Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

Santa Maria de Palautordera

16 octubre 20202013, Municipis Vallès Oriental, Província Barcelona, Santa Maria de PalautorderaPere Gasso

Santa Maria de Palautordera es un Municipi de la comarca del Vallès Oriental (Barcelona)

Aquí hi Anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Total	9.423 (2019)
• Densitat	557,57 hab/km²
Llar	69 (1553)
Gentilici	Palauenc, palauenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

El Poble

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

Festes

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Canovelles

4 febrer 20192012, Canovelles, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

Canovelles és un municipi de la comarca del Vallès oriental (Barcelona)

A Canovelles hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental

Entitat de poblacióHabitantsÀligues, les125Barriada Nova, la12.014Bellulla220Can Castells719Can Comas11Can Cuana28Can Diviu1.224Can Duran749Quinta Avinguda, la113Sanaüja431Sant Feliu37Serra, la28Tibel152Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Confronta a migdia amb Granollers, ciutat amb la qual forma gairebé un continu urbà. A l’W i al SW el terme limita amb Lliçà de Munt i a l’W també amb Santa Eulàlia de Ronçana, mentre que al N ho fa amb l’Ametlla del Vallès i les Franqueses del Vallès i a l’E altra vegada amb les Franqueses, mitjançant un tram del riu Congost.

El territori és bastant planer i només accidentat per les elevacions de Bellulla a ponent, de modelat suau.

La morfologia urbana d’aquest municipi fa que l’estudi de les seves unitats de població esdevingui força complex. El poble de Canovelles és, bàsicament, una conurbació unida pel sud amb el nucli de Granollers i que engloba el barri de la Barriada Nova, on hi ha l’ajuntament, els ravals de Bellulla, Can Diviu i Sant Feliu, el veïnat de Sanaüja i les urbanitzacions de les Àligues, Can Duran, la Quinta Avinguda i Tibel. Altres entitats del terme són la caseria de Can Cuana (o Quana), on es formà el nucli primigeni de Canovelles, i el veïnat de la Serra.

La proximitat al nucli industrial de Granollers condiciona el pas d’importants vies de comunicació, entre les que destaca l’autovia C-17, que creua el terme de S a N en direcció a Vic i entronca amb l’autopista AP-7 i la C-60 mitjançant un desdoblament que voreja la part sud de Granollers. També el travessen la carretera C-1415 en direcció a Caldes de Montbui i diverses carreteres locals, una de les quals mena a Lliçà de Munt. Un tram de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà passa pel sector sud-oriental del terme.

L’origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll , la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves’. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El Poble

El poble de Canovelles (175 m d’altitud) és situat al camí antic de l’Ametlla a Granollers, actual carretera local. La Barriada Nova (10 839 h el 2005), actual seu de l’ajuntament, aglutinà la gran allau immigratòria que es produí a partir de la dècada del 1960. Hom l’anomenava també Canovelles de Baix o Can Xarlet, per la casa d’aquest nom que hi havia. Com hem esmentat anteriorment, aquest barri ha format un continu urbà amb la ciutat de Granollers.

L’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D’una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s’obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l’edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L’aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l’església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S’hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.

El 1888 fou fundada al poble la Germandat de Sant Sebastià, d’ajuda mútua en cas de malaltia. D’altra banda, pel que fa als serveis religiosos, cal esmentar que el col·lectiu musulmà de Canovelles disposa d’una mesquita, la primera del Vallès.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra el 17 de gener amb l’ofici, la benedicció simbòlica i després, al migdia, la cavalcada pels carrers de la vila, on es venen els típics borregos de la diada. A la tarda es fa un gran cremat de rom i al vespre un sopar de germanor per a socis i simpatitzants, durant el qual es fa el sorteig del porc, que ajuda a finançar la festa. El 15 de maig es fa la festa de Sant Isidre i, pel juny, la vigília de Sant Joan se celebra des del 1984 la nit de Bruixes, en la qual surt el jovent del poble disfressat i amb caretes per a l’ocasió. La festa major de Sant Fèlix se celebra el darrer diumenge de juliol amb diversos actes festius, entre els quals destaca el tradicional ball de gitanes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Cardedeu

3 febrer 20192012, Cardedeu, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

Cardedeu és un municipi de la comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cardedeu hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Municipi	1
Total	18.165 (2018)
• Densitat	1.501,24 hab/km²
Llar	88 (1553)
Gentilici	Cardedeuenc, cardedeuenca

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 (Carotitulo), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà, en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”

El Poble

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n’hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu, va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es feu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

Festes

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L’element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l’any 2012 s’inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos, que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”41287ad7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cardedeu{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Cànoves poble

3 febrer 20192012, Municipi Cànovas i Samalús, Municipis Vallès Oriental, Poble Cànoves, Província BarcelonaPere Gasso

Cànoves és un poble del municipi de Cànoves i Samalús comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cànoves hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	8
Total	2.995 (2018)
• Densitat	102,57 hab/km²
Llar	46 (1553)
Gentilici	Canoví, canovina

Entitat de població	Habitants
Ca l’Esmandia	34
Can Sebastianet	21
Can Volard	741
Cànoves	1.083
Cànoves Residencial	3
Mirador del Montseny, el	630
Parellada, la	79
Samalús	227
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

El Poble

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Festes

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Corró d’Avall

3 febrer 20192012, Municipi Franqueses del Vallès, Municipis Vallès Oriental, Poble Corró d'avall, Província BarcelonaPere Gasso

Corró d’Avall és un poble de les Franqueses del Vallès comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Corró d’Avall hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	5
Total	19.768 (2018)
• Densitat	679,31 hab/km²
Llar	82 (1553)
Gentilici	Franquesí, franquesina

Entitat de població	Habitants
Bellavista	8.252
Corró d’Amunt	381
Corró d’Avall	8.615
Llerona	1.258
Marata	187

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Cànoves i Samalús i la Garriga, a l’E amb Cardedeu, al SE amb la Roca del Vallès, al SW amb Granollers i a l’W amb Canovelles i l’Ametlla del Vallès.El terme, de caràcter planer, és emplaçat a la vall de la riera de Corró, també anomenada riera de Carbonell, que neix al vessant meridional de Roca-sentella (del terme de Cànoves i Samalús) i desguassa al Congost, riu que creua la part ponentina del municipi, prop del poble de Corró d’Avall. A la part de llevant del terme, lleugerament accidentada pels darrers contraforts interiors de la Serralada Litoral, hi ha alzinars i pinedes, aquestes últimes explotades i protegides.

El terme comprèn els pobles de Corró d’Avall, cap de municipi, Corró d’Amunt, Llerona i Marata, el llogaret de la Sagrera, els ravals de Bellavista i Can Baldic, i les urbanitzacions de Can Saüquet, els Gorgs, Milpins i Can Prat.

Creua el terme de S a N la carretera N-152a procedent de Granollers, que s’uneix a la C-17 (Eix del Congost) a la Garriga i a Granollers, on també enllaça amb el desdoblament que mena a l’AP-7. Una carretera local que neix de la N-152a i que segueix el traçat de l’antic camí ral, travessa el poble del Corró d’Avall i el comunica amb els nuclis de la part de llevant del terme. De Llerona surt una altra carretera vers l’Ametlla del Vallès. La línia de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà té parada a l’estació de les Franqueses, formada al voltant del barri anomenat l’Estació.

El Poble

Prop de l’aiguabarreig de la riera de Corró amb el Congost hi ha el poble de Corró d’Avall (232 m i 6 649 h el 2005), cap de municipi. El terme de Corrone és esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriore i l’església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l’església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l’Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l’afegiment d’unes capelles cobertes amb volta d’ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa. L’església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d’aresta. La imatge que s’hi venera és obra de l’escultor Frederic Marès.

La casa del comú, del 1912, obra de l’arquitecte Albert Joan i Torner, és un edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera

.El nucli més poblat del terme i el que més ha crescut els últims anys ha estat el raval de Bellavista (7 172 h el 2005), gràcies a la seva proximitat amb la ciutat de Granollers.

Festes

La festa major de Corró d’Avall se celebra el tercer diumenge de setembre, en la qual es balla el tradicional ball de l’Espolsada. Coincidint amb la Fira de l’Ascenció de Granollers, el maig, el municipi de les Franqueses també fa festa. Celebra la festa major el primer diumenge de juliol.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”157b7788″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corró dAvall{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Les Franqueses del Vallès

Pàgines web

Mosqueroles

20 febrer 20172013, Municipi Fogars de Montclús, Municipis Vallès Oriental, Poble Mosqueroles, Província BarcelonaPere Gasso

Mosqueroles es un poble del municipi de Fogars de Montclús, Comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Mosqueroles hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	fogarencs, fogarenques
Superfície	39,2 km²
Altitud	550 msnm
Població (2016^[1]) • Densitat	462 hab. 11,79 hab/km

Breu historia del municip

Limita amb els termes de Gualba (E), Campins (SE), Sant Celoni (S), Santa Maria de Palautordera (S), Sant Esteve de Palautordera (SW), Sant Pere de Vilamajor (W) i Montseny (NW-N). Pel N limita també amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

Una descripció del terme ens portaria a fer esment dels cimals més característics, entre els quals destaquen sobretot les Agudes (1 703 m), el turó de l’Home (1 706 m), on hi ha un observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè el 1929, el Puig Sesolles (1 689 m), fins fa poc ocupat per una important base militar de radar, que va convertir el lloc en una zona prohibida al públic, el turó de Morou (1 300 m), el turó de Castellar amb les Roques de Santa Helena (1 214 m) i tota una sèrie de grenys i altures menors entre els quals s’escolen rieres i torrents que desguassen a la Tordera directament o a través de les rieres de Campins o de Pertegàs i de Gualba o Santa Fe. Aquesta última s’origina a la vall de Santa Fe, situada a l’extrem NE del terme, entre el massís de les Agudes, el turó de l’Home i la serralada que va del turó de Maçaners al turó de Morou, i es caracteritza per una vegetació i una morfologia totalment singulars. Entre els anys 1920 i 1935 s’hi construí el pantà de Santa Fe, que amb una resclosa de 24 m d’alçada i una llargada superior de 170 m, pot emmagatzemar fins a 899 000 m3 d’aigua.

Una idea del desnivell i de l’aspecte enasprat que presenta aquest terme la revela el fet que el terreny passa en pocs quilòmetres de 200 m d’altitud al seu extrem S a 1 706 m al turó de l’Home. La vegetació canvia segons l’altura i, així, seguint la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, es passa de la zona ocupada per alzines sureres, a la d’alzinar i pineda, garrigues, rouredes, castanyers i denses fagedes i algun sector d’avetar a la vall de Santa Fe. Els sectors de Fontmartina i del Vilar de la Costa de Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona, foren objecte de replantacions de pins i d’avets que han canviat la fisonomia d’un ample sector del terme.

El terme comprén la vila i cap de municipi de Mosqueroles, els pobles de la Costa de Montseny i Santa Fe de Montseny, el barri del Rieral i nombroses masies. L’antic poble de Fogars de Montclús, que donà nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria. Antigament s’havia anomenat Falgars.

Hi arriba una carretera local (BV-5114), que neix a Sant Celoni (on entronca amb l’autopista AP-7 i la carretera C-35) i de la que, poc abans d’arribar a Campins, surt un ramal que mena a Mosqueroles i la Costa de Montseny, mentre l’anterior continua en direcció nord vers el nucli de Santa Fe de Montseny, per arribar finalment a Viladrau (prop de la C-25 o Eix Transversal). Des de la Costa del Montseny, una carretera asfaltada entronca amb la carretera BV-5301 de Palautordera a Seva pel poble de Montseny. Són de gran interès turístic les nombroses pistes i camins que serpentejen tot el terme, entre les quals destaca la que mena a la l’antiga base militar de radar del Puig Sesolles, que porta al turó de l’Home passant pel Plan Amagat i el Coll Sesbasses, construïda per l’exèrcit i que permet també d’atènyer amb poc esforç el cim de les Agudes. Tanmateix, l’accés amb vehicles al cim del turó de l’Home ha quedat restringit amb l’objectiu d’evitar els col·lapses i garantir el manteniment del medi natural.

El cognom Montclús el rep de l’antic castell de Montclús, situat a frec del límit municipal, bé que dintre la demarcació de Sant Esteve de Palautordera, que era el centre de la seva antiga jurisdicció.

El Poble

La parròquia de Sant Martí de Mosqueroles es troba al peu de l’estrep o turó de Fogars de Montclús, en una petita carenada entre les rieres de Rifer i de les Canals, tributàries de la de Campins. Passa sota seu la carretera de la Costa de Montseny, derivació de la de Sant Celoni a Santa Fe. L’església, la rectoria, un hostal veí i alguna altra caseta propera formen el petit nucli de Mosqueroles, centre administratiu del municipi.

La vila (140 h el 2005) rural de Moscheroles és citada el 978, novament el 984 i també en dates més acostades. Una església de Sant Martí, molt diferent de l’actual, fou consagrada el 1104. La que ara hi ha és un edifici rectangular en el qual es pot distingir, pels murs i volts, una nau que sembla romànica, però que es troba totalment amagada per l’arrebossat i per les capelles i afegitons que té a banda i banda. És evident que l’església ha estat capgirada, és a dir, que el presbiteri actual correspon a una ampliació o utilització de la part ponentina de l’església, mentre que la façana actual és on hi havia l’absis. Prop de la façana, a migdia, hi ha el campanar, de torre, aixecat o reformat, sembla, a la fi del segle XIV. És difícil de precisar èpoques, però la darrera modificació important i potser el capgirament es va fer el 1802. Aquesta església guarda un bon tresor de peces d’orfebreria (creu processional, veracreu, copons, custòdia, encensers, etc.) dels segles XVI i XVII.

Sota l’església, a la vall de la riera de Rifer, hi ha una petita concentració de masos i altres construccions residencials més modernes i al cim de la carena que separa aquesta vall de la del Tordera, sobre l’antic mas de Can Ferrers i prop de la residència dels Cordomí, es troba la gran església romànica coneguda ara per Santa Magdalena de Mosqueroles i antigament per Sant Marçal de Baix. Aquesta església, un edifici de tres naus i tres absis, fóu erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal que volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats a retornar al Montseny el 1104, fundaren ací uns beneficis i una confraria laïcal que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l’església, hi habitaren també donats i ermitans. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. S’hi han emprès importants obres de restauració destinades a retornar a l’edifici li les seves antigues proporcions i bellesa.

.Festes

Pel setembre, el quart diumenge, se celebra un aplec des del 1982 en lloc de la festa major que ara s’escau el 22 de novembre. El primer diumenge de maig se celebra la festa major del Roser, en la qual es balla el típic ball de gitanes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a53a65a7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mosqueroles Catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Montseny

10 gener 20172013, El Montseny, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

El Montseny és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental

A El Montseny hi anem el 31 octubre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Montsenyenc, montsenyenca
Superfície	26,8 km²
Altitud	528 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	332 hab. 12,39 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.

La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1 697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1 608 m) i turó de Sant Marçal (1 532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1 706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 m, fageda entre els 800 i 1 000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.

El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.

La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.

El Poble

El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).

L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

Festes

La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”79f4256a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Montseny{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

La Garriga

18 agost 20152012, La Garriga, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

La Garriga és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental (Barcelona)

Dades del Municipi

Gentilici	Garriguenc, garriguenca
Superfície	18,8 km²
Altitud	252 msnm
Població (2013^[1]) • Densitat	15.586 hab. 829,04 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

El Poble

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya . El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental

Festes

Entre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població.

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3099b8d4″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Garriga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços