Arxiu de la categoria: Municipis Solsonès

Sant Climenç

2012, Municipi Pinell del Solsonès, Municipis Solsonès, Poble Sant Climenç, Provincia Lleida
Sant Climenç es un Poble del Municipi de Pinell del Solsonès (Lleida)
A Sant Climent hi anem el 27 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 200 (2019) modifica
• Densitat 2,2 hab/km²
Llar 64 (1553) modifica
Gentilici pinellans, pinellanes

Breu historia del municipi

S’estén a l’extrem de ponent de la comarca (en contacte amb Castellar de la Ribera al N, amb Olius a llevant i amb Llobera al SE), i entronca amb la Segarra a migdia (Biosca i Sanaüja), i amb la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i l’Alt Urgell (Bassella) a ponent. Forma un planell inclinat de NE (serra de Torregassa) al SW, d’uns 900 a 500 m d’altitud vers el Segre, solcat per una sèrie de torrents (riu de Madrona, riera de Sanaüja amb el seu afluent la riera de Sallent, etc.), tributaris del Segre bé directament bé a través del Llobregós.

El terme, de poblament disseminat, comprèn els pobles de Pinell de Solsonès, cap de municipi, Miravé i Sant Climenç i les caseries de Madrona (unitat que es correspon amb l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Pere de Madrona), i Sallent de Solsonès. Una carretera local amb ramals a Miravé, Sant Climenç, Pinell i Sallent travessa el terme de NE a SW, provinent de Solsona, i enllaça amb la C-14, prop de Bassella.

El Poble

El poble de Pinell (26 h el 2005), situat a 648 m, es localitza al N del terme, prop del torrent de Pinell, o riu de Madrona. L’església parroquial de Sant Miquel de Pinell, que centra un petit nucli de cases, ha perdut l’estructura primitiva a causa de diverses reformes. Conserva uns interessants sarcòfags medievals de la família Pinell. Al castell de Pinell s’establí, al segle XI, una família de castlans sota l’autoritat dels comtes d’Urgell que aviat tingué un gran poder i prestigi a la comarca. Un dels primers senyors coneguts fou Ramon Guitard, que amb la seva muller Ermengarda proveí (1093) de terres que ja posseïa dels seus avantpassats l’església de Sant Tirs i donà l’església parroquial de Sant Miquel a la de Solsona, a la qual acabà cedint totes les esglésies del terme amb els seus alous (1122). El 1556 era senyora del castell Aldonça de Pinell, vídua del donzell Miquel Joan de Pinell, però en aquesta època els senyors ja residien fora de la comarca.

Festes

Pinell de Solsonès celebra la festa major el 29 de setembre, i per la segona Pasqua té lloc un aplec a la capella de Sant Tirs.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Su

2012, Municipi Riner, Municipis Solsonès, Poble Su, Provincia Lleida
Su, es un Poble del Municipi de Riner Comarca de Solsonès (Lleida)
A Su, hi anem el 24 d’agost de 2012

L’ Ajuntament esta situar al poble del Miracle

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Geografia
Superfície 47,1 km² modifica
Altitud 830 m

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós).

Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.

FestesLa festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Solsona

2012, Municipis Solsonès, Provincia Lleida, Solsona
Solsona es un Municipi de la Comarca el Solsonès (Lleida)
A Solsona hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.

Solsona L’Hostal de Sant Roc

© FOTOTECA.CAT

Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.

El Poble

La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.

El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.

Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.

Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.

Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.

El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).

Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.

Festes

La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.

Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.

El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Llorens de Morunys

2012, Municipis Solsonès, Provincia Lleida, Sant Llorens de Morunys
Sant Llorens de Morunys  es jun Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A sant Llorens de Morunys hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 949 (2019) modifica
• Densitat 220,7 hab/km²
Llar 135 (1553) modifica
Gentilici Piteu, piteva modifica

Breu historia del municipi

El terme és envoltat gairebé totalment pel terme de Guixers, llevat d’un petit tros al N, limítrof amb el de la Coma i la Pedra. A més té un enclavament, entre els municipis de Navès i Guixers, que comprèn la Mola de Lord (centrada pel santuari del mateix nom) i el tossal de Vall-llonga.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç de Morunys, cap de municipi, i el santuari de Lord. El cap municipal ha estat, històricament, la capital de la Vall de Lord, topònim amb el qual es designava antigament (almenys des de l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell) una zona molt extensa, però que més aviat s’identifica amb la conca alta del Cardener. Quant a les comunicacions, Sant Llorenç de Morunys disposa de diverses carreteres locals. La via més emprada és la que procedeix de Berga i continua fins al coll de Jou, des d’on es pot anar a Solsona, a Coll de Nargó i a les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra).També es pot accedir a la Seu d’Urgell, per Tuixén.

El Poble

La vila de Sant Llorenç de Morunys conserva el clos d’estructura medieval (de planta pentagonal irregular), que era circuït de muralles, conservades en part encara que desfigurades per les edificacions. Tenia cinc portals, dels quals resten només els de la Pietat i el de l’Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de la Canal al N, situat prop de l’església. Una sèrie de carrers es dirigeixen des dels portals a les placetes interiors i el carrer Major acaba prop de l’església en un altre portal interior. Al segle XVIII s’edificà fora del clos el carrer de Vallfred (NE), al segle XIX sorgiren els ravals de la Canal i el Puig i modernament s’han format nous carrers al SW, a més de les edificacions esparses del terme, especialment al voltant de les carreteres que condueixen a Solsona, Berga i la Coma.

L’església parroquial de Sant Llorenç, que fou declarada monument històrico-artístic el 1976, correspon a la de l’antic monestir que fou l’origen de la vila. És un notable exemplar romànic de l’època llombarda (segle XI), situat a l’extrem NW de l’antic clos. Conserva l’orientació tradicional i l’absis és dins les cases de la població. Té tres naus i la porta principal és al costat lateral N, sota el paviment de l’absis, excavat la dècada de 1960 per Manuel Riu i Riu, es trobà un espai enrunat que sembla haver estat la cripta, com ho indiquen les finestres exteriors tapades. L’element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l’escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l’àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la verge bruna (una còpia que conserva pràcticament només el cap de l’original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i de representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Hom l’ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l’art barroc català, tot i que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L’església conserva a més un retaule gòtic de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l’altar major (1713), barroc, obra de Joan Francesc Morató, i que resultà parcialment destruït durant la guerra civil.

El claustre, adossat al SE de l’església, fou edificat els darrers anys del segle XV o els primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoidal, té dues galeries d’arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis; està en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d’època renaixentista.

Vers migdia, extramurs, hi ha el santuari de la Pietat. De reduïdes dimensions, constava en els seus inicis d’una sola nau amb dos trams a més d’un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. Als quatre ambients de l’interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il·luminació de l’espai sencer procedeix d’un ull de bou del mur que avui tanca l’antic porxo i d’una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909. Però, amb tot, el que té més interès és el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d’un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l’art d’Huguet i de Pedro García de Benavarre. Prop del cementiri de Sant Llorenç hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels (1682).

Festes

Entre les associacions i entitats culturals cal esmentar especialment el Patronat del Museu de la Vall de Lord, vinculat al Museu de la Vall de Lord i l’Associació de Turisme Vall de Lord, que inclou Guixers, la Coma i la Pedra i Sant Llorenç de Morunys. Dins el moviment de la Renaixença i gràcies a mossèn Llorenç Riu i Llobet (Sant Llorenç de Morunys 1871-1946), destacà la formació de l’Orfeó de Sant Llorenç, que ja no existeix. Dins la vila, a la casa de l’antiga junta de la confraria dels Colls (de la fi del segle XVIII) fou instal·lat, el 1946, el Museu de la Vall de Lord. El fons d’aquest museu és format per una munió d’objectes recollits per la Vall de Lord, molt heterogenis però de gran interès. Conté història, etnologia, arqueo logia i art local (restes arqueològiques procedents d’una cova sepulcral de l’edat de bronze, talles barroques de l’església parroquial, monedes de diversos països i èpoques, eines d’oficis, indumentària i artesania popular). D’altra banda, també funciona el Museu del Drap Piteu.

