Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

Santa Oliva

5 abril 20202011, Municipis Baix Penedès, Provincia Tarragona, Santa OlivaPere Gasso

Santa Oliva es un Municipi de la Comarca Baix Penedès (Tarragona)

A Santa Oliva hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Població
Província	província de Tarragona
Comarca	Baix Penedès
Total	3.320 (2019)
• Densitat	342,27 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Santolivenc, santolivenca

Breu historia del municipi

Limita amb Banyeres del Penedès (N), Bellvei (E), el Vendrell (S) i Albinyana (W). El municipi comprèn, a més, l’enclavament de l’Albornar entre els termes de Banyeres del Penedès, Albinyana i la Bisbal del Penedès. El terreny és quaternari diluvial, predominantment travertínic. Hi ha una petita elevació al NE (la Serra, 120 m), de natura miocènica, i una altra a ponent (les Pedreres), de natura cretàcia; la resta de les terres són generalment planes, amb una inclinació de NE a SW, amb abundosos aqüífers subalvis. La riera de Banyeres drena la part central del terme, i la de la Bisbal, la part occidental.

El cap de municipi és el poble de Santa Oliva, i a més trobem els barris del Camí dels Molins, el Residencial Sant Jordi i les Pedreres i el raval de la Carretera del Vendrell. Una carretera local que travessa el municipi en direcció N-S, amb la qual es comunica el poble mitjançant un trencall, l’uneix amb Sant Jaume dels Domenys i el Vendrell. Al sector NW del terme passa l’autopista AP-7, però no hi ha accés.

El Poble

El poble de Santa Oliva (102 m d’altitud i 1 012 h el 2006) és situat a l’extrem septentrional del terme, a prop de la carretera del Vendrell. Tenia 974 h el 2005. L’església parroquial de Santa Maria té una façana romànica amb portalada de punt rodó i campanar de paret. L’interior és sobri, construït amb aparell ben carregat. A la part més alta del poble hi ha l’antic castell de Santa Oliva o del Remei, que ha estat restaurat acuradament. El castell conserva una torre quadrada al costat de ponent, espitllerada, emmerletada i amb finestres geminades al punt més alt. Adossada a aquesta torre, l’església de Sant Julià del castell és l’antiga parròquia, documentada des del 1098; és un edifici romànic d’una nau, que va ser eixamplada al segle XII, i un absis semicircular, sobrealçat com a torre de defensa. El poble s’ha expandit vers llevant amb el que inicialment era la urbanització de Canyelles i que ara ja és considerada com un eixample del nucli de població. El poble disposa de la Sala dels Arcs, un museu de caràcter local que guarda un fons documental de la història de Santa Oliva i una col·lecció de peces religioses, entre altres.

Santa Oliva celebra un bon nombre de festes i d’activitats al llarg de l’any, entre les quals cal destacar la festa major, a l’agost, en honor a la Mare de Déu del Remei. També a l’agost té lloc el cicle de les Nits Musicals al Castell.

Festes

La festa major petita o d’hivern se celebra pel gener, mes en el qual també s’organitza una trobada de gegants. Al maig cal destacar la popular Exposició de Motos d’Ahir, i entre els mesos d’octubre i desembre se celebra un Concurs de Teatre Amateur.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

Cambrils

19 febrer 20192013, Cambrils, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Entitats de població	6
Total	33.362 (2018)
• Densitat	947,78 hab/km²
Llar	245 (1553)
Gentilici	Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

© C.I.C – MOIÀ

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”eae0ab2e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cambrils{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntaments de la Comarca

Enciclopèdia catalana

Comarruga

1 febrer 20192012, Municipis Baix Penedès, Poble Comarruga, Provincia TarragonaPere Gasso

Comarruga és un poble del municipi del Vendrell comarca baix Penedès (Tarragona)

A Comarruga hi anem el 5 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Població
Comarca	Baix Penedès
Capital de	[mostra]
Entitats de població	7
Total	37.153 (2018)
• Densitat	1.009,59 hab/km²
Llar	51 (1553)
Gentilici	Vendrellenc, vendrellenca

