Xino Xano per Catalunya

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Aldea

22 març 20182013, Adea, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Aldea és un municipi de la comarca del Baix Ebre

A Aldea hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
	Espanya
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Entitats de població	1
Total	4.211 (2017)
• Densitat

Breu historia del municipi

Les troballes més antigues de l’Aldea corresponen a una necròpolis de la darrera etapa del Neolític, situada al mas de la Palma, mas de Benita, els anys 1957-1966, i que demostren l’existència de tribus instal·lades en aquella terrassa fluvial.

De l’època de les colonitzacions dels grans pobles mediterranis, fenicis i grecs, són les peces arqueològiques trobades a la necròpolis paleoibèrica (s.VII aC) del mas de Mussols, a la finca de La Palma, a uns tres km amunt del Pont Penjat. Allí el 1996, es descobriren urnes amb ossos incinerats, les quals contenien un ric aixovar: armes de ferro, llances, dards, javelines, penjolls, cadenes, sivelles, fíbules, ceràmica fenícia i grega…, les quals es poden contemplar, la major part, al Museu del Montsià.

De l’època romana cal esmentar un mil·liari que es trobava a l’interior de l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, avui desaparegut. Això fa suposar l’existència d’una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta.

De la invasió visigòtica i la posterior dominació àrab, ha quedat el nom ALDEA, originari de l’àrab al-dái’a, que significa llogaret, granja. A l’Aldea, hi havia un primitiu nucli de població al lloc on es troba l’ermita, que, el 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV. Però ja abans, el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea. El 1161 ja es coneix l’existència d’una església dedicada a Santa Maria.

Al segle XVIII començaren els romiatges a l’ermita per demanar pluja, els quals s’han conservat fins a l’actualitat i gaudeixen d’una gran popularitat.

A part de la torre de l’ermita, símbol del nostre municipi, hi ha a l’Aldea la torre de la Candela, situada al sud del terme municipal, en línia recta amb la de l’ermita, i, al mig, la de Burjassènia; sense oblidar, les runes de la torre de Vinaixarop, situada al nord del municipi, en zona de secà, des d’on es pot fruir d’una meravellosa panoràmica del Delta.

L’Aldea, com a poble ha viscut una evolució molt recent, i sempre lligada a la de Tortosa, a la qual va pertànyer com a pedania fins al 21 d’abril de 1983, data en què aconseguí la seva independència municipal.

Festes

Festa de la Mare de Déu de l’Aldea. Se celebra el dilluns de Pasqua Granada amb una romeria, processó i correbous.

Festes Majors. Al voltant del 15 d’agost hi ha actes populars com el correfocs, el correbous, ball a l’aire lliure, bou capllaçat.
Festa de la Carxofa. De mitjan gener a mitjan febrer, rostida de carxofes i mostra de gastronomia popular. Els restaurants la tenen com a plat preferent

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”9dcebafa” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”aldea catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Pàgines web

Amposta

1 març 20182013, Municipis del Montsià, Provincia TarragonaPere Gasso

Amposta es un municipi de la comarca del montsià

A Amposta hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Montsià
Capital de	Montsià
Entitats de població	5
Total	20.572 (2017)
• Densitat	148,75 hab/km²
Gentilici	Ampostí, ampostina

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km² (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada

El Poble

Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.

Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.

Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.

Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.

El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.

Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16 865 h el 2001 i 18 719 h el 2005.

La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.

En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.

Festes

La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.

Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.

Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.

El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.

Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.

Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”f4def548″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”amposta{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopèdia catalana

Bràfim

24 juny 20172013, Bràfim, Municipis Alt Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Bràfim és un Municipi de L’Alt Camp Província de Tarragona

A Bràfim hi anem el 26 de gener de 2013 per Sant Esteve

Dades del Municipi

Estat	Espanya
Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Alt Camp

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de Montferri (E), Vila-rodona i Alió (N), Puigpelat (W) i Vilabella (S). S’estén a la plana de la dreta del Gaià, vers el qual s’escolen les aigües del territori, suaument ondulat. La vila de Bràfim és l’únic nucli de població. El nom és d’origen aràbic (Balari i Jovany, i Coromines); el primer fa constar un document del 959, on s’esmenta villa qui vocant ortum Abrahim (fins el 1570 és conegut com Abràfim; el nom de Bràfim apareix el 1578). La carretera local de Tarragona al Pont d’Armentera, que enllaça al N del terme amb la C-51 de Valls al Vendrell, és la principal via de comunicació.

El Poble

La vila de Bràfim és situada a 236 m d’altitud, al sector meridional del terme, a ponent del turó on s’aixeca l’ermita de la Mare de Déu del Lloret. Els carrers són estrets i desiguals i centra la població l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, edifici de transició del gòtic tardà al barroc, cobert amb volta de llunetes i nervadures simulades a l’absis; fou bastida a la fi del segle XVII (s’hi treballava ja el 1698) sobre una d’anterior (de la qual s’aprofità només alguna paret) sota la direcció del mestre de cases Ramon Sanabra; fou pagada en una bona part per Joan Busquets, governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll; el 1715 hi construí el llit de la Mare de Déu d’Agost Isidre Espinal de Sarral, el 1730 s’instal·là l’orgue i en 1794-97 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc, que encara es conserva; s’amplià encara el 1881 amb la capella del Santíssim damunt l’antic cementiri. L’any 1923 Cèsar Martinell hi construí la casa consistorial. El 1930 es fundà el Sindicat Agrícola, que té un edifici de la seva propietat.

Entre les diverses entitats culturals que hi ha al municipi destaca la Societat Centre Recreatiu. Disposa, també d’una biblioteca i un teatre.

Festes

La vila celebra la seva festa major d’hivern pel 10 de desembre, de gran antiguitat (és documentada el 1748). La festa major d’estiu s’escau per sant Jaume , el 25 de juliol.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2217c16a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”bràfim{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Sant Jaume dels Domenys

20 febrer 20172011, Municipis Baix Penedès, Provincia Tarragona, Sant Jaume dels DomenysPere Gasso

Sant Jaume dels Domenys és un municipi de la comarca del Baix Penedès (Tarragona)

A Sant Jaume dels Domenys hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Gentilici	Domenyenc, domenyenca
Pressupost	15.495.017,49 €
Superfície	24,45 km²
Altitud	213 msnm
Població (2016^[1]) • Densitat	2.543 hab. 104,01 hab/km²

Breu historia del municipi

Accidentat pels contraforts sud-orientals de la serra del Montmell, el terme participa també, bé que parcialment, de les terres planes de la depressió penedesenca. Els seus límits són: al N, les Quatre Fites, el puig de Tiula i el fondo de Sant Antoni, amb el terme del Montmell; a l’E, la divisòria amb Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) passa a prop de les caseries de Gomila i de la Carronya i el límit amb Castellet i la Gornal (també de l’Alt Penedès) coincideix, en part, amb la riera de Marmellar. Al SE el municipi de Sant Jaume dels Domenys confronta amb l’Arboç, al S amb Banyeres del Penedès i amb Llorenç del Penedès, i a l’W amb la Bisbal del Penedès.

El terreny té tres sectors ben definits. Al N de la línia que va del puig de Gomila (413 m) al puig de Llobets (302 m) i al Pi-sol (413 m) és molt accidentat i de natura calcària cretàcia. Més avall hi ha una zona de muntanya baixa, que va dels vessants meridionals del Pi-sol fins a la caseria de la Carronya i que es prolonga per la vall de la riera de Marmellar, des del Colomer a la caseria de la Pujada. Tota aquesta segona zona és suaument ondulada i formada per molasses i saulons miocènics del període pontià. El tercer sector, finalment, corresponent a la part més meridional del terme, és el més poblat i el més productiu; el terreny és integrat per formacions quaternàries diluvials, pròpies de tota la depressió del Penedès.

El terme és drenat per diversos cursos d’aigua que segueixen l’escorriment natural de N a S. La riera de Marmellar drena l’extrem SE, en un sector ric en aigües (font de l’hostal de l’Alzina, pou de Lligamosques, etc.). Més a ponent, a Cornudella, els torrents de Ca l’Antic i de Gomila s’ajunten i donen lloc a la riera de Banyeres; un altre torrent és a la dreta de Sant Jaume, porta el nom de torrent de Llorenç i és afluent de l’anterior. El sector occidental és drenat pel torrent de Sant Marc, procedent del Montmell i que, aigua avall, pren el nom de torrent del Papiolet, perquè passa per aquest nucli.

A més del poble de Sant Jaume dels Domenys, cap de municipi, aquest comprèn els nuclis de Torregassa, Lleger, Cornudella, el Papiolet, l’Arquet, l’Hostal i la Carronya, i les urbanitzacions del Papagai i dels Arquets. Hi ha també un bon nombre de masies, com Llobets, el Gatell, Gomila, Vallfort, entre d’altres. El terme és travessat per una xarxa de carreteres locals que tenen com a eix la que travessa el poble de Sant Jaume dels Domenys i vers el S porta al Vendrell, tot passant per Llorenç del Penedès i Santa Oliva, i en direcció al NW es dirigeix al puig de Montagut de la Plana d’Ancosa, pel Pla de Manlleu. Una ramificació que neix al poble dels Domenys, en direcció NE, condueix a Vilafranca del Penedès; una altra porta, en direcció a ponent, a la Bisbal del Penedès i permet enllaçar amb la C-51 del Vendrell a Valls; en direcció a llevant i després al SE, una altra via passa per Cornudella i Lleger i es dirigeix a Banyeres

El Poble

El poble de Sant Jaume dels Domenys (213 m d’altitud i 554 h el 2006), és situat en terreny pla, a l’esquerra del barranc de les Casetes. El 2005 hi residien 520 h. El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Jaume. L’actual temple, inaugurat el 1702, va ser construït amb la col·laboració de tot el poble. El seu absis és poligonal i cobert a la mateixa alçada que la nau; de gran capacitat interior; l’església té dues porxades davant les façanes de ponent i de migdia respectivament. El campanar és una torre de planta quadrada. La parròquia conserva una pica baptismal decorada amb elements vegetals, geomètrics i figuratius, datada entre els segles XII o XIII. A la part posterior de la rectoria, que és al costat de l’església, el 1985 es descobrí una necròpoli medieval formada per tombes antropomorfes excavades a la roca, datades al segle X o XI. A tocar del nucli urbà hom troba la urbanització dels Arquets, que tenia 77 h el 2001, i el barri de l’Arquet, amb 271 h.

Entre les entitats del poble cal esmentar la Societat Cultural i Recreativa de Sant Jaume, que es fundà el 1960 i disposa d’una sala de teatre. Pel que fa als equipaments culturals, a la parròquia hi ha instal·lats el Museu Litúrgic Parroquial i el Museu del Camp (al celler).

Festes

Les festes més importants del poble són la de Sant Sebastià, al gener, la festa major al juliol, en la diada de Sant Jaume (amb correfoc de ball de diables, la festa del pa beneït, castell de focs, etc.) i, finalment, la festa major petita o diada del vot del poble, que se celebra al novembre.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a659de9e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Sant Jaume dels Domenys{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

La Morera del Montsant

18 febrer 20172013, Municipi La Morera del Montsant, Municipis Priorat, Provincia TarragonaPere Gasso

La Morera del Montsant és un Municipi de la Comarca del Priorat (Tarragona)

A Morera del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	morerí, morerina
Superfície	52,8 km²
Altitud	743 msnm
Població (2016^[1]) • Densitat	153 hab. 2,9 hab/km²

Breu historia del municipi

És el més extens del Priorat històric i el segon de l’actual divisió comarcal. Limita amb Ulldemolins (N), Cornudella de Montsant (E), Poboleda i Torroja del Priorat (S), la Vilella Alta i Cabasseres (SW), Margalef (NW) i toca en un punt a Porrera (S). Es troba al sector septentrional de la comarca, entre el riu de Montsant (que forma en una petita part el límit N) i el riu de Siurana (que corre al S en una estreta franja entre els veïns termes de Cornudella i Poboleda) i comprèn una gran part del massís de Montsant, amb els seus punts culminants: la Roca Corbatera (1 163 m a l’extrem de llevant), el Piló dels Senyalets (1 109 m, al sector central), la Cogulla (1 063 m, a ponent, tocant el terme de Margalef), el Molló Alt (1 050 m, al N de l’anterior, a la dita serra del Sarraí) o l’imponent Cingle Major, damunt el poble, amb 1 158 m a la Roca Falconera, tots dins l’anomenada Serra Major o alineació principal del massís, al centre del municipi. Més al N, i separada de la principal per la vall del torrent dels Pèligs, afluent al riu de Montsant, que divideix en dues parts el massís i rep al seu torn diversos petits barrancs, hi ha l’alineació secundària que domina el terme d’Ulldemolins, amb la punta de la Galera (1 050 m) i el cim dels Pins Carassers (1 059 m) o la punta del Peret (1 042 m). Mentre que les aigües del sector septentrional són tributàries del riu de Montsant, a través de les del torrent de Pèligs, les del sector sud-occidental del terme hi conflueixen molt més al S (a la Vilella Baixa) a través del riuet d’Escaladei; les del sector sud-oriental van a parar directament al riu de Siurana dins el terme (barranc de la Bruixa) o en els veïns de Cornudella o Poboleda.

El municipi comprèn el poble de la Morera de Montsant, cap del municipi, el llogaret d’Escaladei, format a la conreria de l’antic monestir d’Escaladei i les restes d’aquest cenobi, l’ermita de Santa Maria de Montsant i l’antic monestir de Bon Repós.

Una carretera uneix el poble amb Cornudella de Montsant, on embranca amb l’antiga C-242 de les Borges del Camp a Fraga. D’aquesta mateixa carretera surt, vora el pont del riu de Siurana, un brancal que passa per Poboleda i segueix vers el llogaret de la Conreria d’Escaladei, travessant el terme per l’extrem meridional.

El Poble

El poble de la Morera de Montsant (743 m d’altitud) s’alça en un replà adossat als cingles meridionals del Montsant. El 2005 tenia 129 h. No queda gairebé cap rastre de l’antic castell de la Morera, situat al capdamunt del carrer de l’Església, ja que el 1954, per donar feina als afectats per les glaçades, s’enderrocaren els murs que restaven en peu i amb les seves pedres s’adobaren els carrers. Hi ha alguna casa amb llinda de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de la Nativitat. L’església conserva la portalada romànica de tres arquivoltes, amb dues columnes amb capitell a cada banda, de fust llis. L’edifici fou ampliat al segle XVIII, amb planta de creu llatina. Té un petit campanar. Tots els seus retaules foren cremats l’any 1936. L’antiga rectoria, a tocar de l’església, s’ha convertit en casa de colònies.

Festes

La festa major del poble, que se celebra el dia 8 de setembre en honor a la Nativitat. La gent del poble acudeix a la festa del jubileu que se celebra el dia 9 de maig al santuari de la Mare de Déu de Montsant. Són típiques la festa del Dilluns de Pasqua, en la qual s’organitza una calçotada popular i la trobada de geganters, el 15 d’agost.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”76561af0″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Morera del Montsant{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Mas de Barberans

12 novembre 20162013, Municipis del Montsià, Provincia TarragonaPere Gasso

Mas de Barberans és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A Mas de Barberans hi anem el 13 agost de 2013 des de Tortosa que hi anem de vacances

Dades del Municipi

Gentilici	Masover, masovera
Superfície	78,8 km²
Altitud	348 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	619 hab. 7,86 hab/km²

Breu historia del municipi

D’una extensió de 78,80 km², el terme municipal de Mas de Barberans és situat als vessants sud-orientals de la serra de Caro o Roca Folletera, la qual forma part del massís dels Ports de Tortosa, a la zona de contacte amb el pla de la Galera, que ocupa la part E del terme. El terme limita al sector de llevant amb les terres de Santa Bàrbara, la Galera i Ulldecona (SE), al sector de ponent amb la Sénia, i al N amb el terme de Roquetes (Baix Ebre).

El municipi consta de dues zones ben diferenciades. El sector de llevant, més planer, és ocupat pel conreadís, mentre que la franja de ponent és accidentada pels contraforts sud-orientals dels Ports de Tortosa. Al nord trobem la mola de la Bóta (1 343 m), los Curullons amb la Mola Extremera (993 m), la font del Boix al racó dels Capellans, lo Roldorar (785 i 798 m), la Mola Cantando (600 m) i les Rotasses, estreps meridionals de Caro. En aquesta carena trobem, més a migdia, el pic de la Portella del Pinell (1.100 m), el tossal de Roses (487 m), la mola del Boixar (805 m), los Fenassos de Melió (762 m) i la punta de la Font d’Alfara (767 m).

El terme és solcat al sector septentrional, en un petit tram, pel torrent de Lloret, i més a llevant, pel barranc de Lledó. A migdia el terme fa com un tascó triangular, assenyalat al cantó de ponent pel barranc de Valldebous. És travessat de llevant a ponent, en diagonal, pel barranc de la Galera, que es forma just defora el municipi, aigua amunt de la font del Boix. Abans d’arribar al camí de la Sénia rep l’aportació del barranc de la Carrovera, que neix als Alquers, sota la carena divisòria amb una extensa pertinença del terme de Tortosa. Més cap al SE el termenal amb la Sénia coincideix amb el barranc de Valldebous i sota la Portella del Pinell es formen el barranc dels Cocons i el del Carrascal, que conflueixen per formar el dels Clots; les aigües d’aquest, un cop unides a les del barranc de Valldebous, aflueixen al barranc de la Galera dins el terme de Godall i formen la rambla de la Galera.

Les muntanyes dels Ports, de terrenys calcaris juràssics, són molt trencades i compartimentades en valls tancades i de forts desnivells. Actualment, després de l’acció de la destral, el pasturatge i el foc, es presenten força desboscades.

Mas de Barberans

© FOTOTECA.CAT

Potencialment dominarien en aquestes terres tres tipus de comunitats ben diferents. Al sector més de ponent, restaria una vegetació eurosiberiana amb un domini del bosc de pi roig (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), on les espècies característiques serien la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebre (Juniperus communis) i el roure reboll (Quercus pyrenaica). El sector de llevant seria un domini de l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), mentre que les terres que restarien entre ambdós sectors formarien la transició amb un predomini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum rotundifoliae). Actualment resten bones pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), sobretot, pinassa (Pinus nigra) i pi roig (Pinus sylvestris), centrades a la vall del barranc de la Galera. Mas de Barberans és un dels municipis que han estat inclosos en el parc natural dels Ports.

El municipi comprèn, a més del poble de Mas de Barberans, el despoblat del Carrascal, situat al sud-oest del terme, als primers replans de la serra, al punt de contacte amb la plana. Hi ha tres grups de masos abandonats i una petita esglesiola. El lloc rebé una carta de poblament del bisbe Ponç de Torroella, datada el 1252. Entre les partides del terme cal destacar la del Flaret i Castellets, lo Racó de la Taronja, la Cova d’en Marc, lo Racó dels Capellans, Carroveres, Aregall, Rocabruna, Alfara, la Cova Roja i la Coveta del Garrofer.

Passa pel poble la carretera local de Tortosa a la Sénia, de la qual parteix una carretera menor que comunica Mas de Barberans amb Santa Bàrbara i amb la carretera annexa al canal de Xerta. Complementen les comunicacions altres camins i pistes forestals.

El Poble

El poble de Mas de Barberans (348 m d’altitud) és situat a la zona de contacte entre la muntanya i el pla on, un xic elevat, presideix tot el pla de la Galera, que des d’ací es veu com una mar d’oliveres. L’església parroquial de Sant Marc és a la part de llevant de la població. Les cases i els carrers s’ordenen longitudinalment seguint les ondulacions de la muntanya. Aquests carrers llargs es comuniquen entre si per mitjà d’escales. Els carrers més antics són el que des de l’Era de la Vila duu a l’església i el que modernament s’anomena carrer de Josep Subirats Bel. Aquest i l’avinguda de Selma envolten el poble. S’han modernitzat algunes cases, reformes que en part han fet perdre al lloc la seva fesomia tradicional. Les cases eren, com a molt, de planta i dos pisos.

Festes

Com a festes tradicionals es poden esmentar les del carnestoltes, quan a la vigília del dimecres de Cendra es fa una guerra de farina. Per Sant Marc, a l’abril, hom celebra la festa major i es ballen danses populars a la plaça de l’Església. Per aquestes dates s’organitza també una popular degustació de cabra salvatge. Es fa una processó per Pasqua, en què hom commemora la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill, a les 6 del matí; els homes tiren trets a l’aire, en senyal d’alegria. A l’agost se celebra, per la Mare de Déu, una festa d’estiu.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”67ceb78f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mas de Barberans{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

l’Ajuntament de Mas de Barberans

Pàgines web

Masdenverge

12 novembre 20162013, Masdenverge, Municipis del Montsià, Provincia TarragonaPere Gasso

Masdenverge és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A masdenverge hi anem el 10 d’agost de 2013 ja que fem les comarques del sud des de Tortosa de vacances

Dades del Municipi

Gentilici	Masdenvergenc, masdenvergenca
Superfície	14,61 km²
Altitud	54 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	1.106 hab. 75,7 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme de Masdenverge, d’una extensió de 14,61 km ² , és situat a la plana de la dreta de l’Ebre, aigua amunt d’Amposta. El municipi, però, no arriba a tocar el riu. La seva forma allargassada, en direcció de tramuntana a migdia, limita al N amb el terme de Tortosa (Baix Ebre), a l’E amb Amposta, al S amb Freginals, i al sector de ponent amb Godall, la Galera i Santa Bàrbara.

Les terres són força planeres i solament són lleugerament accidentades al SE pels darrers contraforts de la serra de Montsià, on s’assoleixen alçàries superiors a 100 m al sector conegut com les Boixes i al coll d’Amposta. El terme és drenat per la rambla de la Galera, que el travessa de SW a N, la qual fa de límit natural, en bona part, amb les terres de Godall. Vessa les aigües en aquesta rambla el barranc de Solsó. D’altra banda, cal esmentar les basses de la Foia, un espai d’interès natural constituït per una zona humida, amb vegetació i fauna deltaica.

Biogeogràficament, les terres es troben dins d’un domini potencial de la vegetació mediterrània, on espontàniament, si no fos sobretot per l’acció humana, predominaria una màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum).

El 1857 Masdenverge s’independitzà del terme de la Galera i es constituí en municipi. A més del poble de Masdenverge, el terme comprèn l’antic lloc de Solsó, indret que sembla que devia ser situat aproximadament al SW del poble. Enric Bayerri recull que antigament, quan es formà la població, hi havia el mas d’un tal Verge, del qual prengué nom. Entre les partides del terme, destaquen la d’Ametller, la de la Muntanya, lo Figueralet, la de Coll i la de Mirons.

Travessa el terme una carretera local que uneix el nucli amb les localitats de Santa Bàrbara i Amposta, i pel sector meridional creua les terres l’AP-7. Un vell camí segueix el curs de la rambla de la Galera, el qual s’usava antigament per a anar a Tortosa. Hi ha, a més, un teixit d’altres camins que porten als masos, partides i pobles propers.

El Poble

El poble de Masdenverge (54 m d’altitud), on es concentra tota la població, és situat aproximadament al centre del terme, a la dreta de la rambla de la Galera, que l’envolta per tres costats. Els orígens de la població es remunten a mitjan segle XVIII, quan un grup de pagesos de Tortosa abandonà la ciutat per a ocupar i conrear les planes del sud-oest, aleshores incultes. La població s’establí a l’interior d’un meandre de la rambla de la Galera i posteriorment es bastí la capella o oratori de la Mare de Déu del Roser, a poc més d’un quilòmetre vers llevant. A poc a poc s’anaren edificant les masies.

La part més cèntrica de la població és prop de la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara. L’església parroquial de la Mare de Déu del Roser, al mig de la població, és un edifici bastit al decenni del 1960, d’estil sobri i funcional.

Tot i que no és nucli gaire gran, el poble té una dinàmica vida social que ratifica l’existència de diverses entitats culturals, com la Unió Musical Masdenverge, que té una escola i una banda de música. Cal destacar l’existència d’una plaça de braus..

Festes

El poble celebra la festa major, en honor de la Mare de Déu del Roser, a primers d’agost i, entre els actes que se celebren es destaquen el bou capllaçat i la cursa de conills. La festa de cap d’any, al desembre, se celebra a mitjanit amb una borrainada popular a la plaça de l’Ajuntament del poble

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”fcf3777c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Masdenverge{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament.

