Arxiu de la categoria: 2012

Mont-Roig del Camp

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Mont -Roig del Camp es un Municipi del Baix Camp (Tarragona)

A Mont-Roig del Camp hi anem el 21 de març del 2012

Dades del Municipi

Gentilici Mont-rogenc, mont-rogenca
Malnom Xuts
Superfície 63,31 km²
Altitud 120 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
12.148 hab.

Breu historia del municipi

El terme de Mont-roig del Camp, un dels més extensos del Baix Camp, s’estèn entre la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres i entre les serres de Colldejou i Llaberia i la mar, que forma 8 km de costa plana i arenosa que ha facilitat l’auge turístic dels darrers decennis del segle XX.

La façana marítima, d’orientació NE-SW, s’inicia a la punta de Riudecanyes i continua per la punta de la Pixerota, la platja de Rifà, la punta de Porquerola, la platja dels Penyals i la punta dels Penyals o dels Espenyals, on comença un sector rocallós i s’obre Cala Bot; finalment l’arenosa Cala Figuera es prolonga fins a arribar a la punta del riu de Llastres, fita SW del terme, vora l’Hospitalet de l’Infant. El terme de Mont-roig, en general pla, és comprès entre la riera de Riudecanyes a llevant (que fa de partió entre Cambrils i Montbrió del Camp) i el barranc de l’Olivera, que fa en part al seu curs alt de partió NE amb els termes de Riudecanyes i de Vilanova d’Escornalbou, penetra al terme i desguassa a la riera de Riudecanyes per la dreta; pel NW les Roques de Maseres (395 m), contrafort sud-oriental de la serra de Colldejou, i la serra de la Pedrera (285 m) i la Muntanya Blanca (428 m), estreps orientals de la serra de Llaberia, el separen de Vilanova d’Escornalbou (N), Colldejou (NW) i Pratdip (W). El límit occidental segueix després, en direcció N-S, el raiguer del puig de Cabrafiga, aquest ja dins Pratdip, fins a enllaçar amb el riu de Llastres, el curs del qual separa el terme de Mont-roig, pel SW, del de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Travessen el terme, a més dels cursos ja esmentats, els barrancs o torrents, de direcció paral·lela, de la Pixerota, que desguassa a mar a la punta homònima; de Rifà, que, davallant de la serra de Colldejou, penetra al terme entre la serra de la Pedrera i les Roques de Maseres i desaigua al bell mig de la platja de Rifà. Semblantment el barranc de Porquerola, que drena els vessants occidentals de la serra de Llaberia, s’obre pas entre la Muntanya Blanca i el tossal de Costarena (340 m) i penetra al terme i desguassa a la punta homònima. Baixen dels vessants sud-orientals del puig de Cabrafiga els barrancs de Pauma Negra i de l’Estany Gelat, que desemboquen a la platja dels Penyals.

El municipi comprèn la vila de Mont-roig del Camp, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions que a efectes censals han estat integrades en l’àmbit de dues entitats de població. La població de la urbanització de les Pobles, que tenia 1 287 h el 2005, comprèn també la dels Masos d’en Blader, Club Motn-roig, Mainou, els Pins de Miramar, la Ribera, Rustical Balnearis i el Paradís, entre d’altres. La urbanització Miami Platja dóna nom a l’entitat que comprenia a més els nuclis de Via Marina, el Casalot i Costa Zèfir, entre d’altres, que tenien 4 867 h empadronats.

S’encreuen a la vila de Mont-roig la carretera de Reus al coll de Fatxes, que travessa el terme de NE a SW, amb la de Colldejou a la costa, que ho fa de NW a SE; aquí enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que travessa el sector meridional del terme paral·lela a la costa. Entre aquesta i la mar hi ha la línia del ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que té l’estació de Mont-roig prop de la platja de Rifà. Més a l’interior hi ha l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que no té, però, cap sortida dins el terme; les més pròximes són a Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.

El Poble

La vila de Mont-roig del Camp (2 742 h el 2005) és situada en un lloc pla, a 120 m d’altitud, vora el barranc de l’horta. Té algunes cases d’interès, però el més destacat, tot i no tenir gaire valor artístic, són les dues esglésies. La vella, amb una façana renaixentista, es féu de nova planta o s’amplià damunt l’anterior entre el 1574 i el 1610, encara que l’altar major no s’acabà fins el 1634 i l’orgue el 1743. L’església nova de Sant Miquel, de la qual es parla des del 1780, es féu damunt el pla de la de Vilallonga. Les obres es començaren el 1799 i s’enderrocaren una trentena de cases. La primera pedra es posà el 1801. Les obres restaren aturades entre el 1808 i el 1821, del 1823 al 1826 i de nou a partir del 1835, punt en què es mantingueren pràcticament inalterades fins el 1939. La volta sense cobrir de l’església nova, que ara actua de parroquial, és recollida en el famós quadre de Joan Miró Mont-roig 1919 . La família, per part de pare, d’aquest gran pintor, era de Mont-roig. Des del 1911 Joan Miró residí llargues temporades a la casa familiar i incorporà a la seva obra, especialment la dels primers decennis del segle XX, el paisatge de Mont-roig.

 

Festes

Durant els mesos de març a juny se celebra la Primavera Cultural (amb la festa de l’Arbre, concerts, exposicions, etc.). Entre les festes de la vila destaquen la festa major, en honor de sant Miquel, al setembre, durant la qual es dansa el ball de dames i vells, i la festa de Sant Isidre, pel maig.

De les festes dels diferents nuclis del terme destaquen la de Sant Jaume, pel juliol, i la de Sant Josep, pel març, a Miami Platja, i a l’agost la festa major de les Pobles.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”df055892″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”mont-Roig del Camp{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Milà

Església
Església

El Milà es un Municipi de la Comarca del Alt Camp (Tarragona)

A El Milà hi anem el 27 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Milanenc, milanenca
Superfície 4,13 km²
Altitud 166 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
174 hab.
42,13 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector meridional de la comarca, a la dreta del Francolí, que forma el límit oriental. Termeneja amb els municipis de Valls (E i N), Alcover (que l’envolta pel N, W i S) i la Masó (SE). Es comunica per carreteres locals amb la C-37 de Valls a Alcover, amb la d’Alcover a Vilallonga i (per la Masó i Vallmoll) amb la N-240 de Valls a Tarragona. L’únic nucli de població del terme és el poble del Milà.

El Poble

El poble del Milà, l’única agrupació urbana del municipi, és a 166 m d’altitud, al centre del terme, una mica apartat del Francolí. Els edificis més destacats de la població són l’església parroquial de Santa Úrsula, edifici neogòtic construït l’any 1914 (l’antiga església havia estat enrunada per un cicló el 1909) i un gran casal residencial de planta quadrada i portal adovellat, anomenat el Castell.

Festes

El poble celebra la festa major al mes de maig, per la festivitat de sant Isidre. El 21 d’octubre es fa la festa de Santa Úrsula, de caràcter principalment religiós.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”e07dc22e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Milà{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Milà (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Mirambell

Mirambell (2)

Mirambell es un Poble del  Municipi de Calonge de Segarra  Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Mirambell hi anem el 10 de febrer de 2012 i el trobem ben nevat

Dades del Municipi

Gentilici Calongí, calongina
Superfície 37,15 km²
Altitud 643 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
202 hab.
5,44 hab/km

Entitat de població

Habitants: Aleny43, Calonge de Segarra61,  Dusfort27,  Mirambell26,  Sant Pere de l’Arç16,  Soler, el25,  Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Municipi de 37,15 km2, situat a la part N de l’altiplà de Calaf, el terme del qual mig envolta aquesta població. Límita al N amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta (de la Molsosa), al NE amb la Molsosa, a l’E amb Sant Pere Sallavinera, al SE amb Calaf, al SW amb Pujalt, i a l’W amb Castellfollit de Riubregós. El seu terme forma amb Castellfollit de Riubregós el sector més extrem del NW de la comarca de l’Anoia. El terreny de Calonge és trencat per petits turons i fondalades, amb alçades mitjanes de 620 a 700 m, bé que a causa de les bòbiles i indústries de ceràmica, que aprofiten les seves terres argilenques, la fesomia dels turons ha canviat força. Drenen el municipi els torrents de la Roca i de Sant Pesselaç, tributaris del Llobregós, que recullen les aigües d’altres torrents i barrancs secundaris, com els dels Pilots, dels Quadrells o de Mirambell.

És un terme típicament segarrenc format per petits agrupaments de poblament. Comprèn els poblets de Mirambell, seu d’un antic castell i jurisdicció, Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, Aleny, Durfort (vora el qual hi ha l’ajuntament), la caseria del Soler i el nucli central format pel castell de Calonge i la parroquial de Santa Fe de Calonge. També té algunes masies d’una gran tradició històrica.

La principal via de comunicació és la carretera dels Andorrans, és a dir, la C-1412 d’Igualada a Ponts, de la qual surten els ramals que porten a Durfort, el Soler i al proper turó on hi ha el castell de Calonge, i fins a Sant Pesselaç. Passat Calaf, i tot just a l’entrada del municipi, hi ha la rotonda que enllaça l’antiga N-141, de la qual surt el ramal cap a Mirambell, amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona, que travessa el sector S del terme d’E a W. Pel sector SW del terme circula la carretera, de Calaf a Pinós i a Su, que passa a frec dels poblets d’Aleny i de Sant Pesselaç. Altres camins interns comuniquen els diferents nuclis del terme entre si.

El Poble

El poble de Mirambell és la segona entitat històrica del terme. Es dreça a la part SW, a uns 3 km de Calaf. És un típic poble de cases apilonades en el puig on hi ha les restes, encara notables, del castell de Mirambell. Aquest castell és esmentat el 1039 com a propietat de la casa vescomtal de Cardona. El castell mai no es va moure del domi- ni dels Cardona, que el tenien encomanat a una família de castlans; des del 1170 hi consta una família cognominada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Per deixes dels Cardona, fundadors de Sant Pere de Casserres, i dels cavallers Mirambell, el monestir d’Osona fou senyor i provisor de la parròquia de Sant Pere de Mirambell des del segle XII fins a la seva extinció el 1572. A més de la parròquia i drets parroquials, Casserres era senyor de molts alous i masos, com és ara el mas de la Sala i Argullol, entre d’altres. Mirambell, que tenia 8 famílies el 1685, 4 al poble i 4 en masies, arribà a 14 famílies el 1819 i a 17 el 1860. El 2005 tenia empadronats 30 h.

La primitiva església de Sant Pere de Mirambell és documentada el 1102. Es va reconstruir vers el 1143 i aleshores consta dedicada a sant Pere i a sant Sadurní. És situada fora del nucli del poble i del castell, vora la carretera d’accés al poble, on hi ha el cementiri del lloc. Ha estat abandonada i sense culte des que es va fer la nova església al poble, a sota el castell, el 1890. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d’espadanya al mur de ponent, que correspon a la reedificació de mitjan segle XII. Als murs externs es van adossar uns nínxols i a poca distància del seu absis es construí una casa.

La nova església de Sant Pere de Mirambell és un edifici rectangular amb un campanaret sobre un costat de la façana, amb coberta piramidal. Va construir-se arran de l’arranjament parroquial del 1878 i s’hi va començar a celebrar el culte el 1890. En aquest arranjament es van modificar els límits de la parròquia i se li va adscriure la capella de Santa Maria del petit poble de Durfort, que abans era sufragània de Conill.

Festes

Calonge de Segarra celebra la festa major per l’octubre, i també és molt tradicional i concorreguda la festa del Panellet pel dilluns de Pasqua Florida, durant la qual es reparteixen panellets.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”d938dfcd” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mirambell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castell Restes
Castell Restes

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Guixers

120824-1 Guixers (9)

Guixers es un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A Guixers hi anem el 24 d’agost del 2012

Dades del Municipi

Gentilici Guixarès, guixaresa
Superfície 66,4 km²
Altitud 750 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
128 hab.
1,93 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita pel N amb el municipi de la Coma i la Pedra, per l’W amb Odèn i per l’E amb Gòsol i Fígols (Berguedà). A migdia entronca amb el terme de Navès i amb els enclavaments del Santuari de Lord (Sant Llorenç de Morunys) i Valielles (Montmajor, Berguedà).

El territori a ponent del Cardener s’estén des de la cinglera de la serra de Querol (2 214 m), sector meridional de la serra de Port del Comte, fins a la mola de Lord, i a la capçalera de la rasa de Vilamala, i comprèn l’important coll de Jou (1 470 m). El territori de llevant, a la vall de l’aigua de Valls, s’estén des dels contraforts meridionals de la serra del Verd (roca de Guixers, 1 425 m), a la dreta de la vall, i de la serra d’Ensija (serra de Montcalb, 1 667 m), a l’esquerra, fins a la serra dels Bastets (1 383 m al tossal de la Viuda) i la de Busa (ja a Navès), i comprèn un petit sector, a l’extrem E del terme, de la vall d’Ora (dita aquí de Llinars). El poblament és disseminat; hi trobem les caseries de la Casa Nova de Valls, cap administratiu, de Castelltort, la Corriu, Montcalb, Sisquer i Vilamantells, moltes de les quals corresponen a antigues parròquies. Entre les esglésies cal esmentar les romàniques de Sant Serni del Grau i Santa Creu d’Ollers. El terme és travessat per la carretera local que va de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

Abans de la formació del municipi, Guixers, Castelltort, Sant Serni i Ollers ja constituïen una jurisdicció. El consell es reunia el 1606 a la Codina de Castelltort i, més endavant, format ja el municipi (sense Montcalb, Valls i Sisquer), la casa del comú es trobava a la masia del Jardí i l’hostal de la Mel, vora el Cardener i prop de Sant Llorenç de Morunys. Modernament la casa del comú fou traslladada a la Casa Nova de Valls.

El Poble

A l’esquerra de l’aigua de Valls, sortint de l’estret de Vallpregona, hi ha l’antiga església de Santa Maria de Valls, sufragània de la parròquia de Sisquer. A 1 km de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys hi ha la masia de la Casa Nova de Valls, que és on es troba la casa del comú del municipi. Aquesta caseria, totalment disseminada, es formada per l’església i 5 o 6 cases. El municipi disposa, des de 1993, d’un arxiu històric local que recull documentació municipal des del segle X fins a l’actualitat. Santa Maria de Valls celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost.

L’antiga parròquia de Sant Martí de Guixers, esmentada el 1088 quan el comte Ermengol d’Urgell la cedí a Santa Maria de Solsona, dóna nom al municipi. En resta una petita esglesiola romànica , dedicada a la Trinitat, propera a la masia de Can Guix, als vessants meridionals de la roca de Guixers. Prop seu hi ha l’antiga església de Sant Feliu. Al SW del cap municipal hi ha la parròquia de Castelltort, dedicada a sant Climent (edifici del segle XVIII). A l’altra banda del riu es conserven les ruïnes de la primitiva església, romànica, i de l’antic castell Tort, al cim d’un turó, esmentat ja el 1064, que formà part dels dominis dels Cardona. La parròquia de Castelltort (de la qual depenia Guixers) pertanyé a la canònica de Solsona.

El sector de septentrió

Més al N, sota la serra del seu nom, hi ha l’antiga parròquia de Montcalb, dedicada a sant Pere, que fou sufragània de la de Sisquer. Es tracta d’una caseria totalment disseminada que celebra la festa major per Sant Pere (29 de juny), festivitat del seu patró. Al SE de Montcalb hi ha l’antiga església romànica de Santa Magdalena del Collell, prop la masia del Collell. A la dreta de l’aigua de Valls, al N del terme i sota Puig-aguilar, està situada la caseria disseminada de la Corriu. Aquesta parròquia, dedicada a sant Martí, ja és esmentada el 839. La rectoria fou sovint residència del comandant carlí que regia la comandància militar de Sant Llorenç de Morunys durant la primera guerra Carlina, dit el Rector de Frades. Al cim de Puig-aguilar (1 253 m) hi ha el santuari de Puig-aguilar, en un indret on segons la llegenda s’aparegué la Mare de Déu a un pastor de la gran masia fortificada de Torre de Corriu. L’admiració dels veïns de Vilacireres, Pratformiu (la Coma i la Pedra), Sisquer (Guixers) i Moripol (Gósol) féu que construïssin un santuari. Pel setembre, el diumenge següent al dia 8, es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de Puig-aguilar, i la festa major de Corriu se celebra el primer diumenge de maig, pel Roser.

Festes

A ponent del terme, sota el coll de Jou, al camí que porta al santuari de Lord, hi ha l’església de Sant Serni del Grau (o Santa Maria del Grau), romànica, que centrava l’antic terme de Vilamantells . A la creu del Codó (1 509 m), prop de coll de Jou, es fa un gran aplec el dia de la Santa Creu de Maig, en el qual es beneeix el terme i el pa, que es reparteix entre els assistents. El diumenge següent se celebra la missa a Sant Serni i també es reparteix pa beneït. Al NE de Sant Serni, camí ja de la Coma i la Pedra, es conserva l’església de Santa Creu d’Ollers, romànica, que havia tingut unes quantes masies dins la seva demarcació religiosa.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3e6b46c5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Guixers{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-1 Guixers (19)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Coll de Jou Port de Muntanya

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Garriga

Espai de Memoria Refugi antiaeri

La Garriga és un Municipi de la Comarca  del Vallès Oriental  (Barcelona)

 

Dades del Municipi

Gentilici Garriguenc, garriguenca
Superfície 18,8 km²
Altitud 252 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
15.586 hab.
829,04 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

El Poble

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya . El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental

Festes

Entre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població.

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3099b8d4″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Garriga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web de l’Ajuntament

Garraf

120122-1 Garraf (11)

Garraf és un Poble del Municipi de Sitges Comarca del Garraf (Barcelona)

A Sitges hi anem el 22 de gener de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Sitgetà, sitgetana
Pressupost 55.703.745,00 € (2007)
Superfície 43,85 km²
Altitud 10 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
29.140 hab.
664,54 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Sitges, de 43,85 km2, és situat a la balconada del massís de Garraf que dóna a la mar, coneguda per les Costes de Garraf. Limita al N amb Sant Pere de Ribes (que també tanca el terme per l’W), Olivella i Begues (aquest del Baix Llobregat) i a l’E amb Gavà i Castelldefels —ambdós també del Baix Llobregat—. Bona part del terme és dins els terrenys del Parc Natural del Garraf.

El terme comprèn a més de la vila de Sitges, cap de municipi, el poble de Garraf, l’antiga colònia de Vallcarca, el llogaret de les Botigues de Sitges (que inclou les urbanitzacions de Garraf II, el Passeig Marítim i Rat Penat), l’antic agregat de Campdàsens, l’antiga quadra de Miralpeix i un nombre important d’urbanitzacions (Aiguadolç, Quintmar, Vallpineda, Montgavina, etc.) i antics masos.

Travessa el terme d’E a W la carretera C-31 de Barcelona al Vendrell, que comunica la vila amb Vilanova i la Geltrú, trajecte que també es pot fer a través de la C-246a. El 1989 es començà a construir l’autopista de Garraf (C-32), de Castelldefels al Vendrell, que entrà en funcionament el 1992; fou motiu de diverses controvèrsies, ja que en bona part circula per terrenys integrats al Parc Natural del Garraf. Enllaça amb aquesta autopista la carretera local de Sitges a Sant Pere de Ribes, carretera que continua (C-15B) fins a unir-se amb la C-15 de Vilanova i la Geltrú a Igualada. El 1881 hi arribà el ferrocarril, línia de Barcelona a València per la costa, que travessa dins el terme, com l’autopista, un bon nombre de túnels.

El Poble

L’actual poble de Garraf és a la costa de llevant de Sitges, vora la platja de Garraf, prop la punta dels Corrals. Antic poble de pescadors, esdevingué lloc d’estiueig i platja freqüentada, amb un petit port fet el 1902 per a facilitar el transport de la pedra extreta de la Falconera amb destinació a les obres del port de Barcelona. Malmès pels temporals i la sorra, els anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu. Té estació de ferrocarril i una església dedicada a Santa Maria, sufragània de Sitges. Dalt un tossal hi ha les restes d’un castell i més cap al pla una torre de defensa del segle XV, on sovint hi hagué guarnició. Aquesta torre i una casa annexa foren restaurades el 1888 per l’arquitecte modernista, deixeble de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres, que les convertí en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell.

El topònim Garraf, esmentat ja el 1011, que dóna nom al massís i a la comarca, també fou el determinatiu de l’antic priorat de Sant Vicenç de Garraf, dit generalment de Sant Vicenç de Pedrabona, fundat per Alfons I el 1163. Les terres del priorat comprenien la Cova Fumada, a ponent, el coll de la Falconera i a l’interior les serres d’Aladern i de Parets. El priorat era a l’esquerra del torrent de Garraf, prop de la masia de Can Lluçà.

L’anomenada era del Prior i el coster de la Fita poden ser els darrers vestigis de l’establiment monàstic. Es trobava ja en decadència al segle XIV i el 1423 fou unit a la canònica barcelonina de Santa Eulàlia del Camp.

Al límit amb el terme de Castelldefels (Baix Llobregat) hi ha el nucli de les Botigues de Sitges, amb les urbanitzacions Garraf II, Passeig Marítim i Rat Penat. L’origen del nom prové d’antics magatzems on els pescadors guardaven els ormeigs.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”d964056e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Garraf{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120122-1 Garraf (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Bisbal del Penedès

La Bisbal del Penedès la Societat (2)

La Bisbal del Penedès és un Municipi de la Comarca del Baix Penedès (Tarragona)

Hi anem el 2012

Dades del Municipi

Gentilici Bisbalenc, bisbalenca
Pressupost 2.500.000,00 € (2007)
Superfície 32,54 km²
Altitud 189 msnm

Breu historia del municipi

El municipi de la Bisbal del Penedès és situat a la part ponentina de la comarca, a la rodalia de les serres de ponent. El terme té una extensió de 32,54 km 2 i limita al N amb el terme del Montmell, a l’E amb els termes de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès, al SE amb Banyeres del Penedès, al S amb l’enclavament de l’Albornar, que pertany a Santa Oliva, i amb el terme d’Albinyana, i a l’W amb els termes de Masllorenç i Rodonyà, aquest darrer de la comarca de l’Alt Camp. El terme és accidentat pels contraforts meridionals de la serra del Montmell, que cobreix tota la part de tramuntana, amb una cota màxima de 550 m al Puig Francàs i d’altres altituds menors, sempre entre 350 i 400 m, a tota la ratlla de separació dels termes, des de la plana de la Llàntia (378 m), a l’extrem de ponent, fins a les Quatre Fites, al NW. L’aspecte muntanyós es manté per la banda de ponent i també pel S, només el sector més sud-oriental del terme s’obre a la plana penedesenca. El terreny és predominantment calcari del cretaci als estreps de la mola del Montmell amb alguns illots del miocè propers a la vila. A les zones planes hom troba travertins i argiles quaternàries. A la zona muntanyosa s’observa una forta erosió càrstica, i hi ha algunes coves (cova de la Roca Foradada, cova de Santa Cristina) i avencs (avenc del Manyer, avenc de la Reixa, avenc de la Caseta). El terme és drenat per un conjunt de rases i torrenteres, dirigides totes de N i NW al S, l’eix principal de les quals és el torrent del Prat, que canvia el seu nom pel de riera de la Bisbal, tan aviat com voreja la vila. Més a llevant hi ha el torrent o rasa de la Costa, i, cap a ponent, hi ha el fondal del Pi de les Tres Branques i el torrent de la Llàntia, que apleguen totes les aigües d’aquesta zona i les aboquen a la riera de la Bisbal, poc abans d’abandonar les terres del terme municipal. Entre les terres no conreades hi ha un predomini de les garrigues i el pasturatge. El bosc de pi blanc ( Pinus halepensis), que cobria la part del terme que voreja la serra del Montmell, ha estat delmat per diversos incendis forestals.

El terme comprèn la vila de la Bisbal del Penedès, la qual ostenta la capitalitat municipal, i la caseria d’Ortigós. Escampades arreu del terme hi ha un munt de masies i cases de camp, la major part d’elles desocupades, i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Gordei i el Priorat de la Bisbal. Travessa el terme la carretera C-51 del Vendrell a Valls, de la qual surten dos trencalls cap a la vila de la Bisbal del Penedès; un d’ells continua cap a Ortigós i fins a Llorenç del Penedès. A Joncosa s’hi va per una carretera des de la vila. El terme és tallat per l’autopista AP-2 que passa al N de la vila, on hi ha un accés.

El Poble

La vila de la Bisbal del Penedès (186 m d’altitud i 150 h el 2006), que ho és per decret reial de la reina regent Maria Cristina, des del 1899, tenia 1 176 h el 2005. És endreçada i ben urbanitzada entorn de l’església parroquial de Santa Maria, que depèn de l’arxiprestat del Vendrell, on es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet fins la guerra civil. Avui es venera la imatge de Santa Maria. El temple és de construcció moderna, neogòtica, amb una nau central i dues de laterals. El campanar és una torre vuitavada. La façana de l’església és protegida per un atri, que també cobreix l’entrada al Centre Catequístic, a l’esquerra del temple. El temple es va edificar sobre un altre de més antic, consagrat en data incerta, que, en qualsevol cas, havia de ser anterior al 1279, any que correspon a la tributació de la dècima papal. Per una visita pastoral de l’any 1379 sabem que l’església era parcialment derruïda. El 1388 s’esmenta com a sufragània seva la capella de Santa Cristina, que es construïa al coll de la Rubiola, al costat del vell camí del Penedès a Valls, la qual ja és documentada l’any 1348.

Popularment es distingeixen tres barris, amb els noms de barri de Baix, la Plaça i la Riba. El primer d’ells, situat al S de la població, arriba fins a la meitat del carrer Major, on se situa l’antiga casa senyorial dels Salbà, i és tancat per la riera. El barri de la Riba voreja la dreta de la riera i s’uneix amb el de la Plaça per un pont de pedra. L’eix del barri és el carrer de Santa Cristina, que comença en el pont i acaba a la carretera de la Bisbal a Valls. Al carrer Major hi ha la casa de la vila, en un edifici restaurat i sense data. A mà dreta, però, hi ha una casa que n’és contemporània, la qual té una llinda amb la data del 1786 i les eines d’un boter. El barri més antic és al N de l’església, la qual, a la part del darrere, també conserva vells murs d’una notable antiguitat. Veïna daaquests murs és la casa coneguda com Cal Magre, que conté notables arcades de pedra. En aquest barri de la Plaça hi ha altres cases amb arcades, finestrals i cantoneres de pedra, amb algun gruixut i arcaic contrafort, totes elles en carrers adjacents al que fou casal dels barons de Salbà, és a dir, als carrers de Balmes, Sant Roc i Sant Sebastià. La casa situada a l’esquerra del casal dels Salbà, de la plaça Major, en conserva part de l’estructura. Al cap del carrer de Balmes hi ha l’edifici de l’escola, de planta baixa, estructura rectangular i una torre circular, amb coberta cònica, a cada extrem. Inaugurat el 1923, va ser ampliat i remodelat posteriorment.

La riera, que ara només porta aigua quan plou, sembla que encara tenia un petit curs permanent a la darreria del segle XIX. No obstant això, encara es poden localitzar brolls d’aigua a l’indret de la Font dels Albers i al lloc denominat “els safaretjos”, que de fet procedeix de la immemorial Font de Mossèn Palau, captació d’aigua a peu de la riera, a pocs metres d’un desaparegut hostal i en el mateix punt de cruïlla del camí ral amb la riera. A la part oriental del nucli urbà hi ha l’avinguda del Baix Penedès, que és el començament de la carretera que puja a la Joncosa del Montmell. A la banda oposada hom troba la plaça de l’Onze de Setembre, ornamentada al bell mig amb un monòlit, de fet una pedra mil·liar, que l’historiador de la vila, el senyor Solé i Caralt, va trobar a la seva propietat de la Devesa, del terme de Sant Vicenç de Calders, i que féu portar a la vila nadiua.

Festes

A la vila han estat constituïdes diverses associacions. Destaquen la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca i una Casa de Cultura que ha estat la seu d’una biblioteca, l’arxiu municipal i un museu local. Entre les festes que se celebren a la vila cal esmentar la festa major, a l’agost, que té anomenada per la concentració castellera. La festa d’hivern se celebra al gener. Mereixen atenció les festes dels barris i del pa beneït, que celebren cadascun dels tres barris durant la vuitada del Corpus. El dilluns de Pasqua Florida hi ha un aplec a l’ermita de Santa Cristina. Per Reis es fan unes notables cavalcades, per Carnestoltes tenen lloc diversos actes arreu de la vila i en data variable, pel març, se celebren els Tres Tombs.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”9066fb2d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Bisbal del Penedès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Bisbal (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Botarell

Botarell (22)

Botarell és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Botarell hi anem el 18 de març de 2012

 

Dades del Municipi

Gentilici Botarellenc, botarellenca
Superfície 11,96 km²
Altitud 196 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.113 hab.
93,06 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén per la plana quaternària del Camp de Tarragona, just fins als primers contraforts muntanyencs que l’envolten. És a uns 196 m d’altitud, envoltat pels municipis de Montbrió del Camp (S), Riudoms (E), les Borges del Camp (NE), Riudecols (NW) i Riudecanyes (W), i en un punt toca el d’Alforja (N). El territori és travessat per les rieres de les Voltes i de Riudecols, entre altres de menor entitat, mentre que la d’Alforja i el barranc dels Domenys fan de llindar al terme.

El municipi comprèn el poble de Botarell, que n’és el cap, i la urbanització de les Costes, que tenia 5 h empadronats el 2005. Per Botarell passa una derivació de la carretera de Montbrió a Duesaigües i el sector nord del terme és travessat per la carretera N-420 de Reus a Falset i el ferrocarril de Reus a Móra la Nova, que no té, però, estació al terme.

El Poble

La població es concentra al poble de Botarell (196 m i 928 h el 2005). És allargassat i format per carrers llargs i estrets, vora el petit turó on abans hi havia el castell de Botarell. El poble degué conèixer al segle XVII una notable expansió, reflectida en l’obertura de nous carrers, l’edificació de l’església i la del castell, o com a mínim la seva reestructuració, en estil renaixentista, obres en les quals treballà Pere Blai. Es conserven diverses cases amb llindes de pedra, una de les quals, datada el 1621, fou segons la tradició l’hospital de la vila. L’església parroquial de Sant Llorenç, construïda entre el 1617 i el 1622, ofereix com a detalls interessants les gàrgoles i un escut on es parla del poble. Els notables retaules que contenia foren cremats el 1936. Del castell, pràcticament íntegre encara el 1846 i que al començament del segle XX era utilitzat com a local d’esbarjo amb el nom de L’Euterpe, no en queda gairebé cap rastre. Prova de la seva importància fóra la dita “Botarell, vila xica i gran castell”. Segons la tradició fou aterrat en una carlinada. A uns cent metres del castell es veuen les ruïnes d’una torre de guaita rodona.

L’element més notable del poble és la denominada Pedrafita, situada ara al peu de la carretera de Montbrió, a l’entrada del poble. És de granit, d’uns 2 m d’alçada; és partida i fou reconstruïda lligant-la amb uns ferros. En un principi Vilaseca la suposà un menhir objecte de culte fàl·lic; cal creure, com el seu nom indica, que es tracta de la mateixa pedra esmentada ja com a fita el 1173 i que una delimitació del 1571 descriu com una “pedra, d’alçada d’un home que està ficada al davall lo lloc i font de Botarell”. La Font Vella de Botarell és el lloc de reunió a celebrar molts actes de les festes del poble.

Festes

La població celebra diverses festes durant l’any. Cal mencionar la cavalcada de Reis, que recorre tots els carrers i s’atura sota finestres i balcons, on els nens esperen amb una corda per estirar els paquets que els patges els lliguen. Al febrer se celebra la festa major d’hivern de la Candelera, i per sant Blai es beneeixen els típics “blaiets” i fruits que, menjats el 25 de març, protegeixen del mal de gola, segons tradició popular. A l’agost se celebra la festa major de sant Llorenç

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b481e238″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Botarell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Botarell (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

 

Bonastre

Bonastre Estació

Bonastre es un municipi de la Comarca del Baix Penedès

A Bonastre hi anem el 5 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Bonastrenc, bonastrenca
Pressupost 550.000,00 € (2002)
Superfície 24,97 km²
Altitud 177 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
654 hab.
26,19 hab/km²

Breu historia del municipi

Situat a la divisòria entre el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Penedès, ha estat adscrit a aquesta darrera comarca un cop separat del Tarragonès. El territori de Bonastre afronta al N amb Montferri (de l’Alt Camp) i Masllorenç, a l’E amb Albinyana, al S amb Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès (els tres termes del Tarragonès), i a l’W amb Vespella de Gaià i Salomó (també del Tarragonès). El seu relleu és essencialment muntanyós i presenta altituds superiors a 300 m. El terme és drenat pels torrents d’Hortal, de Quitèria i de Mercader.

El terme comprèn el poble de Bonastre, que n’és el cap, i les urbanitzacions de la Vinya de Bonastre (al S del poble), la Font de la Gavatxa (al S del terme) i les Moreres (tocant el poble). Travessa el municipi de S a N una carretera local que parteix de la N-340 de Barcelona a Tarragona, passa per Roda de Berà i per Bonastre, i ja fora del terme enllaça amb la carretera que permet arribar a Masllorenç i a Montferri. Hi ha altres vies menors, com les que comuniquen el poble amb Albinyana i amb Salomó.

El Poble

El nucli urbà del poble de Bonastre, situat a 182 m d’altitud, tenia 396 h el 2005. Presenta un aspecte acurat i atractiu. L’església parroquial de Santa Magdalena és senzilla; va ser construïda entre el 1833 i el 1850, seguint un estil barroc classicista, damunt d’una primitiva capella romànica. L’interior és decorat amb uns esgrafiats del 1899 i posseeix diverses obres de l’arquitecte Jujol (que restaurà el temple en 1941-44), com el baptisteri i el sagrari, les quals, per elles mateixes, justifiquen una visita a Bonastre. El sagrari, una de les millors obres de Jujol, estigué retirat en unes golfes de l’església fins el dijous sant del 1968, en què serví d’urna del monument. Cal destacar també a Bonastre la Casa Fontanilles (1853), amb esgrafiats a la façana, i la casa del Delme, la més antiga del poble (ha estat restaurada), on es recollien els delmes del monestir de Sant Cugat i les primícies de l’església. Hi ha també la casa on va estiuejar Pau Casals i la seva família. El nucli urbà del poble s’ha vist ampliat vers el nord amb la creació de la urbanització de les Moreres.

 

Festes

La festa major de la població s’escau pel juliol i es fa en honor de santa Magdalena. La festa major petita, de santa Quitèria, es fa el maig. Des del 1988, durant les festes surten els aguilots (figures de cartó pedra)

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”973dc044″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bonastre{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

120205-4 Bonastre (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Aiguaviva

Aiguaviva (Vinyes d'atardor) (5)

Aiguaviva és un poble del municipi del Montmell comarca del baix Penedès (Tarragona)

A  Aiguaviva hi anem el dia de Sant Esteve de 2012 26 de desembre i podem fer fotos de tardor a les vinyes

 Dades del Municipi

Gentilici Montmellenc, montmellenca
Pressupost 8.429.506,99 €
Superfície 72,76 km²
Altitud 429 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.474 hab.
20,26 hab/km²