Entitat de poblaci Habitants )Barri Marítim de Coma-ruga3.902 Barri Marítim de Sant Salvador775Barri Marítim del Francàs1.384Estació Sant Vicenç de Calders, l’71Sant Vicenç de Calders129Sector del Sanatori, el1.807Vendrell, el28.679Font: Munica

Breu historia del municipi

El Poble

Vora la mar, el barri de Coma-ruga, que tenia 3 206 h el 2005, és situat a ponent de la platja de Sant Salvador. L’avinguda de Ventura Trillas comunica el barri de Coma-ruga amb l’estació de ferrocarril i amb la carretera N-340. La platja de Coma-ruga té una extensió de 3,5 km, i comprèn també la platja del Francàs, prop del promontori de Berà. El lloc és documentat el 1180 quan l’abat de Sant Cugat concedí a Arnau Sunyer i Berenguer Bou el vilar de Coma-ruga, situat dintre els termes dels castells de Calders i de Sant Vicenç. La concessió exceptuava l’estany de Coma-ruga, que era retingut pel monestir. Durant molt de temps aquest estany fou l’element més significatiu de Coma-ruga. Al segle XIX, quan es posaren de moda els balnearis, hom descobrí que les aigües de les deus de Coma-ruga, que brollaven tèbies —cosa que justificava l’antic nom de Calders de tots aquests estanys— tenien propietats terapèutiques Coma-ruga es començà a poblar aleshores. El 1910 hi havia 12 cases. El 1920 s’hi havia construït un hotel, que fou el precedent de la posterior tradició turística. Avui hi ha un enorme complex d’estiueig i turisme. A la platja, el pantalà que serveix de port nàutic ha provocat una desigual distribució dels dipòsits sorrencs, que s’hi han acumulat al voltant fins a dificultar sovint l’atracament de les barques al port.Les urbanitzacions de Coma-ruga s’establiren al principi vora la mar fins a la via del ferrocarril, però després van traspassar aquest obstacle i van arribar fins a la carretera i més enllà i tot de l’autopista. La Masia Blanca, a ponent de la platja de Coma-ruga, és la més gran d’aquestes urbanitzacions. Altres urbanitzacions són la dels Masos de Coma-ruga; més al N hi ha l’anomenada torre del Telègraf, el Vedat del Rei, on hi havia l’antic Mas Borràs, i, prop del terme de Roda de Berà, la urbanització del Mas de l’Astor, que ha conservat el nom del mas que hi havia. S’ha urbanitzat el sector de les Clotes, vora la carretera N-340, entre la rotonda de connexió de les autopistes AP-7 i C-32 i l’accés a Coma-ruga. La carretera N-340 traspassa la via fèrria de Valls i Reus prop del km 304, lloc on s’alça el monument als Castellers, obra de l’escultor Josep Cañas i Cañas, fill de Banyeres. Entre els equipaments culturals de Coma-ruga cal esmentar el cinema Brisamar, on també es fan obres de teatre i concerts.Vorejant el límit amb Roda, prop de la carretera, es troba el mas del Francàs, masia fortificada amb una torre. El lloc del Francàs és esmentat en els fogatjaments del segle XIV com una caseria que tenia 7 focs. Hi hagué antigament l’estany del Francàs, que fou propietat del municipi del Vendrell quan encara era del terme de Sant Vicenç. Actualment és dessecat i només en resta el topònim dels Estanyols. El barri marítim del Francàs, tenia 945 h el 2005.

Festes

Coma-ruga i el Francàs celebren la festa major a l’agost

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”fb2845b3″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Comarruga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Sant Jaume dels Domenys

20 febrer 20172011, Municipis Baix Penedès, Provincia Tarragona, Sant Jaume dels DomenysPere Gasso

Sant Jaume dels Domenys és un municipi de la comarca del Baix Penedès (Tarragona)

A Sant Jaume dels Domenys hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Gentilici	Domenyenc, domenyenca
Pressupost	15.495.017,49 €
Superfície	24,45 km²
Altitud	213 msnm
Població (2016^[1]) • Densitat	2.543 hab. 104,01 hab/km²

Breu historia del municipi

Accidentat pels contraforts sud-orientals de la serra del Montmell, el terme participa també, bé que parcialment, de les terres planes de la depressió penedesenca. Els seus límits són: al N, les Quatre Fites, el puig de Tiula i el fondo de Sant Antoni, amb el terme del Montmell; a l’E, la divisòria amb Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) passa a prop de les caseries de Gomila i de la Carronya i el límit amb Castellet i la Gornal (també de l’Alt Penedès) coincideix, en part, amb la riera de Marmellar. Al SE el municipi de Sant Jaume dels Domenys confronta amb l’Arboç, al S amb Banyeres del Penedès i amb Llorenç del Penedès, i a l’W amb la Bisbal del Penedès.

El terreny té tres sectors ben definits. Al N de la línia que va del puig de Gomila (413 m) al puig de Llobets (302 m) i al Pi-sol (413 m) és molt accidentat i de natura calcària cretàcia. Més avall hi ha una zona de muntanya baixa, que va dels vessants meridionals del Pi-sol fins a la caseria de la Carronya i que es prolonga per la vall de la riera de Marmellar, des del Colomer a la caseria de la Pujada. Tota aquesta segona zona és suaument ondulada i formada per molasses i saulons miocènics del període pontià. El tercer sector, finalment, corresponent a la part més meridional del terme, és el més poblat i el més productiu; el terreny és integrat per formacions quaternàries diluvials, pròpies de tota la depressió del Penedès.

El terme és drenat per diversos cursos d’aigua que segueixen l’escorriment natural de N a S. La riera de Marmellar drena l’extrem SE, en un sector ric en aigües (font de l’hostal de l’Alzina, pou de Lligamosques, etc.). Més a ponent, a Cornudella, els torrents de Ca l’Antic i de Gomila s’ajunten i donen lloc a la riera de Banyeres; un altre torrent és a la dreta de Sant Jaume, porta el nom de torrent de Llorenç i és afluent de l’anterior. El sector occidental és drenat pel torrent de Sant Marc, procedent del Montmell i que, aigua avall, pren el nom de torrent del Papiolet, perquè passa per aquest nucli.

A més del poble de Sant Jaume dels Domenys, cap de municipi, aquest comprèn els nuclis de Torregassa, Lleger, Cornudella, el Papiolet, l’Arquet, l’Hostal i la Carronya, i les urbanitzacions del Papagai i dels Arquets. Hi ha també un bon nombre de masies, com Llobets, el Gatell, Gomila, Vallfort, entre d’altres. El terme és travessat per una xarxa de carreteres locals que tenen com a eix la que travessa el poble de Sant Jaume dels Domenys i vers el S porta al Vendrell, tot passant per Llorenç del Penedès i Santa Oliva, i en direcció al NW es dirigeix al puig de Montagut de la Plana d’Ancosa, pel Pla de Manlleu. Una ramificació que neix al poble dels Domenys, en direcció NE, condueix a Vilafranca del Penedès; una altra porta, en direcció a ponent, a la Bisbal del Penedès i permet enllaçar amb la C-51 del Vendrell a Valls; en direcció a llevant i després al SE, una altra via passa per Cornudella i Lleger i es dirigeix a Banyeres

El Poble

El poble de Sant Jaume dels Domenys (213 m d’altitud i 554 h el 2006), és situat en terreny pla, a l’esquerra del barranc de les Casetes. El 2005 hi residien 520 h. El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Jaume. L’actual temple, inaugurat el 1702, va ser construït amb la col·laboració de tot el poble. El seu absis és poligonal i cobert a la mateixa alçada que la nau; de gran capacitat interior; l’església té dues porxades davant les façanes de ponent i de migdia respectivament. El campanar és una torre de planta quadrada. La parròquia conserva una pica baptismal decorada amb elements vegetals, geomètrics i figuratius, datada entre els segles XII o XIII. A la part posterior de la rectoria, que és al costat de l’església, el 1985 es descobrí una necròpoli medieval formada per tombes antropomorfes excavades a la roca, datades al segle X o XI. A tocar del nucli urbà hom troba la urbanització dels Arquets, que tenia 77 h el 2001, i el barri de l’Arquet, amb 271 h.

Entre les entitats del poble cal esmentar la Societat Cultural i Recreativa de Sant Jaume, que es fundà el 1960 i disposa d’una sala de teatre. Pel que fa als equipaments culturals, a la parròquia hi ha instal·lats el Museu Litúrgic Parroquial i el Museu del Camp (al celler).

Festes

Les festes més importants del poble són la de Sant Sebastià, al gener, la festa major al juliol, en la diada de Sant Jaume (amb correfoc de ball de diables, la festa del pa beneït, castell de focs, etc.) i, finalment, la festa major petita o diada del vot del poble, que se celebra al novembre.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a659de9e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Sant Jaume dels Domenys{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Masllorens

28 desembre 20152012, Masllorens, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

Masllorens és un Municipi del Baix Penedès (Tarragona)

A Masllorens hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici	Masllorençà, masllorençana
Pressupost	1.897.038,00 € (2007)
Superfície	6,55 km²
Altitud	304 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	519 hab. 79,24 hab/km²

Breu historia del municipi

Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l’empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu.

Al segle XVIII seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l’alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar els camps obligar a molts pagesos a traslladar-se.

El terme actual inclou l’agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l’origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu.

Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.^[2]

Va formar part de la comarca de l’Alt Camp.^[2]

El Poble

Les voltes de Cal Baró

A la part baixa del poble, els carrers amples i rectes que predominen en la seva distribució urbanística es tornen estrets i tortuosos posant en evidència el nucli més antic de poblament. És la zona on s’hi troben els signes d’un nucli fortificat que alguns autors situen el seu origen a la Baixa Edat Mitjana. D’aquesta època es conserven dos arcs diafragmàtics apuntats en el celler d’una de les cases i una finestra amb arc de migpunt en una de les façanes.

L’església de Sant Ramon de Penyafort

L’origen de l’església parroquial de Masllorenç s’ha de buscar en una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que fou construïda cap a l’any 1.582. Possiblement l’any 1.602 es canvià aquesta advocació per la de Sant Ramon de Penyafort. El 1.702, el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, però les obres de construcció no es troben documentades fins al 1.740, i no serà fins al 1.780, quan Mn. Josep Verdaguer beneí el nou temple. L’edifici és de mamposteria, amb planta de creu llatina inscrita en un rectangle i coberta amb volta de canó i cúpula sobre petxines en el creuer. El campanar no s’edificà en la seva forma actual fins al 1.855, destacant-ne l’àngel de ferro que corona l’edifici i que, des de la restauració de l’edici, l’any 1977, porta per nom Llorenç. El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció.

El nucli de Masarbonès

L’atractiu de Masarbonès resideix en el conjunt de carrers i cases que conserven l’estil propi de les diferents èpoques en què fou construït, així com en les masies que sobresurten: Cal Martí i Cal Curt. Es pot observar, també, per tots els voltants del poble també la quantitat de marges i barraques que es van construir en el passat

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b993f561″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Masllorens{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

La Bisbal del Penedès

14 agost 20152012, La Bisbal del Penedès, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

La Bisbal del Penedès és un Municipi de la Comarca del Baix Penedès (Tarragona)

Hi anem el 2012

Dades del Municipi

Gentilici	Bisbalenc, bisbalenca
Pressupost	2.500.000,00 € (2007)
Superfície	32,54 km²
Altitud	189 msnm

Breu historia del municipi

El municipi de la Bisbal del Penedès és situat a la part ponentina de la comarca, a la rodalia de les serres de ponent. El terme té una extensió de 32,54 km 2 i limita al N amb el terme del Montmell, a l’E amb els termes de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès, al SE amb Banyeres del Penedès, al S amb l’enclavament de l’Albornar, que pertany a Santa Oliva, i amb el terme d’Albinyana, i a l’W amb els termes de Masllorenç i Rodonyà, aquest darrer de la comarca de l’Alt Camp. El terme és accidentat pels contraforts meridionals de la serra del Montmell, que cobreix tota la part de tramuntana, amb una cota màxima de 550 m al Puig Francàs i d’altres altituds menors, sempre entre 350 i 400 m, a tota la ratlla de separació dels termes, des de la plana de la Llàntia (378 m), a l’extrem de ponent, fins a les Quatre Fites, al NW. L’aspecte muntanyós es manté per la banda de ponent i també pel S, només el sector més sud-oriental del terme s’obre a la plana penedesenca. El terreny és predominantment calcari del cretaci als estreps de la mola del Montmell amb alguns illots del miocè propers a la vila. A les zones planes hom troba travertins i argiles quaternàries. A la zona muntanyosa s’observa una forta erosió càrstica, i hi ha algunes coves (cova de la Roca Foradada, cova de Santa Cristina) i avencs (avenc del Manyer, avenc de la Reixa, avenc de la Caseta). El terme és drenat per un conjunt de rases i torrenteres, dirigides totes de N i NW al S, l’eix principal de les quals és el torrent del Prat, que canvia el seu nom pel de riera de la Bisbal, tan aviat com voreja la vila. Més a llevant hi ha el torrent o rasa de la Costa, i, cap a ponent, hi ha el fondal del Pi de les Tres Branques i el torrent de la Llàntia, que apleguen totes les aigües d’aquesta zona i les aboquen a la riera de la Bisbal, poc abans d’abandonar les terres del terme municipal. Entre les terres no conreades hi ha un predomini de les garrigues i el pasturatge. El bosc de pi blanc ( Pinus halepensis), que cobria la part del terme que voreja la serra del Montmell, ha estat delmat per diversos incendis forestals.

El terme comprèn la vila de la Bisbal del Penedès, la qual ostenta la capitalitat municipal, i la caseria d’Ortigós. Escampades arreu del terme hi ha un munt de masies i cases de camp, la major part d’elles desocupades, i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Gordei i el Priorat de la Bisbal. Travessa el terme la carretera C-51 del Vendrell a Valls, de la qual surten dos trencalls cap a la vila de la Bisbal del Penedès; un d’ells continua cap a Ortigós i fins a Llorenç del Penedès. A Joncosa s’hi va per una carretera des de la vila. El terme és tallat per l’autopista AP-2 que passa al N de la vila, on hi ha un accés.

El Poble

La vila de la Bisbal del Penedès (186 m d’altitud i 150 h el 2006), que ho és per decret reial de la reina regent Maria Cristina, des del 1899, tenia 1 176 h el 2005. És endreçada i ben urbanitzada entorn de l’església parroquial de Santa Maria, que depèn de l’arxiprestat del Vendrell, on es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet fins la guerra civil. Avui es venera la imatge de Santa Maria. El temple és de construcció moderna, neogòtica, amb una nau central i dues de laterals. El campanar és una torre vuitavada. La façana de l’església és protegida per un atri, que també cobreix l’entrada al Centre Catequístic, a l’esquerra del temple. El temple es va edificar sobre un altre de més antic, consagrat en data incerta, que, en qualsevol cas, havia de ser anterior al 1279, any que correspon a la tributació de la dècima papal. Per una visita pastoral de l’any 1379 sabem que l’església era parcialment derruïda. El 1388 s’esmenta com a sufragània seva la capella de Santa Cristina, que es construïa al coll de la Rubiola, al costat del vell camí del Penedès a Valls, la qual ja és documentada l’any 1348.

Popularment es distingeixen tres barris, amb els noms de barri de Baix, la Plaça i la Riba. El primer d’ells, situat al S de la població, arriba fins a la meitat del carrer Major, on se situa l’antiga casa senyorial dels Salbà, i és tancat per la riera. El barri de la Riba voreja la dreta de la riera i s’uneix amb el de la Plaça per un pont de pedra. L’eix del barri és el carrer de Santa Cristina, que comença en el pont i acaba a la carretera de la Bisbal a Valls. Al carrer Major hi ha la casa de la vila, en un edifici restaurat i sense data. A mà dreta, però, hi ha una casa que n’és contemporània, la qual té una llinda amb la data del 1786 i les eines d’un boter. El barri més antic és al N de l’església, la qual, a la part del darrere, també conserva vells murs d’una notable antiguitat. Veïna daaquests murs és la casa coneguda com Cal Magre, que conté notables arcades de pedra. En aquest barri de la Plaça hi ha altres cases amb arcades, finestrals i cantoneres de pedra, amb algun gruixut i arcaic contrafort, totes elles en carrers adjacents al que fou casal dels barons de Salbà, és a dir, als carrers de Balmes, Sant Roc i Sant Sebastià. La casa situada a l’esquerra del casal dels Salbà, de la plaça Major, en conserva part de l’estructura. Al cap del carrer de Balmes hi ha l’edifici de l’escola, de planta baixa, estructura rectangular i una torre circular, amb coberta cònica, a cada extrem. Inaugurat el 1923, va ser ampliat i remodelat posteriorment.

La riera, que ara només porta aigua quan plou, sembla que encara tenia un petit curs permanent a la darreria del segle XIX. No obstant això, encara es poden localitzar brolls d’aigua a l’indret de la Font dels Albers i al lloc denominat “els safaretjos”, que de fet procedeix de la immemorial Font de Mossèn Palau, captació d’aigua a peu de la riera, a pocs metres d’un desaparegut hostal i en el mateix punt de cruïlla del camí ral amb la riera. A la part oriental del nucli urbà hi ha l’avinguda del Baix Penedès, que és el començament de la carretera que puja a la Joncosa del Montmell. A la banda oposada hom troba la plaça de l’Onze de Setembre, ornamentada al bell mig amb un monòlit, de fet una pedra mil·liar, que l’historiador de la vila, el senyor Solé i Caralt, va trobar a la seva propietat de la Devesa, del terme de Sant Vicenç de Calders, i que féu portar a la vila nadiua.

Festes

A la vila han estat constituïdes diverses associacions. Destaquen la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca i una Casa de Cultura que ha estat la seu d’una biblioteca, l’arxiu municipal i un museu local. Entre les festes que se celebren a la vila cal esmentar la festa major, a l’agost, que té anomenada per la concentració castellera. La festa d’hivern se celebra al gener. Mereixen atenció les festes dels barris i del pa beneït, que celebren cadascun dels tres barris durant la vuitada del Corpus. El dilluns de Pasqua Florida hi ha un aplec a l’ermita de Santa Cristina. Per Reis es fan unes notables cavalcades, per Carnestoltes tenen lloc diversos actes arreu de la vila i en data variable, pel març, se celebren els Tres Tombs.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”9066fb2d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Bisbal del Penedès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Bonastre

13 agost 20152012, Bonastre, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

Bonastre es un municipi de la Comarca del Baix Penedès

A Bonastre hi anem el 5 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Gentilici	Bonastrenc, bonastrenca
Pressupost	550.000,00 € (2002)
Superfície	24,97 km²
Altitud	177 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	654 hab. 26,19 hab/km²

Breu historia del municipi

Situat a la divisòria entre el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Penedès, ha estat adscrit a aquesta darrera comarca un cop separat del Tarragonès. El territori de Bonastre afronta al N amb Montferri (de l’Alt Camp) i Masllorenç, a l’E amb Albinyana, al S amb Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès (els tres termes del Tarragonès), i a l’W amb Vespella de Gaià i Salomó (també del Tarragonès). El seu relleu és essencialment muntanyós i presenta altituds superiors a 300 m. El terme és drenat pels torrents d’Hortal, de Quitèria i de Mercader.

El terme comprèn el poble de Bonastre, que n’és el cap, i les urbanitzacions de la Vinya de Bonastre (al S del poble), la Font de la Gavatxa (al S del terme) i les Moreres (tocant el poble). Travessa el municipi de S a N una carretera local que parteix de la N-340 de Barcelona a Tarragona, passa per Roda de Berà i per Bonastre, i ja fora del terme enllaça amb la carretera que permet arribar a Masllorenç i a Montferri. Hi ha altres vies menors, com les que comuniquen el poble amb Albinyana i amb Salomó.

El Poble

El nucli urbà del poble de Bonastre, situat a 182 m d’altitud, tenia 396 h el 2005. Presenta un aspecte acurat i atractiu. L’església parroquial de Santa Magdalena és senzilla; va ser construïda entre el 1833 i el 1850, seguint un estil barroc classicista, damunt d’una primitiva capella romànica. L’interior és decorat amb uns esgrafiats del 1899 i posseeix diverses obres de l’arquitecte Jujol (que restaurà el temple en 1941-44), com el baptisteri i el sagrari, les quals, per elles mateixes, justifiquen una visita a Bonastre. El sagrari, una de les millors obres de Jujol, estigué retirat en unes golfes de l’església fins el dijous sant del 1968, en què serví d’urna del monument. Cal destacar també a Bonastre la Casa Fontanilles (1853), amb esgrafiats a la façana, i la casa del Delme, la més antiga del poble (ha estat restaurada), on es recollien els delmes del monestir de Sant Cugat i les primícies de l’església. Hi ha també la casa on va estiuejar Pau Casals i la seva família. El nucli urbà del poble s’ha vist ampliat vers el nord amb la creació de la urbanització de les Moreres.

Festes

La festa major de la població s’escau pel juliol i es fa en honor de santa Magdalena. La festa major petita, de santa Quitèria, es fa el maig. Des del 1988, durant les festes surten els aguilots (figures de cartó pedra)

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”973dc044″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bonastre{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Aiguaviva

24 juny 20152012, Municipi Montmell, Municipis Baix Penedès, Poble Aiguaviva, Provincia TarragonaPere Gasso

Aiguaviva és un poble del municipi del Montmell comarca del baix Penedès (Tarragona)

A Aiguaviva hi anem el dia de Sant Esteve de 2012 26 de desembre i podem fer fotos de tardor a les vinyes

Dades del Municipi

Gentilici	Montmellenc, montmellenca
Pressupost	8.429.506,99 €
Superfície	72,76 km²
Altitud	429 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	1.474 hab. 20,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi del Montmell cobreix la part septentrional de la comarca del Baix Penedès amb una extensió de 72,76 km2, la tercera part de la superfície comarcal, i és el més gran dels municipis. A la part meridional, el Puig Francàs (550 m), contrafort de la serra del Montmell, i el coll de Vilafranca constitueixen el límit amb el municipi de la Bisbal del Penedès. Al puig de l’Àliga, a l’extrem més septentrional, convergeixen els termes del Montmell, Aiguamúrcia (Alt Camp), Pontons i Torrelles de Foix (els dos de l’Alt Penedès). A ponent, el límit del Montmell amb el municipi de Vila-rodona (Alt Camp) passa a prop del Mas d’en Pedrafita i pel puig del Mas d’en Guerra. Al SW, el terme del Montmell confronta amb Rodonyà (Alt Camp), coincidint la divisòria amb una antiga carrerada. A llevant, el límit amb Sant Martí Sarroca i Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) segueix, en part, el curs de la riera de Marmellar, i al SE passa pel Puig de Tiula, contrafort de la serra del Montmell i partió amb Sant Jaume dels Domenys. A migdia, el terme confronta, a més, amb el de la Bisbal del Penedès.El territori, força accidentat, és travessat per la serra del Montmell —que pertany a la Serralada Prelitoral— i participa de les característiques de l’anomenat Bloc del Gaià, on un sòcol paleozoic és recobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies. El terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics, amb una gran abundància de coves i avencs. A la carena del Montmell, a la part central del terme, hi ha el puig on s’alcen les restes de l’antic castell del Montmell (781 m), i al NE trobem la Talaia del Montmell (861 m), cim culminant de la serra. Hi destaquen també la Torre Milà (762 m), la Vall de Sant Marc (711 m), Puigmoltó (682 m), el puig de la Cova (673 m), el Puigfiguera (653 m), el pla dels Pallerets (639 m) i les Roques Altes (610 m). La serra de Montmell ha estat inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Les aigües configuren diversos conjunts muntanyosos separats per altituds de diferent consideració. El terme pertany a diverses conques hidrogràfiques. A la part oriental, la riera de Marmellar, que procedeix del terme d’Aiguamúrcia, és tributària del riu de Foix. La part occidental té alguns torrents que aboquen al Gaià i tota la part central i meridional és regada per un conjunt de barrancs i torrenteres que s’ajunten més avall per a formar la riera de la Bisbal que aboca directament a la mar, a la platja de Sant Salvador (el Vendrell).

El cap de municipi és el poble de la Joncosa (o Juncosa) de Montmell. El terme comprèn a més les caseries d’Aiguaviva, Can Ferrer de la Cogullada i la Vall de Sant Marc, els masos de Cal Sumoi, les Ventoses i les masies de Santsuies, els antics pobles de Marmellar i del Montmell i un bon nombre d’urbanitzacions, com Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta, la Talaia Mediterrània i les Pinedes Altes. Una carretera local uneix el poble de la Joncosa amb la C-51 (la carretera segueix cap a Masllorenç) i amb la Bisbal del Penedès. De la carretera local de Sant Jaume dels Domenys cap al Pla de Manlleu en surt un brancal cap a Aiguaviva, que després de passar la caseria i de travessar el terme pel sector septentrional es dirigeix cap a Rodonyà i cap a Vila-rodona. Al sector meridional circula la AP-2, a tocar amb el límit municipal, però no hi té accés.

Respecte de l’etimologia de Montmell, el Diccionari català- valencià- balear ens indica que deriva de Mont Maell, procedent del llatí Monte Macelli, nom propi d’home. En els documents medievals apareix esmentat Monte Macellum i, també, “termino Montis Macelli”.La població i l’economiaLa població ( montmellencs), amb un poblament al terme antic i dispers, ha experimentat diferents fluctuacions que en alguns casos han minvat d’una manera alarmant el nombre d’habitants i, més que regressiva, ha esdevingut, fins i tot, residual. El 1370 foren comptabilitzats 65 focs, els quals davallaren a 39 el 1553. Dos segles després, el 1718, el total municipal era de 181 focs, que el 1787 havien augmentat fins a 202. Durant la segona meitat del segle XIX la població s’incrementà, fins que el 1887 assolí la màxima fita demogràfica amb 1 127 h. A partir d’aquesta data minvà progressivament, i el decreixement demogràfic saaccelerà a la dècada del 1920 i durant els anys posteriors al decenni del 1950, quan es produí un important moviment migratori a causa de la manca d’infraestructures productives i l’atracció de certs municipis propers amb una economia puixant. A partir del 1981, quan s’arribà al mínim demogràfic amb 164 h, la població va anar augmentant paral·lelament a la tendència de crear un espai residencial d’estiueig. El 1991 hi havia 280 h censats i el 2001 n’eren 721 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 1 065 h.

Bona part del terme correspon a terres incultes; els antics alzinars han estat substituïts per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de bruc d’hivern (Erica multiflora) i boix (Buxus sempervirens), i garrigues, on predominen els coscolls ( Quercus cocciferae), la mata i l’argelaga ( Genista scorpius). L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, que es dedica principalment als conreus de secà. Predomina la vinya, seguida de les oliveres, els cereals i els ametllers. La ramaderia, encara que en regressió, manté una certa importància dins el total de l’economia municipal. Es crien gallines, porcs i conilles mares. De fet, bona part de la gent que viu a Montmell treballa en indústries ubicades en municipis de les contrades.

La serra del Montmell travessa el municipi de tal manera que deixa els quatre principals nuclis dispersats, i els camins que els uneixen són prioritàriament pistes rurals. Hi ha l’Àrea Recreativa Forestal, cap al N del poble de la Joncosa.

El Poble

El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.

El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”5380fce5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Aiguaviva el Montmell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços