-28, que travessa el Port de la Bonaigua i connecta la Vall d’Aran amb el Pallars Sobirà. Al municipi es troba l’estació d’esquíVaquèira-Beret, una de les més extenses dels Pirineus

El Poble

Gessa és una entitat municipal descentralitzada dependent de l’ajuntament de Naut Aran. El seu territori comprèn una superfície de 8,87 km² i es reparteix en dos sectors: a l’oest el de Gessa i a l’est el de Marimanha, més petit, a manera d’enclavament. El 2005 tenia 137 habitants.

El poble està situat a 1.232 m d’altitud, al peu del Tuc d’Arenho i al marge dret de la Garona, a la confluència amb el barranc de Corilha, i al llarg de la carretera nacional C-28 que uneix Vielha amb Esterri d’Àneu pel port de la Bonaigua, entre Arties a l’oest i Salardú a l’est. Està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Festes

El segon dissabte de juny hi ha la romeria a Sant Martí de Corilha.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”722270bc” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Gessa{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web del municipi

Beget

1 gener 20152011, Municipi Camprodon, Municipis Ripollès, Poble Beget, Provincia GironaPere Gasso

Beget és un Poble del Municipi de Camprodon Comarca El Ripollès (Girona)

A Beget hi anem el 18 de setembre de 2011 Beget un poble bonic petit i que val la pena de visitar.

Aquí hi va néixer el Jordi Pau medalla de plata papallona dels jocs olímpics

Dades del Municipi

Entitat de població	Habitants
Bolòs	13
Cavallera	20
Camprodon	2.036
la Colònia Estebanell	75
Creixenturri	23
Freixenet	157
Beget	35
Bestracà	3
el Riberal	13
Rocabruna	59
Salarça	16
Font: Municat

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

El Poble

Situat a l’extrem oriental del Ripollès, l’antic terme municipal ocupava una bona part de la capçalera del riu de Beget amb el seu afluent, la riera de Salarsa. A migdia, pertanyia al terme una bona part de la serra i el puig de Bestracà (1.044 m). Hi ha boscs d’alzines i roures i, a les obagues, faigs; són importants les zones de prats i pastures, especialment a Rocabruna i al coll de Malrem. El poble (47 h. [1981]; 541 m alt.) és situat en un fondal, a la vora del riu del seu nom, a la confluència amb la riera provinent de Can França. La caseria, amb teulats de fort pendent i balconada de fusta, es presenta esglaonada. El temple parroquial, declarat monument nacional, dedicat a sant Cristòfor, és un exemplar romànic molt notable (segles X-XIII) on és venerada la

Església de Sant Cristòfor de Beget

© Xevi Varela

majestat de Beget , romànica, del segle XII, d’uns 2 m d’alçària, de fusta policromada; conserva igualment una marededéu gòtica d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV), un retaule també d’alabastre i una pica baptismal antiga. L’alou de Beget fou adquirit pel monestir de Sant Pere de Camprodon el 1013; la parròquia és esmentada ja el 1168. Dins l’antic terme hi havia els pobles de Rocabruna, Bestracà i Salarsa. El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Beget a la comarca de la Garrotxa. L’any 1969 perdé la independència municipal i fou annexat al municipi de Camprodon, fet pel qual fou incorporat (1988) al Ripollès en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”bd785871″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Baget{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Bausen

1 gener 20152011, Bausen, Municipis Vall d'Aran, Provincia LleidaPere Gasso

Bausen és un municipi de la Comarca de la Vall d’Aràn (Lleida)

A Bausen hi anem el 12 d’agost de 2011 des de Casa d’Arro d vacances

Dades del Municipi

Gentilici
Llengua pròpia	Occità aranès
Superfície	17,72 km²
Altitud	931 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	52 hab. 2,93 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Bausén, de 17,72 km2, d’extensió, es troba a l’extrem NW de la comarca. Limita amb els termes aranesos de Canejan (E), Les (E i S) i amb els francesos de Luixon (W i N) i Fòs (N). Bausén és el municipi més septentrional de Catalunya.

S’estén a l’esquerra de la Garona, en el seu darrer tram de la Vall d’Aran, i comprèn la petita vall afluent del riu de Bausén. L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: a migdia, des de la confluència del riu de Bausén a la Garona (prop del pont d’Era Lana) el termenal segueix el curs del riu en direcció S-N fins a la confluència amb el petit barranc d’Eth Tèrme, més al N d’Eth Pònt de Rei. Gira vers l’W pel dit barranc, que marca la frontera, i després passa pel cim del tuc de Sacauva (1 758 m), el coll de Sacauva, el tuc d’Es Estanhs i el de Sahaja (2 168 m). El límit s’inflexiona vers el SW, pel pla d’Era Cigalèra, el tuc d’Angost (2 131 m), el cap d’Es Canaus, el tuc d’Eth Plan der Òme (2 192 m), la serra de Vacanera, el coll de Vacanera, el cap d’Estanhs (2 078 m), la passada d’Es Tres Corets (1 941 m) i el mall de Bessons (1 949 m). A partir d’aquest punt, el termenal torna a prendre la direcció envers llevant fent límit amb el municipi de Les: passa pel cap d’Es Agudes (1 689 m) i el pla de Taishoèra, abans d’arribar de nou a la riba esquerra de la Garona.

El terme és drenat per diversos barrancs. Al riu de Bausén desguassen, a la capçalera, el riu d’Es Arramèrs (o barranc de Saplan) i el riu de Cumedan, i aigües avall hi vessen per l’esquerra el riu d’Estèish, que neix a l’estany d’Era Cigalèra (2 020 m), i per la dreta el còrrec de Baderca. A la Garona, per l’esquerra, hi vessa les seves aigües el riu de Carlac, que a la vegada rep per l’esquerra el còrrec de Sacauva.

A més del poble de Bausén, cap administratiu del municipi, hi ha la caseria de Pontaut i el lloc fronterer d’Eth Pònt de Rei. L’eix de comunicacions és la carretera N-230 vers França, que segueix la Garona, d’on surt el ramal a Bausén per l’esquerra.

El Poble

Bausén (anomenat Balsen, Bolson, en documents medievals) formà part inicialment del terçó de Bossost i després del segle XV del d’Es Quate Lòcs. El nucli primitiu gairebé desaparegué el 1823 a causa d’un incendi. Aquest nucli era situat una mica més avall que l’actual.

Vista d’una casa tradicional aranesa al poble de Bausén

El poble de Bausén (46 h el 2005) es troba a 931 m d’altitud, als vessants orientals de la serra de Vacanera i enlairat a la vora esquerra del riu de Bausén. La primitiva parròquia era dedicada a santa Eulàlia i l’actual, dedicada a sant Pèir Ad Vincula, és un edifici del començament del segle XVIII. La dovella de la porta renaixentista duu la data del 1709. La nau és coberta amb volta de canó i presbiteri quadrat. A l’esquerra de la porta d’entrada hi ha encastat un fragment d’estela cinerària romana de marbre fosc amb tres bustos en baix relleu, sota arcs de ferradura i signes astrals. Al poble es conserven cases molt antigues d’arquitectura tradicional. Als voltants hi ha les ermites de Sant Ròc i de Santa Anna.

Festes

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). També es fa festa per Sant Pere (29 de juny) i hom acut, el dia 26 de juliol, al tradicional aplec de l’ermita de Santa Anna.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”04c6f538″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bausen{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Bagergue

24 desembre 20142011, Municipi Salardú, Municipis Vall d'Aran, Poble Bagergue, Provincia LleidaPere Gasso

Bagergue és un Poble del Municipi de Salardú Vall d’Aran (Lleida)

A Bagergue hi anem el agost del 2011 que fem tota la Vall d’Aran des de Pont de Suert a Casa d’Arro de vacances.

Bagergue és un poble per visitar i veure el museu d’eines

Dades del Municipi

Llengua pròpia	Occità aranès
Superfície	255,75 km²
Altitud	1.267 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	1.780 hab. 6,96 hab/km²

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2 , es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km 2 ), Gessa (17,2 km 2 ) i Arties (78,6 km2 ) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km 2 ; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km 2 al terme de Salardú i 3,4 km 2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’AltAran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de NautAran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

El Poble

El poble de Bagergue és el més enlairat de tota la vall, al sector més meridional de la vall de la Unhòla, al seu marge esquerre, al peu dels vessants de la roca de Macia. Un brancal de l’uneix amb Salardú i la C-28.

Carrers del poble de Bagergue

El lloc, que apareix en els documents medievals amb la forma Bagirio, formà part inicialment del terçó de Garòs i després del de Pujòlo. Del nucli agrupat, amb diverses cases (Madoz assenyala 33 cases a mitjan segle XIX), cobertes amb els característics teulats de llicorella, es destaca l’església parroquial de Sant Feliu. La primitiva fàbrica era romànica, però fou molt engrandida i desfigurada vers el 1524. També destaca el Museu eth Corrau, de caràcter privat.

Festes

Seguint la ribera de la Unhòla vers el N, a poc més d’un km, hi ha, al mateix marge esquerre del riu, l’ermita de Santa Margalida de Bagergue , petit edifici de coberta de lloses de llicorella on se celebra un aplec el dia 20 de juliol, festa de la santa.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6483a7ae” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bagergue{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web del municipi

Alcover

20 desembre 20142011, Alcover, Municipis Alt Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Alcover és un municipi de la Comarca de l’Alt Camp (tarragona)

a Alcover hi anem el dia de Sant Esteve de 2011 també passem per Valls allà trobem el Pinyes casteller de la Vella.

Dades del Municipi

Gentilici	Alcoverenc, alcoverenca
Superfície	46,28 km²
Altitud	217 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	5.142 hab. 111,11 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la zona de contacte entre les Muntanyes de Prades i el Camp de Tarragona, al sector de ponent de l’Alt Camp i al límit amb les comarques veïnes del Baix Camp i el Tarragonès. El separen de Valls (E) la carretera del Rourell a Picamoixons i el Francolí; de la Riba (N), els costers de la Plana i la Serra Gran; de Mont-ral (W), el pla de la Lloera, les valls de la font de l’Om i del riu de la Glorieta (dit normalment riu Glorieta o el Glorieta) i la serra del Pou; de l’Albiol al Baix Camp (SW), els plans del Veçar i el barranc del Burguet; els límits amb la Selva del Camp, Vilallonga del Camp (Tarragonès), Perafort (Tarragonès), el Milà, la Masó i el Rourell són més imprecisos geogràficament.

Travessa el terme de S a N la carretera C-14 de Reus a Montblanc, d’on surt la C-37 en direcció Valls. Dues carreteres locals comuniquen el poble amb Mont-ral i Vilallonga del Camp.

L’actual terme comprèn l’antic de la vila d’Alcover i els de dos petits municipis que li foren annexats el 1833: el del Burguet (ara una partida d’aquest nom, tocant a l’Albiol) i el de la Plana i Samuntà (que actualment identifica dues partides de terra, la primera vora Picamoixons i la segona estesa per bona part de la zona muntanyenca i compartida amb d’altres). El terme comprèn, a més del nucli que li dóna nom, el petit llogaret de la Plana, les cases del Burguet o Bomburguet (d’ús purament agrícola), el santuari del Remei, l’ermita de les Virtuts, diversos masos i algunes urbanitzacions residencials, com ara la Burquera, la Cabana, els Muntanyans, Serradalt i les Masies Catalanes. La primitiva parròquia, constituïda el 1166 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, comprenia, a més d’Alcover, els pobles del Milà, la Masó, el Rourell, Carxol, el Burguet i Samuntà. Actualment els límits parroquials i municipals gairebé coincideixen, llevat del nucli de la Plana (de Picamoixons), els masos de la Vall i les Virtuts (de l’Albiol).

La superfície és dividida gairebé simètricament en dues meitats. A l’interior, la muntanya, amb una altitud entre els 300 i els 890 m, amb una constitució geològica on es destaquen el sauló (dit aquí saldó), les lloses calcàries de la Lloera i les llicorelles. La vegetació és dominada pel pi amb brolla i també hi ha alzina, roure, àlber i auró; entre la fauna hom pot encara trobar el senglar, el teixó, el gall carboner, el duc, l’esquirol i l’àguila. Té una gran riquesa aqüífera, que brolla en fonts com les de la Bola, de l’Esmolador, de la Puça, del Mas del Gat, de l’Olm, Major i Fresca. Oposada a aquest paisatge hi ha la plana, entre els 130 i els 300 m, formada per sediments quaternaris que donen vida a una pròspera agricultura, on es concentra l’activitat humana, abocada a la mar i protegida per les muntanyes del clima de l’interior. Aquesta dualitat entre el pla i la serra és marcada per una falla de direcció NE-SW coincident amb la carretera de Reus a Montblanc.

El Poble

La vila d’Alcover (3 907 h el 2005) s’alça a 243 m d’altitud, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a l’esquerra del riu de la Glorieta. El seu caràcter de vila closa (conserva encara fragments i portals de les muralles) es manté amb força personalitat en el nucli antic, de carrers estrets i irregulars (es destaquen els carrers Major, del Rec, de la Costeta, de l’Abadia i d’altres) i algunes places com la Plaça Vella, la plaça Nova (porticada, de porxos muntats sobre pilars de pedra en un cantó i damunt arcs de pedra en l’altre, on hi ha la casa de la vila), la plaça de l’Església, la plaça de Cosme Vidal, la plaça de l’Església Vella, etc. A partir de la dècada de 1920 s’iniciaren algunes construccions fora de les muralles (les escoles, cases a les muralles de Baix i carretera de Reus), i a partir dels anys quaranta la població s’eixamplà, sobretot vers llevant —cap a l’estació del ferrocarril—, i han sorgit nous barris com el de Sant Pau i el Passeig de l’Estació —vers les carreteres de Reus i Valls— i s’ha duplicat l’espai urbà.

La muralla (segle XIV) fou modificada en diverses ocasions, i a partir del segle XVII, sobretot coincidint amb l’establiment de petits ravals extramurs, s’hi obriren portes i finestres; actualment s’obren carrers abans tancats. Caigueren així diverses torres i avui només en resten quatre (la de Ca Ballester, la de Ca Tatxó i les dues del Portal de Sant Miquel). Resten el portal de Sant Miquel (art de mig punt fora i apuntat dins) i el de la Saura, amb una obertura al clos de la vila i una altra al raval del Carme.

La primera església que tingué la vila fou la de Sant Miquel, que restà fora del clos emmurallat al segle XIV, i al seu redós fou habilitat el cementiri; s’hi féu una important reforma al segle XV, quan foren bastits els sis arcs gòtics que sostenen la teulada (l’església conserva una imatge de sant Miquel i una creu de pedra molt antigues).

L’Església Vella o de la Sang, que fou declarada monument historicoartístic el 1931, era un dels edificis més interessants de la vila, però sofrí gravíssims desperfectes el 1936; l’edifici, romànic, bastit amb carreus ben tallats de sauló vermell i amb decoració escultòrica a l’interior absidal (capitells esculpits amb motius geomètrics i vegetals i animals fantàstics), és característic de l’art del segle XII. L’edifici és d’una sola nau i un absis semicircular, i en resta el mur de ponent amb una rosassa i el de migdia, on hi ha el portal, d’arc de mig punt en degradació sobre columnes amb capitells llisos. La volta, que arrencava de sobre una imposta, és esfondrada; el cor, sostingut amb interessants bigues de fusta policromades (perdudes), era del segle XIV. Tingué culte continuat fins el 1783. El 1936 es perderen també valuosos retaules, els passos de la processó de Setmana Santa i la imatge del Sant Crist de la Sang (talla dels segles XVI-XVII), mentre que la Mare de Déu de la Magrana es conserva al Museu Diocesà de Tarragona.

L’Església Nova (església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció) és l’edifici més majestuós de la vila i per les seves dimensions hom diu que catedraleja. S’edificà a la part alta entre el 1578 i el 1630; és un edifici d’una sola nau reforçada exteriorment per contraforts, entre els quals s’alcen les capelles laterals (cinc per banda) amb la capella del Santíssim (braç lateral fet en 1792-1803); la volta és d’arcs de creueria (sobre les voltes es bastiren en 1761-95 grans galeries aguantades per cent pilars i cinquanta arcs). El cor és sostingut per un arc molt atrevit. La façana té una portada renaixentista amb columnes que emmarquen dos pisos de dues fornícules a banda i banda de la porta i tres més coronades per un frontó damunt (ara sense escultures que les ornin); més amunt hi ha una rosassa. El campanar inicial caigué el 1795 i la nova torre iniciada poc després ha restat inacabada (“ el pantano de la Selva, l’ateneu de Prades i el campanar d’Alcover, mai no s’acabaran de fer”, diuen al Camp). El 1936 fou destruït el magnífic altar major barroc (fet en 1679-99 per D. Rovira, conegut imatger de Sant Feliu de Guíxols, i els germans Perarnau de Manresa). Es conserva una custòdia gòtica (obra de G. Druell, 1449-51) i una arqueta d’argent del segle XIV.

El convent de Santa Anna, de frares franciscans, fou fundat als afores de la vila (sota la muntanya del Calvari, a la carretera de Mont-ral) per l’arquebisbe Antoni Agustí el 1582 i perdurà fins a lEexclaustració del 1835 (amb dificultats des dels esdeveniments del 1822); serví molts anys de caserna de la Guàrdia Civil. En resta el claustre, presidit per una gran palmera, voltat de dos pisos que donen a les cel·les; l’església (segle XVII) té el sostre esfondrat (en resta la façana i els murs).

La casa de la vila (1581) té una notable façana renaixentista sobre la plaça porticada, similar a les cases dels Company, amb finestres ornamentades i frontons coronant l’edifici; modificat molt a l’interior, el 1981 hi fou obert el recinte de l’antiga presó; té un important arxiu municipal, ric en documentació local. El 1950 hi féu una pintura mural Anton Català, alcoverenc que també féu frescos a l’Església Nova. Del segle XVII, pròdig en construccions interessants, es destaquen les dues cases bessones de Can Cosme i l’Abadia, fetes construir pels germans Company (1618) i atribuïdes a Pere Blai, l’arquitecte renaixentista de la Generalitat a Barcelona, fetes en sauló groc,de perfecta simetria i acurada proporció, frontons sobre les finestres (la primera fou després casa natal dels Vidal Rosich i la segona esdevingué rectoria); altres cases de l’època són Ca la Güerba (1608), Ca Maginet (1619), Ca Batistó (1634), Ca la Senyora Gran i Ca Figuerola (ara Xipell), a la plaça Nova (1692). Del segle XVIII són Ca Simó (antiga farmàcia), Cal Baster (1733), Ca Quies (1774), Ca Gomis (1781), Ca Carrassó (1798), Ca Malapeira (1768) i altres. D’època moderna hom pot assenyalar les escoles (1931) i la casa del metge Lluís Domingo, obra de Cèsar Martinell.

El Museu Municipal, situat inicialment en una de les torres del portal de Sant Miquel, actualment és a Ca Batistó (unit al portal de la Saura), edifici que conserva encara arcs gòtics a la planta baixa i la decoració romàntica dels darrers estadants. Conté mostres de paleontologia (destaquen els fòssils triàsics de la Lloera, amb l’espècie autòctona Alcoveria brevis ), arqueologia procedent de la població, numismàtica (ibèrica, romana, medieval i contemporània), armes, arts decoratives i etnologia local. Hi ha una biblioteca.

Festes

Pel que fa a les festes, a les ja tradicionals (els Reis, processons de Setmana Santa amb la Congregació de la Sang, l’aplec de Dilluns de Pasqua a l’ermita del Remei, catifes i processó per Corpus, pastorets i pessebres per Nadal, etc.), s’hi ha afegit la recuperació de les festes de la Mare de Déu d’Agost, pel dia 15, seguida l’endemà de la festa local en honor de sant Roc. D’altra banda, es manté des del 1865 la Fira del Remei, a l’octubre, que coincideix amb la Setmana de l’Avellana. La festa major de Santa Úrsula i Sant Pròsper, se celebra a l’octubre.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”192d2dd6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alcover{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Xino Xano per Catalunya

Tot voltant pel nostre país…

Arxiu de la categoria: 2011

Castellserà

Molló

Montgarri

El santuari de Montgarri es troba a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants S de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, entre la ribera d’Eth Forcalh i l’Arriu Porquèr.

Festes

El dia 2 de juliol s’hi celebra un aplec, molt concorregut i arrelat dels pobles de la Vall d’Aran i també del Pallars i dels pobles veïns del sector occità dins l’Estat francès (Vathmala i altres valls).

La Granada

Gerri de la Sal

Gessa

Beget

Bausen

Bagergue

Alcover