Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

El Baell

6 juliol 20142014, Municipi Campelles, Municipis Ripollès, Poble El Baell, Provincia GironaPere Gasso

El Baell és un Poble del Municipi de Campelles Comarca del Ripollès (Girona)

A El Baell hi anem el 19 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Campellenc, campellenca
Superfície	18,6 km²
Altitud	1.145 msnm
Població (2013[1]) • Densitat	137 hab. 7,37 hab/km²

Breu historia del Municipi

El municipi de Campelles, de 18,64 km 2d’extensió, és parcialment envoltat pel terme municipal de Ribes de Freser, amb el qual confronta al N, a l’E i al SE, tot seguint el curs mitjà del Freser. El terme s’estén des de la carena de la serra de Mogrony (S) fins al Rigard (N) i des del Freser (E) fins al coll de Prat de Jou (W). El terme és drenat al N pel Rigard i al S pel torrent de Prat de Jou o de les Feixes, afluent del Freser per la dreta, que recull les aigües del vessant septentrional (baga de Campelles) de la serra de Mogrony (la Covil, el Coll Pan, la Creu de Dalt, la Berruga).

El poble de Campelles és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, l’agregat de la Baell i el complex de l’hotel balneari Montagut. Campelles es comunica amb Ribes per una carretera que comença a tocar de l’estació del ferrocarril de Ribes i que en 6 km guanya els 230 m de desnivell que hi ha entre totes dues poblacions.

El Poble

Els indrets més coneguts de Campelles, per bé que ningú no els relaciona amb aquesta població, són, sens dubte, el Baell i el balneari Montagut, amb les explotacions d’aigua mineral dites de Fontaga i Vall de Ribes (la planta embotelladora és a Ribes).

El balneari Montagut, conegut també com Aigües de Ribes (nom que també duu el baixador del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà que hi ha a prop), explota ambdues fonts: la Fontaga és indicada per a malalties cardiovasculars, de l’aparell digestiu i biliar i per a afeccions urinàries, mentre que les de la font de la Vall de Ribes són bicarbonatades i càlciques, i ja foren declarades d’utilitat pública l’any 1859. Aquestes fonts s’explotaven ja de molt antic, i el viatger Zamora en parla el 1787: descriu dues boques distintes en la font, i diu que les aigües surten calentes; amb tot, es queixa de l’abandonament del lloc, encara que de l’aigua s’expliquen “mil meravelles”. L’Hostal dels Banys es va fer al segle XIX. L’any 1859 hom dugué a terme un primer estudi de les propietats curatives d’aquestes aigües, i el 1869 fou iniciada la construcció dels banys, que atragueren molta gent cap a aquest indret i foren causa de la construcció d’hotels o pensions, avui ja tancats. Només l’Hotel Montagut manté l’antiga tradició del balneari, tot i que tan sols obre durant els mesos d’estiu.

Cal esmentar també el Baell (14 h el 2005), petit barri enfilat a l’esquerra de la carretera de Puigcerdà, a ponent del balneari de Montagut. S’hi troba una capelleta dedicada a sant Bartomeu i un hotel modern per a l’estiueig. Aquest barri fa festa per Sant Bartomeu, el 24 i el 25 d’agost.

Festes

Aquest barri fa festa per Sant Bartomeu, el 24 i el 25 d’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”7c37908c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”campelles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web.

Campelles

6 juliol 20142014, Municipi Campelles, Municipis Ripollès, Poble Campelles, Provincia GironaPere Gasso

Campelles és un poble cap del Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona).

A Campelles hi anem el 19 d’abril de 2014 aprofitant una estada a Toses.

Dades del Municipi

Gentilici	Campellenc, campellenca
Superfície	18,6 km²
Altitud	1.145 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	137 hab. 7,37 hab/km²

Breu historia del Municipi

El Poble

El poble de Campelles (100 h el 2005), al sector occidental del terme, es troba en uns extensos replans a la solana de la serra de la Llacuna, divisòria d’aigües del torrent de Prat de Jou amb el Rigard.

El lloc ja és esmentat el 918 en un vell document de l’arxiu comtal, en el qual apareix el lloc dit Engelats (Engelados), en els termes de la vila rural de Campelles (Campilias), a la Vall Pedrera i dintre del comtat de Cerdanya; quatre anys més tard, l’abadessa de Sant Joan, Emma, comprà un mas dins el terme de Campellicis. El topònim surt esmentat de nou al llarg dels segles XI i XII, amb les formes de Campillas i Campeyles.. La seva església de Sant Martí fou cedida el 1035 pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb la de Santa Maria de Ribes. Diu el testament del comte Guifré que ningú no podrà construir-hi cap castell sense el consentiment dels comtes de Cerdanya.

Campelles era un poble eminentment rural que modernament s’ha envoltat de cases de segona residència. El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Martí, edificada al final del segle XVIII sobre el solar de l’antiga, gràcies als beneficis obtinguts de l’explotació del bosc. L’antiga església ja surt esmentada el 1035 quan el comte Guifré de Cerdanya la cedeix al seu fill.

Festes

La població celebra la seva festa major pel diumenge de la Segona Pasqua, quan és tradició de beneir el poble des de la muntanya de Santa Maria. L’11 de novembre s’escau la festa major petita per sant Martí.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”7bcc7ff3″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Campelles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web.

Vallfogona del Ripollès

5 juliol 20142014, Municipis Ripollès, Provincia Girona, Vallfogona del RipollèsPere Gasso

Vallfogona del Ripollès és un Poble i Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona).

A Vallfogona del Ripollès i anem el 23 de juny de 2014 aprofitant que passem el llarg cap de setmana a Toses per Sant Joan.

Dades del Municipi

Gentilici	Vallfogoní, vallfogonina
Superfície	38,8 km²
Altitud	696 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	217 hab. 5,59 hab/km²

Breu historia del Municipi

El territori comprèn la capçalera de la vall de la riera de Vallfogona, que neix a la font de Santa Magdalena de Cambrils, recull l’aigua de nombrosos torrents que davallen de les grans serres que emmarquen la vall i, després de córrer en direcció E-W, trenca, sota Sant Bernabé de les Tenes, en direcció SW i desemboca al Ter per l’esquerra, al límit del terme de Santa Maria de Besora amb l’antic de la Parròquia de Ripoll. Les fonts són abundants, algunes d’aigües sulfuroses, com la font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la del Verdaguer, entre moltes d’altres.

És una vall tancada i pregona (Vallis fecunda en els documents medievals), encaixada entre la serra de Puig Estela (1 359 m), al N, i les serres de Milany (1 533 m) i de Santa Magdalena de Cambrils (1 547 m), al S.

El principal nucli de població és el poble de Vallfogona de Ripollès, que és el cap municipal, la resta del terme és format pels veïnats de la Baga Amunt, la Baga Avall, la Solana Amunt, la Solana Avall, la Taverna, les Domes i Puigsec.

S’hi accedeix des de la banda de Ripoll pel collet de les Tenes, a uns 900 m d’altitud, i acaba al coll de Canes (1 120 m), a l’entrada de la comarca de la Garrotxa.

El municipi és travessat de ponent a llevant per la carretera N-260 de Ripoll a Olot (que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que prové de Sant Joan de les Abadesses); la N-260 surt de la carretera C-17 a l’altura de Ripoll, transcorre paral·lela a la riera de Vallfogona pels vessants assolellats de la serra de Puig Estela i guanya els desnivells suaument, evitant els fondals de la vall.

El Poble

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella, i per això també s’intitulava pobla i no sagrera en documents antics. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval.

La Sala (o castell de Vallfogona) s’alça aturonada damunt el poble, i és un imposant edifici de pedra de bons carreus (el mur té un gruix de 2 m a la base) de planta rectangular i tres pisos, amb una torre o cos més enlairat de planta i set pisos. Té com a base l’edifici bastit el 1335 per Ramon de Milany, però les seves obertures i disposicions revelen moltes etapes de restauració i adaptació, fetes pels comtes de Vallfogona i els seus successors. Fou restaurat encara, entorn del 1910, per la família Budallés, de Ripoll, que hi sojornava temporalment, i fa poc temps es tornà a restaurar, però té una part ruïnosa i serveix només de masoveria.

La capella del castell, anomenada Mare de Déu del Pòpulo, també es troba derruïda. En resta només el petit campanar, que conté un rellotge que pot datar-se entre el final del segle XVII i començament del segle XVIII. Aquest campanar fou restaurat per l’ajuntament, que n’ha esdevingut propietari; les obres de la primera fase de restauració van finalitzar a l’octubre del 1989. La imatge de la Mare de Déu, del segle XIII, de reminiscències romàniques i d’uns 80 cm d’alçada, fou traslladada al segle XVIII a un altar lateral del santuari de la Salut, d’on desaparegué el 1936 (s’intitulava també Mare de Déu de les Neus, i la seva festa se celebrava el 5 d’agost).

L’antiga església parroquial de Sant Julià de Vallfogona es troba a llevant del cap de municipi, sota la moderna carretera, al vessant nord de la vall. L’edifici actual conserva una part del que al segle XII reemplaçà el consagrat per l’abadessa Ranlo el 960. En extingir-se la comunitat femenina de Sant Joan (1017), recuperà el domini de l’església el vescomte de Besalú, senyor del lloc, i el 1083 fou restituïda a la comunitat canonical que continuà la vida monàstica a Sant Joan de les Abadesses. Sota la protecció dels abats canonicals es féu la reedificació del segle XII, consistent en una església d’una nau dividida per arcs torals i amb una bonica portada amb arquivoltes esculpides sostingudes a cada costat per dues columnes amb capitells també esculpits, avui molt deteriorats. La volta caigué amb els terratrèmols del segle XV, i fou reconstruïda amb arcs en ogiva.

L’augment de població del segle XVIII donà lloc a la construcció d’una nova església, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756; el resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular. A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració.

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670. L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç. L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia. És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracotta.

Festes

Vallfogona de Ripollès celebra la festa major el darrer cap de setmana d’agost, i la del Roser el segon diumenge de maig. El dia 15 del mateix mes se celebra la festa de Sant Isidre. Al castell de Milany s’hi celebra un aplec i una arrossada popular el primer diumenge de juliol. El primer diumenge d’agost es fa el tradicional aplec a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, i el dissabte més proper a l’Onze de setembre una sardinada popular. També es fa un concurs de tallada de troncs, el qual no té una data fixada.

Aquest terme ha estat ric en tradicions, com la del Gegant de Pla Falgars, que habitava en un mas del vessant de Santa Magdalena i era capaç de portar una gran campana plena de gra del castell de Milany a Vallfogona, arrencava faigs per fer-ne un bastó, en el qual s’estintolava, o menjava en un plat tan gran, que més tard es destinà a pica baptismal de la parròquia. La seva tomba s’hauria erigit a l’entrada de l’església de Sant Julià, on encara és mostrada als visitants. També era país de bruixes i d’esperits malignes, que eren conjurats amb exorcismes fets al comunidor o reliquiari, que es trobava prop de la parròquia, i amb processons a les creus que assenyalaven els quatre punts del terme: la de l’Espinalt, la de Sant Joan, la de Cal Frare i la de Can Ragort.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”83e2bc71″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Vallfogona del Ripollès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web.

Ventolà

2 juliol 20142014, Municipi Ribes de Freser, Municipis Ripollès, Poble Ventolà, Provincia GironaPere Gasso

Ventolà és un Poble del Municipi de Ribes de Freser Comarca El Ripollès (Girona)

A Ventolà hi anem el 18 de abril de 2014

Dades del Municipi

Superfície	41,88 km²
Altitud	912 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	1.891 hab. 45,15 hab/km²

Entitat de població	Habitants
Armàncies	15
Batet	23
Bruguera	56
Ribes de Freser	1.771
Ribesaltes	39
el Solà i Ventolà	37

Breu historia del Municipi

Població: 36 h

[2009]

Coordenades UTM: 4288 x 46858 y

Poble del municipi de Ribes de Freser (Ripollès), a l’W de la vila, situat al vessant meridional de la serra Estremera, a 1 300 m alt., damunt la vall del Rigard, al voltant de l’església parroquial de Sant Cristòfol.

El Poble

Ventolà està situat en el vessant meridional de la Serra Estremera, a 1385m d’altitud. Ofereix una excepcional vista panoràmica de tota la vall del Rigat. Gaudeix d’un clima molt bo, pel seu arrecerament i per la seva magnífica orientació al vessant assolellat. Té un bon accés per una carretera de 5km que el connecta amb la carretera N-152, 4 km més amunt de Ribes.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”7e35afbf” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”ventolà ribes de freser{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntament de Ribes de Freser

Pàgines web.

Ribes de Freser

19 maig 20142014, Municipi Ribes de Freser, Municipis Ripollès, Poble Ribes de Freser, Provincia GironaPere Gasso

Ribes de Freser Poble Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Ribes de Freser hi anem el 18 d’abril de 2014, passem uns dies a Toses i aprofitem per fer alguns pobles del voltant.

Dades del Municipi

Gentilici	Ribetà, ribetana
Superfície	41,88 km²
Altitud	912 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	1.891 hab. 45,15 hab/km²

Breu historia del Municipi

El terme municipal de Ribes de Freser (41,88 km 2 ), limita al N amb el municipi de Queralbs, des del pla dels Emprius (1 900 m) a la serra d’Estremera, fins a la serra de la Canya passant pel serrat del Vent (Freser), el Massanell i el torrent de Serrallonga; a llevant limita amb Pardines des del Puig Cornador fins al Taga, passant per la Font Gran, travessant el Segadell i pujant prop de Mascunill i la font del Bisbe; des del Taga i seguint pel coll de Jou fins a la serra de Sant Amanç limita amb Ogassa; per migdia limita amb Campdevànol des de Sant Amanç passant per Corones i Sagnari fins al pont de la Cabreta; segueix el Freser, aigües amunt, des del pont de la Cabreta fins a Can Bardolet, encara que en algun indret, enfront de la Corba, el límit municipal traspassa el marge dret del riu, fent que sigui de Ribes algun petit indret del bisbat de Vic a la dreta del Freser. En canvi, alguns altres indrets que per la seva proximitat amb Ribes farien pensar que són del seu terme, com les llegendàries Coves de Ribes i el balneari de l’Hotel Montagut, pertanyen a Campelles, terme amb el qual limita per ponent. Des de Can Bardolet el límit municipal s’enfila fins al coll de Casassa al s. de Sant Antoni, d’aquí inicia el descens fins a trobar el riu Rigard, i segueix aquest riu aigües amunt fins al pont de ferro on comença el límit de Planoles, des d’on s’enfila limitant amb aquest poble en direcció N cap al pla de l’Ajaguda, fins el pla dels Emprius a la serra d’Estremera.

Aquest terme comprèn, a més de la vila de Ribes de Freser, que és el cap de municipi, els llogarets de Bruguera, Batet, i Ventolà, el veïnat de Roquesblanques, Armàncies de Ribes, Ribesaltes i la Maçana, i la caseria de Serrat Roig a Bruguera; també hi pertanyen la Corba, antic hotelet noucentista situat al peu de la carretera, amb una capelleta de la Mare de Déu de la Salut, lloc de repòs; Can Perramon amb la seva capella de Mare de Déu del Roser, i també l’antic establiment d’Aigües de Ribes, actualment en ruïnes. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà passa per Ribes de Freser i dins d’aquest terme surten trencalls que enllacen amb Campelles, Pardines i Queralbs, com també d’altres que porten als agregats de Batet, Bruguera i Ventolà. Des del 1919 hi arriba el ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà, i a la mateixa estació d’aquest tren s’inicia el ferrocarril cremallera de Ribes-Queralbs-Núria.

El Poble

Morfologia urbana

Vista del nucli antic de Ribes de Freser

© C.I.C. – Moià

La vila de Ribes de Freser (912 m i 1 864 h el 2005) va néixer a l’empara del castell dit de Sant Pere, i entorn de l’església parroquial de Santa Maria. El lloc i les cases de Ribes són esmentats l’any 982, però no se’n sap ni l’origen ni la primera evolució; només se sap que l’any 1370 era un lloc reial.

Aquesta població es troba en la confluència de tres rius (el Freser, el Segadell i el Rigard), i emparada per altes muntanyes, que la protegeixen dels freds excessius, com la serra del Castell i el Puig Cornador, al N, Mont-roig a llevant, els contraforts del Taga, cap a migdia, i les penyes de Sant Antoni o muntanya d’Ortellfret, a ponent. La població té tres sectors ben definits: el sector nou, que en trets generals és el que s’estén al llarg de la carretera de Puigcerdà; la part baixa, unida a l’anterior per un pont sobre el Rigard i que s’estén entre aquest riu i el Freser; i el sector antic o alt, amb un pont sobre el Freser, que s’allarga vers l’antic castell on hi hagué l’església de Sant Pere.

La gran renovació que ha sofert la població en temps moderns li ha fet perdre el tipisme dels pobles de muntanya. Al principi del segle XX la vora del Freser fou urbanitzada, amb la construcció del passeig d’Àngel Guimerà, amb la idea de convertir-lo en una ciutat jardí. Dintre d’aquesta concepció foren bastits els dos xalets Sau (1934), obra de l’arquitecte Josep Riera i Regué, i el xalet Morera. Ribes és una agradable vila amb carrers estrets de cases desproporcionadament altes, hotels, bancs, comerços i un trànsit notable de gent i automòbils, sobretot en la carretera de Puigcerdà, que forma l’eix de la vila. Hi resten encara, però, alguns carrerons típics, com l’antic carrer de la Cerdanya, amb un fort pendent per on passava l’antic camí de la Cerdanya. Aquest carrer acabava a l’indret de la capelleta de Sant Cristòfol, que encara existeix. La pietat dels antics habitants havia fet construir capelles a les quatre sortides de la població: la de Sant Cristòfol, ja esmentada; la de Gràcia, desapareguda i substituïda per una petita capelleta allotjada en una de les últimes cases del carrer, a la carretera de Pardines; la del Roser, al camí de Ripoll; i la dels Desemparats, al de Núria. D’entre les edificacions més interessants del nucli de Ribes cal destacar les antigues Escoles Municipals, edifici de la plaça del Mercat, bastit el 1899 segons un projecte de l’arquitecte Antoni Coll i Fort, que fou transformat en caserna de la guàrdia civil. Les Escoles Públiques, situades al passeig d’Àngel Guimerà, i bastides el 1924 segons un projecte de l’arquitecte Jeroni Martorell. La casa del carrer de Núria, edifici d’habitatges construït el 1935 segons plànols de l’arquitecte J. Danés i Torras. Un xalet de la carretera de Barcelona, modernista, bastit el 1917 per l’arquitecte Antoni Coll i Fort. I la font de la Margarideta, situada prop de l’estació del cremallera, i projectada per Josep Danés i Torras el 1933. Pel que fa a l’arquitectura industrial cal esmentar l’estació del cremallera de Núria (1929), obra, probablement, del darrer arquitecte esmentat, i La Paperera del Freser (1947), al carrer de les Eres, sobre el Freser, molt malmesa per les reformes posteriors.

L’església parroquial de Santa Maria, documentada al principi del segle XI i que és centre de l’arxiprestat de Ribes, és una església moderna que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. És un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, situada al centre de la població, al carrer Major, que comunica la carretera N-152 amb la que va a Queralbs. De la primitiva església romànica resten tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Tot es troba en bon estat de conservació. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del cimbori romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII.

El que resta del castell de Ribes es troba dins del nucli urbà de la vila, a uns 100 m vers tramuntana del carrer de Nostra Senyora de Gràcia (que en sortir del poble esdevé carretera de Pardines) tot just passat el pas a nivell del cremallera que mena a Núria. El castell és situat damunt un petit turó a tocar del camí del cementiri, i segons sembla prengué d’una capella pròxima el nom de castell de Sant Pere. Hom data les restes d’aquest castell als segles XIV i XV, però algun parament podria datar-se al segle XII.

Granòfir de Ribes

El granòfir de Ribes de Freser és el més extens i conegut de Catalunya i és de color rogenc ataronjat.

Forma sobre la vila unes agulles al cim de les quals hi ha plantades una senyera i una creu. Precisament una punta d’aquestes roques es coneix com a roca de la Creu. L’extensdió del granòfir comprèn un sector del bac de la Rovira, a la vall de Pardines, sobre el castell de Sant Pere, la muntanya del turó de Segura, de 1.122m, al N de la vila, i la meitat de la muntanya de Sant Antoni, amb la roca del Duc, de 1.259 m, com a cim més alterós.

Geològicament, el granòfir és una roca volcànica a mig camí entre el granit i la diorita però amb l’estructura dels diferents elements que la componen no visibles a simple vista. Tècnicament, el granòfir és constituït per quars i feldspat potàssic amb algun cristall de plagiòclasi sòdica i biotita, i té textura microgràfica, és a dir, visible amb el microscopi.

Correspon al que originalment era la xemeneia d’un volcà del període Ordovicià superior (Paleozoic)(460-443 MA).

Tot i que és una roca molt dura, les fractures i l’erosió dels rius han configurat aquests dos nuclis – roca del Duc i turó de Segura- més individualitats. La vegetació que arrela sobre el granòfir és fortament àcida, amb abundància de bruguerola. Ribes de Freser és l’únic lloc de Catalunya on trobem granòfir.

Festes

La cultura i el folklore

L’activitat cultural de la vila és notable; hi ha nombroses associacions esportives i culturals que organitzen diverses activitats durant tot l’any.

La festa major de Ribes se celebra el 15 d’agost, per la Mare de Déu de d’agost, i la festa major petita el 14 de febrer, per Sant Valentí.

Aquesta festa sembla que se celebra des de l’any 1666, quan el bisbe de la Seu d’Urgell va lliurar una de les seves relíquies a Ribes. La llegenda explica que va ser escollit patró de la vila després de salvar els nens de la vila d’una malaltia. Actualment, la relíquia es guarda dins d’una imatge del sant, que es venera durant una missa que se celebra per la seva diada. El juliol se celebra el Concurs de Rams de Flors de Muntanya.

Els concursos d’habilitat amb gos d’atura es van iniciar a Ribes de Freser el 15 d’agost de 1948, i es continuen fent el primer diumenge de setembre, a iniciativa d’Agustí Franco, aleshores veterinari de la població, el qual és recordat al costat del monument al pastor (a l’entrada de la població). El concurs es divideix en dues parts. El pastor ha de col·locar-se en una zona delimitada que no pot traspassar, i des d’allí mana al seu gos perquè pugui superar les diferents proves. A la primera part hi participen tots els concursants. En primer lloc, el gos ha de passar per un carreró de 4 m d’amplada i ha d’aturar-se dues vegades seguint les ordres del seu amo. Després el gos ha de conduir el ramat d’ovelles fins a un cercle i seguidament fer passar les ovelles per un portell assenyalat. A la segona prova només hi poden accedir els participants que hagin obtingut una millor puntuació durant la primera part. En aquesta fase final, el gos ha de recollir el ramat i conduir-lo amb suavitat fins a fer-lo entrar dins d’una cleda, i després l’ha de fer sortir.

El primer diumenge d’agost, a la plaça del mercat, es fa l’aplec de la Sardana, i el segon cap de setmana d’octubre s’organitza una fira de bestiar i la Festa del Bolet.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”124bc53f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ribes de Freser{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble Clica els enllaços

Pàgines web.

Web Ajuntament

Queralbs

26 abril 20142014, Municipis Ripollès, Provincia Girona, QueralpsPere Gasso

Queralbs és un poble municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Queralbs hi anem el 16 d’abril de 2014. Aprofitant uns dies a Toses per setmana santa, abans anem a Núria Santuari que pertany al seu municipi i ens hi passem tot el dia.

Dades del Municipi

Gentilici	Queralbí, queralbina
Superfície	93,47 km²
Altitud	1.236 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	185 hab. 1,98 hab/km²

Entitat de població	Habitants
Queralbs	142
la Farga	4
Fustanyà	13
Núria	0
Rialb	0
Serrat	22
Vilamanya	5

Breu historia del Municipi

Queralbs té el terme municipal més extens de la Vall de Ribes amb 93,47 km 2 . Limita pel N, el NW i l’W amb el Conflent i l’Alta Cerdanya; al S amb els municipis de Planoles i Ribes de Freser, per l’E amb el terme de Vilallonga de Ter i al NE fa de límit amb el municipi de Setcases. El terme municipal és format per les dues antigues parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, esmentades totes dues en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 819, amb els noms de Keros-albos i Fustiniano. A més de Queralbs, que és el cap de municipi, i el llogaret de Fustanyà, dintre d’aquestes parròquies s’han format altres nuclis secundaris com el veïnat de Serrat, la caseria de la Farga, la de Vilamanya (sobre les coves de Rialb), la de Rialb, i el gran complex de Núria, el qual comprèn el santuari del mateix nom, diverses dependències i edificis, i les instal·lacions d’unes pistes d’esquí. Tots els seus nuclis de poblament, a excepció de Núria, es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats, des de la Farga a les coves de Rialb, amb altituds inferiors als 1 300 m, als pendents de la vall del Freser, mentre que la major part d’aquest extens municipi, formada per l’alta vall del Freser i la conca del riu de Núria, és formada per carenades i valls pregones, obertes en els durs sediments paleozoics, sobretot del silurià, formats per ampelites negres i resistents i llicorelles.

El cap de municipi dista 7 km de Ribes de Freser, vila amb la qual s’uneix per una carretera que segueix paral·lelament el curs del Freser i surt des de la N-152. Té estació de ferrocarril del cremallera de Ribes a Núria.

El marc físic

El terme queda encerclat per l’ampli arc que descriu la serralada pirinenca entre el pic de Gorrablanc al NW del poble i el puig de Bastiments al NE, on es troben els cims de Puigmal (2 913 m), el puig de Segre (2 843 m), el puig de Finestrelles (2 827 m), el pic d’Eina (2 794 m), el pic de Noufonts (2 864 m), el pic de Noucreus (2 799m), el pic de l’Infern (2 860 m), i el puig de Bastiments (2 874 m), que coincidint amb la línia fronterera limita en aquest sector amb els municipis d’Oceja, Er, Sallagosa i Eina, pertanyents a l’Alta Cerdanya, i amb Fontpedrosa, que pertany al Conflent. Des del puig de Bastiments el terme municipal segueix la carena que passa pel coll de la Marrana, el Gra de Fajol (2 708 m), Martinell, el puig de Balandrau (2 585 m), i la serra de la Canya, i limita en aquest sector de llevant amb els municipis de Setcases, Vilallonga de Ter i Pardines; des d’aquí el terme segueix el torrent de Serrallonga en direcció a ponent, que separa el bosc de Serrat i el de Ribes, fins a trobar el Massanell, el segueix fins a la seva incorporació al Freser i l’acompanya fins a sota el serrat del Vent; a partir d’aquest punt, el límit municipal s’enfila de nou seguint la serra d’Estremera fins a trobar el pic de Gorrablanc; en aquest sector limita amb Ribes a migdia i Planoles.

La part NE del terme pertany a la conca del Freser, la qual és formada per diversos circs i cubetes glaciars i queda separada de la vall de Núria per la carena que arrenca de Noucreus i segueix per la coma de Fontnegre, el serrat de les Pedrisses i les Roques i el Roc de Totlomón. El Freser neix al S del puig de Bastiments, a la vall del Freser; aigües avall, ja en el pla de Coma de Vaca, rep per la dreta el torrent de Coma de Vaca, que recull les aigües des de la vall que s’inicia a la Fossa del Gegant i que queda limitada al N per les Trunferes i el pic de la Vaca (2 826 m), i al S pel puig de Torreneules (2 711m). En aquest pla conflueixen els dos rius i el torrent que per l’E baixa del coll de Tres Pics. Aigües avall, ja en plenes gorges del Freser, rep diferents torrents que recullen aigües procedents del puig de Balandrau pel marge esquerre, i del vessant del puig de Torreneules pel marge dret. A Daió rep, pel marge dret, el seu principal afluent, el riu de Núria.

La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Noucreus formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles, d’Eina, de Noufonts i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ). Durant el seu trajecte, aquest riu rep per l’esquerra i no lluny de Núria el torrent de Fontnegre, nascut a la coma del Clot, aproximadament a la meitat del seu recorregut. A Carcal, sota el salt del Sastre, rep per la dreta el torrent de Fontalba, que neix a la vall del mateix nom en una important surgència a 2 020 m (l’Adou de Fontalba). Aquesta vall de formació glaciar composta de diferents circs penjats, és limitada per les carenes del Tros de Bou, el serrat del Borrut i la serra de Fontalba que arranquen del Puigmal; a migdia de la serra de Fontalba s’inicien les pendents que porten a Queralbs.

Des de Daió el Freser encara rep alguns torrents fins a arribar al paratge del Molí, sota Queralbs, on pel marge dret hi conflueix el riu de Tosa, que recull les aigües de la vall formada per diferents antics circs glacials i situada al S del Puigmal i tancada pel Pas dels Lladres i la serra d’Estremera

El Poble

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.

A Queralbs hi havia un petit castell o torre de defensa, la qual, però, mai no va tenir la categoria de castell termenat, encara que el 17 de març de 1375 el rei Pere III va dictar un privilegi per a la conservació d’una fortalesa. Hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume, romànica, del final del segle XI, que reemplaçà 200 anys més tard una altra església anterior consagrada el 978. Es troba a l’extrem de ponent de la població, a 1 236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l’església s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers la collada de Fontalba. Aquesta església, que ha sofert diverses campanyes de restauració (la darrera finalitzà el juliol del 2001), és d’una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció, possiblement del segle XV. Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La porta d’accés encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava. Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d’andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur. A l’extrem N de l’església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l’extrem de migdia del braç del creuer.

Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d’aquell any, i que possiblement es va malmetre també l’església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu, i l’església de Núria restà gairebé totalment destruïda.

Festes

El poble de Queralbs, que celebra la festa major el 25 de juliol, per Sant Jaume,

Conserva algunes velles tradicions, com les benediccions del terme i les caritats, repartició de panets i ofertes, que per Sant Joan se celebren a la parròquia de Queralbs, i el 26 de juny a la de Fustanyà.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”364cb444″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”queralbs{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web.

Puigcerdà

21 abril 20142014, Municipis Cerdanya, Provincia Girona, PuigcerdàPere Gasso

Puigcerdà és un poble municipi de la Comarca Cerdanya (Girona)

A Puigcerdà hi anem el 18 d’abril de 2014

Fem uns dies de festa per setmana santa a Toses, anem a veure pobles de Ripollès fem Puigcerdà i ens hi quedem a veure sortir processó.

Dades del Municipi

Gentilici	Puigcerdanenc, puigcerdanenca
Superfície	18,92 km²
Altitud	1.202 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	8.910 hab. 470,93 hab/km²

Breu historia del Municipi

L’antic terme municipal de Puigcerdà, d’una extensió de 9,6 km 2 , s’engrossí el 1969 amb el proper de Vilallobent, que li fou annexat. L’antic terme de Puigcerdà és situat a l’extrem oriental de la Cerdanya, a la línia que des del tractat dels Pirineus és frontera amb França. Així, limita amb els municipis de l’Alta Cerdanya d’Enveig (N), Ur (NE), la Guingueta d’Ix (E) i Palau de Cerdanya (E-SE). Dins la pròpia comarca confronta amb Guils de Cerdanya (NW), Bolvir (W) i Urtx (W-SW).

El terme és a l’interfluvi del riu d’Aravó o de Querol (límit NW amb Guils de Cerdanya) i del Reür i el Segre (el primer és termenal amb la Guingueta d’Ix, a llevant, i el segon era abans divisòria amb Age, de l’antic municipi de Vilallobent). El terme actual comprèn, també, el fons de la plana de l’esquerra del Segre, entre aquest riu i la Llavanera, que era l’antic territori d’Age. Comprèn, així mateix, de l’antic terme de Vilallobent, una llenca llarga i estreta de terreny, delimitada a ponent pel serrat de Montagut i el serrat de l’Orri, per on davalla el torrent de Montagut (que aboca directament al Segre dins el municipi d’Urtx). El riu de Vilallobent davalla del coll de Marcer (2.012 m), el punt més alt del terme, i de la muntanya de Saltèguet i aflueix a la Llavanera (afluent del Segre) prop del poble de Vilallobent; en tot el seu recorregut és termenal amb el municipi de Palau de Cerdanya (Alta Cerdanya) i frontera amb França. Pel que fa a la hidrografia, cal destacar la construcció, ja des d’antic, de séquies: la més antiga documentada és la d’Age (1023); la de Puigcerdà (1310), d’uns 14 km, pren l’aigua del Querol, entre els veïnats de Quers i de Riutés (de la Tor de Querol, a l’Alta Cerdanya), i després de regar la Tor de Querol i Enveig, va cap a Puigcerdà per Rigolisa i desemboca finalment a l’estany de Puigcerdà, des d’on es distribueix als horts o s’utilitza per a netejar.

El municipi de Puigcerdà comprèn la vila de Puigcerdà, capital de la Cerdanya, amb el barri de Sant Martí d’Aravó i de la Guingueta, els pobles d’Age i Vilallobent, les caseries o llogarets de Rigolisa, de Sant Marc i de Ventajola i la urbanització Deuloféu.

Per Puigcerdà passa la carretera N-152 que ve de la collada de Toses; enllaça, al S de la vila, amb la N-260 que ve de la Seu d’Urgell i que arriba fins a la frontera, a l’altra banda de la qual és prolongada per la carretera N-116, fins al coll de la Perxa, i per la carretera que va cap a Llívia (N-154). També permet l’accés a la N-20 de la xarxa francesa, que duu fins a París passant per Foix. La duana (per carretera i ferrocarril) es tancà el 1995. Una carretera local enllaça Puigcerdà amb Age i Vilallobent. A Puigcerdà hi ha, a més, estació de la línia de tren de Barcelona a la Tor de Querol.

Continua la lectura de →

Pardines

21 abril 20142014, Municipis Ripollès, Pardines, Provincia GironaPere Gasso

Pardines és una vila i municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Pardines hi anem el 18 d’abril de 2014

Pardines, és un poble conegut i força visitat degut, a que hi vaig passar forces estades al càmping.

Dades del Municipi

Gentilici	Pardinès, pardinesa
Superfície	31,1 km²
Altitud	1.226 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	158 hab. 5,08 hab/km²

Breu historia del Municipi

Pardines, tot i la seva extensió (31,05 km 2 ), és un dels municipis menys poblats. El terme limita al NE amb Vilallonga de Ter, al SE amb Ogassa, a l’W amb Ribes de Freser, i per una estreta franja de terreny limita al NW amb Queralbs. La vall de Pardines es troba tancada al N pels vessants de Puig Cornador (1 783 m), Puig Cerverís (2 202 m), el de Mont-roig (1 978 m) i la serra de Pòrtoles, i al S, per la Serra Cavallera (2 007 m) i el Taga (2 032 m).

El poble de Pardines, cap de municipi, és situat al centre del terme, i antigament era conegut també com Vilatinyós. La població es distribueix, a més del nucli principal, en diversos veïnats, de poblament disseminat: l’Orri, Pujalt, Llavanera, Puigsac i Vilaró.

La vall de Pardines és travessada per un antic camí ral, abans més important que no ara, de Ribes a Camprodon, que segueix fins al seu origen el curs del Segadell, deixa la vall per la Collada Verda (1 595 m) i baixa vers la Vall de Camprodon per la vall de la riera d’Abella o de Pelancà, del municipi de Vilallonga de Ter. Pardines és unit amb Ribes per una carretera de 6 km que segueix, més o menys paral·lelament, bé que més enlairada, el curs del Segadell, que recull les aigües de la vall.

El nom de Pardines és molt més antic que el de Vilatinyós. El lloc ja apareix amb la grafia Pardinas en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, de l’any 819. Hom creu que el nom Pardines, com també el seu derivat Pardinella, prové del nom pardina, que els antics documents donen per a indicar terra de pasturatges, potser pel fet que la vall de Pardines fou i continua essent una terra de pasturatges i ramats, especialment d’ovins, principal riquesa dels seus antics habitants. Tanmateix, els etimologistes indiquen que cal veure l’origen del nom en parietinas, que vol dir “ruïnes d’un edifici”.

El Poble

El poble de Pardines (118 h el 2005), situat a 1226 m d’altitud, era anomenat antigament, i moltes vegades de forma despectiva, Vilatinyós, nom que prové d’un antic llinatge i mas documentats des del 1280. Antigament fou emmurallat i encara són visibles les restes d’un dels portals que donaven accés al poble. Es mantenen dempeus tres arcades i també una antiga torre circular.

Cal remarcar, a la població, algunes cases antigues amb balconades de fusta i, en especial, l’església de Sant Esteve, que tot i haver estat ampliada i renovada al segle XVIII, conserva de la primitiva església romànica del segle XII l’absis, de pedra ben treballada, i un fris de mènsules prop de l’antiga teulada, avui inexistent, perquè es va apujar fa segles i s’hi va construir al damunt una torre campanar curiosa, hemisfèrica o de mitja galta, amb un rellotge. Segurament aquesta circumstància li va estalviar l’enrunament en les obres del segle XVIII.

Prop de l’església hi ha unes ruïnes antigues, pertanyents a un edifici medieval, que hom ha atribuït a un antic castell, potser sobre el casal on residien els vells vescomtes de Cerdanya, al principi del segle XI.

Festes

La festa major de Pardines és en honor de sant Esteve i té lloc el 3 d’agost,

Mentre que pel Carnestoltes és d’antiga tradició la festa de les Farinetes. Aquest dia té lloc un àpat comunitari on es troben els veïns de Pardines amb aquells que ho foren però en van marxar.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”ed00d305″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Pardines{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web.

Ajuntament de Pardines