Arxiu de la categoria: 2013

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”bd2e579d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Capellades{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Cambrils

 
Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Entitats de població 6
Població
Total 33.362 (2018)
• Densitat 947,78 hab/km²
Llar 245 (1553)
Gentilici Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”eae0ab2e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cambrils{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Les Cabanyes

Les Cabanyes és un municipi de la comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Les Cabanyes hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Comarca Alt Penedès
Entitats de població 1
Població
Total 965 (2018)
• Densitat 877,27 hab/km²
Llar 7 (1553)
Gentilici Cabanyenc, cabanyenca

Breu historia del municipi

El petit municipi de les Cabanyes, de 1,1 km 2 és situat a la plana, a la zona central de la comarca. Limita al N i a l’W amb Vilobí del Penedès, a l’E amb la Granada, al S amb Vilafranca del Penedès i al SW amb Pacs del Penedès. El poblament, per raó de la petitesa del terme, és concentrat. Hom pot accedir-hi per la carretera local de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Vilafranca. El terme és drenat pel torrent de la Torreta, tributari del torrent de la Rovira i de la riera de Ribes.

El Poble

El poble de les Cabanyes és situat a 252 m d’altitud, i dista 2,5 km del cap comarcal. El 2005 tenia 682 h empadronats. L’església parroquial és dedicada a sant Valentí i fou bastida el 1912 en un estil neomedieval. Els barris de l’Albornar i de Can Mateu són molt propers al cap de municipi, al NW i N d’aquest respectivament

Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic, nasqué el 12 de setembre de 1846 al Mas Gomà del terme de les Cabanyes.

Festes

. Celebra la festa major d’estiu el primer diumenge d’agost i la festa major d’hivern el diumenge proper al 14 de febrer.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”aa8fb7a5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Les Cabanyes{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

El Brull

 
El Brull és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A El Brull hi anem el 9 de novembre de 2013 

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Entitats de població 4
Població
Total 257 (2018)
• Densitat 6,27 hab/km²
Llar 25 (1515)
Gentilici brullenc, brullenca

Breu historia del municipi

Es troba al sector SE de la comarca, al límit amb les terres septen-trionals del Vallès Oriental. Limita a l’W amb l’enclavament de Seva, al NW amb Balenyà, al N amb Seva, a l’E amb Viladrau, i al SE, al S i al SW amb els termes de Montseny, Tagamanent i Aiguafreda, respectivament, els tres del Vallès Oriental.

És un municipi força muntanyós, sobretot el sector que limita amb les terres del terme de Montseny, ja que s’integren dins el Parc Natural del Montseny. Així, les terres meridionals arriben a assolir altituds importants, com a la Creu de Matagalls (1 697 m), que fa de partió entre les terres de Viladrau, Montseny i el Brull, Puig Drau (1.344 m), Puig Ventós (1.243 m), el coll de Font Pomereta (1.211 m) o Coll Formic (1.282 m). Tot el sector oriental s’estén vers el centre de la Plana i davalla fins als 600 m; les altituds màximes són a Serrabardina (779 m), al límit del Brull amb Seva. A excepció de la llenca occidental de terres formada geològicament en el període terciari, la resta del terme té un origen derivat de l’era paleozoica.

El terme és solcat per diverses rieres; unes vessen a la conca de la Tordera, com és la riera de la Castanya després de rebre les aigües de la riera de Collformic i del torrent de la Mina, i les altres, a la conca del Congost, com la riera de l’Avencó (que en el sector de capçalera rep el nom de riera de Picamena), que rep les aigües de la riera del Burguès, o el torrent de la Frau, que en part forma límit natural amb el terme de Balenyà. Esparses arreu del terme hom troba diverses fonts, com la de la Castanya, la de Pomereta, la de la Barbota o la de l’Obi.

La major part de les terres són dins el domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on potencialment predominaria de manera extensa un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que a tocar del Montseny hi hauria un clar domini del bosc de faigs (Buxo-Fagetum) i una petita llenca on tindria cabuda un domini de vegetació mediterrània caracteritzada per l’aparició de la comunitat de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble del Brull, cap de municipi, les caseries de la Castanya, en el sector més pròxim al Montseny, i de Sant Jaume de Viladrover, ja a les terres de la Plana. Hi ha un nombre important de masies esparses. Travessa el municipi una carretera local que uneix Santa Maria de Palautordera amb Seva, de la qual parteixen diverses pistes i camins. El sector NW del terme és travessat per la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, que té baixador a Sant Miquel de Balenyà (Seva), a poca distància del límit municipal del Brull.

El Poble

El poble del Brull (843 m i 115 h el 2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del el Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur. L’església de Sant Martí del Brull es troba a l’entrada de la vall que culmina amb Coll Formic, en un pendent del vessant dret de la riera de Collformic, que s’endinsa vers la Vallmanya, en direcció al Congost.

Festes

La població celebra la seva festa major a l’agost i la diada del patró, Sant Martí, és al novembre. Al juliol es participa en un aplec al Matagalls

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”573c1fa5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Brull{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Balsareny

 
Balsareny és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A  Balsareny  hi anem el 13 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Comarca Bages

Capital Balsareny
Entitats de població 5
Població
Total 3.205 (2018)
• Densitat 86,86 hab/km²
Llar 36 (1553)
Gentilici Balsarenyenc, balsarenyenca

Breu historia del municipi

La població ha mantingut fins a la dècada de 1970 un procés de creixement. Els anys 1860-1970 la població passà de 1.310 h a 4.024 h. El màxim creixement es donà entre la dècada de 1950-60, quan la població augmentà 1.052 h. El descens posterior és conseqüència de la crisi industrial. Entre el 1970 i el 1975 el municipi perdé 586 h, i 207 h entre el 1986 i el 1996. En aquest darrer any, la població ocupada era de tipus industrial, amb el 43,7%. El 2005 assolí 3.277 h.

L’ordi ocupa majoritàriament les terres de conreu del terme, mentre que la resta del territori és bosc de pi blanc i pastures, que al segle XIX eren vinyes que la fil·loxera anorreà. El 1970 es creà la Cooperativa Agropecuària de Balsareny. La ramaderia és força important i diversificada al municipi, si bé hi predomina la cria porcina i ovina.

El subsol és ric en sals potàssiques (silvinita i carnal·lita). Tot i que la descoberta d’aquests jaciments data del primer terç del segle XX, la seva explotació no va iniciar-se fins els anys de la postguerra. Les instal·lacions mineres, situades a la dreta del riu, al paratge de Vilafruns, van donar una nova fesonomia al sector meridional del municipi.

La riquesa industrial de la població fou notable, d’ençà dels primers temps de la utilització dels recursos hidràulics de la comarca. I, com als altres pobles i viles del Bages, es veié afectada profundament per la crisi del sector tèxtil tradicional. Les fàbriques i colònies de vora riu —Vilafruns, el Molí, la Rabeia, Sant Esteve o Colònia Soldevila— canviaren el paisatge físic i el panorama humà del poble. La filatura i els teixits, i després les potasses, no sols donaren ocupació als balsarenyesos i gent dels poblets i pagesies veïns, sinó que esdevingueren centre d’atracció d’una important immigració. Les empreses tèxtils de capçalera són d’origen forà. Al començament de la dècada de 1990 s’instal·laren indústries relacionades amb altres sectors productius.

 

El Poble

El poble de Balsareny (327 m), arran d’un cingle de la dreta del Llobregat, separat del tossal del castell per la riera del Mujal, es formà a l’ombra del castell i per a estatge dels seus vassalls. Aquest nucli primitiu de la població, tancat amb muralles fins al segle XIX, ha tingut expansió moderna al llarg de la ruta oberta per la carretera de Manresa a Berga. L’edifici més notable del poble antic és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del segle XI. El temple actual és una ampliació, feta als segles XVI i XVII, d’una construcció del romànic tardà. La gran plaça del davant fa memòria d’un rector benemèrit, Roc Garcia de la Enzina, que projectà i dugué a terme l’obra del pont sobre el Llobregat, beneït el 24 d’abril de 1797. Al costat dret de l’església, l’edifici de la institució benèfica Casal Verge de Montserrat conté una capella decorada amb una pintura al fresc de Josep Obiols. Un altre monument principal, símbol i fita remarcable del poble, és el castell de Balsareny. Dessota mateix del castell de Balsareny, al peu de la balcera del seu costat llevantí, hi ha la resclosa que pren l’aigua del Llobregat per a conduir-la a Manresa mitjançant la séquia —que ací anomenen síquia—.

Al municipi hi ha diversos centres i associacions culturals i grups esportius, així com instal·lacions esportives i una biblioteca.

Aspecte de la festa dels traginers a Balsareny (Bages)

 

© FOTOTECA.CAT

 

El diumenge abans de Carnestoltes se celebra la festa dels Traginers i el poble ret homenatge a aquells homes que amb les seves cavalleries primer, i amb els seus carruatges després, transportaren mercaderies i persones de les planes a les muntanyes i dels pobles a les ciutats o a l’inrevés. Malgrat que alguns dels ingredients de la festa que ja s’han fet tradicionals són d’incorporació recent. Els traginers locals ja celebraven la festa del seu patró sant Antoni Abat, i el 1897 ja es té constància de la benedicció dels animals, de la desfilada dels Tres Tombs i d’una sessió de ball a la tarda, organitzat tot pels gremis de Traginers i de Carreters. Passada la Guerra Civil de 1936-39 i un breu parèntesi que durà fins el 1942, la festa es reprengué i s’hi incorporà el joc de les anelles i les curses de cavalls i muls. L’any 1958 les curses es traslladaren a la carretera del castell. El 1970 va rebre el qualificatiu de Fiestas de Interés Turístico Nacional.

Entre els fills il·lustres cal esmentar l’eclesiàstic Pere Casaldàliga i Pla, consagrat bisbe el 1971, que fou encarregat de la prelatura de São Félix do Araguaia, on ha dut a terme una intensa activitat pastoral.

Festes

La festa major se celebra el 25 d’abril, festivitat de Sant Marc i per Nadal s’hi celebra una fira d’artesans. A l’octubre es fa l’aplec del Roser.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”1a7a2ce8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Balsareny{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Informació de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Alforja

Alforja es un municipi del baix Camp  (Tarragona)

A l’Alforja hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Comarca Baix Camp
Municipi 7
Població
Total 1.788 (2018)
• Densitat 46,81 hab/km²
Llar 93 (1553)
Gentilici Alforgenc, alforgenca
Entitat de població Habitants
Alforja 1.399
Barqueres, les 114
Garrigots, els 29
Mas de l’Aleu, el 4
Portugal 254
Sant Antoni 36
Servians, els 25

Breu historia del municipi

És situat a la vall emmarcada pels cingles d’Arbolí i de la serra de la Mussara, al N, i per les muntanyes del Mirador o del Molló (915 m), al límit amb el Priorat, i de Puig Cerver (831 m), a l’W. Pel coll de Cortiella, obert entre Puig Cerver i el Mirador, una llengua del territori municipal s’endinsa pel Priorat en direcció a Porrera. És drenat bàsicament per la riera d’Alforja, a la qual conflueixen, entre d’altres, els barrancs de la Canaleta, dels Llobregats, de les Comes, del Roure i de les Creus; el barranc de les Valls, a la capçalera de la riera de les Voltes, la riera de la Vila, que va cap a l’Aleixar, i la capçalera del riu de Cortiella, que fa cap al riu de Siurana.

El municipi confronta amb els termes de Duesaigües i Riudecols (S), el de Botarell (en un punt) i les Borges del Camp (SE), Maspujols i l’Aleixar (E), Vilaplana (NE), Arbolí (N), i ja per la banda del Priorat, en un punt amb el de Cornudella de Montsant, Porrera (W) i Pradell de la Teixeta (SW). El terme comprèn, a part la vila d’Alforja, cap de municipi, diverses urbanitzacions, com ara les Barqueres, els Garrigots, Portugal, el Mas de l’Aleu, Sant Antoni i els Cervians. Hi ha també els despoblats i antics termes de Cortiella i els Domenys. Passa a llevant de la vila la carretera C-242 que surt de la N-420 i va de les Borges del Camp a Flix (Ribera d’Ebre). Pel coll de Cortiella circula una pista que comunica el terme veí de Riudecols amb el coll d’Alforja, per on passa la C-242

El Poble

La vila d’Alforja (1 207 h el 2005) és situada al centre de la vall, dalt un petit turó (374 m), a l’esquerra de la riera. Amb bons carrers i places àmplies, destaca la plaça porxada del Mercadal. El nucli és centrat per l’església parroquial de Sant Miquel, airosa i amb un esvelt campanar, que mostra la data de 1637. El Museu Salvador Vilaseca, a Reus, conserva un retaule de Sant Miquel de l’anomenat Mestre d’Alforja, del segle XVI. De lesmuralles , que subsistien encara en una bona part el 1931, només es pot veure ara un portal i escasses restes del castell d’Alforja, probablement d’origen romà.

Dins el món de la cultura la vila ha tingut personatges destacables, com el sociòleg Octavi Fullat i l’escultor Josep Salvadó i Jassans, que a Alforja té el Monument al mestre Josep Taverna (1964) i Pagès de Tarragona(1957). La família del famós llatinista Joaquim Balcells i Pinto era originària d’Alforja. A la casa pairal, bell edifici del segle XVIII, el seu amic, el famós romanista Wilhelm Meyerlübke, redactà la seva darrera obra, Das Katalanische (1925), una de les fites bàsiques en el reconeixement del català com a llengua independent en els estudis de romanística. La vila disposa de diverses entitats culturals i esportives. Destaquen per l’antiguitat la primera entitat cultural d’Alforja, Defensa Agrícola, creada el 1916. El 1956 es fundaren els Amics d’Alforja, que han dotat la vila d’un espai recreatiu i esportiu, amb una sala de teatre; d’aquest centre depèn la Societat d’Estudis Alforgencs.

Festes

Entre les festes més tradicionals podem esmentar la festa major, que s’escau al setembre, pels volts de Sant Miquel, la festa Castellera, al juliol, i la festa del “Pataco” (plat gastronòmic típic del poble), a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”259cd68f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alforja{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

L’Argilaga Poble

L’Argilaga es un poble del municipi de la Secuita comarca Tarragonès (Tarragona)

Aquí hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Argilaga, l’ 174
Gunyoles, les 117
Sant Roc 32
Secuita, la 1.153
Vistabella 159

 

 

 

 

 

La població i l’economia

El 1358 la població de la Secuita (secuitencs) i els seus agregats era de 44 focs. El 1380 hi havia 40 focs. El veïnat disminuí considerablement durant el segle XV i al començament del segle XVI el municipi experimentà un reduït guany demogràfic ja que assolí 29 focs, lleuger creixement que continuà al llarg del segle (38 focs el 1553). A la darreria del segle XVII i al començament del segle XVIII la població experimentà un creixement important i arribà, l’any 1706, als 117 focs, distribuïts entre la Secuita i Tapioles (64) i entre Vistabella, les Gunyoles i el Pontarró (53). El cens de Floridablanca (1787) registrà 538 h, distribuïts en 494 veïns a la Secuita i 44 a l’Argilaga.

La Secuita patí grans mortaldats al traspàs del segle XVIII. L’any 1800 més de 540 persones de les 635 que habitaven el terme eren malaltes de disenteria i febres terçanes i quartanes, motivades per les aigües entollades que hi havia entre la Secuita i Vistabella. El 1830 el nombre d’habitants disminuí a 489 h. A finals del segle XIX augmentà notablement amb 1 015 h. Durant el segle XX la xifra màxima de població registrada al municipi correspongué a l’any 1920, amb 1 069 h; d’ençà aquest moment la població minvà progressivament (951 h el 1936, 872 h el 1950, i 737 h el 1970). En els censos posteriors el nombre d’habitants inicià un augment (763 h el 1981, 926 h el 1991 i 1 145 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 1 240 h.

Entre els recursos econòmics del municipi cal esmentar el terciari com a activitat principal. Pel que fa a l’agricultura, el fet que al terme no hi hagi cap riu fa que els conreus de regadiu siguin escassos, mentre que la vinya és el principal conreu de secà, seguida per l’avellaner, que destaca, tant en quantitat com en valor econòmic. La producció agrícola de la Secuita es clou amb els cereals (ordi, blat) i les oliveres. La vinya donà origen a la creació de dos cellers cooperatius existents al terme, el de la Secuita i el de l’Argilaga. L’activitat ramadera es complementa principalment amb les granges d’aviram i el bestiar porcí. El mercat setmanal se celebra el dimecres.

El Poble

del terme hi ha el poble de l’Argilaga (138 h el 2005), format al voltant de la plaça de l’Església, la part més antiga del nucli. S’hi alça l’església de Sant Roc, bastida després de la guerra civil, i l’edifici conegut com la Casa dels Frares, que fou propietat dels servites de Vila-rodona; la Casa dels Frares té un escut a la façana datat l’any 1792; el 1836 l’Administració dels Béns Nacionals la posà en venda i fou adquirida pel tarragoní Domènec Serra pel preu de 30 001 rals. La Festa Major se celebra per Sant Roc (16 d’agost). Al S de l’Argilaga, entre els termes del Catllar i de la Secuita, hi ha la urbanització de Sant Roc (27 h el 2005).eu historia del municipi

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”5528b02a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”LArgilaga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0061584.xml

L’Ampolla

L’Ampolla es un municipi del Baix Ebre  (Tarragona)

Aquí hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Infotaula de geografia polítical’Ampolla
Bandera de l'Ampolla Escut de l'Ampolla
Bandera de l’Ampolla Q5838086 Tradueix
municipi de Catalunya i municipi d’Espanya

Lampolla+sol+port.jpg

Port de l’Ampolla amb la Serra del Montsià al fons

Localització
40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ ECoord.: 40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ E (mapa)
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 3.334 (2017)
• Densitat 93,65 hab/km²
Gentilici

historia del municipi

El Poble

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e8c750c5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”lAmpolla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Alcanar

Alcanar és un municipi de la comarca del Montsià Tarragona

Aquí hi anem el 16 d’agost del 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Municipis 4
Població
Total 9.393 (2017)
• Densitat 199,43 hab/km²
Gentilici Canareu, canareva

Breu historia del municipi

El municipi d’Alcanar, de 47,07 km2, ocupa una bona part de la façana costanera de la comarca del Montsià, entre Sant Carles de la Ràpita i el riu de la Sénia (límit S del terme) i entre Ulldecona o la serra de Montsià i la mar Mediterrània. És el municipi més meridional del Principat i limita al N amb Sant Carles de la Ràpita i per un petit sector amb Freginals, a l’E amb la Mediterrània, al S amb les terres del Baix Maestrat i a l’W amb el terme d’Ulldecona.

La serra de Montsià (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural) és el relleu més important del terme i fa de límit i a la vegada d’espona al municipi pel NW, des de la Foradada (698 m), on coincideixen els termes d’Ulldecona, Freginals, Sant Carles i Alcanar; continua vers el cim de Montsià (764 m a la Torreta, 732 m a la Trencada i 728 m a la Tenda), amb un modelat càrstic, i prossegueix vers la Roca Roja (558 m), amb dos estreps més meridionals, la serra de Sant Jaume, un xic més amunt de les Cases d’Alcanar, i el darrer estrep de la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar. És una elevació formada per calcàries cretàcies de plegament alpí, amb vessants molt bruscs que faciliten enormement l’erosió del sòl, molt esquelètic, mancat d’arbrat i només amb un pobre matollar o garriga. Aquesta serra i la proximitat de la mar creen sectors ben diferenciats en el terme. La cresta de la serra es troba a una distància mitjana de quatre quilòmetres de la mar, cosa que fa que el terme formi com un llarg corredor, planer només vora mar, que guanya ràpidament altura i que s’alça violentament per un espadat, entre els 300 i els 600 o 700 m que tenen els cims més alts. Aquests són gairebé inaccessibles des d’un bon sector del terme canareu i constitueixen un excel·lent mirador.

Al seu peu la plana no té prou espai per a desenvolupar-se i queda de seguida tallada per la mar. Els conglomerats quaternaris en arribar a la costa formen, igual que al Baix Ebre, un petit espadat. Vers el S, en retirar-se els darrers contraforts de l’acabament de la serra, a partir de l’estrep de Sant Jaume, la plana es mostra més dilatada. Ací es desenvolupa una intensa explotació hortofructícola que aprofita la bonança climatològica i unes reserves hídriques ben abastades. La bonança és afavorida pel recer que li fa la serra de Montsià, que el protegeix dels vents del N (mestral o tramuntana) i per la proximitat de la mar, que li lleva les mínimes extremes i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada. L’abundància relativa d’aigua no la hi proporciona el riu de la Sénia, que arriba ací ja sec, ni els barrancs que ràpidament es precipiten a mar des de la serra de Montsià, sinó la permeabilitat del sòl calcari i l’especial disposició tectònica de la serra de Montsià, que supleixen amb aigües a poca fondària la manca d’aigua superficial.

Cap al N del terme les condicions són molt diferents, els conglomerats quaternaris afloren aviat entre la serra i les platges i sobre aquests sòls més prims només es troben les oliveres i els garrofers en estretes faixes que van de les platges a les primeres costes. Entre les platges del litoral canareu es poden mencionar la platja del Marjal, la de les Cases d’Alcanar, la del Maricel i la platja de la Fàbrica de Ciment.

Límit amb les terres de Vinaròs, trobem el curs del riu de la Sénia, que en la seva capçalera forma el pantà d’Ulldecona a terres del Maestrat i que hi desguassa directament a la mar.

El nucli principal del municipi, la ciutat d’Alcanar, és a l’extrem meridional del terme, prop del riu de la Sénia, a uns 3 km, en línia recta, de la mar. Vora aquesta, a la façana SE del terme, hi ha el poble de les Cases d’Alcanar, mentre que tota la resta del front litoral, que forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar o Alcanar Platja, és sembrat d’urbanitzacions, com Maricel, Montsià Mar, Serramar, Solimar, etc., i de grupets de cases de segona residència en forma de poblament dispers. A l’interior, hi ha també la urbanització de la Selleta.

El terme d’Alcanar es troba ben comunicat gràcies a la carretera N-340, que segueix més o menys paral·lela a la costa, carretera de la qual s’ha construït una variant per l’interior. La N-340, endemés de via interurbana procedent de Vinaròs i que continua per Sant Carles de la Ràpita vers Tarragona i Barcelona, té també la funció de facilitar la comunicació entre tots els nuclis habitats del terme. Hi ha, a més, dues carreteres locals, una que va de la Sénia a Alcanar per Ulldecona, i la carretera local que s’origina en el baixador del ferrocarril d’Alcanar situat en el terme de Vinaròs, ja dintre el País Valencià, i que arriba fins a la N-340 tot passant per Alcanar. Aquesta darrera carretera local, molt concorreguda especialment a l’estiu, permet arribar ràpidament a l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que té l’accés a l’entrada al País Valencià i circula per la vall ddUlldecona.

El terme té dos camins asfaltats força transitats, el camí del Virol i l’antic camí de Vinaròs: el primer constitueix la via central de servei vers la zona del Marjal i les Cases, i el segon és la via alternativa i menys congestionada que la N-340 per a anar d’Alcanar a Vinaròs.

 

El Poble

El terme d’Alcanar s’originà dins el gran terme d’Ulldecona a partir del 1238, quan el lloc va ser donat per poblar-lo a vint-i-un pobladors (canareus o canareves). Malgrat això, no es coneixen notícies de poblament fins el 1380, quan el lloc tenia 59 focs o famílies. Cal tenir en comte, però, que aquest era un moment de crisi i de baixa de poblament a tot el país. Fins el 1553 no es coneix cap altra estadística. En aquest moment la vila tenia 102 famílies, entre les quals 18 de cognomenades Sanxo, 16 Reverter i 10 Forcadell, famílies totes derivades dels primers pobladors del segle XIII. Aquest cens es va mantenir estable a la resta del segle XVI, puix que una relació del 1586 li assigna la xifra arrodonida de 100 cases.

El segle XVII és mancat de censos fins arribar al 1708, que un cens d’Aparici li assignà 178 cases. L’any 1715 es produí una petita emigració d’habitants, partidaris de la casa austriacista, cosa que feu que la població tingués, el 1719, 180 cases i 714 habitants. El segle XVIII fou d’una gran creixença, difícil de seguir per causa de la manca de coneixença del desglossament en el corregiment de Tortosa de l’important cens de Floridablanca, però el 1820, tot i les desfavorables conseqüències de la guerra del Francès, se li assignaven 440 famílies o veïns, i el 1830, 1 590 h, xifra que sembla molt disminuïda comparada amb els 3 022 que registrà el cens de Madoz el 1842. El ritme de creixença fou constant i seguit tot al llarg del segle XIX i primer terç del XX, en què la vila passà de 3 451 h el 1857 a 6 131 h el 1930. La Guerra Civil i una petita emigració fins el 1950 marcaren un petit descens del cens, que registrà 6 087 h el 1940 i 5 749 el 1950, però tot seguit l’augment dels regadius i l’explotació tarongera donaren un nou impuls a la vila d’Alcanar —ciutat a partir del 1912—. Posteriorment, la mecanització del camp i la manca d’indústries van marcar una pausa i una petita davallada en el seu creixement; dels 8 240 h del 1975 es baixà a 7 959 h el 1981 i a 7 848 h el 1991. A partir de la fi del segle XX la població experimentà un notable creixement: 8 032 h el 2001 i 9 311 h el 2005.

Festes

La festa major se celebra a l’octubre, en honor a la Mare de Déu del Remei. Aquesta festa té un marcat caràcter religiós, a més del festiu; destaca la peregrinació al santuari del Remei, on es fa missa i paelles populars. Cada cinc anys se celebren les Festes Quinquennals, des del 1944, que duren dues setmanes, amb un seguit d’actes religiosos entre els quals destaca la baixada de la imatge de la Verge des del santuari a la ciutat, en processó; els carrers de la ciutat i també de les Cases d’Alcanar s’engalanen per veure passar la imatge, que recorre tots els carrers de les poblacions en diversos dies.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”125c8a83″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”alcanar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana