D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.
El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada.
El Poble
El Poblenou del Delta (171 h el 2005) és un poble agrícola creat el 1955 per l’Instituto Nacional de Colonización, amb el nom de Villafranco del Delta, a la zona dmarrossars del SE de l’Encanyissada. El 1947 foren cedides a l’Instituto unes 1 430 ha d’aquesta zona marítima del delta, entre el terme de Sant Carles de la Ràpita i el sector de desembocadura de l’Ebre, i el 1952 el mateix organisme començà la construcció d’una xarxa de desguassos i camins que conclogueren el 1957; el terreny sanejat fou distribuït entre 97 famílies de colons. L’església és dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, i la població celebra la festa major a principis d’agost.
Al davant del Poblenou, a l’altra banda de l’Encanyissada, hi ha la Casa de Fusta, denominada també la Casa Verda, construcció emblemàtica del delta. Edificat el 1926 com a refugi de caçadors, amb fusta procedent del Canadà, s’ha convertit en una de les instal·lacions del parc natural, amb servei d’informació i una col·lecció ornitològica.
Més al nord hi ha Balada (11 h el 2005), un altre petit agregat que Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja, entre la riba dreta de l’Ebre i el canal de la Dreta. És un nucli de cases bastant esparses.
Al terme hom hi troba la urbanització dels Eucaliptus (59 h el 2005) i els veïnats de Carlet, a migdia de Balada, a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, prop del terme de Sant Jaume d’Enveja, la Carrova, al N del terme, les Comes, al NE de la ciutat, l’Encanyissada, vora la llacuna homònima, l’Oriola, a migdia d’Amposta, vora l’antic Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, l’Enclusa, a l’E i al S de l’Oriola, Montsianell, al peu del cim homònim, l’Esquerra, a l’E d’Amposta, el Mas d’en Carrasca, a migdia de Montsianell, els Panissos que es troba en ple sector deltaic més a llevant de l’Oriola, i la Taulada, situada més a migdia de Carlet.
El terme municipal de Paüls, d’una extensió de 43,48 km 2 , és situat a la part nord-occidental de la comarca, al límit amb la Terra Alta. Confronta, doncs, pel N, amb el municipi de Prat del Comte (per la Mola Grossa, 1 045 m, i la Mola Rasa, 642 m) i, a ponent, amb el d’Horta de Sant Joan, ambdós d’aquella comarca. Al NE, seguint el barranc de Xalamera o de l’Auba, termeneja amb Benifallet, més al S, per aquest límit llevantí, confronta amb Xerta (just a la divisòria hi ha el coll del Borni) i al S, des de la partida de la Vall de l’Infern, a llevant de la Coscollosa (878 m), en diagonal fins a punta de l’Espina (1 182 m), limita amb Alfara de Carles, municipi al qual ja pertany aquest darrer pic.
És accidentat pels vessants septentrionals dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts muntanyosos dels quals formen al terme com un amfiteatre natural, solcat a la part central per la vall que forma el barranc de les Fonts, que aflueix directament a l’Ebre dins el municipi de Xerta i que es forma dins Paüls, a la partida de Montsagre, sota el tossal d’en Grialó o d’en Grilló (1 076 m) i també per altres rierols que hi aflueixen i que neixen per tota la serralada que encercla el terme. Aquests barrancs i rierols prenen els noms de les partides que travessen. Com a pics destacables hom troba, de tramuntana a migdia, el tossal d’en Grialó o d’en Grilló (1 076 m), el Coll de la Gilaberta i la punta de l’Aigua (1 087 m), el tossal de Joan Gran (1 073 m), la Tossa (1 152 m) i la punta de l’Espina (1 182 m). El paisatge resulta, però, accidentat pertot arreu i no sols en aquest sector, amb alts tossals, cingles i barrancades. A llevant, tanmateix, les elevacions són menors, fora de la Coscollosa (878 m), i sobretot, al termenal amb Xerta i Benifallet, aquestes no depassen els 600 m. Força ric hidrogràficament, al terme hi ha un centenar de fonts naturals, entre les quals es destaquen la font de Sant Roc, amb setze brolladors, la dels Ullals, la de Montsagre, la medicinal font del Remeu i la mineral de la Vall del Serafí. Amb tantes fonts i la configuració del relleu, força accidentat, es formen alguns barrancs com el de la Vall, de la Caldera, de Sant Roc, del Morellà, de la Vall d’en Bages, etc., que aflueixen al barranc de les Fonts o al barranc de l’Auba, els quals al seu torn vessen les seves aigües a l’Ebre.
Els terrenys de conreu són formats bàsicament per sauló (saldó, en la parla local) i, en menor quantitat, argila. També dins el terme es troben terrenys calcaris. La vegetació varia segons el lloc, així al NE hi ha matollar (malesa a la comarca), amb molts pocs pins i abundància de coscoll, espígol, timó i botja. Al municipi, però, predomina el bosc de pins amb sotabosc espès. A més de pins, hi ha aurons (pronunciat orons), roures, teixos, aladerns, arbocers i al sotabosc, ginebres, savines (pronunciat localment sevines), matisses, bargallons (dits paumeres a la comarca) i romers. A mesura que es puja cap al Port, els pinars són de pins negrals amb menys sotabosc, excepte a les zones que hi ha grans malesars de boixos; també hi ha algun petit prat. Als barrancs hi ha xops, freixeres, esbarzers i jonqueres. També, al seu temps, s’hi fan bolets: rovellons, pebrassos, cogomes, llenegalls (pronunciat ginegalls), brunetes, bitxacs, mataparents, bolets de bou, rubiols, borruts, potes de rata, pinyetes, i també herbes medicinals: cabosseta, borriol, corronyer, sàlvia (pronunciat sauvia), etc. 2 383 ha del terme municipal pertanyen al parc natural dels Ports.
El cap de municipi és el poble de Paüls, únic nucli de població agrupada. A part d’aquest, hi ha la Vall d’en Bages, caseria de masos disseminats. Filòlegs documentats (Montoliu i Alcover-Moll) assenyalen que el topònim Paüls prové de la forma llatina paludes, que significa “llacunes”. No és un nom àrab, sinó derivat del llatí, fet que va en contra de la teoria que el castell i la població foren fundats pels sarraïns, ja que en aquest cas el nom seria àrab. D’altra banda, aquesta teoria havia estat formulada sense haver estat documentada prèviament, raons que fan desestimar-la.
Una carretera enllaça el poble amb la C-12, d’Amposta a Lleida i Àger, a l’altura de Xerta.
El Poble
El poble de Paüls (378 m) és esglaonat en un turó situat entre dos torrents: el barranc de la Fonteta a migdia i el de les Fonts a tramuntana. Al capdamunt, coronant el turó, hi ha les restes de l’antic castell de Paüls i l’antiga església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, d’un gòtic primerenc, amb portal de punt d’ametlla adovellat i amb guardapols, i finestres de mig punt, i diversos additaments posteriors. Als vessants s’esglaona la caseria, formant diversos carrers, estrets i costeruts. Alguns d’aquests són el carrer de Soldevila, de la Creu i de Sant Roc. Hom hi ha construït modernament l’església parroquial. A causa del desnivell del terreny, les cases, fetes amb maçoneria, tenen dues portes d’entrada, al carrer de baix i al de dalt, en diferents pisos; normalment, per la porta de dalt s’accedeix al primer o al segon pis, o llocs d’habitatge, mentre que als baixos hi ha la quadra per als animals; el pis superior és anomenat eixida i serveix per a guardar-hi la collita i com a corral del bestiar de consum domèstic.
L’antiga caseria de la Vall d’en Bages, de masos disseminats a la part de tramuntana del terme, és gairebé deshabitada. El barranc de la Vall d’en Bages és afluent del barranc de Xalamera.
L’ermita de Sant Roc, d’època moderna, és situada al SW del poble, al bosc de Sant Roc, on cada família té una taula de pedra. S’hi celebra un aplec per la festa major, el 16 d’agost. Prop de l’ermita hi ha la font de Sant Roc.
.Festes
La festa major del poble s’escau per Sant Roc (16 d’agost). Hom fa festa també al novembre, el dissabte més pròxim a la diada de Santa Cecília, i el dissabte més proper al 17 de gener té lloc la festa de Sant Antoni Abat
Limita amb els municipis d’Alió (N), Bràfim (E), Vilabella i Nulles (S), Vallmoll (SW), a més de Valls (W). S’estén al mig de la plana de la comarca, a llevant de Valls, entre el Gaià i el Francolí, riu aquest darrer on van a parar les aigües dels torrents que drenen el terme, que són recollides pel torrent de Vallmoll o de la Fonollosa. El poble de Puigpelat és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Al terme també hi ha algunes urbanitzacions i el despoblat de Torrelles. Una carretera local uneix el poble amb la C-51 de Valls al Vendrell i amb Vilabella (abans d’arribar a aquesta darrera població enllaça amb la de Tarragona al Pont d’Armentera).
El Poble
El poble de Puigpelat és situat a 252 m d’altitud, al centre del terme i forma un petit agrupament de cases que s’enfilen en un turó presidit per l’església parroquial de Santa Maria, edifici barroc neoclassicitzant d’una gran nau amb capelles laterals i campanar de torre quadrat construït cap al 1786. La Cooperativa Agrícola fou creada el 1960.
Festes
Pel que fa al folklore, la festa major de Puigpelat s’escau el 15 d’agost. Destaca també la festa de la Mare de Déu de la Llet el diumenge més proper al 25 de març, i la festa de Sant Isidre Llaurador, el 15 de maig, amb el repartiment del pa beneït.
Poble (474 m alt.) del municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp), a l’extrem nord-oriental del municipi, a la zona de transició vers l’Alt Penedès; és a la dreta de la riera de Manlleu de Marmellar, al centre de l’antiga quadra de Manlleu de Selma .
Breu historia del municipiVilanova de Prades és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà situat a l’extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp. Així, confronta amb els termes de Vallclara, al NE, Prades (Baix Camp) per l’E i pel S, Cornudella de Montsant, al S, i Ulldemolins, a l’W (Priorat), i amb la Pobla de Cérvoles i el Vilosell, al N (Garrigues).
El terme de Prades ocupa l’extrem nord de la comarca. És limitat per la Febró (S), Capafonts (SE i E), Mont-ral (E, de l’Alt Camp), per Vimbodí (NE), Vallclara (N), Vilanova de Prades (NW) i en un punt per Montblanc (NE), tots quatre municipis de la Conca de Barberà, i Cornudella de Montsant (W i SW, del Priorat). Prades és situat al centre de les muntanyes del seu nom.
Les muntanyes de Prades, que han estat declarades espai d’interès natural, ocupen pràcticament tot el terme, el qual és, doncs, molt esquerp, entre els 900 i els 1.000 m d’altitud. El massís, que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, d’orientació general SW-NE, s’alça majestuós entre la Conca de Barberà i la cubeta del Priorat, separant les conques del riu de Siurana, afluent de l’Ebre, i del riu Brugent, afluent del Francolí per la dreta, que neix al SE del terme, format per la unió del barranc de l’Abellera amb els de Marçana i de Rams, que drenen els vessants sud-orientals del massís. Al S de la vila hi ha el coll de Prades (947 m), punt d’unió de les dues branques en què es troba subdividit. En l’alineació sud-occidental es destaquen la Gritella (1.089 m), al límit amb Cornudella (Priorat), i el pic de Cantacorbs (1.053 m), ja fora de la comarca, mentre que a l’alineació nord-oriental el massís culmina al tossal de la Baltasana (1.203 m), flanquejat a l’E per la mola d’Estat (1.126 m) i al N pel puig de Sales (1.046 m), tots al límit amb la Conca de Barberà. L’amfiteatre que formen les muntanyes de Prades al voltant de la vila és drenat per diversos barrancs (de la Font, de Tillans, dels Rossinyols, de Rius), que aflueixen per la dreta al riu de Prades (capçalera del riu de Montsant, afluent del de Siurana per l’esquerra); localment hi té la capçalera, al vessant septentrional, el Francolí.
L’únic nucli de població és la vila de Prades, que queda comunicada per diverses carreteres locals amb l’Espluga de Francolí i Vilanova de Prades, amb Albarca i Cornudella de Montsant i, a través del coll de Prades, amb Capafonts i la Febró.
El Poble
La vila de Prades és al centre de l’altiplà del cim de les muntanyes, a 950 m d’altitud, perfectament comunicada amb camins directes, d’origen medieval, amb tots els pobles de la rodalia. La seva plaça porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor; té una coneguda font esfèrica d’estil renaixentista. Segons Madoz, el 1846 conservava encara arruïnades lecases destruïdes per l’incendi del 1837 i tenia hospital i escola. De les seves antigues fortificacions resten només alguns trossos de muralla, basaments de torres i dos notables portals adovellats. Del castell de Prades solament resta el record (era ja totalment arruïnat i feia la funció de corral el 1929), a part alguns vestigis de la seva església, romànica, que era d’una nau amb absis rodó i finestra central esqueixada. És interessant l’església parroquial de Santa Maria, d’una gran nau, de transició del romànic —al qual pertany la porta lateral— al gòtic, amb elements renaixentistes, com la façana principal; l’absis és sisavat i té els angles reforçats per contraforts. Davant la porta lateral que s’obre vora el portal de la muralla hi ha una creu de terme, possiblement del segle XIII.
Els edificis són de pedra vermella, la dita pedra esmoladora. Això ha fet que Prades sigui coneguda com la Vila Vermella. Als voltants s’han edificat modernament un bon nombre de xalets. El nucli vell de la vila de Prades ha estat declarat conjunt historicoartístic.Prades disposa de dues curioses exposicions permanents: una col·lecció de soperes i l’anomenat Racó d’en Manelic, que conté, a més d’una col·lecció de porrons, objectes d’etnografia popular local.
Festes
La vila aplega una bona quantitat de festes i actes tradicionals que s’han mantingut vigents al llarg dels anys. Celebren la seva festa major per santa Florentina, a l’octubre, i la festa major d’estiu al final d’agost, mes en què s’organitza també un concurs de gossos d’atura. Altres celebracions destacades són el Carnaval, amb la tradicional gitanada (comparsa de gent disfressada de gitanos); la festa de la Farigola, al maig, la festa de les castanyes, per Tots Sants, la festa d’inici de la campanya de la patata, al setembre, i la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer rajar xampany de la font de la plaça.
Sembla que era a Prades on es representava originàriament, el dia de l’Assumpció, el misteri del segle XV, actualment representat des del 1980 i el mateix dia a la Selva.
El municipi de la Pobla de Massaluca, de 43,40 km 2 d’extensió, es troba al sector septentrional de la comarca, en contacte amb la Ribera d’Ebre i el Matarranya.
Marca aquest límit septentrional primer el curs del Matarranya —plenament afectat per la cua del pantà de Riba-roja i que desaigua ací a l’Ebre— i després, en la llargada d’un km, el mateix Ebre, també afectat pel pantà (la Pobla de Massaluca és l’únic municipi de Terra Alta en contacte amb aquest riu).
El municipi limita al N amb els termes de Faió (Matarranya) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) i a l’W amb el municipi de Nonasp (Matarranya). Per la banda de llevant marca el límit amb el municipi de Vilalba dels Arcs la vall de Voravall, mentre el límit meridional (amb Batea) passa pel Mas de Valons vers el Mas de Folquer, el Mas del Guapo i fins el de Victorià; l’occidental (amb Nonasp) segueix aproximadament la carena de la dreta de la Vall Major.
Una sèrie de serrats, en direcció S-N, avancen vers els dos rius esmentats. Aquests serrats, que superen els 300 m al cap de la Costa de la Pobla de Massaluca (328 m) i al tossal de Santa Madrona (374 m), al SW del poble, formen en part la paret del sud del pantà de Riba-roja. A més del barranc de Voravall, solquen el territori altres cursos d’aigua intermitents que desguassen al Matarranya, a l’Ebre o a la mateixa vall de Voravall, el principal dels quals és la vall del Xitco. 1 085 h del terme municipal són incloses a l’espai de Riba-roja, espai inclòs en el Pla d’Espais d’Interés Natural.
Els materials que formen les terres septentrionals que es troben a tocar de l’Ebre es van constituir en el Cenozoic, durant l’època oligocènica, i els de les terres meridionals, en el Miocè; tots, però, durant el Terciari.
Biogeogràficament, al terme hi predomina una vegetació potencial de tipus mediterrani, a les terres nord-occidentals hi ha un domini de la màquia de garric i arçot, mentre que a la resta del terme es pot parlar d’un domini potencial del carrascar.
El poble i cap administratiu de la Pobla de Massaluca és l’únic nucli de població del terme. El municipi ha estat tradicionalment marginat de les vies principals de comunicació. La principal via és la carretera local que, procedent de Gandesa i de Vilalba dels Arcs i després de travessar el Matarranya, va vers Faió i Mequinensa. Aquesta es bifurca també vers el NE, cap a Flix (Ribera d’Ebre). La línia del ferrocarril de Barcelona a Madrid per Casp passa pel N del terme, seguint el curs del riu Matarranya i creuant la carretera que va de la Pobla a Faió, on té l’estació de tren anomenada Faió-la Pobla de Massaluca.
L’origen del topònim, segons Morera, indica una població formada després de la restauració cristiana amb una carta de franqueses o privilegis per a facilitar el repoblament de la zona, carta que en tot cas no es conserva. Massaluca és un topònim d’evident arrel aràbiga; correspon a una partida pròxima, entre els termes de Batea i Vilalba dels Arcs, que en la pronúncia popular es coneix pel Massalucà, amb l’accentuació etimològica, derivada, segons Coromines, d’un antic Massalcalà (“hostal del castell”). Fins al segle XVII no es troba cap document amb el compost de la Pobla de Massaluca. És durant aquest segle, a la seva darreria, quan hom pot veure en l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs tots dos topònims units, ben segur per diferenciar-los d’alguna altra població també coneguda per la Pobla.
El Poble
El poble de la Pobla de Massaluca es troba a 363 m d’altitud, al sector meridional del terme, estès al llarg del costat esquerre de la carretera de Gandesa a Faió. El lloc pertanyia inicialment al gran terme de la batllia de Miravet i vers el 1531 passà a ser membre de la comanda hospitalera de Vilalba dels Arcs. Restà apartat dels esdeveniments bèl·lics a l’edat moderna. Centra el poble la plaça Major i l’església parroquial de Sant Antoni Abat, edifici format per una nau i construït dins les estructures del gòtic tardà amb una volta de creueria amb nervadures ben marcades i façana posterior. El campanar, de torre, és de base quadrada. Els carrers del poble són estrets i irregulars i encara es conserven alguns antics casals.
En un turó al SW del poble, s’aixeca el santuari de Santa Madrona, petit edifici probablement del segle XVIII, d’una nau, campanar d’espadanya i porta adovellada, centre de devoció popular.
Festes
El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, se celebra la festa major i el 15 d’agost, la Mare de Déu.
És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.
El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.
El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).
El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).
Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.
Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.
En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.
El Poble
Origen, formació i expansió de la vila
La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.
Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.
Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S’edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.
Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l’avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).
Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S’alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).
El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S’edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.
L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.
Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.
Festes
Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.
Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.
Es troba a la zona de ponent de la comarca. Limita amb la Vilella Baixa (N), Gratallops (E), el Molar (S) i la Figuera (W) i és situat a la dreta del riu de Montsant, fins poc abans de la seva unió al riu de Siurana, al peu dels cingles del tossal del Guixar (640 m). Altres punts culminants de l’accidentat territori són la Roca (459 m), a migdia, o els del sector SW (489 m al límit amb la Figuera). Drenen el territori diversos barrancs afluents al riu de Montsant com el de Tren, de les Ortigues o del Merla.
El poble del Lloar és l’únic nucli de població del municipi. Una carretera surt de la N-420 de Tarragona a Gandesa a l’altura de Falset i porta fins a Gratallops, d’on surt un ramal vers ponent que mena a el Lloar i continua fins el Molar.
El Poble
El poble del Lloar (219 m d’altitud) és damunt un tossal, a la dreta del riu de Montsant, en un extrem del terme. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Miquel, construïda entre els anys 1777 i 1779 en estil neoclàssic, amb tres naus, cor, cimbori i campanar. Té una imatge nova, de trets arcaïtzants, a la fornícula de la façana, feta vers el 1947. De l’antiga església, dedicada també a sant Miquel, la construcció de la qual havia estat autoritzada pel bisbe Ferran de Loazes el 1558, resta la portalada de mitja volta incorporada a l’antic edifici de la casa del comú.
Festes
La festa major d’estiu se celebra el primer cap de setmana d’agost, en honor a sant Domènec i dura tres dies. El 29 de setembre, diada de sant Miquel, és la festa major petita.
El terme de Gratallops, al centre de la comarca, limita amb els termes de Bellmunt del Priorat (S), Falset (SE), Porrera (E), Torroja del Priorat (NE), la Vilella Alta (N), la Vilella Baixa (N i NW), el Lloar (W) i el Molar (SW), i es troba situat entre el riu de Montsant (que forma el límit occidental) i el riu de Siurana (en part límit oriental i meridional), que conflueixen a l’extrem SW del territori, i és accidentat pels darrers contraforts meridionals del massís de Montsant. Diversos barrancs (de la Vall de l’Obaga, de la Vall de la Font Nova, de la Vall dels Socarrats) drenen el territori, molt irregular, trencat per un seguit de tossals de llicorella.
La vila de Gratallops és l’únic nucli de població del municipi. De la carretera N-420 entre Tarragona i Gandesa, a l’altura de Falset, surt una carretera que mena a Gratallops i continua vers la Vilella Baixa. Dues carreteres comuniquen el poble amb Torroja del Priorat i Porrera, per una banda i amb el Lloar i el Molar, per una altra.
El Poble
La vila de Gratallops (321 m d’altitud) es troba aturonada a la dreta del riu de Siurana, en un extrem del terme. Hi ha diverses cases amb dovelles, i de la seva antiga estructura defensiva resta un portal de la muralla, que és l’origen del nom del carrer del Portalet. És notable l’anomenada Casa dels Frares, antiga residència d’Escaladei, amb una portalada ornada amb elements renaixentistes. L’església parroquial de Sant Llorenç és neoclàssica del segle XVIII, amb tres naus, cor, cimbori i campanar incorporat.
El 1920 fou creada la societat recreativa Flor de Maig, que organitza tots els actes recreatius i culturals del poble.
Festes
El dia 20 de gener se celebra la festa major d’hivern en honor a sant Sebastià i el dissabte després de Pasqua és tradicional acudir a lNaplec que es fa al santuari de la Mare de Déu de les Pinyeres (el Masroig). El 10 d’agost, i durant tres dies, se celebra la festa major d’estiu en honor a sant Llorenç.
