Arxiu de la categoria: Provincia Lleida

Pinós

2012, Municipis Solsonès, Pinós, Provincia Lleida
PInós es un Municipi de la Comarca del Solsanès (Lleida)
A Pinós hi anem 24 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 287 (2019) modifica
• Densitat 2,75 hab/km²
Llar

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb els termes bagencs de Cardona i Sant Mateu de Bages, al sud amb el de Calonge de Segarra, pertanyent a l’Anoia, i a ponent amb Torà, de la Segarra. Dins el Solsonès entronca amb els municipis de Riner (N), la Molsosa (S) i Llobera (NW).

A la vall del Cardener, entre els termes de Cardona i Navars, dins la comarca del Bages, hi ha un enclavament (i antiga quadra) del terme de Pinós, en gran part estès a l’esquerra del riu, anomenat de Malagarriga. La serra de Pinós (que culmina a 931 m) forma l’eix en direcció NE-SW. Aquesta serra és un anticlinal format en un dels darrers plegaments pirinencs, que constitueix un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (rieres de Matamargó i de Vallmanya que unides formen la riera de Salo, ja al Bages, afluent del Cardener) i del Segre (afluents de capçalera de la riera de Llanera com els barrancs de Gangolell, de la Rovira, dels Molins, la rasa d’Ardèvol i altres torrents que aboquen les aigües directament al Llobregós, dins el terme de la Molsosa).

El terme comprèn el poble de Pinós, cap de municipi, i les caseries d’Ardèvol, Matamargó, Vallmanya i Sant Just d’Ardèvol. Les comunicacions són molt escasses, només hi ha la carretera local de Torà a Ardèvol, que continua vers Pinós, des d’on enllaça amb la carretera de Calaf per els Quadrells i Castellfollit de Riubregós per Enfesta.

El Poble

El poble de Pinós (44 h el 2005), als vessants meridionals de la serra de Pinós, és centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç de Pinós; les cases estan disseminades i encara que moltes són deshabitades, no s’han abandonat les terres de conreu. La casa del comú es troba a la vora del santuari de Santa Maria de Pinós, centre de devoció comarcal que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny. L’església, sòlida construcció bastida en diverses etapes (la llinda de la portalada és del 1642), conservà fins a la destrucció del 1936 un magnífic altar barroc. Prop seu hi ha una gran construcció senyorial i l’hostal. Malgrat la tradició de mare de déu trobada, segons report de Josep Godayol, arxiver dels hospitalers (1808), el santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers. Surt esmentat en diversos testaments des del 1350, i al segle XVI la devoció popular havia pres una gran volada. Depèn de la parròquia de Pinós el petit barri de Cuiner, que formava part d’una antiga quadra dita de Matadeporros; hi ha una església que havia estat dedicada a sant Pere i sant Feliu i després a santa Llúcia.

Destaca el Museu del Carlisme, ubicat a la casa Tristany.

Festes

La festa major se celebra el tercer diumenge de setembre i per Pasqua Florida es fa un aplec al santuari de Santa Maria.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

La Poble de Segur

2011, La Poble de Segur, Municipis Pallars Jussà, Provincia Lleida
La Poble de Segur es un Municipi del Pallars Jussà (Lleida)
A La Poble de Segur hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Jussà modifica
Capital la Pobla de Segur modifica
Població
Total 2.984 (2019) modifica
• Densitat 90,98 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici Poblatà, poblatana modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km2 d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars).

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur

© FOTOTECA.CAT

Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l’amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

El Poble

 El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la pLa vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva conflart exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se’n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

Festes

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

El Pont de Suert

2012, El Pont de Suert, Municipis Alta Ribagorça, Provincia Lleida
El Pont de Suert es un Municipi de la Comarca Alta Ribagorça (Lleida)
A l’ Alta Ribagorça hi anem el 12 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Comarca Alta Ribagorça modifica
Capital de
Població
Total 2.220 (2019) modifica
• Densitat 14,99 hab/km²
Llar 191 (1553) modifica
Gentilici Pontarrí, pontarrina modifica

Breu historia del municipi

El municipi del Pont de Suert té actualment una extensió de 148,14 km 2 , després que el 1968 s’hi unissin els antics termes de Llesp, Malpàs i Viu de Llevata. Abans d’aquesta data, només tenia 12,7 km 2 . El municipi afronta al N amb els termes de Vilaller i la Vall de Boí, a l’E amb els municipis del Pallars Jussà de la Torre de Cabdella i Sarroca de Bellera, al SE ho fa amb Senterada i al S amb l’extens terme de Tremp, tots dos també del Pallars Jussà. A ponent, els límits resten formats pels pobles administrativament aragonesos de Sopeira (SW), Bonansa (W) i Montanui (W), tots ells pertanyents a la comarca de la Ribagorça.

El terme s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. Només al sector de llevant les aigües van a la vall pallaresa de Bellera: valls de Perves i de Corroncui. Al N del Pont de Suert, el terme comprèn la baixa vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés (com s’anomena l’alta conca de la Noguera Ribagorçana). De la vall de Boí comprèn tota la seva part baixa, des de la sortida del terme de la Vall de Boí, sota la vall de Saraís, fins a la unió de la Noguera de Tor, eix de la vall, amb la Noguera Ribagorçana. Aigües avall, i amb centre a la vila del Pont de Suert, hi ha el sector de la clotada del Pont de Suert, dilatació de la conca de la Noguera Ribagorçana per una ampla faixa d’argiles triàsiques, que va des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí fins a la vall de Viu, drenada pel riuet de Viu. Aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d’Erta, ambdues tributàries de la vall de Viu.

El topònim actual del Pont de Suert és indicador dels orígens de la població per tal com inclou per dues vegades el concepte “pont”.

Can Mestre, hostal típic del Pont de Suert

© ARXIU FOTOTECA.CAT

El topònim antic, Suert, que és documentat l’any 955, segons el filòleg Joan Coromines, és format per les paraules zubi (que significa ‘pont’) i iri (que significa ‘poble’, ‘vila’), més el sufix -ti, formes totes bascoides, amb el sentit de ‘la vila, el poble del pont’. Al llarg del temps el significat primitiu de Suert degué d’esborrar-se de la ment de la gent i, ja al segle XIII, quan la llengua romànica feia segles que era formada, hom afegí al topònim el mot pont: el Pont de Suer

El Poble

La vila del Pont de Suert fou fins el 1968 cap d’un antic terme molt més reduït que l’actual (12,7 km) que comprenia la clotada del Pont de Suert, des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí a tramuntana, fins a la vall de Viu de Llevata, a migdia. El 2005 tenia 2 064 h. Uns 2 km aigua avall de la vila, a la partida de Suert i on hi ha la font de Suert, apareixen les restes d’un pont antic i altres ruïnes que indiquen on devia ser situada la població antiga, que precedí l’actual. No sabem si les restes d’aquest pont corresponen al que devia ser conegut ja en època romana i que en la llengua bascoide que aleshores es parlava per aquestes terres donà origen al topònim Suert, o bé si són restes medievals. De fet, l’antic castell de Suert, documentat l’any 955, era situat en aquest indret, vora el pont. El castell és esmentat una altra vegada el 958, i el 978 apareix la villa que dicitur Suverte. L’antic nom de lloc, Suert, fou usat també al principi del segle XI per a denominar les terres, la comarca, de l’entorn. Així, és documentat diversos cops el pago Sovertense. Lo Pont de Suert és esmentat ja com a topònim vers l’any 1240. Vers el 1017 la vila de Suert fou donada al monestir de Lavaix pels comtes Ramon IV i Major I de Pallars Jussà. Els abats de Lavaix, que també posseïren la parròquia del Pont de Suert, detingueren la jurisdicció i el domini senyorial del lloc fins a la desamortització.

El nucli antic de la vila del Pont de Suert, o la vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquer re de la Noguera Ribagorçana, a l’indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l’església vella (de Santa Maria), l’antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s’amplià a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de la vila (les Cases d’Aragó). Posteriorment, els nous barris s’anaren construint envoltant el nucli antic, a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d’Aran. El centre comercial s’ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius de l’ENHER. Entorn d’aquests barris hi ha els barris dels obrers immigrats.

De la vila actual del Pont de Suert destaca, en l’aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases de la vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal hom pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha, a la seva vora esquerra, l’església vella amb l’antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer de Baix, estret i costerut, dóna accés al pont vell i, per la banda oposada, a la plaça Major. Aquest carrer, de traçat angulós i irregular, és d’una gran bellesa; enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Al carrer Major hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats; se’n destaca la Casa Jaumet, barroca. En la seva major part també és porticada la plaça del Mercadal; trobem en aquesta plaça la Casa Cotorí, edifici d’esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.

L’antiga església parroquial de Santa Maria, entre el carrer del Pont i el carrer d’Aragó, és una obra que segueix la tradició arquitectònica medieval: d’una sola nau coberta amb volta de canó i accés per un portal lateral de mig punt; tot i això, sembla que és una obra ja tardana, de la fi de l’edat mitjana. El campanar de torre és quadrat i adossat a l’antiga rectoria, prop de l’església. L’antiga rectoria ha estat convertida en casa de cultura, i l’església, propietat del bisbat de Lleida, s’utilitza actualment per a exposicions i concerts.

De l’eixample modern de la vila es destaca la nova església parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. L’església, d’una gran originalitat, fou construïda el 1955, segons projecte de l’enginyer Eduard Torroja i de l’arquitecte J.M. Rodríguez Mijares, i sufragada per l’empresa ENHER. L’edifici consta d’una sola nau, força àmplia, coberta amb volta d’arcs parabòlics apuntats. A banda i banda s’obren un seguit de petites capelles; laabsis és decorat amb pintures de J. Higueras, al centre de les quals hi ha l’escultura de l’Assumpció de la Mare de Déu, obra policromada de M. Roesset. La façana de l’església, de granit, és formada per un seguit d’arcs ogivals parabòlics en degradació. El relleu del timpà és de J. Higueras, fill. Al costat de la façana, però totalment exempt, es dreça el campanar. Potser el més original del temple és la capella del Santíssim, edifici annex, de planta circular, cobert amb volta ovoide. Un petit porxo lateral serveix per a accedir a aquesta dependència i al baptisteri, també capella annexa, des de l’exterior.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Montornès de Segarra

2017, Montornès de Segarra, Municipis la Segarra, Provincia Lleida
Montornès de Segarra es un municipi de la comarca de la Segarra (Lleida)
A Montornès de Segarra hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 100 (2019) modifica
• Densitat 8,13 hab/km²
Llar 41 (1553) modifica
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 605 m modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km2, que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.

El Poble

El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.

El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la pelegrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).

El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

Montoliu de Lleida

2017, Municipi de Montoliu de Lleida, Municipis Segrià, Provincia Lleida
Montoliu de Lleida es un municipio de la comarca del Segrià (Lleida)
A Montoliu de Lleida hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià modifica
Població
Total 489 (2019) modifica
• Densitat 66,99 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Montoliuenc, montoliuenca modifica

Breu historia del municipi

Està situat al sector meridional del pla de Lleida i limita amb els municipis de Lleida al N, Albatàrrec a l’E, Alfés al SE, Sunyer al SW i Sudanell a l’W. S’estén al marge esquerre del Segre i s’allargassa vers el S fins a la riba dreta del riu de Set, que forma en part el límit sud-occidental. Travessen el sector planer proper al Segre el canal d’Urgell (que desguassa en aquest riu dins el terme), l’antiquíssima séquia de Torres i el canal de Seròs. És ací, a la zona al·luvial fèrtil propera al riu, on es localitza el regadiu. La part meridional del terme, accidentada pels Tossalets (218 m), forma ja part del paisatge pròxim al de les plataformes garriguenques. Són partides de regadiu les del Rentador, la Vila, els Sots, els Quadros i les Sortetes; i de secà les de la Coma, Vallpinyol, els Plans, les Bogues, Rinet, Tabac i les Solanes.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montoliu de Lleida, la urbanització de l’Avellà i l’antic terme i despoblat de Tabac. La carretera N-230, procedent de Llardecans i Sudanell, passa pel N del poble. Travessa el sector meridional l’autopista AP-2, poc abans de la sortida que porta a Lleida, ja al terme d’Albatàrrec.

El Poble

El poble de Montoliu de Lleida es troba a 166 m d’altitud, a la zona de contacte entre el regadiu i el secà, a migdia del canal d’Urgell i a ponent del de Seròs. La seva església parroquial, dedicada a la Nativitat de Nostra Senyora, fou bastida de nou a mitjan segle XVIII aprofitant les pedres del ja enderrocat castell de Montoliu, dins una estètica barroca, amb campanar de torre rodona sobre basament quadrat. L’interior del temple té pilars amb capitells jònics. Era molt venerada la imatge titular, de pedra, del segle XIV, restaurada després de la Guerra Civil de 1936-39. La plaça Major, encara que molt modernitzada, conserva alguns edificis d’origen medieval, reformats.

Festes

El 8 de setembre se celebra la festa major. El darrer dia és tradicional que, en els locals de la Cooperativa del Camp, les diferents colles del poble presentin llurs cassoles i es faci un concurs i un menjar col·lectiu en el qual participa tot el poble. La festa s’allarga si s’escau en cap de setmana. El 15 de maig se celebra la festivitat de Sant Isidre, considerada més important que la festa major del mes de setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Linyola

2017, Linyola, Municipis Alt Urgell, Provincia Lleida
Linyola es un municipi de la comarca del Alt d’Urgell (Lleida)
A Linyola hi anem el 6 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell modifica
Població
Total 2.700 (2019) modifica
• Densitat 94,08 hab/km²
Llar 105 (1553) modifica
Gentilici Linyolenc, linyolenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Linyola, de 28,66 km 2d’extensió, és situat al sector septentrional del Pla d’Urgell. El 1988 se segregà de la comarca de la Noguera i fou inclòs a la nova comarca del Pla d’Urgell. Confronta amb els municipis noguerencs de Bellcaire d’Urgell al N, Penelles a l’E i Vallfogona de Balaguer a l’W; amb Ivars d’Urgell també a l’E, el Poal i Vila-sana al S i Bellvís i l’enclavament d’Arrufat (pertanyent a aquest mateix municipi) a l’W, tots de la seva mateixa comarca. El terme és regat pel canal del Sió, a tramuntana i a llevant, i pel Riu Corb, a migdia. Hi ha unes petites llacunes endorreiques, una al N de la vila, intermitent, i una altra al SW, permanent.

A més de Linyola, al límit amb Bellcaire d’Urgell hi ha l’antic despoblat de Golifàs, o Gallifàs, dins la parròquia de Linyola, i la partida de Remolins, on el monestir de Santes Creus hi tingué alguns drets i que al segle XV ja era despoblada. Altres partides del terme són la Canalada, los Corrals de Martí i el Pla de la Font, al sector septentrional; lo Camí dels Arcs, les Cendroelles, les Sogues, el Prat, la Plana i lo Gatellar, en la zona central del terme; i la Llacuna, Bocadella, la Vinya, Sarsènit, la Coma i lo Tossal, al S.

L’eix principal de comunicació és una carretera local que prové de Mollerussa, passa per la vila de Linyola i d’ací es bifurca en dos brancals, amb accés tots dos a la carretera comarcal C-53 de Balaguer, per Bellcaire o bé abans d’arribar a Penelles. Diversos camins veïnals comuniquen la població amb els Arcs i Vallverd.

El Poble

La vila de Linyola, a 248 m d’altitud, és emplaçada sobre una minsa elevació, al sector més alt del terme. La població, l’eix principal de la qual és la carretera de Bellcaire a Mollerussa, s’ha desenvolupat al SW del nucli antic.

Linyola L’església parroquial de Santa Maria vista des de la plaça d’Àngel Guimerà

© FOTOTECA.CAT

Com en molts altres llocs aquest poble va anar creixent a partir d’un nucli central, presidit pel castell, el record del qual només perdura en la toponímia (carrer, travessia del Castell). En aquest sector, presidit per l’església parroquial de Santa Maria, es conserven encara alguns grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII, construïts sobre porxos. Les muralles i els tres portals que tenien han anat desapareixent en les successives ampliacions i modificacions del traçat urbà.L’església parroquial, que fins al primer terç del segle XX tingué comunitat de beneficiats, és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts, absis poligonal i campanar de vuit cares sobre el costat esquerre de la façana. És un exemple d’edifici gòtic molt tardà amb elements que ja són plenament renaixentistes (pilastres amb capitells clàssics a l’interior i portades a l’exterior, de les quals la que centra la façana principal són de finals del segle XVI). Darrere el temple, hi ha restes de murs probablement romans.

La façana principal del temple dóna a la plaça de l’Església, porxada, on s’obre també un magnífic palau renaixentista que manà construir el vilatà Joan Fornes  al segle XVI, segons els darrers estudis que contradiuen la fins ara creença de que l’edifici havia estat propietat dels barons de Linyola i que s’havia edificat sobre el solar d’un antic castell. Posteriorment l’edifici passà a mans dels Cava i dels Galceran, qui el vengueren al poble l’ any 1902. Anomenat popularment el Castell, l’edifici és utilitzat com a casa de la vila; la dovella central de la portada porta la data del 1556. Construït amb pedra, bellament escairada i tallada, als baixos s’obren uns porxos, a la planta noble hi ha diversos finestrals emmarcats per semipilastres i entaulaments classicitzants (alguns dels quals aixopluguen escuts) i al pis alt hi ha una galeria de petits arquets carpanells.

Al carrer Major, prop de l’ajuntament i de l’església parroquial, hi ha una edificació de caràcter senyorial que ofereix una organització ben semblant a la de l’ajuntament. Aquest edifici és estructurat en dos pisos, el corresponent a la planta noble presenta tres obertures que donen accés a un balcó, mentre que el superior segueix el ritme d’obertures de l’anterior amb una de més gran central. Si bé la datació no ha estat determinada amb precisió, hom creu que pot ser del voltant del segle XVII (com el palau dels barons de Linyola), per bé que pot reflectir intervencions més acostades.

Quant a la vida cultural de la vila, Linyola disposa de diferents museus etnogràfics on s’exposen tot tipus d’eines del camp i estris antics, entre els que destaquen el Museu del Pagès d’Antoni Mas, el Museu del Pagès de Cal Valent, la Col·lecció de Vins de Josep Puigpinós, i el Museu Pedrós, dedicat a la pintura i escultura.

Les festes majors de Linyola se celebren el 22 de maig, en honor a Santa Quitèria, i per la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). Per la festa major de maig s’organitza la festa de la cassola, que es fa la vigília de la diada de festa major i consisteix en la preparació a l’aire lliure de la típica cassola de tros. Per la festa major d’agost és tradicional la festa del Foc i de l’Aigua. S’inicia al vespre amb un correfoc i amb la posterior remullada amb l’aigua que la gent del poble tira des dels balcons, continua amb ball popular i festa d’escuma i, ja a la matinada, amb un bany col·lectiu a les piscines i un esmorzar a càrrec de l’ajuntament. Altres actes festius de la localitat són les Festes de la Cervesa, que des del 1990 se celebren el cap de setmana anterior a la festa major d’agost i la festa dels Tres Tombs que té lloc per Sant Antoni.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Gramuntell

2017, Municipi Ribera d'Ondarra, Municipis la Segarra, Poble Gramuntell, Provincia Lleida
Gramuntell  és un poble del municipi de la Ribera d’Ondarra Comarca la Segarra (Lleida)
A Gramuntell hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Infotaula de geografia políticaGramuntell
Església de Santa Maria de Gramuntell (Ribera d'Ondara) - 1.jpg
Localització
Wikimedia | © OpenStreetMap
 41° 37′ 02″ N, 1° 15′ 39″ E
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Ponent
Comarca Segarra
Municipi Ribera d’Ondara
Modifica les dades a Wikidata

Església Parroquial de Gramuntell

Gramuntell, antigament coneguda com a Agramuntell és una entitat de població del municipi de Ribera d’Ondara, a la comarca de la Segarra. El 2018 tenia 16 habitants.[1] Està situat sobre un turó (617 m. d’altitud) al sud-oest del terme municipal. Forma un enclavament entre els municipis de Granyena de Segarra, Cervera, Montornès de Segarra i Montoliu de Segarra, a la dreta del torrent de Vilagrasseta.

Era de la jurisdicció del monestir de Santes Creus.[2] A mitjans del segle XIX es va integrar a l’antic municipi de Sant Pere dels Arquells.[3]

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Granyena

2017, Comarca les Garrigues, Granyena, Provincia Lleida
Granyena és un municipi de les Garrigues (Lleida) 
A Granyena hi anem el 7 de juliol de 2017

No hi ha Informació  a wikipèdi

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra
Població
Total 147 (2018)
• Densitat 9,02 hab/km²
Llar 56 (1553)
Gentilici Granyenenc, granyenenca

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament web

 

Guimerà

2013, Guimerà, Municipis del Urgell, Provincia Lleida
Guimerà és un municipi de la comarca del Urgell (Lleida)
A Guimerà hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell
Capital Guimerà
Població
Total 270 (2018)
• Densitat 10,47 hab/km²
Llar 128 (1553)
Geografia
Superfície 25,8 km²
Altitud 555 m

Breu historia del municipi

És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l’E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l’W amb Ciutadilla.

El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d’Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l’aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L’erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges.

Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l’ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l’Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d’hàbitat en un esglaonament de la serra.

L’únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d’un personatge anomenat Wigmar o Wimarus , potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d’un mot llatinitzat del final de l’època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà .

El Poble

La vila de Guimerà es troba a 555 m d’altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l’antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.

Aspecte del campanar de l’església de Sant Sebastià, Guimerà

© CIC-MOIÀ

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l’església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L’obra artística principal procedent d’aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l’estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d’escenes de l’Antic i del Nou Testament. Avui dia aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic. El 1940 es va encarregar a l’arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d’alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l’antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

Festes

Guimerà, com a conjunt historicoartístic, és molt visitat. Té recollides diverses col·leccions museístiques referents a l’etnologia, la història i l’art, en el mateix edifici de la casa de la vila, que es troba a la plaça Major. Al Museu de Guimerà es poden veure les restes de les antigues creus del terme: la de Quatre Ulls, de Benet Ramon, del Camí de Tàrrega, i de l’Església (algunes reconstruïdes i d’altres que només conserven la base o part del canó), altres restes arquitectòniques i escultòriques també dels segles XV-XIX, i restes arqueològiques (ceràmica ibèrica i romana). Hom guarda també uns pergamins de privilegis antics signats per reis que concedeixen els drets de fires i mercats i que foren ratificats per Alfons IV de Catalunya el 1417 i per Carles V el 1526. També destaca el Museu de l’Estable, monogràfic.

Guimerà celebra la festa major el tercer cap de setmana de gener, en honor de Sant Sebastià. El 20 d’abril se celebra la festa de Sant Sebastianet, es tracta d’una festa votada per la pesta, des de temps immemorials, en què la població es veié immersa en aquells estralls però trobà remei, amb la qual cosa el poble va fer vot a perpetuïtat per agrair la curació. Des del 1994 se celebra el mercat medieval, que s’escau pel segon cap de setmana d’agost.

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Golmés

2013, Golmés, Municipis Pla d'Urgell, Provincia Lleida

Golmés es un municipi de la comarca del Pla d’urgell
A Golmés hi anem el 24 de març del 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell
Capital Golmés
Població
Total 1.864 (2018)
• Densitat 112,29 hab/km²
Llar 32 (1553)
Gentilici Golmesenc, golmesenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Golmés, que va pertànyer al Segrià fins l’any 1988, es troba a llevant de Mollerussa, al sector de l’esquerra del Riu Corb, que passa a frec del límit septentrional del terme. Les terres del S són regades per la Séquia Tercera del canal d’Urgell. Limita amb els municipis de Vila-sana (NW), Castellnou de Seana (NE), Vilanova de Bellpuig (SE), Miralcamp (SW), Mollerussa i el Palau d’Anglesola (W).

Els principals nuclis de població són el poble de Golmés, cap municipal, el raval de les Colònies, el disseminat dels Masos de la Figuera, les urbanitzacions de la Ciutat Jardí (a vegades identificada amb el nom de Codís) i Merlet, i el polígon Colomer Quadra.

La carretera N-IIa de Barcelona a Lleida travessa el terme de llevant a ponent; la línia de RENFE que fa el mateix recorregut, amb baixador al terme, segueix aquesta via paral·lelament pel N. Hi passa també l’autovia de Lleida a Cervera, al límit d’aquest municipi amb el de Vila-sana i Castellnou de Seana; l’enllaç amb el cap municipal és de 0,5 km. Un camí comunica el poble amb Vilanova de Bellpuig.

El topònim apareix per primera vegada al segle XI i sembla d’origen germànic (segons Alcover-Moll prové del nom propi Walahamar , del qual hi ha la variant Walameris ).

El Poble

El poble de Golmés és a 275 m d’altitud, al sector centre del terme, entre la línia del ferrocarril al N i la carretera N-IIa al S.

El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Salvador, notable edifici bastit a l’indret de l’antiga fortificació àrab, de façana neoclàssica, campanar de torre quadrada amb cos superior vuitavat, interior de tres naus amb columnes amb capitells jònics, espaiós cimbori i ben decorat. Tenia una bonica creu de terme del segle XVII, que fou enderrocada i substituïda per una de moderna, i també un grandiós retaule barroc, que fou destruït el 1936 i que ha estat substituït per un de modern (obra de Jaume Perelló). Dins el nucli destaca també la casa Cal Felip, que és la més antiga del municipi.

Hi ha notícia d’una altra església medieval dedicada a Sant Miquel fora del nucli de la població, cap al N, vora Vila-sana.

A llevant del nucli antic hi hagué un primer eixample de carrers paral·lels, l’anomenat raval de les Colònies, completat modernament a mig-dia pel que va a la carretera. Hi ha una urbanització a la partida del Pla que prolonga el nucli urbà.

Festes

Aquesta població té dues festes majors, la petita, de Sant Salvador votat (per la Segona Pasqua), i la de Sant Salvador (6 d’agost). El darrer diumenge d’abril se celebra la festa de la Cassola que s’inicià el 1986 i actualment gaudeix d’una gran participació.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Ajuntament