La festa major se celebra el 10 d’agost, amb actes culturals i lúdics, com poden ser concerts a la terrassa de la Fonda Morunys, ballades de sardanes, jocs per als infants, etc. El 10 de juliol és la festivitat de Sant Cristòfol i ja és tradicional la benedicció de vehicles. També cal mencionar la diada d’arts i oficis, el primer cap de setmana de juliol, que permet contemplar els artesans en el seu treball, els Tres Tombs, per Sant Antoni, i la festa de les Enramades, pel Corpus.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Santuari de Lord

Ermita de Sant Serni

Pàgines web

 

Riner

2012, Municipis Solsonès, Provincia Lleida, Riner
Riner es un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A Riner hi anem el 25 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

L’antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, s’alcen a l’esquerra del riu Negre, a l’extrem septentrional del terme, en un tossal dominant el riu. El primer diumenge d’octubre es fa un aplec a la capella de Sant Gabriel.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

La Pedra

2012, La Pedra, municipi la Coma i la Pedra, Municipis Solsonès, Provincia Lleida
La Pedra es un poble del Muinicipi de la Coma i la Pedra Comarca Solsonès (Lleida)
A La Pedra hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 265 (2019) modifica
• Densitat 4,37 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici Comardí, comardina modifica

Breu historia del municipi

La població (comardins) és en gran part disseminada, llevat del nucli de la Coma i la urbanització de Port del Comte. En el fogatjament del 1380 es comptabilitzaren 45 focs i en el de 1553, el nombre d’habitants es reduí a 39. Durant el segle XVIII la població augmentà lleugerament (de 169 h el 1719 passà a 224 h el 1787), i assolí un màxim el 1860 (930 h). A finals del segle XIX sofrí una forta davallada (478 h el 1897), per experimentar posteriorment un període d’estancament al voltant dels 400 h durant gran part del segle XX. A partir del 1970 la població es reduí, amb petites oscil·lacions. El 1981 hi havien 228 h, 251 h el 1991 i 246 h el 2001. Amb el nou segle, però, es produí un lleuger creixement (270 h el 2005).

Pel que fa a l’agricultura, els principals conreus són els farratges, per bé que hi ha alguns horts i una mica de cereals (sègol, blat i ordi). La base econòmica tradicional del municipi ha estat la ramaderia. Hi destaca la cria d’aviram (pollastres i galls), de bestiar porcí, oví i boví. A l’estiu, les ovelles que pasturen procedeixen d’altres indrets, i a l’hivern, moltes del poble són dutes a terres baixes, principalment a Tarragona. Es tracta d’una pervivència de la tradició de l’edat mitjana, quan els ramats de Santes Creus i de Poblet, amb guiatge del vescomte de Cardona, pujaven a pasturar en aquestes terres de la Vall de Lord.

Prop de la Pedra, a la unió del Mosoll i el Cardener (al sector oriental del terme), hi ha l’antiga farga de la Gafa, aprofitant un salt d’aigua, que es nodria encara a la fi del segle XVIII del mineral extret de la serra de Port del Comte. Fou transformada després en fàbrica tèxtil (la primera de la província de Lleida) i més modernament en central elèctrica (Elèctrica la Coma). La importància del sector terciari en aquest municipi es deu a la presència de l’estació d’esquí de Port del Comte, que s’ha servit dels pendents suaus dels plans de la Bòfia. A més, al fons de la vall, a l’esquerra del Cardener, afloren les aigües sulfuroses de la Puda, que havien estat conegudes i explotades de temps i ja havien donat lloc a una incipient funció d’estiueig i de turisme. L’increment que en aquest sentit ha sofert el municipi i la millora de les comunicacions (rectificació de corbes i asfaltat dels darrers quilòmetres de la carretera de Sant Llorenç a la Coma) ha estat definitiu per a la seva economia.

