Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

La Riba

2 abril 20202014, La Riba, Municipis Alt Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

ca

La Riba es un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A La Riba hi anem el 9 de febrter de 2014

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Alt Camp
Total	585 (2019)
• Densitat	73,13 hab/km²
Llar	9 (1553)
Gentilici	Ribetà, ribetana

Breu historia del municipi

És situat als límits nord-occidentals de l’Alt Camp; termeneja amb Vilaverd i Montblanc al N, ja a la Conca de Barberà, amb Valls a l’E, amb Alcover al S i amb Mont-ral (i l’antic terme de Rojals, avui incorporat a Montblanc) a l’W. El municipi de la Riba és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. La Riba és l’únic nucli de població del municipi.

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. La seva església fou sufragània de la parròquia de Vilaverd, situació que es mantingué fins al segle XVIII, en què li fou concedida parròquia pròpia. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya va incorporar la Riba a la comarca de l’Alt Camp sobre la base de criteris geogràfics i econòmics. D’una banda, les Muntanyes de Prades no obtingueren la consideració de comarca pròpia i, de l’altra, l’estudi de les àrees de mercat assenyalaren l’assistència de la Riba al mercat de Valls. Cal afegir també un tret geogràfic que fou tingut en compte: el clima de la Riba no té cap de les característiques continentals de la Conca de Barberà i, fins i tot, les boires de l’Urgell que planen per la Conca queden aturades per l’estret de la Riba, que els barra el pas vers el Camp de Tarragona.

Passa pel terme la C-14 de Reus a Montblanc. D’aquesta, en surt una carretera local que puja serpentejant, salvant els desnivells del poble fins a Farena (Mont-ral). En aquest punt la carretera es prolonga per una pista de terra que al petit nucli de la Cadireta (Mont-ral) embranca amb la carretera que va de Mont-ral a Capafonts. Aquesta carretera s’inaugurà el 1930 i representà un gran avanç, ja que abans de la seva construcció tots els transports a les fàbriques s’havien de fer a bast. El pont, que salvava el pas del riu prop de l’entroncament d’ambdues carreteres, fou arrabassat per l’aiguat de Sant Lluc d’aquell any, poc després d’haver-se finalitzat l’obra, i calgué refer-lo de nou.

L’estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d’agost de 1862 l’estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l’arribada de la primera màquina. Pel setembre d’aquell any es transitava ja pel pont de l’Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l’any següent. La manca d’espai planer a l’estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s’entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

En part dins el terme de la Riba hi ha també l’estació de la Plana-Picamoixons. Durant un temps, les línies del ferrocarril de Valls i de Reus no enllaçaven, ja que entre totes dues s’interposava una enorme roca. A la línia de Reus hi havia l’Estació Vella de la Plana i a la línia de Valls l’Estació Vella de Picamoixons, unides mitjançant un servei de tartana que traslladava els viatgers d’un costat a l’altre del Francolí.

El Poble

El poble de la Riba (263 m d’altitud i 657 h el 2005) és format per diversos agrupaments urbans. El nucli del Cap de la Riba és a la part de dalt del poble, a l’extrem superior del carrer de la Costa Alta, i constituïa anys enrere el nucli d’habitatges de la gent ocupada en l’agricultura i la ramaderia. El nucli central del poble és situat a la part inferior del carrer abans esmentat. Entre ambdós nuclis hi ha el barri dit els Molins de més Amunt.

‘església parroquial de Sant Nicolau, situada al nucli principal, fou començada el 1764 i malgrat haver-se acabat el 1770 s’hi treballà encara fins a final de segle. La planta, gran i espaiosa, té forma de creu llatina. La nau principal i les dues laterals s’uneixen per una cúpula. Contenia un important retaule barroc, dedicat a sant Nicolau, patró de la vila, que fou cremat el 1936. El campanar, començat el 1772, s’acabà vint anys més tard. La rectoria fou bastida o reformada el 1820 i l’ajuntament n’ocupà durant uns quants anys la planta superior, mentre que el rector habitava a la planta baixa. L’ajuntament de la Riba fou bastit al final dels anys setanta.

A la banda esquerra del Francolí hi ha el barri de la Carretera, iniciat al segle XVII, format per dues rengleres de cases disposades al llarg d’aquesta via de comunicació. Un pont de quatre arcades comunica les barriades d’un costat i l’altre del riu. Aquest pont ha sofert també la pressió de totes les riuades; l’arcada de la banda de la fàbrica de Farines és la primera sempre a cedir. Durant els segles XVIII i XIX el pont quedà destruït per les riuades de l’11 de juliol de 1792, per la de Sant Bartomeu del 1843, per la de Santa Tecla del 1874 i per la de Sant Lluc del 1930.

Separat del barri de la Carretera, més avall, hi ha el nucli de la Ràpita. Sota mateix, al Salt Gran, fou instal·lada anys enrere l’estació d’aforament del Francolí. El cementiri és a la ribera dreta del Riu Brugent.

L’associació més antiga del poble és Amics de la Riba, fundada el 1949. Destaca també la Penya Cultural i Recreativa, fundada el 1964. El poble disposa de la Biblioteca Museu Josep Serra Farré, i està en construcció el Museu del Paper.

Festes

La festa major del poble s’escau el primer cap de setmana d’agost, i és en honor de sant Abdó i sant Senén. La festa major d’hivern se celebra el 30 de novembre, per la festivitat de sant Andreu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web ajuntamen

Roc de Sant Gaietà

2 abril 20202013, Municipi Roda de Barà, Municipis Tarragonès, Poble Roc de Sant Gaietà, Provincia TarragonaPere Gasso

Roc de Sant Gaietà es un poble del Municipi de Roda de Barà Comarca el Tarragonès (Tarragona)

A El Roc de Sant Gaietà hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Catalunya
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Tarragonès
Total	6.567 (2019)
• Densitat	398 hab/km²
Llar	7 (1515)
Gentilici	Rodenc, rodenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Bonastre (del Baix Penedès), al S amb la Mediterrània, a l’E amb el Vendrell (del Baix Penedès) i a l’W amb Creixell. El territori és pla a la part meridional i accidentat pels contraforts de la serra del Quadrell a la septentrional. Les altituds màximes del terme (238 m i 241 m) es troben prop de la divisòria amb Bonastre. El turó de l’ermita de Berà assoleix, vora mar, els 51 m. La platja de Roda de Berà, llarga i arenosa, és la continuació de les de Torredembarra i Creixell. El terme té uns 4 km de costa, dels quals 2,5 km són de platja. La part occidental del terme és recorreguda pels torrents de Gibràs i de l’Aigua.

El terme comprèn el poble de la Roda de Berà, cap de municipi, i diverses urbanitzacions. Roda de Berà disposa de bones comunicacions; de la carretera N-340, que travessa la part meridional del terme, neix una carretera local que mena al poble i continua vers l’estació ferroviària i Bonastre. Pel territori de Roda també passa un tram de l’autopista AP-7 entre el Vendrell i Torredembarra. L’estació de Roda de Berà, situada a ponent del nucli urbà, és un nus important dins la xarxa ferroviària comarcal: hi passen les línies de Sant Vicenç-Valls-Lleida i Sant Vicenç-Reus. A més d’aquestes dues línies, el terme també és travessat per la de Barcelona a Tarragona. Completen les comunicacions del municipi un bon nombre de camins, entre els quals es destaquen els que porten a Creixell, Sant Salvador, el Vendrell i Bonastre.

El Poble

El poble de Roda de Berà (2 699 h el 2006) es troba, terra endins del terme, en un lloc planer a 57 m d’altitud. El presideix l’església parroquial de Sant Bartomeu. Sobre la punta de Berà hom construí, els anys vint del segle XVIII, el santuari de la Mare de Déu de Berà, en la qual s’oficià la primera missa el 25 d’agost de 1727. Pel que fa al castell de Roda se’n desconeix l’emplaçament, però hom suposa que es podia trobar en el lloc de l’edifici anomenat les Monges o en la casa núm. 25 del carrer Major de Roda de Berà.

Al Centre Cívic la Roca Foradada hi ha la seu d’una col·lecció privada d’escultura de Salvador Dalí (2000) i, d’altra banda, hi ha un Museu de l’Escriptor (2000), que recull un conjunt d’eines d’escriptura i mostra la seva evolució al llarg del temps. .

Festes

Roda de Berà celebra la festa major d’estiu per Sant Bartomeu (24 d’agost), i la festa major d’hivern, el 12 d’octubre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Roquetes

1 abril 20202013, Municipi Roquetes, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)

A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Total	7.973 (2019)
• Densitat	58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km² d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Rodonyà

1 abril 20202013, Municipis Alt Camp, Provincia Tarragona, RodonyàPere Gasso

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)

A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Alt Camp
Total	490 (2019)
• Densitat	57,65 hab/km²
Llar	15 (1553)
Gentilici	Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Rourell

31 març 20202012, El Rourell, Municipis Alt Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

El Rourell es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)

A El Rourell hi vam anar el 26 de decembre de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

És situat al límit meridional de la comarca, en contacte amb el Tarragonès, estès a la dreta del Francolí, que forma la frontera oriental, poc abans de la confluència d’aquest riu amb el de la Glorieta, frontera sud-occidental. Limita amb els termes d’Alcover i la Masó (N), Vallmoll (E), els Garidells (SE), Vilallonga del Camp (W i S) i el Morell (S), aquests dos últims del Tarragonès. El poble del Rourell és el cap i l’únic nucli de població del municipi. La principal via de comunicació és la carretera local de Picamoixons a Tarragona, que enllaça amb la C-37 entre Alcover i Valls.

El Poble

El poble del Rourell és a 114 m d’altitud, al mig del terme, format per una sèrie de carrers entorn de la plaça on hi ha l’església parroquial de Sant Pere del Rourell, alçada al segle XVII sobre una d’anterior, edifici d’una nau amb capelles laterals, volta de llunetes i façana austera flanquejada pel campanar de planta quadrada i torre vuitavada. L’edifici més important és el casal dels marquesos de Vallgornera, dit el Castell, edifici senyorial de planta quadrada, aïllat, amb finestres coronelles gòtiques i portal adovellat, en bon estat.

Festes

La festa major s’escau al mes de juny, per la festivitat de Sant Pere. També se celebra cada deu anys, pel mes d’octubre, la festa del Sagrat Cor, amb motiu de la qual els carrers s’engalanen amb elements vegetals

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Riudoms

31 març 20202012, Municipis Baix Camp, Provincia Tarragona, RiudomsPere Gasso

Riudoms es un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)

A Riudoms hi anem el 22 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Baix Camp
Total	6.594 (2019)
• Densitat	203,52 hab/km²
Llar	224 (1553)
Gentilici	Riudomenca, riudomenc

Breu historia del municipi

És situat a la part plana del Camp de Tarragona. L’envolten Reus (E), l’Aleixar (N), Maspujols (N), les Borges del Camp (NW), Botarell (W), Montbrió del Camp (W), Vinyols i els Arcs (SW i S), Cambrils (S) i, ja al Tarragonès, Vila-seca (SE). El terme, en pendent suau, va des dels 40 m fins als 180 m, i és traspassat de cap a cap i de N a S per la riera de Maspujols, anomenada també de Riudoms, a la qual porta les seves aigües per la dreta la de Santa Eulàlia. La riera d’Alforja separa el terme del de Montbrió.

La vila de Riudoms és el cap i l’únic nucli tradicional del municipi. El seu escut, conegut des del segle XV, representa dos oms, arbre que desaparegué del terme a mitjan segle XIX. Riudoms es comunica per una xarxa de carreteres locals, amb Reus, les Borges del Camp i Alforja (carretera que poc abans de les Borges enllaça amb la N-420 de Reus al coll de la Teixeta, que travessa el nord del terme), Montbrió del Camp, Vinyols i amb la carretera local de Reus a Cambrils. La carretera local de Reus a Vinyols passa pel S de la vila travessant el terme en direcció NE-SW.

El Poblea

La vila de Riudoms és situada a 125 m d’altitud, mig quilòmetre a l’W de la riera de Maspujols. Cal destacar-ne l’església parroquial de Sant Jaume, que s’inicià al final del 1593 sota la direcció del mestre d’obres Joan Mas, en col·laboració amb l’arquitecte Pere Blai, supervisor del projecte, i es beneí el 1617 deixant el campanar inacabat. L’edifici es construí al costat de l’església antiga, damunt de terreny erm, aprofitant l’antic cementiri i l’hort d’un canonge. La seva façana és considerada una mostra destacada del corrent artístic italianitzant. Amb posterioritat, es completà el campanar (1665-67 i 1877-78), la sagristia (1686-89) i la capella del Santíssim Sagrament (1877-78). El temple antic s’anà desmantellant fins que només quedà com a cementiri. Actualment guarda el cos del beat Bonaventura Gran, fill de la vila. La plaça del seu davant té setze arcades del segle XVI, que es referen amb les ruïnes del convent de Sant Joan. Hi ha diverses cases que tenen portals amb dovelles i d’altres amb regust modernista. Als afores del poble, al Mas del Fargues i al de Don Felip, es conserven torres de vigilància atribuïdes erròniament als moros per la veu popular.

L’ermita de Sant Antoni, a Riudoms

A tocar del poble, en un petit pujol, hi ha la capella de línies elegants i molta devoció de Sant Antoni de Pàdua. Tot i que la devoció és coneguda des del 1673, la capella s’acabà de construir el 1702. El retaule central, de línies elegants i estil xorigueresc, fou fet el 1730 per l’escultor vallenc Lluís Bonifaç Sastre, i daurat el 1745. Se’n conserva només la part superior, perquè l’inferior fou cremada el 1936. L’ermita té tres capelles laterals per banda.El 1582, el Consell de la Vila acceptà reconvertir l’ermita de Sant Joan, situada extramurs de Riudoms, en convent al servei dels franciscans recol·lectes, i l’arquebisbe Antoni Agustí donà llicència als frares per a prendre possessió de la casa de l’ermità. El 1591 també els foren cedits l’hort i una finca contigus per a poder-los conrear. Les estretors de l’habitatge de l’ermità van fer que el 1597 es decidís d’enlairar un convent, que sufragà el municipi. La traça del projecte fou del mestre de cases Antoni Pujades. A conseqüència de la facilitat amb què aquest s’inundava, a partir del 1730 es decidí aixecar un altre convent més allunyat de la riera. Al segle XIX la comunitat es dispersà en diverses ocasions a causa dels conflictes bèl·lics fins a la seva desamortització, el 1835. Malgrat algunes informacions, el convent no fou cremat, sinó que fou expropiat i aprofitat com a pedrera. L’expansió urbanística s’inicià el 1945 amb la construcció de la barriada Lluís Massó, dita les Cases Barates.

La vida associativa del poble es manté activa. A l’inici del segle XX hi hagué diverses societats, com el Centro Riudomense, el Ateneo Tradicionalista, el Círculo Mercantil (conegut com cal Gallisà), el Centro de Alianza Republicana, i diverses corals i bandes de música. Per a les noies, el 1930 es creà una delegació de la Cultura de la Dona Reusenca, i, per als nois, el 1934 una filial de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, ambdós grups de tarannà catòlic. Tot això quedà desmantellat durant la Guerra Civil de 1936-39 i, posteriorment, s’imposà l’associació unitària de l’Acció Catòlica, que el 1955 construí el Casal Riudomenc, damunt de l’antic fossar. Aquest centre contenia, entre altres dependències, un teatre i es mantingué en actiu fins el 1993. Posteriorment, aquest immoble fou comprat pel consistori, que el rehabilità, i el 2010 inaugurà una espai polivalent amb un teatre amb capacitat per a més de 500 persones. El 1978 es fundà el Grup d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, que presenta regularment mostres i exposicions, té diverses publicacions, convoca el premi d’investigació Arnau de Palomar i organitza seminaris d’estudis agraris sobre el Baix Camp. Aquest centre disposa d’una biblioteca i d’una secció de muntanya. A la vila hi ha també el Museu Històric Municipal de Riudoms, amb seccions d’arqueologia, etnografia i art, i l’Arxiu Històric de Riudoms. És ja tradicional la polèmica amb Reus sobre el lloc de naixença de l’arquitecte Antoni Gaudí, que els riudomencs fixen en el mas de la Calderera. L’any 2000 l’Ajuntament de Riudoms esdevingué propietari de la casa pairal dels Gaudí que, un cop rehabilitada, es convertí en la Casa Museu Antoni Gaudí (2002) i, al seu costat, el 2007 s’aixecà un nou edifici conegut com Epicentre Gaudí i s’amplià la plaça de l’Arbre, que conté referències nipones ―amb la plantació més extensa d’Europa de cirerers sakura― i també gaudinianes. Pel que fa als mitjans de comunicació, destaca la revista mensual L’Om, creada l’any 1968 com una secció del Consell Parroquial, i que des del 2005 és administrada per l’associació cultural Amics de l’Om. Associada amb la revista, que ha publicat més de 500 números, es publica la col·lecció de llibres “Rivoulmorum”, de monografies locals.

Festes

Les festes més arrelades de la població, de les quals es troben referències en documents del segle XVII, eren les del Corpus, molt lligades amb els barris; tenien probablement un origen ritual lligat a la sega, amb jocs, balls, àpats, enramades i processons al·legòriques i focs d’artifici. Tradicionalment la seva celebració tenia lloc dins els vuit dies que precedeixen el Corpus; es van deixar de celebrar els anys seixanta i, si bé es recuperaren ocasionalment, van ressorgir el 1988, amb la confecció de catifes de flors. Pel maig se celebra la festa de les Santes Relíquies, en honor de sant Bonifaci, sant Julià i sant Vicenç, festa documentada des del 1619. Al juliol s’escau la festa major de Sant Jaume i per Sant Sebastià té lloc la festa major d’hivern. Finalment, al novembre s’escau la festa major del beat Bonaventura Gran. Cada cinc anys els carrers s’engalanen i es munten passos sobre la vida del beat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Pratdip

25 març 20202015, Municipis Baix Camp, Pratdip, Provincia TarragonaPere Gasso

Pratdip es un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Pratdip hi anem el 11 de gener de 2015

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Baix Camp
Total	738 (2019)
• Densitat	20,33 hab/km²
Llar	56 (1553)
Gentilici	Pratdipenc, pratdipenca

Breu historia del municipi

El terme de Pratdip, situat al vessant sud-oriental de la serra de Llaberia, és limitat per Colldejou (N), per Vilanova d’Escornalbou en un punt (NE), Mont-roig del Camp (E), Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (S i SW) i Tivissa (NW, de la Ribera d’Ebre). El seu terreny és molt trencat i esquerp: va dels 100 m vora el riu de Llastres, que el separa de Vandellòs, als més de 800 m al Cavall Bernat o als vessants de Mont-redon, a la serra de Llaberia. El terme és format bàsicament per la vall del barranc de la Dòvia (al qual conflueix el de Santa Marina), que duu les seves aigües al riu de Llastres. El límit sud-oriental amb Vandellòs és format per la serra de Santa Marina, separada de la Llaberia pel Coll Roig i on es destaca la mola de Remullà (588 m). A llevant del poble s’alça, aïllat, el puig de Cabrafiga (614 m).

El municipi comprèn el poble de Pratdip, que n’és el cap, i les urbanitzacions de les Planes del Rei i de Santa Marina. La carretera local de Mont-roig a Tivissa pel coll de Fatxes travessa el terme de llevant a ponent passant pel poble. Pratdip, conegut popularment com el Prat, és un topònim d’origen preromà segons Coromines (i el nom de la Borja, d’una partida, seria d’origen àrab segons el seu mateix parer).

El Poble

El poble de Pratdip (503 h el 2005) és situat en un turó, a 245 m d’altitud, a la dreta del barranc de la Dòvia, just damunt de la seva confluència amb el de Santa Marina. El poble, amb cases amb dovelles, conté com a elements d’interès l’església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, de volta gòtica, però d’absis i portalada romànics, restaurada el 1959. En un dels murs hi ha una pedra de tipus sepulcral, pertanyent a Jacobus de Carcassona, amb data del 1328. Conserva dues belles torres de la muralla, una d’elles, la del Copet, amb l’arc del portal que era utilitzat com a presó i les ruïnes del castell de Pratdip, encimbellat damunt del poble, on es construïren els dipòsits d’aigua. Dintre les cases es conserven algunes restes més de la muralla i de les torres.

El segon creixement del poble es féu arrapant-se al castell, com ho demostra el fet que les cases que es troben al seu redós s’anomenin les Cases Noves.

Sota el castell hi ha el Molí de més Amunt, que segons la tradició guarda enterrats els tresors d’un francès dins una pell de cabra. El molí té adossada una torre de defensa; refet diverses vegades, conserva un arc apuntat. Segons la veu popular, les terres de l’entorn del poble eren poblades antigament per una estranya mena d’animals anomenats dips (d’on el nom del poble) que foren una variant vampírica del gos, representats en l’antic retaule de Santa Marina i que configuren l’escut on es parla del poble, on se’ls dibuixa amb una pota trencada. De la barreja de l’aire exòtic del lloc amb les dues torres i el castell arruïnat i de l’etèria llegenda vampirològica dels dips, Joan Perucho configurà la novel·la Les històries naturals.

Festes

Entre les diferents festes que se celebren a Pratdip cal mencionar la festa major d’estiu al juliol, en honor de santa Marina, i la festa major de setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

La Poble de Montornès

25 març 20202013, La Poble de Montornès, Municipis Tarragonès, Provincia TarragonaPere Gasso

La Pobla de Montornès es un Municipi de la Comarca el Tarragonès (Tarragona)

A La Pobla de Montornès hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Tarragonès
Total	2.839 (2019)
• Densitat	230,81 hab/km²
Llar	20 (1553)
Gentilici	Poblenc, poblenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el municipi de Bonastre (Baix Penedès), al S amb el de Torredembarra, a l’E amb el de Creixell i a l’W amb els de Vespella, la Nou de Gaià i Altafulla. Orogràficament el territori presenta un aspecte ondulat i desigual; les planúries són separades per petits turons i és a la part septentrional del terme on es troben les principals elevacions, entre les quals sobresurten el pic de Barral (232 m), a la divisòria entre els termes de la Nou i la Pobla, i el pic de la Mola (318 m), a la confluència dels termes de Bonastre, Creixell i la Pobla. El territori és recorregut de N a S per un torrent que, nat a les proximitats de la Trunyella, recull les aigües pluvials dels vessants superiors.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Pobla de Montornès i les urbanitzacions del Castell de Montornès, Flor d’Ametller i Poblamar. A més inclou els masos de la Trunyella i el despoblat de Rubials. Les terres de la Pobla són travessades per l’autopista AP-7 i les línies de ferrocarrils de Sant Vicenç de Calders a Reus i Valls. La carretera principal és la que, provinent de Torredembarra (on enllaça amb la N-340), travessa el poble i l’urbanització del Castell de Montornès per dirigir-se a la Nou de Gaià i Salomó. Una xarxa de camins veïnals enllaça la població amb els llocs i les masies.

El Poble

El nucli urbà de la Pobla de Montornès (671 h el 2006) té una altitud de 56 m. Entre els edificis importants de la Pobla ja desapareguts cal destacar l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, deguts a la fundació de Galceran de Sobrevilla, la qual va ser redotada diverses vegades, la darrera l’any 1770 per Josep Rovira. L’hospital acollia pobres i captius i en tenien cura els trinitaris del convent de Tarragona. La capella era de dimensions reduïdes i tenia l’entrada per la plaça de l’Església; serví de parròquia entre els anys 1571 i 1573. Tant l’hospital com la capella es trobaven l’any 1880 en estat ruïnós i el propietari de Cal Rovira els adquirí amb la finalitat d’ajudar la parròquia i contribuir a la construcció del nou cementiri. En els solars que ocupaven l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, a més dels de la casa pairal situada al costat, la família Rovira alçà els darrers anys del segle XIX un edifici modernista ja enderrocat.

L’església de Santa Maria de Montornès, erigida en vicaria perpètua el 28 de desembre de 1458, serví de parròquia fins l’any 1571, que el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta autoritzà la construcció d’una nova església al mig del poble; les obres començaren el 1575 i es finançaren gràcies al repartiment de les despeses entre els habitants d’acord amb llurs propietats. L’església és d’estil gòtic, de planta rectangular i capelles laterals. El campanar primitiu, amb lloc per a dues campanes, era a la part superior de la façana i fou enllestit el 1578. El 29 de juny de 1778 s’acordà bastir el nou campanar, que és l’obra d’arquitectura més remarcable de la població. La planta baixa és quadrangular i la superior octagonal, amb quatre finestrals per a les campanes; és de carreus i té balconada exterior i pinacle. La Pobla de Montornès, malgrat les adaptacions modernes fetes en molts edificis, encara disposa d’algunes cases amb portalades, finestres i motius ornamentals força dignes.

Fetes

festa major se celebra el 8 de setembre. També és festiu, des de temps immemorial, el Dilluns de Pasqua florida, festa titular de l’ermita de la Mare de Déu de Montornès. Pel 14 d’octubre es fa la festa de la Pigota, festa votada l’any 1851. A l’exterior de l’ermita de Montornès hom fa el pessebre vivent des del 1976.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

viquipèdia

El Perelló

25 març 20202013, El Perelló, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

El Perelló es un Municipi del Baix Ebre (Tarragona)

A El Perlló hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Total	2.770 (2019)
• Densitat	27,51 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Perellonenc, perellonenca

Breu historia del municipi

El terme municipal del Perelló ocupa 100,67 km² després que el 1990 se segregués del seu terme el municipi de l’Ampolla, amb el qual limita al S.

A la part interior, al NW, és accidentat pels contraforts orientals de les Muntanyes de Cardó i la serra del Boix, ja que el terme arriba gairebé fins al portell de Xàquera, més a ponent del tossalet de la Pedra (753 m) i del coll de Diamà, sector que confronta amb el municipi de Rasquera, de la comarca de la Ribera d’Ebre. La façana marítima s’ha reduït molt a causa de la segregació de l’Ampolla, que ha pres una gran part de l’antic litoral municipal. Actualment la franja costanera comença a la Cala de l’Àliga, al límit amb l’Ametlla (al N) i continua vers migdia, tot passant pel Morro de Gos i lo Cap Roig, que en fa el seu límit meridional i és dividit amb l’Ampolla.

Tota la part ponentina és, doncs, accidentada; prop del cap de municipi hi ha els plans del Burgar i, més a l’W, els morrals de Cantdelgall (767 m) i de Cabrafeixet (on hi ha les notables pintures rupestres); al límit amb Tivenys, a la carena de la serra del Boix, es troben la Crenxa del Boix, la Roca Foradada i la Buinaca; més a migdia, al termenal amb Tortosa, les Calobres, la Fullola i la Cova Fumada. En aquest sector, al SW del poble, es troba el Coll de la Mola, la Portella, Borda i, ja vora la costa, les partides d’Aubareta, Forcall i lo Molar, mentre que al límit amb l’Ametlla es dreça Puig Moltó (206 m). Altres indrets del municipi són les Colladetes, les Comes, lo Parracoll, les Malladetes, los Surers, Picamoixons i Comartí. La part muntanyosa és formada per calcàries del Cretaci, amb abundància de fòssils. Hi ha 1 181 ha del terme municipal incloses al PEIN de les Serres de Cardó-el Boix.

A la part accidentada del terme es formen diversos petits torrents i barrancades que desguassen, bé directament a la mar o bé a d’altres barrancs majors com el torrent de la Fullola. La vegetació és la mateixa de la garriga tortosina: romaní, timó, espígol, fonoll, argelaga, mata, etc.

El cap de municipi és el poble del Perelló, i dins el terme s’hi troba també la urbanització el Perellomar. Hom hi pot accedir per la carretera N-340, d’on, a més, surt una carretera local que porta fins a Rasquera. Travessa a llevant el terme l’autopista AP-7, que té una sortida a l’Ametlla de Mar, poble que marca el límit nord-occidental del municipi.

El Poble

El poble del Perelló (142 m d’altitud) és situat en un pla voltat de muntanyes. Hi passa l’antiga carretera de Barcelona a València. Entre els carrers principals hom pot esmentar el de l’Hospital, del Dr. Zonademer, el del Pont, el carrer Major i el Carrer Ample, i la plaça Nova, o de la Peixateria, i la del Forn, a més de la de l’Església. Modernament, hom ha donat el nom de Trajacàpita a un carrer i el del President Macià i del President Companys a dos més.

L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. Se sap que ja existia el 1635, bé que l’edifici que ens ha pervingut és força més tardà, d’un neoclàssic diluït i restaurat al segle XX (quan foren esborrades per l’estuc les pintures de parets i sostre). La població, que al segle XVI sofrí atacs de pirates i corsaris i fou presa en la guerra dels Segadors (1640), sembla que adquirí una gran vitalitat en temps de Carles III; en la darrera guerra civil fou destruïda per l’aviació, com ja s’ha dit. D’aquí que la majoria d’edificis siguin del segle XX. Tot i així, es conserva l’antic Forn de Pa, posteriorment restaurat. Altres edificis destacats són el Pont Trencat, el Molí de Vent, la Casa del Català i la del Bou. Al SE del poble hi ha l’ermita de Sant Roc, des d’on es pot veure tot el delta.

Cal destacar el Museu Municipal del Perelló, que recull peces d’història, arqueologia i etnologia locals.

Festes

La festa major del Perelló s’escau el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, mentre que a l’agost se celebren les festes d’estiu Perelló Mar. El diumenge després del 10 de juliol té lloc un aplec a l’ermita de Sant Cristòfol

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web