Pàgines web

Conesa

26 març 20162011, Conesa, Municipis Conca de Barberà, Provincia TarragonaPere Gasso

Conesa és un Municipi de la Comarca de la Comarca Conca de Barberà (Tarragona)

A Conesa hi anem el 11 de juny de 2011

Dades del Municipi

Gentilici	Conesí, conesina
Superfície	29,01 km²
Altitud	705 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	122 hab. 4,21 hab/km²

Breu historia del municipi

És al N de la Conca de Barberà, situat dins el sector segarrenc de la comarca. Limita amb el terme de Savallà del Comtat (N), Santa Coloma de Queralt (NE), les Piles (E), Sarral, Rocafort de Queralt i Forès (S), Passanant (W) i Vallfogona de Riucorb (NW). El terme, d’una altitud mitjana que ultrapassa els 650 m, és típicament segarrenc. A la seva banda ponentina es troben les elevacions més altes: la Cogulla (889 m), serra de Cantallops —el Pla de Maria (895 m)— i l’Acensada (750 m). Al N hi ha els contraforts de la Serra Teixonera (848 m), ja al terme de Savallà, amb la punta de Cantallops al límit termenal.

El territori és estructurat per una xarxa de valls: les rieres de Forès o del Fonoll i de Saladern, que duen les seves aigües al Riu Corb, i la riera de Torlanda, que les porta al rierol de Rocafort, que es barreja amb el riu de Vallverd després d’aquella població. Travessa el terme en direcció NW la riera de Saladern o de Conesa que, formada per la de les Planes o de les Hortes i pels barrancs de la Canal i de les Escodines, passa entre la Serra Teixonera i la Cogulla, per la quadra de Saladern, i desemboca amb el nom de riera de Saniol al Riu Corb al terme de Vallfogona, a l’indret del Molí de la Cadena.

El poble de Conesa queda comunicat per carreteres locals amb Rocafort de Queralt, les Piles, Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Altres vies menors arriben fins a Santa Coloma de Queralt (a l’E) i a Forès (al SW). El nom de Conesa és, segons Sanchis Guarner, d’arrel mossàrab (kunaisa) i significa “esglesiola” cristiana. Segons altres versions, el nom és d’origen llatí, i prové de iou condensa, equivalent a “gran frondositat” i faria referència a l’espessor dels boscos que antigament hi havia a la contrada.

El Poble

El poble (705 m) de Conesa és situat vora la riera de les Hortes, que el limita per la part de llevant, i la de les Escodines, per la banda de ponent. Emmurallat des del segle XIV, conserva encara els dos portals: el Portal Reial o de Sant Antoni, a llevant, a l’ingrés del camí de Santa Coloma de Queralt; i el de Santa Maria, a la banda de ponent, davant el camí de Forès. Els cinc carrers situats dins el clos emmurallat tenen un caràcter eminentment medieval, estrets i tortuosos; en destaca el carrer de Revalla, lloc on era enclavat el petit call jueu. A banda i banda del raval de Rocafort es construïren habitatges modernament. L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és d’estil gòtic auster, construïda entre el 1335 i el 1347, si bé conserva una arcada romànica molt més antiga. El projecte inicial de l’església quedà inacabat en una tercera part. En una fornícula situada damunt la portalada del temple es troba una bella imatge gòtica de la Verge, amb dos àngels als costats. Conserva una creu processional d’argent del segle XV. L’església és coronada per un bell i enlairat campanar (28 m) iniciat el 1399.

Al costat de l’església hi ha la Casa Delmera de Santes Creus, bastida el 1569 al lloc (el Castell) on hi havia el castell dels Montpaó (castlans de Conesa) per l’abat fra Jeroni de Contijoc, l’escut del qual i el del monestir presideixen la façana. Davant el Portal Reial, extramurs i a l’altra banda de la riera de les Hortes, hi ha les restes de la capella de Sant Antoni, annexa a l’hospital que hi hagué, construït a partir de vers el 1387.

Festes

Al novembre se celebra la festa major d’hivern i la festa major d’estiu s’escau a l’agost.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”ce58d6d4″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”conesa{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Riudecanyes

27 febrer 20162014, Municipis Baix Camp, Provincia Tarragona, RiudecanyesPere Gasso

Riudecanyes és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Riudecanyes hi anem el 8 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Riudecanyenc, riudecanyenca
Superfície	17,10 km²
Altitud	195 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	1.142 hab. 66,78 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.

El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km ² . En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.

El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.

El Poble

La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.

La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.

.Festes

Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”32f8549f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Riudecanyes{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web