El Poble

El poblet disseminat de la Pedra (64 h el 2005), que forma un nucli reduït d’unes quantes cases a l’entorn de l’església parroquial de Sant Serni, s’alça a 999 m, al SE del cap municipal, a l’esquer ra del Cardener, al peu de la serra de Pratformiu. La seva demarcació, que arriba fins al Pujol i Vilacireres (a Gósol), correspon al sector més despoblat. L’església, esmentada ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, fou consagrada de nou el 962, després de l’època de despoblament general de la comarca, pel bisbe Guisad d’Urgell. El bisbe sant Ermengol la cedí en el seu testament (1035) a Santa Maria d’Urgell. Devia ser construïda de nou, ja que consta una altra consagració el 1057. El temple romànic sofrí molts afegits al llarg del temps, com és ara un modern campanar quadrat. Prop d’un turó veí s’alcen les bases de murs, de bon carreu, pertanyents a l’antic castell de la Pedra, documentat des del segle XIV, que formà part, com la Coma, dels dominis dels Cardona, dins la batllia de Sant Llorenç de Morunys.

Festes

La festa major de la Pedra se celebra el primer diumenge d’octubre i la festa dels Traginers, per Santa Magdalena (22 de juliol).

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web ajuntament

 

El Port del Comte

2012, El Port del Comte, municipi la Coma i la Pedra, Municipis Solsonès, Provincia Lleida
El Port del Comte es un Poble del municipi de la Coma i la Pedra (Lleida)
Al Port del Comte hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 265 (2019) modifica
• Densitat 4,37 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici Comardí, comardina

Breu historia del municipi

El terme estén a l’extrem nord-oriental del Solsonès i de la Vall de Lord, a la capçalera del Cardener, des de la serra de Port del Comte (el Pedró dels Quatre Batlles, a 2 383 m, a l’extrem NW) fins a la serra del Verd (cap d’Urdet, a la serra del Gall, a 2 233 m, a l’extrem NE), separades aquestes serres pel coll de Port, o del Comte, fins a la serra de Querol (2 214 m a l’extrem SW) i la serra de Guixers (SE).

Limita al N amb Gósol (Berguedà) i Tuixén i la Vansa (Alt Urgell), a l’W amb Odèn i al S i l’E amb Guixers i Sant Llorenç de Morunys. Comprèn el sector oriental del gran prat ramader de Bacies, on hi ha el pou de glaç natural de la Bòfia (-31°C), que era aprofitat antigament (els traginers portaven blocs de glaç embolicats en sacs i sàrries a Solsona i altres llocs). El terme comprèn els pobles de la Coma, cap de municipi, i la Pedra, la urbanització de Port del Comte i l’estació d’esquí del mateix nom. També inclou el despoblat de Pratformiu. Les principals vies de comunicació són la carretera local que enllaça Sant Llorenç de Morunys amb Tuixén, passant pels pobles de la Pedra i la Coma, i la que surt més amunt del cap municipal per anar a Port del Comte i unir-se, al coll de Jou, amb la carretera de Sant Llorenç a la C-14 (Eix Tarragona-Andorra).

