Xino Xano per Catalunya

Arbolí

17 gener 20192014, Arbolí, Municipis Baix Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Arbolí es un municipi de la comarca del baix camp (Tarragona)

A Arbolí hi anem el 8 dde novembre de 2014

Dades del Municipi

Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Comarca	Baix Camp
Entitats de població	1

Breu historia del municipi

Limita amb els termes d’Alforja (S), Vilaplana (E) i la Febró (NE), tots tres del Baix Camp, i amb el de Cornudella de Montsant (NW i W), del Priorat. El cim dit el Molló o el Mirador (915 m) és a l’extrem sud-occidental del terme i forma un quadrifini entre Arbolí, Cornudella, Porrera i Alforja. El municipi és al sector sud-oest de les Muntanyes de Prades, que aquí sobrepassen els 1 000 m al puig de Gallicant (1 009 m) i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. Una bona part del terme pertany d’una manera molt clara i plenament admesa al Baix Camp, raó per la qual el 1989 fou traslladat a aquesta comarca des del Priorat, on pertanyia anteriorment. El coll d’Alforja, que forma la partió tradicional entre les dues comarques, és dins el terme d’Arbolí. El límit sud-oriental segueix els cingles d’Arbolí, esplèndid mirador sobre el Baix Camp. És travessat gairebé de manera exclusiva pel barranc d’Arbolí (dit també de les Moreres), afluent al riu de Siurana, i també pels del Bou de la Vila i del Gorg.

El poble d’Arbolí és l’únic nucli de població del municipi. Hi ha també el despoblat de Gallicant i les antigues caseries de les Cingles i de les Planes. La carretera C-242 de Reus a Fraga passa, al sector del coll d’Alforja, pel migdia del territori, i en surt un brancal que porta al poble d’Arbolí. Hi ha diversos camins rurals que van als antics masos.

El Poble

El poble d’Arbolí (714 m d’altitud) queda alhora enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d’Arbolí. L’edifici més notable és l’església de Sant Andreu, neoclàssica, de tres naus amb cor i un campanar. El 1936 va ser cremada i convertida en quadra. Ara depèn de la d’Alforja. Diverses cases del poble, algunes refetes com a lloc de segona residència, tenen portalades amb dovelles dels segles XVII i XVIII. Ca l’Arrel, amb arcades de mig punt, és considerada la més antiga del poble. L’antiga rectoria és utilitzada com a casa de colònies. La tradició atribueix als moros la volta de la Font Voltada i també la torre de guaita medieval dita dels Moros, o del Manuel. El terme fou molt afectat el 1959 pel denominat aiguat de Sant Miquel..

Festes

La festa major se celebra a l’octubre

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”327c2160″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arbolí{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Almoster

17 gener 20192014, Almoster, Municipis Baix Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Almoster es un municipi del baix camp (Tarragona)

A Almoster hi anem 8 novembre de 2014

Dades del Municipi

Població
Província	província de Tarragona
Comarca	Baix Camp
Entitats de població	7
Total	1.342 (2018)
• Densitat	223,67 hab/km²
Llar	24 (1553)
Gentilici	Almosterenc, almosterenca

Breu historia del municipi

És situat al peu dels darrers contraforts de les muntanyes de Prades, sota el puig d’en Cama. Té una forma allargada i estreta, escanyat entre els de la Selva (NE i E), l’Aleixar (NW), Castellvell del Camp (W i SW) i Reus (S).

La part alta del terme és molt accidentada i arriba fins als 645 m d’altitud al vessant SW del puig d’en Cama, mentre que del poble en avall el terreny és més planer amb petits turons; l’altitud inferior és de 140 m. Solquen el terme el barranc de la Llenguadera, el del Picarany o de l’Abeurada i la riera de la Quadra. La riera d’Almoster separa el terme amb el de la Selva. Hi ha boscos de pins i alzines, botjars i erms.

El terme comprèn el poble d’Almoster, cap del municipi, el lloc dels Pontarrons i urbanitzacions com Castellmoster i Picarany. Hi passa la carretera de Reus a Almoster, que continua cap a la Selva del Camp.

El Poble

Almoster (877 h el 2005) és situat al peu de la muntanya, a 290 m d’altitud, a la dreta de la riera del seu nom. Al poble, que forma un nucli compacte, hi ha diverses cases amb dovelles de les quals destaquen Cal Víctor i Cal Llombart, la primera amb un cert aire de masia i la segona amb uns magnífics balcons renaixentistes. L’església parroquial de Sant Miquel s’acabà de construir el 1704, amb una sepultura datada el 1709. L’altar de sant Pere, obra de Bonifaç, fou destruït el 1936. Es conserva un plafó barroc de sant Isidre. Vora el poble hi ha un petit i modest calvari amb tres capelletes. D’altra banda, la zona d’eixample de Bellavista ha quedat absorbida pel nucli urbà.

Festes

Les festes més importants d’Almoster són la festa major de sant Abdó i sant Senén, que s’escau pels volts del 30 de juliol, la festa major de Sant Miquel, al setembre, la festa de l’oli al desembre, i la festa de Sant Isidre, al maig.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”a6a95d00″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Almoster{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Alforja

17 gener 20192013, Alforje, Municipis Baix Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Alforja es un municipi del baix Camp (Tarragona)

A l’Alforja hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Comarca	Baix Camp
Municipi	7
Total	1.788 (2018)
• Densitat	46,81 hab/km²
Llar	93 (1553)
Gentilici	Alforgenc, alforgenca

Entitat de població	Habitants
Alforja	1.399
Barqueres, les	114
Garrigots, els	29
Mas de l’Aleu, el	4
Portugal	254
Sant Antoni	36
Servians, els	25

Breu historia del municipi

És situat a la vall emmarcada pels cingles d’Arbolí i de la serra de la Mussara, al N, i per les muntanyes del Mirador o del Molló (915 m), al límit amb el Priorat, i de Puig Cerver (831 m), a l’W. Pel coll de Cortiella, obert entre Puig Cerver i el Mirador, una llengua del territori municipal s’endinsa pel Priorat en direcció a Porrera. És drenat bàsicament per la riera d’Alforja, a la qual conflueixen, entre d’altres, els barrancs de la Canaleta, dels Llobregats, de les Comes, del Roure i de les Creus; el barranc de les Valls, a la capçalera de la riera de les Voltes, la riera de la Vila, que va cap a l’Aleixar, i la capçalera del riu de Cortiella, que fa cap al riu de Siurana.

El municipi confronta amb els termes de Duesaigües i Riudecols (S), el de Botarell (en un punt) i les Borges del Camp (SE), Maspujols i l’Aleixar (E), Vilaplana (NE), Arbolí (N), i ja per la banda del Priorat, en un punt amb el de Cornudella de Montsant, Porrera (W) i Pradell de la Teixeta (SW). El terme comprèn, a part la vila d’Alforja, cap de municipi, diverses urbanitzacions, com ara les Barqueres, els Garrigots, Portugal, el Mas de l’Aleu, Sant Antoni i els Cervians. Hi ha també els despoblats i antics termes de Cortiella i els Domenys. Passa a llevant de la vila la carretera C-242 que surt de la N-420 i va de les Borges del Camp a Flix (Ribera d’Ebre). Pel coll de Cortiella circula una pista que comunica el terme veí de Riudecols amb el coll d’Alforja, per on passa la C-242

El Poble

La vila d’Alforja (1 207 h el 2005) és situada al centre de la vall, dalt un petit turó (374 m), a l’esquerra de la riera. Amb bons carrers i places àmplies, destaca la plaça porxada del Mercadal. El nucli és centrat per l’església parroquial de Sant Miquel, airosa i amb un esvelt campanar, que mostra la data de 1637. El Museu Salvador Vilaseca, a Reus, conserva un retaule de Sant Miquel de l’anomenat Mestre d’Alforja, del segle XVI. De lesmuralles , que subsistien encara en una bona part el 1931, només es pot veure ara un portal i escasses restes del castell d’Alforja, probablement d’origen romà.

Dins el món de la cultura la vila ha tingut personatges destacables, com el sociòleg Octavi Fullat i l’escultor Josep Salvadó i Jassans, que a Alforja té el Monument al mestre Josep Taverna (1964) i Pagès de Tarragona(1957). La família del famós llatinista Joaquim Balcells i Pinto era originària d’Alforja. A la casa pairal, bell edifici del segle XVIII, el seu amic, el famós romanista Wilhelm Meyerlübke, redactà la seva darrera obra, Das Katalanische (1925), una de les fites bàsiques en el reconeixement del català com a llengua independent en els estudis de romanística. La vila disposa de diverses entitats culturals i esportives. Destaquen per l’antiguitat la primera entitat cultural d’Alforja, Defensa Agrícola, creada el 1916. El 1956 es fundaren els Amics d’Alforja, que han dotat la vila d’un espai recreatiu i esportiu, amb una sala de teatre; d’aquest centre depèn la Societat d’Estudis Alforgencs.

Festes

Entre les festes més tradicionals podem esmentar la festa major, que s’escau al setembre, pels volts de Sant Miquel, la festa Castellera, al juliol, i la festa del “Pataco” (plat gastronòmic típic del poble), a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”259cd68f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alforja{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Benifallet

29 desembre 20182012, Benifallet, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Benifallet un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

Benifallet hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Espanya
Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Entitats de població	1

Breu historia del municipi

El terme municipal de Benifallet, d’una extensió de 62,42 km², és situat a l’extrem més septentrional de la comarca, al límit amb les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (al termenal amb Miravet hi ha la Roca Folletera, divisòria històrica del terme de Tortosa). El terme confronta amb Prat de Comte (W) i el Pinell de Brai (NW), municipis de la Terra Alta; amb Miravet (N) i Rasquera (NE), de la Ribera d’Ebre, i amb Tivenys (S), Paüls (W) i Xerta (SW), de la mateixa comarca del Baix Ebre. Molt accidentat, el municipi s’estén a ambdues ribes de l’Ebre, i comprèn la vall del riu, delimitada al SE per les elevacions de les Muntanyes de Cardó, divisòria d’aigües entre l’Ebre i la mar, mentre que per la dreta la vall del riu resta encaixada i tancada per les serres dels Aligars i de Vallplana i els cims de Portell.

El Bloc de Cardó, al SE del terme, comprèn l’abrupta vall de Cardó, formada sota els punts més alts de la carena (la Creu de Santos, 941 m), fites amb els municipis veïns. La vall de Cardó, força angosta i drenada pel barranc de Cardó, es prolonga per la vallada de Costumà i desguassa a l’Ebre al N de la vila de Benifallet. Resta dins el municipi l’antic convent i balneari de Cardó amb les seves diverses ermites. Al massís de Cardó destaquen la punta de l’Agulla i, vers ponent, les Set Serres i el coll o tossal de Som; en direcció a llevant, els portells de Xàquera i de Cops, o portell de Cardó, per on passen diversos camins antics que travessen el massís. Són prolongacions del susdit massís, el tossal del Caramull (421 m), la Tossa (483 m), la Mola i los Puntals. De relleu càrstic, hi ha diverses fonts i coves, amb estalactites i estalagmites (la cova de les Meravelles i la Cova Marigot) i algunes amb vestigis de poblament antic (la de l’Aumediella i altres).

El barranc de Cardó, que es forma i té tot el seu recorregut dins el terme, no és l’únic rierol que solca el territori de Benifallet. Més a migdia, i també per aquesta banda esquerra de l’Ebre, hi ha el barranc d’en Jordi, que es forma també a Cardó i desaigua a l’Ebre aigua avall del puig de Raells. Per la dreta, l’Ebre rep el barranc de Llixem i, entre la serra de Vallplana i la dels Aligars, amb les llomes dels Mollets i la torre de Mollet, desemboca a l’Ebre el riu de les Canaletes; aigua avall, al límit amb Xerta, hi aboca el barranc de Xalamera. Cal fer esment també de la influència que en el cabal d’aigua de llEbre exerceix l’assut de Xerta (bé cultural d’interès nacional), situat en aquest terme, vora el límit amb Benifallet.

Generalment les muntanyes del terme són força erosionades i privades de la seva vegetació original a causa de l’antic i intensiu abancalament a què foren sotmeses. Abandonats aquests marges des de la fil·loxera, avui hi predomina una vegetació arbustiva (mates, coscolls, romers, etc.). Els boscos són predominantment de pi blanc. Cardó és la vall on hi ha una major densitat de bosc i on aquest es conserva menys modificat (1 544 ha de Benifallet són incloses al PEIN de les Serres de Cardó).

A més de la vila de Benifallet, cap de municipi, el terme comprèn els despoblats de Xalamera, Som, Sallent i Costumà, el balneari de Cardó, la torre de Mollet i la caseria de la Vall. El nom de Benifallet prové d’un topònim d’origen àrab. Les comunicacions amb el municipi eren antigament fluvials; també hi havia camins de ferradura molt difícils. El 1917 arribà la carretera fins a la vila i després fins a Móra la Nova, aquest carrer un dels trams de la C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa, que es posà en funcionament després de la guerra civil de 1936-39, és fora d’ús i s’ha convertit en Via Verda. Per a travessar l’Ebre hom feia servir una barcassa. La carretera C-43 arriba fins a Gandesa i permet l’accés al Pinell de Brai. Un altre camí mena al sector de coves.

El Poble

La vila de Benifallet (17 m d’altitud) és situada a l’esquerra de l’Ebre, a l’obaga d’un tossal que davalla en coster fins al riu. De forma lleugerament triangular, s’ha expandit al llarg de l’avinguda de Lluís Companys. Les cases de la part alta tenen carrers estrets i costeruts. La part més antiga se situa entre els carrers de les Roques i de l’Escaleta, d’una banda, i la plaça Major, o de Farnós i Vizcarro, d’on arrenca el carrer Major, de l’altra. Hi ha diversos baixadors fins al riu. A la part vella hi ha també el Carrer Nou, el de l’Abadia i el de l’Ermita. Són de l’eixample del començament de segle XX el carrer de Magrinyà i el de Reus.

L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. Bastida el 1635, fou reconstruïda després de la guerra, durant la qual fou malmesa i perdé els retaules i l’antic arxiu. Dalt la vila hi ha l’antiga església parroquial, també amb l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu, que hom anomena correntment de diverses maneres: l’Ermita, la Mare de Déu de Dalt i, també, el Calvari, perquè hi ha el cementiri. Hi porta el carrer de l’Ermita. L’edifici és d’estil romànic tardà, segurament del segle XIII; té un portal de mig punt amb grans dovelles emmarcades per un guardapols. A l’interior, conserva unes sepultures de Berenguer Pinyol (1298) i Bernat Pinyol (1300), a més d’unes pintures al fresc de l’època.

Una de les construccions més notables de la vila és el Convent, d’estil neogòtic i construït al principi del segle XX, amb les deixes testamentàries de Magdalena de Grau i de Gras, que si bé no era filla de la vila hi estigué sempre molt vinculada. En acabar la guerra civil de 1936-39 desaparegué la deixa econòmica, però romangué l’edifici.

Festes

La festa major, en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre), comença el dia 7 de setembre i finalitza el dia 11, coincidint amb la Diada de Catalunya. Durant aquesta festa, el dia 8 de setembre les pubilles i damisel·les obren l’anomenat Cap de Dansa dels dies 9 i 10 dedicats als nens i a la gent gran, on fan ballades de jotes. Una altra festa molt popular és la dels Quintos, que es fa coincidir amb les de Nadal (25 i 26 de desembre)

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”31c9e400″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Benifallet{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopèdia catalana

L’Argilaga Poble

4 setembre 20182013, Municipi la Secuita, Municipis Tarragonès, Provincia TarragonaPere Gasso

L’Argilaga es un poble del municipi de la Secuita comarca Tarragonès (Tarragona)

Aquí hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Argilaga, l’	174
Gunyoles, les	117
Sant Roc	32
Secuita, la	1.153
Vistabella	159

La població i l’economia

El 1358 la població de la Secuita (secuitencs) i els seus agregats era de 44 focs. El 1380 hi havia 40 focs. El veïnat disminuí considerablement durant el segle XV i al començament del segle XVI el municipi experimentà un reduït guany demogràfic ja que assolí 29 focs, lleuger creixement que continuà al llarg del segle (38 focs el 1553). A la darreria del segle XVII i al començament del segle XVIII la població experimentà un creixement important i arribà, l’any 1706, als 117 focs, distribuïts entre la Secuita i Tapioles (64) i entre Vistabella, les Gunyoles i el Pontarró (53). El cens de Floridablanca (1787) registrà 538 h, distribuïts en 494 veïns a la Secuita i 44 a l’Argilaga.

La Secuita patí grans mortaldats al traspàs del segle XVIII. L’any 1800 més de 540 persones de les 635 que habitaven el terme eren malaltes de disenteria i febres terçanes i quartanes, motivades per les aigües entollades que hi havia entre la Secuita i Vistabella. El 1830 el nombre d’habitants disminuí a 489 h. A finals del segle XIX augmentà notablement amb 1 015 h. Durant el segle XX la xifra màxima de població registrada al municipi correspongué a l’any 1920, amb 1 069 h; d’ençà aquest moment la població minvà progressivament (951 h el 1936, 872 h el 1950, i 737 h el 1970). En els censos posteriors el nombre d’habitants inicià un augment (763 h el 1981, 926 h el 1991 i 1 145 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 1 240 h.

Entre els recursos econòmics del municipi cal esmentar el terciari com a activitat principal. Pel que fa a l’agricultura, el fet que al terme no hi hagi cap riu fa que els conreus de regadiu siguin escassos, mentre que la vinya és el principal conreu de secà, seguida per l’avellaner, que destaca, tant en quantitat com en valor econòmic. La producció agrícola de la Secuita es clou amb els cereals (ordi, blat) i les oliveres. La vinya donà origen a la creació de dos cellers cooperatius existents al terme, el de la Secuita i el de l’Argilaga. L’activitat ramadera es complementa principalment amb les granges d’aviram i el bestiar porcí. El mercat setmanal se celebra el dimecres.

El Poble

del terme hi ha el poble de l’Argilaga (138 h el 2005), format al voltant de la plaça de l’Església, la part més antiga del nucli. S’hi alça l’església de Sant Roc, bastida després de la guerra civil, i l’edifici conegut com la Casa dels Frares, que fou propietat dels servites de Vila-rodona; la Casa dels Frares té un escut a la façana datat l’any 1792; el 1836 l’Administració dels Béns Nacionals la posà en venda i fou adquirida pel tarragoní Domènec Serra pel preu de 30 001 rals. La Festa Major se celebra per Sant Roc (16 d’agost). Al S de l’Argilaga, entre els termes del Catllar i de la Secuita, hi ha la urbanització de Sant Roc (27 h el 2005).eu historia del municipi

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”5528b02a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”LArgilaga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0061584.xml

L’Ampolla

4 setembre 20182013, L'Ampolla, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

L’Ampolla es un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

Aquí hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

l’Ampolla


Bandera de l’Ampolla	Q5838086

municipi de Catalunya i municipi d’Espanya

Port de l’Ampolla amb la Serra del Montsià al fons

Localització

Wikimedia \| © OpenStreetMap
40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ ECoord.: 40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ E (mapa)

Estat

Espanya

Autonomia

Catalunya

Província

província de Tarragona

Vegueria

Terres de l’Ebre

Comarca

Baix Ebre

Entitats de població

Població

Total

3.334 (2017)

• Densitat

93,65 hab/km²

Gentilici

historia del municipi

El Poble

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e8c750c5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”lAmpolla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Pàgines web

L’Atmetlla de Mar

17 juliol 20182012, L'Ametlla, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

L’Ametlla de Mar és un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

A L’Ametlla hi anem el 18 d’agost de 2012 ja que estem de vacances a Tortosa

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Entitats de població	1
Total	6.887 (2017)
• Densitat	102,94 hab/km²
Gentilici	calero, calera

Breu historia del municipi

El terme municipal de l’Ametlla de Mar, d’una extensió de 66,86 km², és situat a la costa, al NE de l’antic terme general de Tortosa, entre el cap de Terme, que és on acaba el municipi de Vandellòs (Baix Camp) i el barranc de l’Àliga, al S, que separa el terme del municipi del Perelló. Per la part de tramuntana, aproximadament des d’on neix el barranc del cap de Terme fins a l’extrem ponentí del coll de la Cova, el municipi confronta amb Tivissa (Ribera d’Ebre). El terme de l’Ametlla forma una mena de triangle, un dels costats del qual correspon a la costa. Aquesta, ben diferent de la que s’estén més amunt del coll de Balaguer, alterna fronts rocosos amb platges d’arena grossa i cales. Alguns accidents d’aquesta costa són, de tramuntana a migdia, la punta del Calafat, les Tres Cales, la cala de Sant Jordi, Cala Forn, la punta de Cala Mosques, la cala Sant Roc, la del Boncapó, el port de l’Estany, la cala i el cap de Santes Creus (espai inclòs al PEIN) d’argiles i graves de color rogenc, mentre que la punta de l’Estany Podrit, la punta de l’Àliga i la cala de l’Àliga són de calcàries blanquinoses del Cretaci. Les elevacions més destacades per la part de tramuntana són Montagut (392 m) i la serra de la Mar; al límit sud-occidental, la serra de la Barra (346 m); més a llevant, la Pedra Blanca, i vers migdia, la serra de Santes Creus i Puig Moltó (206 m). D’aquests i d’altres contraforts muntanyosos del defora del terme, baixen diversos barrancs que desaigüen a la mar, com el barranc del Calafat, el Calafató, Calallisses, Sant Jordi, Calaforn, el Pi, el Boncaponet i el Boncapó, l’Estany, Santes Creus i altres. Algunes partides del terme són Picamoixons, l’Estanquer, lo Riquet, los Molins, les Creuetes, Virgili, Sant Jordi, la Forcada, los Trossos, la Barrera, les Guardes i la Plana de Ponç.

A la costa de tramuntana, a l’extrem de la cala de Sant Jordi, hi ha el castell de Sant Jordi d’Alfama; a la de migjorn, damunt la punta de l’Àliga es dreça la torre de l’Àliga i, camí del poble de l’Ametlla, el petit port i les Cases de l’Estany, amb el far de l’Estany. A l’interior, a la zona muntanyosa, vora l’antiga carretera general, hi ha la masia i caseria de Ponç.

Els nuclis de població que comprèn són el poble de l’Ametlla de Mar i diferents urbanitzacions: l’Àliga, la Cala Nova, Calafat, els Racons, les Roques Daurades, Sant Jordi d’Alfama i les Tres Cales.

Molt ben comunicat, el poble de l’Ametlla té estació del ferrocarril de la línia Tarragona-València i pel municipi passen la AP-7, de la Mediterrània, i la carretera N-340, de Barcelona a València.

El Poble

El poble de l’Ametlla de Mar (19 m d’altitud) ocupa el suau coster d’un turonet, sobre la cala de l’Ametlla, avui tancada parcialment a llevant pel moll del port. Les cases, amb façanes obertes a la mar, s’arrengleren al llarg del Passeig Marítim. També ran de mar, hi ha l’antiga llotja, amb arcades de mig punt, tocant a un del molls, el del Peix. A la costa més pròxima a migdia amarren les barques esportives. Els carrers principals de la població són, a més del Passeig Marítim i del carrer Major, els de Rossell, de Sant Roc, de la Llibertat, de Ponent, de les Drassanes, de Sant Joan, de Pau Casals, d’Andreu Llambrich, la plaça de Joan Miró, on antigament hi havia la torre, el carrer dels Pescadors, el de Sant Pere, etc. L’església parroquial de la Purificació de Nostra Senyora és emplaçada en un lloc una mica més elevat. Pertany al tipus de nau única, força elevada i sostinguda per contraforts laterals entre els quals s’encabeixen capelles, més baixes, damunt les quals unes finestres il·luminen directament la nau major. Sobre un dels angles de la façana, coronada amb frontó triangular, s’eleva el campanar de torre, quadrat. Fou bastida al segle XIX.

Festes

La festa major de la població, que es remunta a mitjan segle XIX, s’escau el 2 de febrer, festivitat de la Candelera. En destaca la processó. Per Corpus, els carrers de la vila es guarneixen amb flors. També se celebra la festa major d’estiu, el 29 de juny, per Sant Pere. Durant la tercera setmana de juliol es fa la diada del rossejat, plat típic de l’Ametlla que destaca en la gastronomia, ben diversa, de la població (cal no oblidar el suquet calero i el romesco). Quant als centres culturals destaca el Museu de Ceràmica Popular, inaugurat el 2001

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”8fb869db” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”LAtmetlla de Mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Alcanar

31 març 20182013, Alcanar, Municipis del Montsià, Provincia TarragonaPere Gasso

Alcanar és un municipi de la comarca del Montsià Tarragona

Aquí hi anem el 16 d’agost del 2013

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Montsià
Municipis	4
Total	9.393 (2017)
• Densitat	199,43 hab/km²
Gentilici	Canareu, canareva

Breu historia del municipi

El municipi d’Alcanar, de 47,07 km², ocupa una bona part de la façana costanera de la comarca del Montsià, entre Sant Carles de la Ràpita i el riu de la Sénia (límit S del terme) i entre Ulldecona o la serra de Montsià i la mar Mediterrània. És el municipi més meridional del Principat i limita al N amb Sant Carles de la Ràpita i per un petit sector amb Freginals, a l’E amb la Mediterrània, al S amb les terres del Baix Maestrat i a l’W amb el terme d’Ulldecona.

La serra de Montsià (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural) és el relleu més important del terme i fa de límit i a la vegada d’espona al municipi pel NW, des de la Foradada (698 m), on coincideixen els termes d’Ulldecona, Freginals, Sant Carles i Alcanar; continua vers el cim de Montsià (764 m a la Torreta, 732 m a la Trencada i 728 m a la Tenda), amb un modelat càrstic, i prossegueix vers la Roca Roja (558 m), amb dos estreps més meridionals, la serra de Sant Jaume, un xic més amunt de les Cases d’Alcanar, i el darrer estrep de la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar. És una elevació formada per calcàries cretàcies de plegament alpí, amb vessants molt bruscs que faciliten enormement l’erosió del sòl, molt esquelètic, mancat d’arbrat i només amb un pobre matollar o garriga. Aquesta serra i la proximitat de la mar creen sectors ben diferenciats en el terme. La cresta de la serra es troba a una distància mitjana de quatre quilòmetres de la mar, cosa que fa que el terme formi com un llarg corredor, planer només vora mar, que guanya ràpidament altura i que s’alça violentament per un espadat, entre els 300 i els 600 o 700 m que tenen els cims més alts. Aquests són gairebé inaccessibles des d’un bon sector del terme canareu i constitueixen un excel·lent mirador.

Al seu peu la plana no té prou espai per a desenvolupar-se i queda de seguida tallada per la mar. Els conglomerats quaternaris en arribar a la costa formen, igual que al Baix Ebre, un petit espadat. Vers el S, en retirar-se els darrers contraforts de l’acabament de la serra, a partir de l’estrep de Sant Jaume, la plana es mostra més dilatada. Ací es desenvolupa una intensa explotació hortofructícola que aprofita la bonança climatològica i unes reserves hídriques ben abastades. La bonança és afavorida pel recer que li fa la serra de Montsià, que el protegeix dels vents del N (mestral o tramuntana) i per la proximitat de la mar, que li lleva les mínimes extremes i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada. L’abundància relativa d’aigua no la hi proporciona el riu de la Sénia, que arriba ací ja sec, ni els barrancs que ràpidament es precipiten a mar des de la serra de Montsià, sinó la permeabilitat del sòl calcari i l’especial disposició tectònica de la serra de Montsià, que supleixen amb aigües a poca fondària la manca d’aigua superficial.

Cap al N del terme les condicions són molt diferents, els conglomerats quaternaris afloren aviat entre la serra i les platges i sobre aquests sòls més prims només es troben les oliveres i els garrofers en estretes faixes que van de les platges a les primeres costes. Entre les platges del litoral canareu es poden mencionar la platja del Marjal, la de les Cases d’Alcanar, la del Maricel i la platja de la Fàbrica de Ciment.

Límit amb les terres de Vinaròs, trobem el curs del riu de la Sénia, que en la seva capçalera forma el pantà d’Ulldecona a terres del Maestrat i que hi desguassa directament a la mar.

El nucli principal del municipi, la ciutat d’Alcanar, és a l’extrem meridional del terme, prop del riu de la Sénia, a uns 3 km, en línia recta, de la mar. Vora aquesta, a la façana SE del terme, hi ha el poble de les Cases d’Alcanar, mentre que tota la resta del front litoral, que forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar o Alcanar Platja, és sembrat d’urbanitzacions, com Maricel, Montsià Mar, Serramar, Solimar, etc., i de grupets de cases de segona residència en forma de poblament dispers. A l’interior, hi ha també la urbanització de la Selleta.

El terme d’Alcanar es troba ben comunicat gràcies a la carretera N-340, que segueix més o menys paral·lela a la costa, carretera de la qual s’ha construït una variant per l’interior. La N-340, endemés de via interurbana procedent de Vinaròs i que continua per Sant Carles de la Ràpita vers Tarragona i Barcelona, té també la funció de facilitar la comunicació entre tots els nuclis habitats del terme. Hi ha, a més, dues carreteres locals, una que va de la Sénia a Alcanar per Ulldecona, i la carretera local que s’origina en el baixador del ferrocarril d’Alcanar situat en el terme de Vinaròs, ja dintre el País Valencià, i que arriba fins a la N-340 tot passant per Alcanar. Aquesta darrera carretera local, molt concorreguda especialment a l’estiu, permet arribar ràpidament a l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que té l’accés a l’entrada al País Valencià i circula per la vall ddUlldecona.

El terme té dos camins asfaltats força transitats, el camí del Virol i l’antic camí de Vinaròs: el primer constitueix la via central de servei vers la zona del Marjal i les Cases, i el segon és la via alternativa i menys congestionada que la N-340 per a anar d’Alcanar a Vinaròs.

El Poble

El terme d’Alcanar s’originà dins el gran terme d’Ulldecona a partir del 1238, quan el lloc va ser donat per poblar-lo a vint-i-un pobladors (canareus o canareves). Malgrat això, no es coneixen notícies de poblament fins el 1380, quan el lloc tenia 59 focs o famílies. Cal tenir en comte, però, que aquest era un moment de crisi i de baixa de poblament a tot el país. Fins el 1553 no es coneix cap altra estadística. En aquest moment la vila tenia 102 famílies, entre les quals 18 de cognomenades Sanxo, 16 Reverter i 10 Forcadell, famílies totes derivades dels primers pobladors del segle XIII. Aquest cens es va mantenir estable a la resta del segle XVI, puix que una relació del 1586 li assigna la xifra arrodonida de 100 cases.

El segle XVII és mancat de censos fins arribar al 1708, que un cens d’Aparici li assignà 178 cases. L’any 1715 es produí una petita emigració d’habitants, partidaris de la casa austriacista, cosa que feu que la població tingués, el 1719, 180 cases i 714 habitants. El segle XVIII fou d’una gran creixença, difícil de seguir per causa de la manca de coneixença del desglossament en el corregiment de Tortosa de l’important cens de Floridablanca, però el 1820, tot i les desfavorables conseqüències de la guerra del Francès, se li assignaven 440 famílies o veïns, i el 1830, 1 590 h, xifra que sembla molt disminuïda comparada amb els 3 022 que registrà el cens de Madoz el 1842. El ritme de creixença fou constant i seguit tot al llarg del segle XIX i primer terç del XX, en què la vila passà de 3 451 h el 1857 a 6 131 h el 1930. La Guerra Civil i una petita emigració fins el 1950 marcaren un petit descens del cens, que registrà 6 087 h el 1940 i 5 749 el 1950, però tot seguit l’augment dels regadius i l’explotació tarongera donaren un nou impuls a la vila d’Alcanar —ciutat a partir del 1912—. Posteriorment, la mecanització del camp i la manca d’indústries van marcar una pausa i una petita davallada en el seu creixement; dels 8 240 h del 1975 es baixà a 7 959 h el 1981 i a 7 848 h el 1991. A partir de la fi del segle XX la població experimentà un notable creixement: 8 032 h el 2001 i 9 311 h el 2005.

Festes

La festa major se celebra a l’octubre, en honor a la Mare de Déu del Remei. Aquesta festa té un marcat caràcter religiós, a més del festiu; destaca la peregrinació al santuari del Remei, on es fa missa i paelles populars. Cada cinc anys se celebren les Festes Quinquennals, des del 1944, que duren dues setmanes, amb un seguit d’actes religiosos entre els quals destaca la baixada de la imatge de la Verge des del santuari a la ciutat, en processó; els carrers de la ciutat i també de les Cases d’Alcanar s’engalanen per veure passar la imatge, que recorre tots els carrers de les poblacions en diversos dies.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”125c8a83″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”alcanar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Alfara de Carles

24 març 20182013, Alfara de Carles, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Alfara de Carles és un municipi de la comarca del Baix Ebre Tarragona

A Alfara de Carles hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Estat	Espanya
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Entitats de població	1
Total	369 (2017)
• Densitat	5,77 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Alfara de Carles, d’una extensió de 63,87 km ² és situat a la part ponentina de la comarca, al massís dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts del qual accidenten tot el terme. Per llevant, des de les coves d’en Castells (extrem més septentrional del terme), una carena muntanyosa, on hi ha els colls d’en Garcia, el tossal de la Cova del Bou (552 m), el de Penyaflor, el de Farrúbio (792 m) i la tossa de la Reina (1 113 m), fa de partió amb els municipis de Xerta, Aldover, Tortosa i Roquetes. Per ponent, i formant part també d’aquest massís dels Ports de Tortosa, una altra serralada de cingleres i cimadals, que de vegades sobrepassen el miler de metres d’altitud, fa de termenal amb els termes de Beseit (de la comarca del Matarranya), Arnes, Horta de Sant Joan (ambdós de la Terra Alta) i Paüls; en aquesta serralada es troben el Bosc Negre, la Tosseta Rasa (1 217 m), els rasos de Maraco i la punta de l’Espina (1 182 m), que es prolonga per la serra de l’Espina fins a la Coscollosa (878 m).

El territori, molt accidentat, és drenat pel barranc de la Conca, on hi ha el despoblat de Carles i el paratge del Toscar; per la vall de la Figuera, que és la capçalera del barranc de la Servera, i pel barranc del Llop, on hi ha el poble d’Alfara. Aquesta vall té al començament un aspecte àrid i un xic desolat per la manca d’aigua i de vegetació; s’hi destaquen grans parets calcàries i blanquinoses juràssiques sobre els terrenys vermellosos i groguencs del Triàsic. Aquesta vall és separada de la Conca per un petit coll sota els rasos de Maraco per on passa un antic camí.

En contrast amb l’aridesa de la vall del Llop, la de la Conca és força rica en vegetació i amb abundants i cabaloses fonts, entre les quals hi ha la del Toscar, la font del Bosc Negre, la de l’Ullal i la de la Canaleta, la de la Cova Pintada i la de Santa Magdalena, i a la vall de la Figuera, a més de la font de la Figuera, la de les Gúbies, prop de la cova del Tormo, i la font dels Bassiets.

L’abundor de fonts i deus possibilità, entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, la construcció d’un gran nombre de molins de farina a les vores del barranc de la Conca (el 1860 hi havia el Molí de l’Oliva de Sorolla, el del Pont i el de Planilles), i alhora impulsà la creació de fàbriques de paper (els molins de paper documentats el 1860 són prop de la font de l’Ullal) i teixits. El potencial hidràulic era també aprofitat per a la fabricació de vidre, ben remarcable des de la primeria del segle XVII fins al final del XVIII. Encara a mitjan segle XIX hi havia diversos molins d’oli (dits de Palaca).

Juntament amb aquesta abundància de fonts, a les cotes més altes ressalta una frondosa vegetació, boscos de pi blanc i de pi roig, que ja d’antic han estat explotats; també hi ha carrascars, per bé que cada cop són més escassos; el matollar és ocupat per ginestes, romanins, esbarzers, argelagues, coscolls i margallons, la fibra dels quals ha estat molt utilitzada per a la confecció de cabassos, 6 137 ha del terme municipal són incloses al parc natural dels Ports.

Una carretera local que parteix de la C-12 entre Roquetes i Tortosa porta fins al cap de municipi i fins al Toscar.

Alfara és un nom indiscutiblement d’origen àrab. Els filòlegs, però, no han coincidit a l’hora d’establir de quin mot àrab deriva. Mentre que Asín Palacios, seguint l’historiador Bayerri, el fa provenir d’al-fakhar, que significaria ‘teuleria’, segons Alcover-Moll deriva d’al-hara, ‘carrer o poblet’. Respecte a la segona part del topònim de l’actual despoblat, Carles, aquest és documentat antigament Castles. Aquesta forma correspon, versemblantment, a un pas més dintre el procés evolutiu que, emmarcant tota una sèrie de canvis fonètics i morfològics, partia del mot llatí castella (plural de castellum, diminutiu de castrum), passat al català com a castla (femení singular), que, en plural, dóna la forma documentada Castles. El pas de Castles a Carles és del tot paral·lel al que es dóna entre castlà i carlà. Castles o Carles significa, doncs, ‘castells’, ‘fortificacions’

El Poble

El poble d’Alfara de Carles (334 m) és situat a l’esquerra del barranc del Llop, entre aquest i el del Passet, que desguassa al peu de la població, situada sobre un petit turó. El poble es formà —segons Bayerri— entorn d’una antiga teuleria, l’activitat de la qual arribà al màxim vers el segle XIII quan s’establiren noves teuleries al voltant, com la que hi ha uns 2 km al S del poble. Per raó de l’epidèmia del 1479, els supervivents de Carles es traslladaren a Alfara; el 1480, amb autorització del vicari general de Tortosa, veient que aquell lloc no es repoblava, el rector que regia les esglésies de Carles i d’Alfara es traslladà a aquesta darrera població. Aleshores s’usava com a parròquia l’antiga església de Sant Agustí (només en resta un dels murs, on hi ha una arcada de mig punt tapiada, amb l’arrencament de la volta). Els alfarencs tenen una altra església parroquial (començada el 1776 i acabada vers el 1790), també dedicada a sant Agustí. Aquesta és la parròquia actual, de tres naus, que conservà el retaule i les pintures de Sant Julià de Carles fins a la guerra civil del 1936-39, que foren cremats. El campanar, quadrat i d’àmplia base, és una antiga torre de defensa que es va reaprofitar.

Festes

El poble celebra la seva festa major per Sant Agustí, el 28 d’agost, en la qual tenen lloc un seguit d’actes, com el repartiment del panoli, les corregudes de bous i la processó en honor a Sant Agustí. Pel setembre, el dia 29, es fan les festes de Sant Miquel.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”b4507347″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alfara de Carles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web