 Breu historia del municipi

El municipi del Montmell cobreix la part septentrional de la comarca del Baix Penedès amb una extensió de 72,76 km2, la tercera part de la superfície comarcal, i és el més gran dels municipis. A la part meridional, el Puig Francàs (550 m), contrafort de la serra del Montmell, i el coll de Vilafranca constitueixen el límit amb el municipi de la Bisbal del Penedès. Al puig de l’Àliga, a l’extrem més septentrional, convergeixen els termes del Montmell, Aiguamúrcia (Alt Camp), Pontons i Torrelles de Foix (els dos de l’Alt Penedès). A ponent, el límit del Montmell amb el municipi de Vila-rodona (Alt Camp) passa a prop del Mas d’en Pedrafita i pel puig del Mas d’en Guerra. Al SW, el terme del Montmell confronta amb Rodonyà (Alt Camp), coincidint la divisòria amb una antiga carrerada. A llevant, el límit amb Sant Martí Sarroca i Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) segueix, en part, el curs de la riera de Marmellar, i al SE passa pel Puig de Tiula, contrafort de la serra del Montmell i partió amb Sant Jaume dels Domenys. A migdia, el terme confronta, a més, amb el de la Bisbal del Penedès.El territori, força accidentat, és travessat per la serra del Montmell —que pertany a la Serralada Prelitoral— i participa de les característiques de l’anomenat Bloc del Gaià, on un sòcol paleozoic és recobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies. El terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics, amb una gran abundància de coves i avencs. A la carena del Montmell, a la part central del terme, hi ha el puig on s’alcen les restes de l’antic castell del Montmell (781 m), i al NE trobem la Talaia del Montmell (861 m), cim culminant de la serra. Hi destaquen també la Torre Milà (762 m), la Vall de Sant Marc (711 m), Puigmoltó (682 m), el puig de la Cova (673 m), el Puigfiguera (653 m), el pla dels Pallerets (639 m) i les Roques Altes (610 m). La serra de Montmell ha estat inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Les aigües configuren diversos conjunts muntanyosos separats per altituds de diferent consideració. El terme pertany a diverses conques hidrogràfiques. A la part oriental, la riera de Marmellar, que procedeix del terme d’Aiguamúrcia, és tributària del riu de Foix. La part occidental té alguns torrents que aboquen al Gaià i tota la part central i meridional és regada per un conjunt de barrancs i torrenteres que s’ajunten més avall per a formar la riera de la Bisbal que aboca directament a la mar, a la platja de Sant Salvador (el Vendrell).

El cap de municipi és el poble de la Joncosa (o Juncosa) de Montmell. El terme comprèn a més les caseries d’Aiguaviva, Can Ferrer de la Cogullada i la Vall de Sant Marc, els masos de Cal Sumoi, les Ventoses i les masies de Santsuies, els antics pobles de Marmellar i del Montmell i un bon nombre d’urbanitzacions, com Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta, la Talaia Mediterrània i les Pinedes Altes. Una carretera local uneix el poble de la Joncosa amb la C-51 (la carretera segueix cap a Masllorenç) i amb la Bisbal del Penedès. De la carretera local de Sant Jaume dels Domenys cap al Pla de Manlleu en surt un brancal cap a Aiguaviva, que després de passar la caseria i de travessar el terme pel sector septentrional es dirigeix cap a Rodonyà i cap a Vila-rodona. Al sector meridional circula la AP-2, a tocar amb el límit municipal, però no hi té accés.

Respecte de l’etimologia de Montmell, el Diccionari català- valencià- balear ens indica que deriva de Mont Maell, procedent del llatí Monte Macelli, nom propi d’home. En els documents medievals apareix esmentat Monte Macellum i, també, “termino Montis Macelli”.La població i l’economiaLa població ( montmellencs), amb un poblament al terme antic i dispers, ha experimentat diferents fluctuacions que en alguns casos han minvat d’una manera alarmant el nombre d’habitants i, més que regressiva, ha esdevingut, fins i tot, residual. El 1370 foren comptabilitzats 65 focs, els quals davallaren a 39 el 1553. Dos segles després, el 1718, el total municipal era de 181 focs, que el 1787 havien augmentat fins a 202. Durant la segona meitat del segle XIX la població s’incrementà, fins que el 1887 assolí la màxima fita demogràfica amb 1 127 h. A partir d’aquesta data minvà progressivament, i el decreixement demogràfic saaccelerà a la dècada del 1920 i durant els anys posteriors al decenni del 1950, quan es produí un important moviment migratori a causa de la manca d’infraestructures productives i l’atracció de certs municipis propers amb una economia puixant. A partir del 1981, quan s’arribà al mínim demogràfic amb 164 h, la població va anar augmentant paral·lelament a la tendència de crear un espai residencial d’estiueig. El 1991 hi havia 280 h censats i el 2001 n’eren 721 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 1 065 h.

 

Bona part del terme correspon a terres incultes; els antics alzinars han estat substituïts per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de bruc d’hivern (Erica multiflora) i boix (Buxus sempervirens), i garrigues, on predominen els coscolls ( Quercus cocciferae), la mata i l’argelaga ( Genista scorpius). L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, que es dedica principalment als conreus de secà. Predomina la vinya, seguida de les oliveres, els cereals i els ametllers. La ramaderia, encara que en regressió, manté una certa importància dins el total de l’economia municipal. Es crien gallines, porcs i conilles mares. De fet, bona part de la gent que viu a Montmell treballa en indústries ubicades en municipis de les contrades.

La serra del Montmell travessa el municipi de tal manera que deixa els quatre principals nuclis dispersats, i els camins que els uneixen són prioritàriament pistes rurals. Hi ha l’Àrea Recreativa Forestal, cap al N del poble de la Joncosa.

El Poble

El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.

El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”5380fce5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Aiguaviva el Montmell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Clica la foto i veuràs les del poble

Aiguaviva (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina de l’Ajuntament