Xino Xano per Catalunya

Tàrrega

30 setembre 20142014, Municipis del Urgell, Provincia Lleida, TàrregaPere Gasso

Tàrrega és un cap de Municipi de la Comarca de Urgell (Lleida)

A Tàrrega hi anem el 14 de Setembre de 2014 i aprofitem per gaudir de la típica fira de teatre

Dades del Municipi

Gentilici	Targarí, targarina
Superfície	88,38 km²
Altitud	373 msnm
Població (2013[1]) • Densitat	16.670 hab. 188,62 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector de llevant de la comarca de l’Urgell i s’inclina suaument cap a ponent. Limita al N amb les terres d’Ossó de Sió, a l’E amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al S amb Verdú i a l’W amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt. Tradicionalment, el terme tenia una extensió de gairebé 31 km 2 fins que el 1969 li foren agregats els municipis de Claravalls (de 20,3 km 2 ), de la Figuerosa (de 24,4 km 2 ) i del Talladell (de 12,7 km 2 ).

L’antic municipi de Claravalls (dit antigament Claresvalls), que comprenia també el poble de Santa Maria de Montmagastrell, era emplaçat a tramuntana del també antic terme de la Figuerosa, en una depressió erosionada de la serra d’Espígol. Claravalls confrontava a l’E i al NE amb Ossó de Sió, al NW amb Puigverd d’Agramunt, a l’W amb Tornabous i amb un sector de l’enclavament d’Aguilella (del municipi de Barbens, del Pla d’Urgell) i al S amb Anglesola, Vilagrassa i l’antic terme de la Figuerosa.

L’antic municipi de la Figuerosa s’estenia a tramuntana del tradicional terme de Tàrrega, des de la partida d’en Colom a ponent fins al límit amb l’antic municipi del Talladell a llevant. L’antic terme, al seu torn, confrontava a tramuntana, sota el pla de Tàrrega (386 m) amb l’antic terme de Claravalls, i per sobre del poble de Conill amb el d’Ossó de Sió. Més a llevant, el termenal s’endinsava vers el NE seguint la carretera local de Tàrrega a Guissona, prop de la qual hi ha el poble de Riudovelles, i davallava per la partida dels Plans de Muller al límit amb l’Aranyó. Aquest terme comprenia els pobles de la Figuerosa, que n’era el cap, i els d’Altet, Conill i el vell agregat de Riudovelles.

L’antic municipi del Talladell era a llevant del de Tàrrega. A tramuntana limitava amb els de Tàrrega, la Figuerosa, l’Aranyó (agregat al municipi dels Plans de Sió) i Granyanella (Segarra). A llevant confrontava amb aquest darrer municipi i a migdia amb el també segarrenc terme de Granyena.

El territori de l’actual municipi, esglaó natural entre els contraforts de l’altiplà de la Segarra i el Pla d’Urgell, és trencat per nombrosos barrancs i valls en direcció E-W que van perdent identitat a mesura que les terres es fan més planes. El riu d’Ondara travessa el terme a tocar del sector meridional de la ciutat. Hi desguassa per l’esquerra el Cercavins. El sector NW és drenat en part per les aigües del canal d’Urgell. Hom pot destacar també els cursos intermitents del barranc de Canós i de Lluçà i el clot de Morer. Els indrets més elevats del terme són la serra d’Almenara (350 m), la serra d’Espígol (334 m) i el seu altiplà de Llenguaeixuta (380 m), el tossal de Claravalls, el turó de Madruganyes (429 m), els tossals del Mor (375 m) i de Sant Eloi (410 m), la Bassadolç (468 m) i els tossals d’Ondara i de Cercavins. Biogeogràficament, a les terres de Tàrrega hom trobaria un predomini del bosc mediterrani de carrasques, si bé aquest paisatge és inexistent a causa de la forta acció antròpica.

El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i de comarca, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.

L’autovia A-2 és la principal via de comunicació que travessa el terme. La variant de Tàrrega, inaugurada el 1991, fou el primer tram que es construí de l’autovia de Lleida a Cervera. El 1993 foren inaugurats els trams que unien el cap comarcal de l’Urgell amb el de la Segarra i el del Pla d’Urgell. A més d’aquesta via cal esmentar la carretera C-14, que uneix la ciutat amb Montblanc i Artesa de Segre, i la C-53, que neix a Vilagrassa, a ponent de Tàrrega, i es dirigeix a Balaguer. Entre les carreteres locals destaca la que va a Guissona i la de Sant Martí de Riucorb i les Borges Blanques. Passa per Tàrrega la línia de ferrocarril (1860) que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa, amb estació a la ciutat. Al diccionari Alcover i Moll trobem que l’etimologia del nom Tàrrega és d’origen preromà, probablement del mateix radical de Tarraco. La forma Tarraga , però, ja es troba en documents ibèrics.

El Poble

La ciutat de Tàrrega (14 160 h el 2005), que rebé aquest títol el 1884, és situada a la vora del riu d’Ondara, a 373 m d’altitud, i voltada per diversos tossals. Al SW es drecen els tossals de Cercavins, a llevant els pendents de la Segarra, a tramuntana els tossals de l’Ofegat, de Sant Eloi i del Mor, mentre que a ponent s’estén la plana d’Urgell.

Vista del nucli antic de la ciutat de Tàrrega situat al voltant de l’església parroquial de Santa Maria

La vila medieval sorgí a redós del castell de Tàrrega, documentat el 1056. Urbanísticament, les construccions s’estengueren des del castell cap a llevant i migdia fins a trobar el riu. La part de ponent esdevingué fortament emmurallada i el mateix desnivell del terreny permeté un bon lloc d’aguait i una sòlida defensa natural. El carrer de Ballesters, la pujada al Castell, la plaça de Sant Mateu, el carrer de Sant Agustí, el de les Sitges i el carrer de la Font foren els primers eixos de la vila. Immediatament s’anà estenent fins a la plaça Major (llavors de Santa Maria, en la qual es construí la parròquia) i des d’allí fins al riu. Al NE aparegueren els carrers del Pou del Gel, del Castell, de la Cendra i de l’Urgell. Al segle XIII, el primer clos de muralles hagué de baixar, doncs, des del castell, per darrere de les cases de Sant Agustí, fins al reguer, seguint fins al carrer de les Piques, pujant a la plaça de Santa Maria i pel darrere de l’antic temple (plaça dels Àlbers), carrer dels Capellans, del Pou del Gel i recinte del castell.

La vila anà creixent i s’estengué cap a llevant amb els carrers d’Agoders i de Falcó (dit posteriorment del Carme) i al NE amb el carrer de Santa Anna, de Sant Joan i de Santa Maria. La vila era travessada per dues vies principals: de l’Urgell i d’Agoders i Major i del Carme, que confluïen a la plaça de Santa Maria (anomenada també del Blat i del Mercat per haver esdevingut el lloc obligat de venda). A la primera meitat del segle XIV es feren moltes millores i s’eixamplaren i construïren diversos murs. L’any 1319 s’amplià la plaça de Sant Mateu i es construïren els porxos; el mateix any es fundà l’Hospital; la confraria de Sant Antoni va construir la seva església; s’inicià el reforçament dels murs a partir del febrer del 1336. Si tenim en compte les nombroses disposicions sobre reforçament i construcció de muralles, a la fi del segle XIV la vila restava perfectament emmurallada, amb prou espai per a nous habitatges. Segons la descripció de Segarra Malla, el perímetre seria el següent: al carrer del Carme, a l’altura del de Torras i Bages, hi havia el portal de Falcó, que quedava unit amb el mur de la Torre a la Torre Rodona, la qual s’alçava a la cantonada de l’actual edifici del Banc Popular. D’aquest indret fins al torricó de Santa Anna s’aixecava el mur de Santa Anna, per a continuar, encara més obliquament, fins al portal de Santa Maria, a l’altura de la confluència entre el dit carrer i el de Sant Joan. Continuava el mur dels Capellans fins a l’actual plaça d’Urgell, on hi havia el portal dels Capellans. Des d’aquí partia el mur del Castell seguint la direcció de l’actual carrer del Pou del Gel i tancant d’una forma concèntrica la fortalesa fins al carrer de l’Hospital, on hi havia el portal de Sant Antoni. Perpendicularment al riu d’Ondara s’iniciava el mur de l’Elies fins a la punta del carrer de Sant Agustí, on hi havia el portal de Sant Agustí. El mur de Santa Creu continuava paral·lel fins al portal de la Font, i el mur dels Jueus arribava fins al portal de les Piques. El mur de l’Abeurador seguia paral·lel al carrer de les Piques fins al mur de Vilanova, que pujava pel darrere del carrer d’Agoders fins arribar al portal del dit carrer. El mur de l’antic carrer detràs Quarter (dit més tard Torras i Bages) cloïa al portal de Falcó el perímetre emmurallat de la vila. Fora muralla hi havia el convent de Sant Agustí a l’altra banda del riu, el monestir de Santa Clara, l’ermita de Sant Eloi i el convent del Carme.

Fins a la segona meitat del segle XVIII es mantingué íntegrament el perímetre descrit i el carreró que hi havia entre el mur i les cases. El creixement demogràfic d’aquest segle exhaurí aviat l’espai de dintre la muralla i es començà d’enderrocar el mur en alguns sectors. Així, el 1742, per a construir per ordre de Felip V la Caserna de Cavalleria, s’enderrocà la muralla entre l’actual carrer de Torras i Bages i la plaça del Carme. El 1764, com a complement de les instal·lacions militars, s’arranjà l’esplanada del pati. Al raval de Sant Agustí, es començaren a construir cases el 1792i els veïns anaren enderrocant el mur de Santa Anna i el dels Capellans a conseqüència de la construcció de la carretera. Esporàdicament, s’iniciaren algunes construccions a l’altra banda, avui carrer d’Alonso Martínez.

Durant el segle XIX, i especialment a partir de la presència del ferrocarril (1860) i de la carretera de Montblanc a Agramunt, Tàrrega aconseguí una notable expansió amb els nous carrers de Sant Pelegrí (que s’obrí en 1850-56), d’Alonso Martínez (obert l’any 1768), de Sant Roc i del Governador Padules (1893). A la part dreta del carrer de Sant Pelegrí també s’inicià l’obertura dels carrers del Nord, de Sant Josep, de Raimon, de Prat i Carnicer. Cal recordar la històrica sessió de l’ajuntament del dia 31 de desembre de 1899, en la qual van donar nom al carrer del Segle XX, paral·lel al mur de la via. Alguna de les seves cases modernistes manifesten les influències arquitectòniques de l’època i el prestigi que significava la construcció a la vora dels eixos viaris.

Durant els primers decennis del segle XX l’expansió urbana, ultrapassà a tramuntana la via del ferrocarril; a llevant s’obrí el carrer de l’Aurora, s’edificà el raval del Carme i el carrer de la Misericòrdia (avui del Mestre Güell). A ponent, es construïren els carrers del Mestre Martí, d’Alsina Amils, del Doctor Riu, de Sant Eloi i de la Mare de Déu de l’Alba. Entre el 1920 i el 1935 la ciutat continuà creixent, però la seva mateixa anarquia urbanística obligà l’ajuntament a la realització d’un pla general, aprovat el 2 de maig de 1930. El projecte considerava un perímetre urbà de 2 km de llargada per dos més daamplada. Entre els aspectes més significatius hi havia la prolongació de l’avinguda de Catalunya pel raval del Carme, amb notables correccions. L’alineació del carrer del Mestre Güell, el prolongament del de Sant Joan fins a l’avinguda de Catalunya (que no es va fer), la urbanització de la plaça de Carles Perelló, el traçat de la Plaça Ellíptica i les correccions i nous carrers de la zona: avinguda de Catalunya, de la Indústria, del Segle XX, camí de Balaguer, que no es realitzà tal com s’havia projectat.

Després de la guerra civil i en compensació de les destruccions dels bombardeigs, la Comisaría General de Regiones Devastadas construí el grup d’habitatges unifamiliars de la Mare de Déu de l’Alba, conegut com a les Cases Barates. A les dècades de 1950 i 1960, es continuà construint a les voreres de l’avinguda de Catalunya i del raval del Carme, des de la Plaça El·líptica fins al carrer d’Orient, també s’urbanitzà el carrer dels Amics de l’Arbre i l’Eixample del Nord a banda i banda del carrer de Sant Pelegrí. Es van fer cases al carrer de Comabruna, al de Jacint Verdaguer i a l’avinguda de la Diputació, també al carrer de Joan Maragall, i s’iniciaren construccions al carrer de Pere Claver, a l’altra banda del riu d’Ondara.

Posteriorment va continuar l’expansió. Cal destacar la urbanització en cooperativa del Maset, o les Santes Espines, a migdia del riu d’Ondara, on es construïren nous ponts; també, els habitatges unifamiliars del barri de Fàtima, i de la Mare de Déu del Pedregal i les cases de Sol Ixent, els grups sindicals de la Plana i Lluís Companys i les cases de llevant i tramuntana de Sant Eloi.

Des de la dècada de 1980 la ciutat patí canvis urbanístics molt significatius. Cal ressenyar la construcció d’una gran plaça al nucli antic de Tàrrega, la plaça de les Nacions sense Estat, la conversió dels carrers d’Agoders i del Carme en zones de vianants, i també la prolongació del carrer de Sant Joan, el qual ha estat obert de nou al mig de la ciutat. Altres projectes urbanístics són la creació d’un eix comercial a l’avinguda de Catalunya, l’engrandiment del parc de Sant Eloi i la construcció d’habitatges i zona d’equipaments del parc del Reguer. També es pretén transformar l’antiga N-II en via urbana.

Festes

La ciutat de Tàrrega disposa d’una vida associativa i cultural fruit d’una tradició iniciada a la primeria de segle. L’entitat més antiga és l’Ateneu de Tàrrega, fundat el 1919 arran de la dissolució del Patronat de Sant Jordi, creat el 1915. Són seccions seves l’Agrupació d’Amics de la Sardana (1942), l’Agrupació Fotogràfica de Tàrrega, la Benèfica Agrupació Teatral, l’Esbart Albada (1952), les Joventuts Musicals, l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), i la coral infantil Mestre Güell (1963).

El Centre Comarcal de Cultura, actualment desaparegut, municipal i adscrit a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou inaugurat el 1969. En les seves dependències, al carrer de les Piques, hi havia el Museu Arqueològic, l’Arxiu Musical i una col·lecció de numismàtica. Dins el seu àmbit institucional hi havia l’Escola de Música, i s’hi estatjava també l’Agrupació Excursionista de l’Urgell (1980) i el Grup de Recerques de les Terres de Ponent (1975). Al Centre es feien cursos de llengua i conferències, i s’organitzaven excavacions arqueològiques i altres activitats de caràcter cultural. El Centre Cultural de Tàrrega (1988) és, en bona part, l’hereu directe del desaparegut Centre Comarcal de Cultura. Una de les actuacions més destacades que ha dut a terme aquest centre ha estat la construcció de la font del Pati, inaugurada el 1991, un antic projecte dissenyat per Carles Buïgas el 1973.

Entre les diverses entitats esportives que hi ha a Tàrrega cal esmentar l’Agrupació Excursionista de l’Urgell, la Unió Esportiva de Tàrrega, el Club de Modelisme de Tàrrega i el Moto Club de Tàrrega. El primer cap de setmana d’octubre té lloc l’Escalarre del Motor (1997), al circuit permanent de Tàrrega. S’hi realitzen diverses curses de resistència 4×4, curses d’autocròs i de car cros, aeromodelisme per adults, etc.

Interior del Museu de Cal Trepat

© Museu Cal Trepat

L’equipament cultural té una oferta museística interessant. El Museu Comarcal de l’Urgell, fundat l’any 1994, es localitza a Cal Perelló. Acull seccions d’arqueologia, art, història, numismàtica i paleontologia. Entre d’altres elements d’exposició hom hi troba ceràmica, fòssils, restes arquitectòniques, monedes, medalles, pintures i fotografies. El museu és la seu social del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. L’any 2012 s’inaugurà el Museu de la Mecanització Agrària J. Trepat, situat a l’antiga fàbrica de Cal Trepat, per a la difusió del patrimoni industrial; es pot observar tot el procés de fabricació i una col·lecció de maquinària agrícola.

A Tàrrega hi ha biblioteques que depenen d’institucions privades, les quals disposen d’un petit però especialitzat fons bibliogràfic. La biblioteca més antiga de la comarca (1934) fou obra de la Fundació de la Caixa de Pensions. Entre d’altres cal destacar la biblioteca de l’Escola Ondara, la de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la del Centre de Capacitació Agrària. El 1986 fou inaugurat l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, on es conserven importants documents dels segles XII, XIII i XIV.

L’espai escenogràfic més destacat de la ciutat és el seu carrer. Una bona mostra d’això és la Fira del Teatre al Carrer, que és el gran esdeveniment cultural i artístic de la ciutat de Tàrrega. La fira, que s’escau pel segon cap de setmana de setembre, durant tres dies omple i transforma els carrers i les places. Aquest esdeveniment se celebra des del 1981 i fou promogut per l’ajuntament de la ciutat i el Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Durant els primers anys la direcció artística anà a càrrec del grup teatral els Comediants. La fira ha aconseguit amb els anys la participació de diferents grups relacionats amb el món de l’espectacle: de teatre, titellaires, orquestrines, dansaires, pallassos, gegants i acròbates, entre d’altres. Altres espais escènics són el Teatre de l’Ateneu o les diverses institucions arrelades a la ciutat.

Pel que fa a les festes, s’ha tornat a recuperar el Carnestoltes. Aquest, molt popular al primer terç del segle XX, s’iniciava amb un ball que aquest personatge presidia el diumenge abans de la Quaresma; l’endemà, el Carnestoltes feia plegar les parades del mercat i al vespre hi havia ball de disfresses; dimarts a la tarda s’anava a berenar a Sant Eloi i s’enterrava l’arengada.

El 13 de maig se celebra la festa de les Santes Espines, relíquies que segons la pietat popular pertangueren a la corona de Jesús. La llegenda conta que un dia que els fidels eren a la parròquia un pelegrí diposità sobre l’altar la relíquia i desaparegué miraculosament. No sabem quan se n’inicià la veneració, però feia molts anys que l’advocació es coneixia quan el papa Climent VIII, el 1604, autoritzà oficialment la Confraria de les Santes Espines. La relíquia, molt venerada pels targarins, es treia en processó quan el poble decidia de fer rogatives per la manca de pluges. Des del 1684 se celebra la festa de les Santes Espines.

A partir del 1788 hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. Segons la tradició, la Verge ajudà els cristians en lluita contra els sarraïns davant la serra de Sant Eloi a les primeres hores del matí, per la qual cosa hom aixecà una església, romànico-gòtica, dedicada a Santa Maria. La confraria es fundà el 1261 i al segle XIV se celebrava diàriament una missa a punta d’alba anomenada de la Verge Maria. Aquesta església fou enderrocada el 1672 per a bastir al mateix indret el temple actual dedicat a Santa Maria de l’Alba. Entre els actes duts a terme en la festa major cal remarcar el popular ball de l’eixida, ballat a la sortida de l’ofici major el dia 13 de maig, i obert per l’alcalde; la Trobada de gegants i capgrossos per l’interior de la ciutat, des del 1986, i l’aplec del Coc, festa gastronòmica en què l’element imprescindible és la coca de recapte, des del 1988.

Per l’aplec de Sant Eloi, el segon diumenge de setembre, es diu missa solemne al santuari i, després d’esmorzar, es ballen sardanes i el ball de l’eixida. Abans, la festa s’iniciava la vigília amb una cercavila i l’endemà es pujava al santuari en processó. La confraria de Sant Antoni organitza tradicionalment els Tres Tombs; comanda la comitiva el banderer, càrrec que es designa cada any el diumenge abans per mitjà d’unes juguesques mentre es consumeix una espelma; en apagar-se aquesta el qui ha fet la juguesca més alta serà el banderer.

Entre els diversos actes culturals que es fan a la ciutat, cal esmentar el Premi d’Escultura dels Països Catalans (1999), que premia obres d’arreu d’Espanya, i els Premis Culturàlia (1996), que guardonen aquelles persones o entitats que han contribuït al desenvolupament cultural o cívic de la ciutat.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”f6e6697b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Tàrrega{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Tàrrega

Seu d’Urgell

30 setembre 2014General, La Seu d'Urgell, Municipis Alt Urgell, Provincia LleidaPere Gasso

La Seu d’Urgell és el cap de Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A la Seu d’Urgell hi anem el 27 de juliol de 2014 passant també per Castellà de Tost i Rodanyà.

Dades del Municipi

Gentilici	Urgellenc, urgellenca o urgellès, urgellesa
Superfície	15,44 km²
Altitud	691 msnm
Població (2013[1]) • Densitat	12.468 hab. 807,51 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén al centre de la plana o ribera de la Seu, formada pel Segre a la seva confluència amb la Valira, bé que té un sector que es troba a la dreta d’aquest riu i que correspon a l’antic terme de Castellciutat, dit antigament i popularment Ciutat. Aquest municipi, de 4,7 km 2 , fou annexat a la Seu d’Urgell el 1971.

El municipi de la Seu d’Urgell és el tercer de menor territori de la comarca de l’Alt Urgell, després dels termes d’Organyà i Arsèguel. Limita al N amb les terres de les Valls de Valira, a l’E amb Estamariu, al SE amb Alàs i Cerc, al SW amb la Ribera d’Urgellet i a l’W amb Montferrer i Castellbò. El terme de la Seu comprèn també el petit enclavament de Bell-lloc dins el terme d’Alàs.

La clotada on és situat el municipi és producte de l’enfonsament d’una dovella pirinenca, terraplenada posteriorment per dipòsits lacustres miocènics. La ribera de la Seu és voltada d’altes muntanyes i serralades, la més vistosa de les quals és la serra de Cadí, important escarpament de falla que limita pel S la fossa tectònica.

El terme de la Seu comprèn part de la vall mitjana del Segre, a banda i banda del riu. La Valira, a ponent, des de la seva confluència amb el Segre forma l’antiga divisòria amb Castellciutat. A la plana, arran de la Valira, hi ha un serrat allargassat, paral·lel al riu, d’estratègia singular, car domina l’encreuament dels camins d’Andorra, la Cerdanya i el baix Segre. És en aquest serrat on s’alcen les restes de dues grans fortaleses, la ciutadella i el castell, de gran importància en la història de la vila. La part ponentina del terme és accidentada pels contraforts que davallen del tossal d’Estelareny i del roc de l’Àliga i que atenyen els 817 m al turó del Corb. Per l’esquerra del Segre el territori és força més ample, regat per diverses séquies i canals que prenen les aigües del mateix riu. Entre ambdós rius es dreça l’antiga ciutat episcopal de la Seu d’Urgell, cap de municipi i de la comarca. El terme comprèn, a més, la vila de Castellciutat, el veïnat de les Torres, els ravals o barris del Serrat de la Capella, Santa Magdalena, el Poble-sec, Sant Pere i la urbanització de Sant Antoni. Aquestes tres darreres unitats de població són compartides administrativament amb el terme municipal de les Valls de Valira.

L’eix viari que travessa el municipi és la carretera N-260. Cap a l’E va a Puigcerdà (antigament s’iniciava al lloc que es coneix com a Portal de la Cerdanya), i vers el SW i W es dirigeix cap a Sort. Aquesta carretera enllaça amb la comarcal C-14 a Adrall. Abans passava per Castellciutat travessant la Valira per un pont de dos ulls que pertanyia meitat a la Seu i meitat a Ciutat. El manteniment d’aquest pas, però, sempre havia estat dificultós. El pont actual fou construït els anys seixanta. En la dècada del 1990, la construcció de la variant de la Seu va permetre descongestionar el trànsit de la N-260 que passava forçosament per dins la ciutat, tant si es volia anar cap a la Cerdanya com en direcció a Andorra. Una rotonda fa l’enllaç de la N-260 amb la N-145 que cap al N, i seguint el marge esquerre de la Valira, ens duu a Andorra.

També havia estat difícil el vell camí que per una palanca travessava el Segre en direcció a la serra de Cadí i cap a Berga. Els documents més antics parlen del pont de la Boixedera, uns quants metres més avall del pont actual. Però les avingudes del riu en feien molt difícil el pas, d’una manera o altra; el pont actual data dels anys setanta.

L’aeroport de la Seu d’Urgell, situat dins els termes del Pla de Sant Tirs i de Montferrer i Castellbò, era tancat als vols regulars des del 1983. Al març de l’any 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar l’emplaçament de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquestes installacions.

El Poble

La ciutat de la Seu d’Urgell, centre i capital de la comarca de l’Alt Urgell, seu episcopal i cap de partit judicial, és situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques. El 2001 tenia 11 157 h.

El nucli antic de la ciutat s’estén entre el carrer de Sant Ot i el camí de Sota Palau, aquest sota el palau del bisbe i proper al Segre. Sembla que antigament la ciutat, abans de la construcció de les muralles, tenia en els rius propers (el Segre i el torrent que entrava pel carrer de Capdevila) una defensa natural. A la baixa edat mitjana aquest torrent, que alimentava diversos molins, encara entrava pel carrer de Capdevila i corria pel mig del carrer de Santa Maria, i per això prengué el nom de torrent de Santa Maria. El nucli antic de la ciutat actualment és delimitat al N per una aglomeració urbana de cases i carrerons; és d’origen ben antic i hom ha suposat l’existència d’una fortificació.

El nucli antic o vila vella és centrat pel notable edifici de la catedral d’Urgell i el seu conjunt romànic. Fou a partir d’aquest centre que es formà la població primera, que començà d’emmurallar-se a partir del 1200, tot aprofitant per a la defensa les sòlides construccions eclesiàstiques. Per oposició a altres nuclis o ravals que sorgiren, propers, a la baixa edat mitjana, la vila vella prengué el nom de Soldevila. A Capdevila, i entorn de l’església de Sant Nicolau, del segle XIII, sorgí la vila nova o pobla de Capdevila. La seva església, que no ha pervingut, sembla que era situada on hi ha ara Cal Trilla. Vora la pobla de Capdevila, vers llevant, sorgí un altre raval, el carrer de Cerdanya, documentat ja el 1349; hi havia l’església de Sant Miquel, raó per la qual a vegades s’esmenta la pobla amb el nom de Sant Miquel. Un altre barri antic, del segle XIII i relacionat amb el sistema defensiu, és el que apareix en els documents com a carrer de Trasdors. Aquests tres ravals eren tots fora muralla. Més enllà de la pobla de Capdevila hi havia el convent dels dominicans, bastit el 1345; un carrer unia el convent amb la vila nova, on hi havia el Firal.

La ciutat va créixer força fins al segle XIV, dins i fora muralla com s’ha vist, en totes direccions menys per llevant, perquè ací un fort desnivell fins al Segre ho impedia. Alhora, aquest desnivell ajudava a la defensa de la vila vella. De llevant a ponent se seguia la direcció del camí de Cerdanya, que entrava a la vila pel portal de Cerdanya. Els primers carrers donaren formació als següents: el camí de Sota Palau (el traçat del qual segueixen els carrers actuals de Llombart, del Pati de Palau i de l’Escorxador), el carrer dels Canonges (dit antigament de Santa Maria) i el carrer Major, a partir de la plaça de la Vila, que es formà al lloc on establien contacte la vila vella i la nova. L’eix del carrer de Cerdanya originà diversos carrerons laterals que unien els anteriors. Al carrer porticat dels Canonges hi ha arcades de mig punt, i al carrer Major les antigues mesures de gra, del 1379.

La muralla, que començà a construir-se el 1200, fou reconstruïda a la primera meitat del segle XV, reconstrucció que, molt sòlida, perdurà fins al segle XIX, quan es reforçà tot el sistema defensiu. La muralla medieval, que seguia el traçat del carrer de la Muralla, tenia quatre portals: el de Trasdors, d’on partia el camí de Castellciutat; el portal d’Andorra, sobre el carrer de Capdevila; el portal de Cerdanya, entre un antic hospital i sant Domingo, i el de Soldevila, dit també del Bisbe, que duia cap a la palanca del Segre, on hi havia un molí draper i un tint. Els murs de la muralla eren refermats per un conjunt de torres, i cada porta era flanquejada també per dues torres. Són documentats els noms d’una dotzena de torres de la muralla, bé que potser n’hi havia més. El traçat de la muralla per llevant era paral·lel al Segre: seguia pel N el convent de Sant Domingo, el carrer de les Eres i el carrer de la Muralla, baixant fins al carrer de Josep de Calassanç, i girava vers el carrer Major, a la fi del qual s’unia al carrer dels Canonges i formava un esperó que relligava amb la muralla de llevant. A ponent sorgiren nous carrers laterals, com el dels Estudis, el de Na Panistrera i el carrer dels Jueus, abans dit del Cèsar, on hi hagué el call jueu, amb la seva sinagoga.

Pràcticament fins a la primeria del segle XX la població de la Seu d’Urgell restà circumscrita al recinte murallat medieval. Aleshores, enderrocades les muralles, començaren a sorgir ravals fora muralla, al llarg dels camins de sortida. El 1910 n’hi havia un vers la séquia de Molí, al camí que va a la palanca del Segre, fora del portal de Soldevila o de Barcelona, que constituirà l’anomenat carrer de Sant Agustí. L’expansió continuà fora de l’antic portal de Trasdors, cap a la plana i en direcció a la Valira, al camí que porta a Castellciutat, on conflueixen els carrers de Sant Ermengol i de Sant Ot, i també en direcció al Segre, on es formà el Passeig, davant el convent dels jesuïtes. En canvi, a penes es construí fora del portal d’Andorra i gens fora del de Cerdanya.

Per ordenar aquest creixement urbanístic modern, l’ajuntament encarregà la redacció d’un pla d’eixample a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó el 1927, des del Passeig i el carrer de Sant Ot vers la Valira, amb l’eix central del carrer de Sant Ermengol, la plaça de Josep Zulueta, el carrer dels Comtes d’Urgell i el carrer del Duc d’Urgell. Aquest barri de l’Eixample s’ordena en carrers rectilinis i illes de cases més o menys rectangulars, amb els angles aixamfranats. Al temps de la guerra civil s’obriren dues grans avingudes paral·leles, en sentit N-S, que conduïen a la carretera de Lleida. A la postguerra es formaren barriades i es bastiren construccions fora del Pla Bergós. Primer foren les Cases Barates del decenni dels quaranta; després, el barri de Santa Magdalena, que el 1996 tenia 333 h, al SW de la ciutat, unit a l’Eixample a través del carrer de Santa Magdalena, i, paral·lelament, els suburbis més llunyans del Poble-sec i de Sant Antoni, al llarg de la N-260 en direcció a la Cerdanya (115 h i 168 h, respectivament, el 1996), el barri anomenat Serrat de la Capella (84 h el 1996) i la Duana, prop del Firal, creats espontàniament i sense planificació. A la fi dels anys seixanta sorgí, fora del Pla Bergós, la urbanització Mallol i, vora seu, un sector de cases de pisos de gran alçada. Els anys setanta es formà un nucli vora la carretera d’Andorra, i el 1975 es construí la caserna de la guàrdia civil. Durant els anys vuitanta es procedí a la demolició del quarter militar del Passeig i es dedicà a la construcció d’habitatges i espais destinats al comerç.

El darrer creixement de la ciutat ha girat entorn de la Valira: un primer sector va des de la cruïlla de la carretera N-260 amb la N-145 fins a l’antic pont de la vila de Castellciutat i fins a l’avinguda de Salòria. L’eix central és el passeig del Parc, on hi ha el parc de la Valira amb el claustre de Lluís Racionero, l’alberg i el parc dels Enamorats. Un segon sector comprèn una urbanització centrada pel carrer de Setúria, que va des del carrer de Sant Ermengol fins al barri de Santa Magdalena.

Festes

Al llarg de l’any són diverses les manifestacions de caràcter folklòric. Per Nadal hom fa els actes tradicionals com la Missa del Gall (és documentat que el 1548 es representava el Cant de la Sibil·la). El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es fa la cavalcada dels Tres Tombs i una escudella popular (la Calderada). El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià. Durant la Setmana Santa té lloc la processó del Sant Enterrament, els orígens de la qual es remunten a l’any 1603 amb la fundació de la Confraria de la Preciosíssima Sang i les caramelles. El 7 de juliol hom celebra la festivitat de Sant Ot, patró de la ciutat. Les representacions del Retaule de Sant Ermengol, a l’agost, es començaren a fer el 1957 i el 1998 van quedar interrompudes a causa de la restauració del claustre; era un espectacle teatral basat en diferents escenes de la vida del sant, amb un text escrit per Esteve Albert i que tenia lloc al claustre de la catedral. També a l’agost, el darrer cap de setmana, es celebra la seva festa major, en la qual destaca el ball cerdà, que és ballat per més de cent parelles (entre petits i grans) el diumenge al matí.

Un altre esdeveniment important a la ciutat és el Festival de Música Brudieu (Joan Brudieu, un dels compositors més destacats de la seva època, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell al segle XVI). S’inicià el 1969 i se celebra als mesos de juliol i d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”88676780″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Seu dUrgell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web oficial de l’Ajuntament.

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Organyà

16 setembre 20142014, Municipis Alt Urgell, Organyà, Provincia LleidaPere Gasso

Organyà és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A Organyà hi anem el 22 de juliol de 2014 fem també els pobles del voltant.

Dades del Municipi

Gentilici	Organyès, organyesa Organyenc, organyenca
Malnom	Ganxo, Ganxa
Superfície	12,54 km²
Altitud	558 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	875 hab. 69,78 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la dreta del Segre, al sector on el riu forma l’eixamplament de la ribera d’Organyà, separada de la conca de la Seu pel congost de Tresponts i limitada a migdia pel pont d’Espia, on s’inicia la ribera de Nargó. De forma allargada paral·lela al riu, el municipi comprèn la vall més baixa del riu de Cabó, on aquest conflueix al Segre per la dreta, i, també, la vall baixa del barranc de la Muntanya, dit ací riuet de Fontanet, que baixa de Montanissell (s’hi forma la Font Bordonera, que abasta la vila) i entraal terme al N del coll de la Roca, entre la muntanya de Nargó (1 213 m) i la de Santa Fe (1 207 m).

El vèrtex de tramuntana del terme arriba fins al cim del Capell Solà, contrafort sud-est de la serra d’Ares, serra que és separada de la muntanya de Santa Fe per la vall baixa del riu de Cabó. Hom pot esmentar encara Montdellit (1 147 m), contrafort oriental de la muntanya de Nargó. Prop seu hi ha les partides de Montdellit, la Presera i els Torrents de la Grallera.

No gaire lluny, dins el terme i vora el barranc de la Muntanya, hi ha l’enclavament de Fontanet, del municipi de Cabó. El municipi, amb la vila i el santuari de Santa Fe, comprèn, doncs, la ribera d’Organyà, delimitada gairebé enterament per esperons i contraforts muntanyosos. El terme limita administrativament al N i a l’E amb el municipi de Fígols i Alinyà, al S amb Coll de Nargó i a l’W amb Cabó.

Travessa el terme la carretera C-14, que corre paral·lela al Segre per la riba dreta. D’aquesta carretera surt un ramal que duu a Fígols, un segon branc que mena a Cabó i segueix fins a Anell, seguint el riu de Cabó, i d’aquest, en surt un tercer que porta a Senyús.

El Poble

La vila d’Organyà, emplaçada a la ribera d’Organyà, a 558 m d’altitud, és situada aigua avall de la confluència del riu de Cabó amb el Segre. La muntanya de Santa Fe, elevant-se sobre la vila com a teló de fons, li atorga una fesomia característica. La població era emmurallada antigament, i com a record de la muralla resta un portal de punt d’ametlla un xic guerxat al peu del carrer Major i, també, la silueta dels carrers tancats. Els eixos clars de la vila antiga són el carrer de Santa Maria, el carrer del Mig i el carrer Major. El carrer del Peu (dit avui també del Raval), vora el Firal, els és transversal; fou inclòs dins el recinte d’un nou traçat de muralla, del qual resta també un portal, aquest del segle XIX. En aquesta part antiga trobem també el Carrer Nou, la plaça de l’Església i la del Bisbe Bell-lloc. Hi trobem diversos espais coberts amb volta, davant les portes de les cases. Les cases són de 2 o 3 pisos, amb teulats molt sortits i balconades de fusta, com la de Cal Peratxo, amb caps de biga amb figura de talla. El Firal o mercat és situat entre el raval del Carrer Nou i l’església de Santa Maria. Hom sap que abans del 1232 l’havia començat a construir el comte de Foix (pel pariatge d’aquest any se n’autoritzava l’edificació).

Hi ha un petit raval o eixample vora el camí de Santa Fe i de Cabó i modernament s’ha construït també prop de la carretera de la Seu d’Urgell, coneguda en la part meridional com a carretera de Lleida, que és com un eix de separació de la part antiga i la moderna. Hom construí també un edifici, a manera de templet circular, en honor de lesHomilies d’Organyà .

L’església parroquial de Santa Maria allotjà antigament el priorat d’Organyà. És romànica, bé que força modificada i amb additaments posteriors. Té tres naus i actualment és en procés de restauració. A la façana de ponent hi ha el portal amb diverses arquivoltes en gradació, una de les quals és ornamentada amb boles. L’ull de bou que hi ha a sobre és decorat d’una manera semblant. La galeria amb arquets o finestres que hi ha sobre la cornisa és obra posterior, potser realitzada al mateix temps que hom bastia el campanar de torre sobre la banda de tramuntana de la façana. A migdia, en la part que donava al claustre, han aparegut en una restauració uns arcs gòtics. A llevant, entremig de construccions paràsites, es veu un tros de l’absis ornamentat amb un fris de dent de serra, arcuacions i dues finestres. Aquesta obra romànica de l’església pertany ja a una segona fase de l’estil; segurament fou bastida dins el primer terç del segle XII. Anteriorment, altres edificis la precediren. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El comte Borrell II, en el seu testament del 993, li féu unes deixes i Isarn de Caboet hi bastíun temple en temps dels bisbes Sal·la i Ermengol, que fou consagrat el 1057 per Guillem de Cerdanya, bisbe d’Urgell. Durant molts anys va tenir l’església amb molta incúria un clergue de nom Adalbertí, fins que un incendi causà danys irreparables i cremà els ornaments, els còdexs, les escriptures de dotació i les vestidures sacerdotals. Després d’això, aquest prevere fou foragitat i l’església novament dotada i restaurada per Guitard Isarn de Caboet i consagrada pel bisbe Bernat Guillem d’Urgell.

L’any 1090 Guitard Isarn de Caboet, aleshores senyor del lloc, convocà a l’església de Santa Maria d’Organyà, en una magna assemblea, els canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts. Hom féu la dotació de l’església i, amb el consentiment del bisbe d’Urgell, hi establí una canònica augustiniana. La fundació d’un monestir a Organyà havia tingut un precedent frustrat en la dotació i consagració del 1057 ja esmentada. En aquesta nova dotació del 1090, els senyors de Caboet li donaren béns a la vall de Cabó, als llocs del Vilar, Espodolla, Pujol, les Caselles, l’Ametlla, la Serra, el Pujal, Fontanet, Ares i Tragó, i amb l’ermita de Santa Fe, a més de terres i masos en altres llocs com a Nargó, a la vall de Fígols o al Pla de Sant Tirs. El bisbe d’Urgell nomenava els priors i els canonges de l’església d’Organyà (normalment quatre), i els senyors de Caboet protegiren el monestir amb llegats i donacions i, fins i tot, algun membre del llinatge ingressà en la comunitat, com Pere, fill de Guillem Bernat, el 1144. Al segle XII els canonges augustinians d’Organyà sofriren algunes vexacions d’altres senyors de la contrada, potser per raó de drets i jurisdiccions. El 1145 fou Ramon d’Abella qui puní el prior d’Organyà, per la qual cosa hagué de compensar el monestir amb el delme de la vall de Sant Joan i de la d’Andorra i dels drets que tenia als castells d’Ars, Civís, Tor i a la vall d’Andorra. El 1163 Alemany de Toralla, per compensar els greuges que infligí al monestir, li cedí el seu honor al castell de Torallola. A la primeria del segle següent, en 1202-04, s’originaren plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó i d’Organyà, i el bisbe d’Urgell, per obtenir l’autonomia i la independència de la mitra urgellesa, cosa que aconseguiren el 1224. La canònica fou unida, amb tots els seus béns, per una butlla del papa Pau III el 1539 a la mensa capitular d’Urgell i aleshores esdevingué col·legiata secular, amb set canonges i un prior.

L’any 1904 fou trobat a la rectoria d’Organyà el text dit les Homilies d’Organyà , una de les proses més antigues escrites en català. Les publicà el seu descobridor Joaquim Miret i Sans (1904) i, posteriorment, ho feren A. Griera (1917), M. Molho (1961) i Joan Coromines (1976). El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Les Homilies són sis sermons, fragment d’un recull més ampli, amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, escrits en un estil planer i directe, vers la fi del segle XII o primeria del XIII. El 1982 Josep Moran, arran de la similitud textual d’un dels dits sermons, Convertimi ad me , amb un altre d’homònim de les Homilies provençals deTortosa , demostrà que ambdós sermonaris provenen, independentment entre ells, d’una font comuna provençal i que hom ha d’inscriure llur redacció en el moviment de reforma canonical augustiniana endegat per sant Ruf d’Avinyó, que en terres del bisbat d’Urgell tingué les grans abadies de Solsona i de Cardona, sense oblidar el mateix capítol catedralici d’Urgell.

Festes

La festa major d’Organyà és el dia 15 d’agost
Fira de Sant Andreu últim cap de setmana de novembre
Aplec a la Font Bordonera el dilluns de Pasqua
Aplec de Santa Fe dilluns de segona Pasqua
Fira del llibre del Pirineu i premis literaris “Homilies d’Organyà“
Cremada del carro i actuació de “Lo cavallot i la balladora” al sortir de la missa del gall^[6]

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3506d77c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Organyà{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Castellar de Tost

10 agost 20142014, Municipi Ribera d'Urgellet, Municipis Alt Urgell, Poble Castellar de Tost, Provincia LleidaPere Gasso

Castellar de Tost és un Poble del Municipi de Ribera d’Urgellet Comarca Alt Urgell (Lleida)

A Castellar de Tost hi anem el 22 de juliol de 2014 passant uns dies a Toses.

Dades del Municipi

Gentilici	Urgelletenc, urgelletenca
Superfície	106,96 km²
Altitud	702 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	955 hab. 8,93 hab/km²

Entitat de població	Habitants
Adrall	217
Arfa	163
Bordes d’Arfa, les	35
Castellar de Tost	17
Coma de Nabiners, la	3
Freita, la	0
Gramós	1
Hostalets de Tost, els	19
Montan de Tost	43
Nabiners	0
Parròquia d’Hortó, la	67
Pla de Sant Tirs, el	342
Sant Pere Codinet	5
Sauvanyà	0
Torà de Tost	19
Tost	4
Font: Municat

Breu historia del municipi

Format el 1968 per l’annexió dels antics municipis del Pla de Sant Tirs, Tost, Arfa i la Parròquia d’Hortó.

El terme tradicional del Pla de Sant Tirs, força petit (de 12,16 km 2 ), era delimitat a l’W i al NW pel Segre, antiga divisòria amb Noves de Segre i la Parròquia d’Hortó. A migdia i a llevant envoltava el terme l’antic municipi de Tost, i al NE confrontava amb Arfa. El 1937 adoptà el nom del Pla de Cadí .

El terme tradicional de Tost, de 51,1 km 2 , d’extensió, era al SW de la Seu d’Urgell, al bell mig de la comarca. S’estenia a l’esquerra del Segre i comprenia tota la vall de Tost.

El terme tradicional del municipi d’Arfa, de 18,9 km 2 , era situat aigua avall de la Seu d’Urgell, a l’esquerra del Segre. El riu feia de divisòria a tramuntana i a ponent amb els municipis propers de la Seu d’Urgell, Castellciutat, Aravell i la Parròquia d’Hortó.

El terme tradicional de la Parròquia d’Hortó, de 24,8 km 2 , era situat a la dreta del Segre, aigua avall de la Seu d’Urgell, poc abans que hi conflueixi el riu de Pallerols, que en part fa de límit occidental del terme amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins. Així, el terme de la Parròquia d’Hortó s’estenia entre dos rius, el de Pallerols i el Segre, riu aquest que separa el terme del Pla de Sant Tirs i d’Arfa. Això no obstant, una petita llenca a l’esquerra del Segre i encaixada entre aquests dos municipis pertanyia al de la Parròquia d’Hortó.

Els actuals límits municipals de Ribera d’Urgellet són, al N, amb Montferrer i Castellbò i amb la Seu d’Urgell, a llevant amb Alàs i Cerc i la Vansa i Fórnols, al S i SW amb Fígols i Alinyà i a l’W amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins del municipi de Montferrer i Castellbò.

El límit físic del terme des del SW, al congost de Tresponts, remunta aigua amunt el Segre, fins poc abans del desguàs del barranc de Culinoves, per l’esquerra. El termenal en direcció a ponent passa per l’Obaga Estremera i en arribar al riu de Pallerols remunta el curs i assoleix els contraforts de les Agudes, per davallar en direcció al Segre entre el barranc de Talesa i la llau de Matzeres. Passa per l’aiguabarreig del riu de Castellbò amb el riu d’Aravell, encercla part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell (que és entre els termes del Pla de Sant Tirs i Montferrer i Castellbò) i arriba per la dreta al Segre, davant del nucli d’Arfa. Novament el Segre en aquest sector forma el límit natural del municipi fins al desguàs del riu de Casanoves, i el termenal remunta el turó de Porredon (1 123 m), passa a ponent del pui de la Bastida (1 309 m), travessa la capçalera del riu de Casanoves, passa a llevant del tossal de la Canaleta (1 364 m) i arriba a la roca de la Dona. El termenal envolta la vall drenada pel riu de Tost, que es forma als vessants del Montsec de Tost o Cadí de Tost. Aquesta serra, prolongació ponentina de la de Cadí, entre les valls de la Vansa i de Tost, culmina al puig de Serreïnes (1 687 m).

El Segre és l’eix hidrogràfic del municipi i hi desguassen per la dreta i per l’esquerra tots els cursos d’aigua que solquen el terme. Bé que el nombre de barrancs i torrents és important, cal destacar sobretot dos cursos que vessen al Segre per l’esquerra i que formen dues valls importants: el riu de la Vansa i el riu de Tost. El curs baix del riu de la Vansa forma el límit meridional del terme; hi penetra després de travessar l’estret de la Vansa, i rep per la dreta les aigües del torrent de Ruixol, poc abans de la desembocadura en ple congost de Tresponts, prop del lloc de l’Hostal Nou. El riu de Tost desguassa al Segre després del nucli dels Hostalets de Tost, i a la capçalera és format pel torrent de Fontelles, el del Solà i el Riu Roig de Sauvanyà. Aigua avall del nucli de Torà de Tost, el riu de Tost rep per l’esquerra els torrents de la Manyada, de la Font-roja i de Rotes.

També per l’esquerra desguassen al Segre el Torrent Penjat, el barranc de Culinoves, el riu del Pla, el riu d’Arfa, el torrent de la Freita i el riu de Casanoves. Per la dreta hi desguassen el riu d’Aravell, el barranc de Folgueroles i el de l’Oliva.

El terme comprèn, a més del poble del Pla de Sant Tirs, cap de municipi, els pobles de Montan de Tost, Adrall, la Parròquia d’Hortó i Torà de Tost, les caseries i els llogarets de les Bordes d’Arfa, Castellar els Hostalets de Tost, la Coma de Nabiners i Sant Pere Codinet, la vila d’Arfa i els llocs despoblats de la Bastida, Gramós, Nabiners, Tost, Sauvanyà, Fontelles i la Freita, a més d’un nombre important de masies esparses arreu.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-14, que segueix paral·lela al Segre, per l’esquerra des dels Hostalets, i passa per Codinet i el Pla de Sant Tirs. Des de la C-14, prop de l’Hostal Nou (que ja pertany a Fígols i Alinyà), hi ha el trencant cap a Montan de Tost (que continua vers el terme de la Vansa i Fórnols), i a l’altura dels Hostalets parteixen les carreteres de Castellar, d’una banda, i la que va a la Bastida, Tost i Torà. A Adrall, la C-14 enllaça amb la N-260, que cap a l’W, en direcció a Sort, passa per la Parròquia d’Hortó i en direcció a la Seu, al NE, hi parteix un brancal que arriba fins a la vila d’Arfa.

També hi ha diversos camins antics, que comuniquen altres indrets del terme, entre els quals el de la Vansa a la Seu d’Urgell, que passa pel coll d’Arnat al SE i que passa per l’antic poble de Tost; el camí vell de Tost al Pla de Sant Tirs i el camí de la Mina, que porta a les mines d’Arfa. Al municipi es troben part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell, que restava tancat als vols regulars des del 1983, però el març del 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar la instal·lació de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquest emplaçament.

El Poble

L’antic poble de Tost, amb 4 h el 2001, és situat als vessants d’un turó, dominant el curs baix de la vall de Tost. A 785 m d’altitud, en una banda del poble, sobre un penyal rocós, hi ha les restes del castell de Tost i, a l’altre extrem, l’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant Ponç, d’origen romànic, modificada i ampliada. De l’edifici romànic resta tot el mur de migdia, on s’obren tres finestres de mig punt i de doble biaix; també hi ha un petit portal adovellat. El pergamí original de consagració d’aquesta església, del 1040, és a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, mentre que un document autògraf de l’abat Oliba que en aquella ocasió oferia béns i relíquies a Sant Martí de Tost (amb l’arqueta que les contenia) és al Museu Episcopal de Vic (on es conserva també una part del baldaquí de l’altar, dels segles XII i XIII, l’altra part del qual és al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

El 982 és documentada la vila de Tost. A la primeria del segle XI el castell de Tost era posseït per Miró, pare del famós capitost Arnau Mir de Tost, que conquerí als sarraïns la Vall d’Àger. El castell de Tost i l’església de Sant Martí de Tost són documentats el 1030. Bé que ja existia anteriorment, l’església fou consagrada el 1040 per Eribau, bisbe d’Urgell. Hi assistiren, a més d’altres personatges notables, Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i la seva mare Sança, que foren els fundadors i principals dotadors del temple. El 1068 i el 1071, en els respectius testaments d’Arsenda i d’Arnau Mir de Tost, es fan sengles deixes a les esglésies de Sant Martí de Tost i Sant Jaume del castell de Tost. Ja a mitjan segle XIV consta que la vall de Tost era de la senyoria del capítol de la catedral d’Urgell. El dit capítol en posseí la senyoria i jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”002c7e6a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellar de Tost{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Arsèguel

26 juliol 20142014, Arsèguel, Municipis Alt Urgell, Provincia LleidaPere Gasso

Arsèguel és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell Lleida

A Arsèguel hi anem el 22 de juliol de 2014

Aquí a Arsèguel hi ha en funcionament encara, una fàbrica de llana de l’any 1901 i la ensenyen com un museu, és molt curiós de veure com treballen amb les mateixes condicionsque els primers anys. La senyora que ho ensenya te més de vuitanta anys. Les màquines funcionen amb la força de caiguda de l’aigua a unes aspes que fan rodar tot un seguit de politges, segons la màquina en que es vol treballar. També si veu una rentadora, tota de fusta, la primera que es coneix, i la feien servir per rentar els tapaboques de llana.

Dades del Municipi

Gentilici	XXXX
Superfície	10,58 km²
Altitud	950 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	84 hab. 7,94 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NE de la comarca, majoritàriament a la vora esquerra del Segre, a la vall baixa del riu d’Arsèguel, dit també Riu Sobirà o de Cadí, que es forma a la serra d’aquest últim nom, situada a migdia del terme.

Força accidentat, el petit municipi confronta a tramuntana i a llevant amb el terme del Pont de Bar. A tramuntana, comprèn un petit sector a la dreta del Segre, prop del qual hi ha la caseria del Pont d’Arsèguel. Al sector nord-oest confronta amb l’enclavament del Vinyer de Bescaran, del municipi d’Anserall. El límit de ponent amb el d’Alàs i Cerc segueix un traçat pels vessants muntanyosos que van des de la riba esquerra del Segre i fins al roc de la Gralla. A migdia, el termenal amb Cava passa pels vessants septentrionals de lo Grau i coincideix en part amb el torrent del Solà, que desguassa per la dreta al riu de Cadí, dit també Riu Sobirà.

Hom accedeix al poble d’Arsèguel, cap de municipi, per una carretera local que parteix de la N-260, vora el Pont d’Arsèguel. Aquesta carretera remunta el curs del riu d’Arsèguel i arriba fins als nuclis de Cava i Ansovell, ja al terme veí de Cava.

El Poble

El poble d’Arsèguel, a 949 m d’altitud i que tenia 59 h el 2001, és emplaçat al cim d’un turó a la dreta del riu d’Arsèguel. La caseria, al cim i als primers esglaons del vessant, domina per una banda el curs del Segre i per l’altra té la serra de Cadí com a teló de fons.

El turó de Patalín es dreça rere les cases. Aquestes són de pedra i tenen les cobertes de teula àrab. Dins la població actual hi ha el nucli antic, conegut pel nom del Castellot. S’hi conserven restes d’una forta muralla i les cases, per causa del desnivell del terreny, es fonamenten en grans arcades.

A l’extrem, arrecerada al turó de Patalín, hi ha l’església parroquial de Santa Coloma, potser en origen edifici romànic d’una sola nau rectangular, sense absis exempt. A ponent hi ha el portal, format per tres arquivoltes de mig punt en degradació sobre una línia d’impostes motllurada. Sota mateix, als carreus de les rebranques, hi ha unes carotes rústegues. A l’angle del sud-oest de l’edifici, sobre la façana, es dreça un campanar de torre, quadrat, que és obra posterior. També són més tardanes les capelles rectangulars que s’obren a banda i banda de la nau, coberta amb volta de llunetes barroca. Per a la reconstrucció d’aquesta església s’aprofitaren carreus d’una església més antiga, situada uns 40 m més enllà de l’actual (on hi ha el cementiri i hi resta la fonamentació) i que era dedicada a sant Miquel. Al segle XIX encara hi havia culte.

Festes

El poble fa la seva festa major el primer cap de setmana d’agost. A més, cada any se celebra la Trobada internacional d’Acordionistes del Pirineu, molt concorreguda, l’últim dissabte de juliol. Aquesta activitat portà a crear, l’any 1988, el Museu de l’Acordió.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”9d69df5a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arsèguel{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Vallbona de les Monges

29 juny 20142014, Municipis del Urgell, Provincia Lleida, Vallbona de les MongesPere Gasso

Vallbona de les Monges és un Municipi de la Comarca de L’ Urgell (Lleida)

A Vallbona de les Monges hi anem el 29 de març de 2014 aprofitant el regal que vàren fer a la Maite d’un cap de setmana, per el seu aniversari. Vàrem anar al Balneari de Rocallaura i també al poble Rocallaura i a Sala de Comelats un poble petit quasi abandonat però prou curiós.

Dades del Municipi

Gentilici	Vallboní, vallbonina
Superfície	34,1 km²
Altitud	481 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	259 hab. 7,6 hab/km²

Breu historia del Municipi

Es troba a l’extrem meridional de la comarca. El 1970 s’annexà el municipi de Rocallaura, que ja havia format part de Vallbona en 1920-30. Limita amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla (N), amb Maldà i els Omells de na Gaia (W), i des d’aquest punt amb una sèrie de municipis que formen el límit meridional i oriental, tots ells pertanyents a la comarca de la Conca de Barberà: Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort, Solivella, i Passanant.

La capçalera de la riera del Maldanell, afluent del Riu Corb, s’estén pels vessants septentrionals de la serra del Tallat; la vall és voltada de petits tossals com el de Xifré (558 m), de Sant Miquel (565 m), del Bosquet (562 m), de Mirabò (588 m) i de les Forques. Tot el terme és molt muntanyós i drenat, a més del Maldanell, per torrenteres que per la ribera esquerra porten les aigües en dies de fortes pluges o durant les tempestes de les acaballes d’estiu o tardor.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu. Una carretera local, procedent de Maldà, passa per Vallbona i continua per Rocallaura fins a enllaçar amb la carretera C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell).

El Poble

El poble de Vallbona de les Monges (157 h el 2005) és situat a 481 metres d’altitud. El poble es va formar en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats. Vallbona, inicialment arrapat al cenobi, modernament s’ha estès al costat de la carretera de Maldà a Rocallaura. El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

Entorn del cenobi hi havia quatre capelles, avui arruïnades: les de Santa Maria la Vella i Santa Llúcia, ambdues d’estil romànic, la de Sant Miquel, del segle XVI, i Santa Maria de l’Hort, bastida dins el clos de l’horta.

El poble, que des del segle XVI es va crear al seu entorn, ha ofegat en part el monestir en privar-lo de la perspectiva i del clos de clausura extern que trobem a la majoria de grans monestirs primitius; però és un poble típic, digna corona per al vell cenobi que el creà i el va senyorejar durant molts anys a través de les seves abadesses.

La vida cultural i social del municipi és dinamitzada per diverses entitats i associacions. El monestir de Santa Maria de Vallbona, integrat dins la Ruta del Císter, és una important font d’atracció turística. L’equipament cultural té una interessant oferta, que consisteix en una important col·lecció de brodats i indumentària (s. XVIII-XIX), diferents objectes de culte (s. XVIII-XX), medalles (s. XIX-XX) i mobles (s. XVII-XX), i l’Arxiu del Monestir de Vallbona de les Monges.

Festes

Pel que fa a les festes, hom destaca la festa votada de la Pigota, institucionalitzada l’any 1879, que se celebra el darrer dilluns de gener. La festa és un acte d’agraïment a sant Cosme i sant Damià per tal com extingiren de la localitat al començament del segle XIX la plaga de la verola. Hom celebra la festa major d’estiu el diumenge abans del 27 de setembre. L’últim diumenge d’abril es fa una romeria al santuari del Tallat. A l’agost del 1982 s’iniciaren uns concerts amb el nom de Música al Monestir de Vallbona, organitzats per la Generalitat de Catalunya, els quals es continuen fent cada estiu.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”5a790d7d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”vallbona de les monges{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament

Clica el enllaç i les veus amb pantalla sencera

La Floresta

21 juny 20142013, Comarca les Garrigues, Poble La Floresta, Provincia LleidaPere Gasso

La Floresta és un poble municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida)

A la Floresta, hi anem el 24 de març de 2013

Aquí es pot visitar un pou de gel que és el que hi ha a la foto de dalt.

Dades del Municipi

Gentilici	Florestí, florestina
Superfície	5,44 km²
Altitud	316 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	164 hab. 30,15 hab/km²

Breu historia del Municipi

El terme municipal de la Floresta, de dimensions molt reduïdes, 5,44 km 2 , forma una franja allargada de N a S a la zona de contacte de la plataforma garriguenca amb el Pla d’Urgell, entre el terme de les Borges Blanques a ponent i el d’Arbeca a llevant; també limita, en un petit sector del SE i el S, amb les poblacions dels Omellons i Vinaixa. El poble de la Floresta és l’únic nucli de població agrupada del terme.

El relleu del municipi és molt homogeni, i les alçades màximes es localitzen al sector meridional (Montros, 494 m) i decreixen lleugerament en direcció N (tossal de l’Arena, 352 m, i Tros del Negret, 341 m). El barranc de Vinaixa, o torrent de la Femosa, passa a tocar del nucli de la Floresta, també en direcció N, mentre que el barranc del Turull travessa el terme en direcció E-W, al sector més septentrional.

Una carretera local procedent de les Borges Blanques passa pel poble i continua pels Omellons, l’Espluga Calba i Fulleda fins a unir-se prop de Tarrés amb la N-240 de Tarragona a Lleida. Una altra carretera va de la Floresta a Arbeca. La línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida, amb estació, travessa el terme a migdia de la població.

El nom actual de la Floresta és molt modern, del segle XIX. Fins aleshores hom conegué el lloc pels Castellots, topònim que fa pensar en un origen romà (les restes aparegudes prop del castell i les d’una calçada del vell camí de Lleida a Tarragona semblen confirmar aquesta suposició, però les del castell podrien ser una continuïtat de la tradició romana feta per picapedrers locals en època medieval). El cert és que el nom dels Castellots apareix els darrers anys de la dominació àrab, quan el lloc era un bastió (1149) del regne almoràvit de Lleida enfront del de Siurana (que arribava a poca distància de les fortaleses d’Arbeca i Maldà).

El Poble

El poble de la Floresta és a 316 m d’altitud, vora el torrent de la Femosa, i s’estén al N de la via del tren i del castell. Presideix la plaça una gran creu neogòtica feta amb pedra de les pedreres que es troben al S del terme i que es perllonguen pels Omellons. El castell de la Floresta, d’estil gòtic, que fou millorat pels Subies al començament del segle XX, forma un sòlid conjunt d’edificis on es destaquen encara bells finestrals coronells, la notable torre quadrada emmerletada i rics teginats. En un extrem s’adossa l’església parroquial de Sant Blai (1760), d’austera façana i campanar de torre quadrada. A uns 50 m del castell cal destacar el Pou del Gel, que data dels segles XV-XVI. Aquesta construcció és feta totalment de pedra, té forma troncocònica amb una cúpula i una capacitat de 150 m3. Al poble hi ha el Museu de la Pedra, on es poden admirar les obres de Felip Martín, artesà de la localitat.

Festes

La Floresta celebra la festa major per Sant Blai (el 3 de febrer), amb un dinar de germanor, i també és festa major d’estiu el tercer diumenge d’agost, en commemoració de l’exaltació de la Santa Creu. A la processó de Divendres Sant es pot escoltar el Miserere Mei en llatí, i durant la Setmana Santa se celebra la Setmana Cultural.

Llocs per gaudir el silenci

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4a1d4cab” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Floresta catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntaments de la Comarca

Rocallaura

13 maig 20142014, Municipi Vallbona de les Monges, Municipis del Urgell, Provincia Lleida, RocallauraPere Gasso

Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges a la comarca Urgell (Lleida)

A Rocallaura hi anem el 29 de març de 2014

Dades del Municipi

Superfície	10,8 km²
Altitud	649 msnm
Població (2009) • Densitat	85 hab. 7,87 hab/km²

Breu historia del Municipi

Poble de Vallbona de les Monges (Urgell), situat a 649 m alt., en un turó a la capçalera de la vall de la riera de Maldanell i en el seu marge dret.

L’església parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura centra la població, i d’ella depenien les sufragànies de Montblanquet i Montesquiu, com també el santuari del Tallat

Mare de Déu del Tallat (Rocallaura, Vallbona de les Monges)

del qual, des del 1822, guarda la imatge, molt venerada a tota la comarca. El primitiu edifici de transició del romànic al gòtic ha estat molt reformat, a banda dels estralls de la guerra de 1936-39, en què foren destruïts els retaules i els ex-vots que, procedents del Tallat, s’hi guardaven. L’any 1900 es va substituir l’absis per un cambril i ja abans, el 1892, es va bastir una façana nova, que és la que avui es conserva. La festa major de Rocallaura se celebra el segon diumenge d’agost i la romeria al Tallat es fa el tercer diumenge del mateix mes.

El Poble

Al peu del poble i prop de la riera de Maldanell, hi ha el balneari de Rocallaura, inaugurat l’any 2099. Aquest centre termal ocupa les instal·lacions, degudament restaurades i remodelades d’un balneari anterior, iniciat el 1908 per Ramon Tarruel i projecte de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. El 1916 les obres inicials quedaren aturades per la mort del promotor, fins el 1924, quan s’inauguraren les instal·lacions després d’una ampliació de la masia pairal. Molt a prop i a l’altra ribera, hi ha les fonts de l’aigua de Rocallaura, d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques.

El castell de Rocallaura, esmentat en el segle XII, ha desaparegut completament i només en resta un portal (el portalet) i la minúscula casa del portaler. Segons una llegenda, es parla d’altres entrades i d’una que mirava al Tallat, que és per on volia entrar el dragó, occit per sant Jordi, per cobrar el tribut de les donzelles.

L’antic terme Rocallaura estava situat en els límits de l’Urgell i la Conca de Barberà, als altiplans que separen les dues comarques. Al S té com a frontera natural la serra del Tallat, que separa les conques del Francolí i del Maldanell. En aquest sector, el 1953, el Dr. Vilaseca va localitzar restes arqueològiques. A la partida de la Ferriola es va trobar un enterrament, entremig d’uns estrats, amb restes antropològiques, juntament amb un punyal de coure i un vas de ceràmica pertanyents a l’època del bronze. Entre altres descobriments cal esmentar un fons de cabana, destrals de pedra, esclats de sílex i possibles restes d’un monument megalític.

La zona de Rocallaura i el Tallat fou repoblada per Ramon Berenguer IV i els dos topònims són esmentats des de 1195. Durant els anys de 1215 és esmentada la família de Galceram de Pinós, que deixà els seus béns de Rocallaura a la seva germana Gueraula i que el 1261 en fa donació a l’orde d’hospitalers.

Nou balneari de Rocallaura (Vallbona de les Monges)

També en el segle XIII hi ha la venda feta per Mateu de Vilallonga, a favor de l’abadessa, del feu, castell, vila, termes, pertinences i jurisdicció, pel preu de 1 500 alfonsins d’or. El 1284 hi ha escripturada una altra venda per Bernat d’Oluja, a favor de l’abadessa de Vallbona, del castell i feu de Rocallaura. Més tard, en temps de l’abadessa Blanca d’Anglesola (1294-1328), Vallbona comprà una part del feu de Rocallaura. En 1365-70 el lloc de Rocallaura pertanyia a la vegueria de Montblanc. Rocallaura fou, per tant, de la senyoria de l’abadessa de Vallbona de les Monges, municipi al qual havia estat unit fins el decenni de 1920-30. Formà municipi independent fins el 1970.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”28e0dfcb” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Rocallaura{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.