El Poble

Al SW del cap municipal hi ha la urbanització del Port del Comte (69 h el 2005). A l’extrem oriental, entre la serra de Pratformiu (1 670 m) i el coll de Jovells, en una vall, hi ha les cases abandonades que formaren part del despoblat de Pratformiu, alguna de les quals és ocupada esporàdicament per pastors.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Pinós

2012, Municipis Solsonès, Pinós, Provincia Lleida
PInós es un Municipi de la Comarca del Solsanès (Lleida)
A Pinós hi anem 24 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 287 (2019) modifica
• Densitat 2,75 hab/km²
Llar

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb els termes bagencs de Cardona i Sant Mateu de Bages, al sud amb el de Calonge de Segarra, pertanyent a l’Anoia, i a ponent amb Torà, de la Segarra. Dins el Solsonès entronca amb els municipis de Riner (N), la Molsosa (S) i Llobera (NW).

A la vall del Cardener, entre els termes de Cardona i Navars, dins la comarca del Bages, hi ha un enclavament (i antiga quadra) del terme de Pinós, en gran part estès a l’esquerra del riu, anomenat de Malagarriga. La serra de Pinós (que culmina a 931 m) forma l’eix en direcció NE-SW. Aquesta serra és un anticlinal format en un dels darrers plegaments pirinencs, que constitueix un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (rieres de Matamargó i de Vallmanya que unides formen la riera de Salo, ja al Bages, afluent del Cardener) i del Segre (afluents de capçalera de la riera de Llanera com els barrancs de Gangolell, de la Rovira, dels Molins, la rasa d’Ardèvol i altres torrents que aboquen les aigües directament al Llobregós, dins el terme de la Molsosa).

El terme comprèn el poble de Pinós, cap de municipi, i les caseries d’Ardèvol, Matamargó, Vallmanya i Sant Just d’Ardèvol. Les comunicacions són molt escasses, només hi ha la carretera local de Torà a Ardèvol, que continua vers Pinós, des d’on enllaça amb la carretera de Calaf per els Quadrells i Castellfollit de Riubregós per Enfesta.

El Poble

El poble de Pinós (44 h el 2005), als vessants meridionals de la serra de Pinós, és centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç de Pinós; les cases estan disseminades i encara que moltes són deshabitades, no s’han abandonat les terres de conreu. La casa del comú es troba a la vora del santuari de Santa Maria de Pinós, centre de devoció comarcal que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny. L’església, sòlida construcció bastida en diverses etapes (la llinda de la portalada és del 1642), conservà fins a la destrucció del 1936 un magnífic altar barroc. Prop seu hi ha una gran construcció senyorial i l’hostal. Malgrat la tradició de mare de déu trobada, segons report de Josep Godayol, arxiver dels hospitalers (1808), el santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers. Surt esmentat en diversos testaments des del 1350, i al segle XVI la devoció popular havia pres una gran volada. Depèn de la parròquia de Pinós el petit barri de Cuiner, que formava part d’una antiga quadra dita de Matadeporros; hi ha una església que havia estat dedicada a sant Pere i sant Feliu i després a santa Llúcia.

Destaca el Museu del Carlisme, ubicat a la casa Tristany.

Festes

La festa major se celebra el tercer diumenge de setembre i per Pasqua Florida es fa un aplec al santuari de Santa Maria.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Ceuró Poble

2012, Municipi Castellar de la Ribera, Municipis Solsonès, Poble Ceuró, Provincia Lleida
Ceuró és un poble del municipi de Castellar de la ribera comarca del Solsonès (Lleida)

A Ceuró hi anem el 26 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 4

Castellar de la Ribera60Ceuró30Clarà62Pampa10Font: Municat

Breu historia del municipi

Limita al S amb Pinell de Solsonès; a llevant, la serra de Torregassa el separa d’Olius; al NE, pel collet de l’Hostal de les Forques, entre la carretera de Solsona a Bassella, que ressegueix la Ribera Salada, llinda amb Lladurs. Pel sector septentrional continua limitant amb Lladurs i també amb un petit sector d’Odèn (serra d’Oliana). A ponent entronca amb el terme de Bassella, pertanyent a l’Alt Urgell.

La població és totalment disseminada en masies. Hi ha només alguns xalets al fons de la Ribera Salada, sota el poble i cap de municipi de Castellar de la Ribera, que constitueix l’únic nucli de població agrupada. Les altres antigues parròquies del terme són les de Clarà, Ceuró (popularment anomenat Cigró) i Pampe. Passa pel terme la carretera C-26, d’Olot a Alfarràs.

El Poble

A ponent del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha l’antiga parròquia de Ceuró, dedicada a sant Julià, i les restes de l’antic castell de Ceuró, que es troben enlairades damunt la riba esquerra de la Ribera Salada, a l’extrem de ponent del terme. L’església de Sant Julià de Ceuró conserva molts elements de la primitiva construcció romànica del segle XI, especialment l’absis, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes. La façana fou refeta després dels desperfectes que li causà un llamp el 1905. A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila. La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l’ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El lloc és esmentat ja el 1094 (en documents primitius llegim també les formes Ozoró i Zouró , i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l’església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l’església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe. Dins el terme de Ceuró hi ha l’església de Santa Maria de Vilaprinyó, d’una sola nau, amb coberta de volta apuntada, i també diversos dòlmens.

Davant de Ceuró (28 h el 2005), a l’altra banda de la Ribera Salada, hi ha el santuari de Savila, dedicat a Santa Maria, prop de la masia de Perdiguers, els propietaris de la qual conserven la bella imatge de la Mare de Déu, de vori, d’estil gòtic (molt probablement del segle XV). El primitiu santuari s’alçava uns 800 m més enllà i és esmentat ja el 1250; el propietari del mas de Perdiguers (la Vila de Perdiguers) féu bastir un nou edifici a l’indret actual, prop del camí, que fou inaugurat l’any 1781 (conserva un retaule procedent de Sant Julià de Ceuró).

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”0dd6cace” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ceuró{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Canalda

Municipi Odèn, Municipis Solsonès, Poble Canalda, Provincia Lleida
Canalda és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida) 
A Canalda hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Entitats de població 9
Conté la localitat Canalda
Població
Total 260 (2018)
• Densitat 2,27 hab/km²
Llar 47 (1553)
Gentilici Odenès, odenesa

Entitat de poblacióHabitants (2005 )Cambrils50

Canalda37 Llinars58 Montnou, el59 Móra Comdal, la

Odèn 18 Racó, el17Sàlzer, el  Valldan, l

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

El sector oriental del terme correspon als antics termes de Canalda i d’Encies, situats al peu dels vessants meridionals de Port del Comte, presidits pel Puig Sobirà i drenats per la riera de Canalda, que aflueix a la Ribera Salada a l’extrem meridional del municipi. L’església parroquial de Sant Julià de Canalda, d’origen romànic (segle XII) però força desfigurada, s’alça prop la riera del seu nom, a l’esquerra de la carretera procedent de coll de Jou; esmentada ja el 839, el bisbe Nantigís la consagrà el 901 de nou. Foren barons de Canalda els senyors de Santa Fe i de Vergós Guerrejat (cognomenats Galceran al segle XIII) i foren senyors de la veïna quadra d’Encies els Rovira de Sant Llorenç, però ambdues jurisdiccions estigueren per sota de l’alta jurisdicció criminal dels Cardona, dins la batllia de Solsona. La parròquia de Canalda (37 h) és formada per cases agrupades; celebra la festa major per la Mare de Déu de la Mercè. Encies és una masia habitada temporalment.

Al sector encinglerat del veí Puig Sobirà hi ha nombroses coves o esplugues que foren ja habitades en temps protohistòrics i alguna de fortificada en època medieval, com l’anomenada cova dels Moros. Prop del mas del Soler de Dalt hi ha l’església de Sant Miquel del Soler de Dalt, del segle XII, que té la característica d’ésser de volta d’arrencada gòtica i coronament arrodonit i que conserva encara la coberta de lloses.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”cd1fe7fa” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Canalda{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament