Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

enciclopedia catalana

Santa Ma de Miralles

2 maig 20202013, Municipis Anoia, Província Barcelona, Santa Maria de MirallesPere Gasso

Santa Ma de Miralles es un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Santa Ma de Miralles hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	l’Anoia
Total	126 (2019)
• Densitat	5,04 hab/km²
Llar	22 (1553)
Gentilici	Mirallenc, mirallenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km ² , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.

Travessen el terme les carreteres comarcals d’I-gua-lada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.

El Poble

Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del ma-teix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.

A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopedia catalana

Consell comarca d’Anoia

La Selva del Camp

29 abril 20202013, La Selva del Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

La Selva del Camp es un municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A La Selva delCamp hi anem el 27 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	el Baix Camp
Total	5.652 (2019)
• Densitat	160,11 hab/km²
Llar	371 (1553)
Gentilici	Selvatà, selvatana

Breu historia del municipi

S’estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n’és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

El Poble

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se’n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

Festes

La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Fdel “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

Sant Llorens Savall

29 abril 20202013, Municipis Vallès Occidental, Província Barcelona, Sant Llorens SavallPere Gasso

Sant Llorens Savall es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)

A Sant Llorens Savall hi anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Occidental
Total	2.373 (2019)
• Densitat	57,74 hab/km²
Llar	52 (1553)
Gentilici	llorençà, llorençana

Breu historia del municipi

El terme de Sant Llorenç Savall, d’una extensió de 41,11 km², és situat a la part septentrional del Vallès Occidental, al límit amb la comarca del Bages i del Vallès Oriental. Confronta al N amb el municipi de Granera (Moianès), a l’E amb Gallifa, al SE amb Caldes de Montbui (Vallès Oriental), al S amb Matadepera, Castellar del Vallès i Sentmenat, i a l’W amb Mura (Bages). El sector occidental del terme comprèn una part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Les majors altituds es localitzen al límit de ponent amb la comarca del Bages: el Montcau (1.053 m d’altitud), la carena del Pagès (1.030 m) i el pla dels Ginebrons (1.031 m), i al de migdia, els Obis (1.050 m).

El terme comprèn la capçalera del Ripoll, que neix a la serra de Granera, a la part septentrional. El riu enriqueix el seu cabal, molt irregular, amb les aigües de diversos torrents que neixen dels contraforts de Sant Llorenç del Munt i de les serres de la riba esquerra del Ripoll (la carena de Vilardell, la Serra Curta, etc.). Entre els seus afluents es destaca el torrent de la Vall d’Horta, que es forma als vessants de la Mola; els torrents del Burc i Micó passen pel cap de municipi. Les aigües del Ripoll i de la Vall d’Horta són aprofitades per als conreus de les seves vores i per proveir la població llorençana. Amb tot aquest proveïment és deficitari i hom ha plantejat la possibilitat de construir un pantà al Ripoll. El municipi forma part d’una mancomunitat juntament amb Sabadell, Barberà del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Castellar del Vallès, creada el 1987 amb l’objectiu de depurar les aigües dels rius Ripoll i Sec, ja que l’índex de contaminació augmentava vertiginosament.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç Savall, cap de municipi, les urbanitzacions de Comabella i les Marines i l’antiga caseria de la Vall d’Horta. El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Ripoll del Vallès. La principal via de comunicació és la carretera local de Sabadell a Castellar del Vallès, que continua vers Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. De la vila surt una altra carretera que mena a Gallifa i Sant Feliu de Codines, on entronca amb la C-59.

El Poble

La vila de Sant Llorenç Savall (466 m d’altitud) és situada a la dreta del Ripoll, en l’interfluvi d’aquest riu amb el torrent del Burc. Es formà al llarg de l’antic camí de Castellar a Granera (carrers de Barcelona, Nou i de Sant Feliu) i de l’antiga parròquia de Sant Llorenç, on fou construïda la nova església parroquial de Sant Llorenç, situada a la plaça Major. El 1867 es construí el pont sobre el Ripoll que enllaçà la població amb la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, quan aquesta fou construïda deu anys més tard. L’estructura dels carrers estrets i del nucli urbà és condicionada per la morfologia del territori. A part el xalet modernista del carrer del Ripoll i una casa del segle XVII situada al carrer de Sant Feliu, no hi ha altres monuments destacables. La casa del comú és a la part alta del poble.

L’entitat cultural més rellevant és la Casa de Cultura, emplaçada a l’edifici de l’antiga escola, noucentista. Pel que fa al folklore cal esmentar la tradicional festa del Pi, en honor a la primavera, que se celebra el Primer de maig, i consisteix a plantar un pi alt i dret al mig de la plaça Major. Al matí se surt a buscar un pi alt per la rodalia del poble per després plantar-lo ben dret al bell mig de la plaça Major. És costum de posar un premi al capdamunt del pi, el tronc del qual ha estat convenientment untat de greix, que és per al primer que aconsegueix de pujar-hi. També pel mes de maig es fa el ball de gitanes, recuperat per la població el 1985.

Festes

La festa major d’estiu de Sant Llorenç Savall se celebra el primer diumenge de setembre. Un esdeveniment important a destacar és el Festival del Teatre de Titelles, que se celebra des del 1995. Aquest festival, que s’escau pel juliol, reuneix titellaires de Catalunya, l’Estat espanyol i alguns punts d’Europa.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web Ajuntament

Roc de Sant Gaietà

2 abril 20202013, Municipi Roda de Barà, Municipis Tarragonès, Poble Roc de Sant Gaietà, Provincia TarragonaPere Gasso

Roc de Sant Gaietà es un poble del Municipi de Roda de Barà Comarca el Tarragonès (Tarragona)

A El Roc de Sant Gaietà hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Catalunya
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Tarragonès
Total	6.567 (2019)
• Densitat	398 hab/km²
Llar	7 (1515)
Gentilici	Rodenc, rodenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Bonastre (del Baix Penedès), al S amb la Mediterrània, a l’E amb el Vendrell (del Baix Penedès) i a l’W amb Creixell. El territori és pla a la part meridional i accidentat pels contraforts de la serra del Quadrell a la septentrional. Les altituds màximes del terme (238 m i 241 m) es troben prop de la divisòria amb Bonastre. El turó de l’ermita de Berà assoleix, vora mar, els 51 m. La platja de Roda de Berà, llarga i arenosa, és la continuació de les de Torredembarra i Creixell. El terme té uns 4 km de costa, dels quals 2,5 km són de platja. La part occidental del terme és recorreguda pels torrents de Gibràs i de l’Aigua.

El terme comprèn el poble de la Roda de Berà, cap de municipi, i diverses urbanitzacions. Roda de Berà disposa de bones comunicacions; de la carretera N-340, que travessa la part meridional del terme, neix una carretera local que mena al poble i continua vers l’estació ferroviària i Bonastre. Pel territori de Roda també passa un tram de l’autopista AP-7 entre el Vendrell i Torredembarra. L’estació de Roda de Berà, situada a ponent del nucli urbà, és un nus important dins la xarxa ferroviària comarcal: hi passen les línies de Sant Vicenç-Valls-Lleida i Sant Vicenç-Reus. A més d’aquestes dues línies, el terme també és travessat per la de Barcelona a Tarragona. Completen les comunicacions del municipi un bon nombre de camins, entre els quals es destaquen els que porten a Creixell, Sant Salvador, el Vendrell i Bonastre.

El Poble

El poble de Roda de Berà (2 699 h el 2006) es troba, terra endins del terme, en un lloc planer a 57 m d’altitud. El presideix l’església parroquial de Sant Bartomeu. Sobre la punta de Berà hom construí, els anys vint del segle XVIII, el santuari de la Mare de Déu de Berà, en la qual s’oficià la primera missa el 25 d’agost de 1727. Pel que fa al castell de Roda se’n desconeix l’emplaçament, però hom suposa que es podia trobar en el lloc de l’edifici anomenat les Monges o en la casa núm. 25 del carrer Major de Roda de Berà.

Al Centre Cívic la Roca Foradada hi ha la seu d’una col·lecció privada d’escultura de Salvador Dalí (2000) i, d’altra banda, hi ha un Museu de l’Escriptor (2000), que recull un conjunt d’eines d’escriptura i mostra la seva evolució al llarg del temps. .

Festes

Roda de Berà celebra la festa major d’estiu per Sant Bartomeu (24 d’agost), i la festa major d’hivern, el 12 d’octubre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Roquetes

1 abril 20202013, Municipi Roquetes, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)

A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Total	7.973 (2019)
• Densitat	58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km² d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Rodonyà

1 abril 20202013, Municipis Alt Camp, Provincia Tarragona, RodonyàPere Gasso

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)

A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Alt Camp
Total	490 (2019)
• Densitat	57,65 hab/km²
Llar	15 (1553)
Gentilici	Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

La Poble de Montornès

25 març 20202013, La Poble de Montornès, Municipis Tarragonès, Provincia TarragonaPere Gasso

La Pobla de Montornès es un Municipi de la Comarca el Tarragonès (Tarragona)

A La Pobla de Montornès hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Tarragonès
Total	2.839 (2019)
• Densitat	230,81 hab/km²
Llar	20 (1553)
Gentilici	Poblenc, poblenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el municipi de Bonastre (Baix Penedès), al S amb el de Torredembarra, a l’E amb el de Creixell i a l’W amb els de Vespella, la Nou de Gaià i Altafulla. Orogràficament el territori presenta un aspecte ondulat i desigual; les planúries són separades per petits turons i és a la part septentrional del terme on es troben les principals elevacions, entre les quals sobresurten el pic de Barral (232 m), a la divisòria entre els termes de la Nou i la Pobla, i el pic de la Mola (318 m), a la confluència dels termes de Bonastre, Creixell i la Pobla. El territori és recorregut de N a S per un torrent que, nat a les proximitats de la Trunyella, recull les aigües pluvials dels vessants superiors.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Pobla de Montornès i les urbanitzacions del Castell de Montornès, Flor d’Ametller i Poblamar. A més inclou els masos de la Trunyella i el despoblat de Rubials. Les terres de la Pobla són travessades per l’autopista AP-7 i les línies de ferrocarrils de Sant Vicenç de Calders a Reus i Valls. La carretera principal és la que, provinent de Torredembarra (on enllaça amb la N-340), travessa el poble i l’urbanització del Castell de Montornès per dirigir-se a la Nou de Gaià i Salomó. Una xarxa de camins veïnals enllaça la població amb els llocs i les masies.

El Poble

El nucli urbà de la Pobla de Montornès (671 h el 2006) té una altitud de 56 m. Entre els edificis importants de la Pobla ja desapareguts cal destacar l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, deguts a la fundació de Galceran de Sobrevilla, la qual va ser redotada diverses vegades, la darrera l’any 1770 per Josep Rovira. L’hospital acollia pobres i captius i en tenien cura els trinitaris del convent de Tarragona. La capella era de dimensions reduïdes i tenia l’entrada per la plaça de l’Església; serví de parròquia entre els anys 1571 i 1573. Tant l’hospital com la capella es trobaven l’any 1880 en estat ruïnós i el propietari de Cal Rovira els adquirí amb la finalitat d’ajudar la parròquia i contribuir a la construcció del nou cementiri. En els solars que ocupaven l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, a més dels de la casa pairal situada al costat, la família Rovira alçà els darrers anys del segle XIX un edifici modernista ja enderrocat.

L’església de Santa Maria de Montornès, erigida en vicaria perpètua el 28 de desembre de 1458, serví de parròquia fins l’any 1571, que el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta autoritzà la construcció d’una nova església al mig del poble; les obres començaren el 1575 i es finançaren gràcies al repartiment de les despeses entre els habitants d’acord amb llurs propietats. L’església és d’estil gòtic, de planta rectangular i capelles laterals. El campanar primitiu, amb lloc per a dues campanes, era a la part superior de la façana i fou enllestit el 1578. El 29 de juny de 1778 s’acordà bastir el nou campanar, que és l’obra d’arquitectura més remarcable de la població. La planta baixa és quadrangular i la superior octagonal, amb quatre finestrals per a les campanes; és de carreus i té balconada exterior i pinacle. La Pobla de Montornès, malgrat les adaptacions modernes fetes en molts edificis, encara disposa d’algunes cases amb portalades, finestres i motius ornamentals força dignes.

Fetes

festa major se celebra el 8 de setembre. També és festiu, des de temps immemorial, el Dilluns de Pasqua florida, festa titular de l’ermita de la Mare de Déu de Montornès. Pel 14 d’octubre es fa la festa de la Pigota, festa votada l’any 1851. A l’exterior de l’ermita de Montornès hom fa el pessebre vivent des del 1976.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

viquipèdia

El Perelló

25 març 20202013, El Perelló, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

El Perelló es un Municipi del Baix Ebre (Tarragona)

A El Perlló hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Total	2.770 (2019)
• Densitat	27,51 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Perellonenc, perellonenca

Breu historia del municipi

El terme municipal del Perelló ocupa 100,67 km² després que el 1990 se segregués del seu terme el municipi de l’Ampolla, amb el qual limita al S.

A la part interior, al NW, és accidentat pels contraforts orientals de les Muntanyes de Cardó i la serra del Boix, ja que el terme arriba gairebé fins al portell de Xàquera, més a ponent del tossalet de la Pedra (753 m) i del coll de Diamà, sector que confronta amb el municipi de Rasquera, de la comarca de la Ribera d’Ebre. La façana marítima s’ha reduït molt a causa de la segregació de l’Ampolla, que ha pres una gran part de l’antic litoral municipal. Actualment la franja costanera comença a la Cala de l’Àliga, al límit amb l’Ametlla (al N) i continua vers migdia, tot passant pel Morro de Gos i lo Cap Roig, que en fa el seu límit meridional i és dividit amb l’Ampolla.

Tota la part ponentina és, doncs, accidentada; prop del cap de municipi hi ha els plans del Burgar i, més a l’W, els morrals de Cantdelgall (767 m) i de Cabrafeixet (on hi ha les notables pintures rupestres); al límit amb Tivenys, a la carena de la serra del Boix, es troben la Crenxa del Boix, la Roca Foradada i la Buinaca; més a migdia, al termenal amb Tortosa, les Calobres, la Fullola i la Cova Fumada. En aquest sector, al SW del poble, es troba el Coll de la Mola, la Portella, Borda i, ja vora la costa, les partides d’Aubareta, Forcall i lo Molar, mentre que al límit amb l’Ametlla es dreça Puig Moltó (206 m). Altres indrets del municipi són les Colladetes, les Comes, lo Parracoll, les Malladetes, los Surers, Picamoixons i Comartí. La part muntanyosa és formada per calcàries del Cretaci, amb abundància de fòssils. Hi ha 1 181 ha del terme municipal incloses al PEIN de les Serres de Cardó-el Boix.

A la part accidentada del terme es formen diversos petits torrents i barrancades que desguassen, bé directament a la mar o bé a d’altres barrancs majors com el torrent de la Fullola. La vegetació és la mateixa de la garriga tortosina: romaní, timó, espígol, fonoll, argelaga, mata, etc.

El cap de municipi és el poble del Perelló, i dins el terme s’hi troba també la urbanització el Perellomar. Hom hi pot accedir per la carretera N-340, d’on, a més, surt una carretera local que porta fins a Rasquera. Travessa a llevant el terme l’autopista AP-7, que té una sortida a l’Ametlla de Mar, poble que marca el límit nord-occidental del municipi.

El Poble

El poble del Perelló (142 m d’altitud) és situat en un pla voltat de muntanyes. Hi passa l’antiga carretera de Barcelona a València. Entre els carrers principals hom pot esmentar el de l’Hospital, del Dr. Zonademer, el del Pont, el carrer Major i el Carrer Ample, i la plaça Nova, o de la Peixateria, i la del Forn, a més de la de l’Església. Modernament, hom ha donat el nom de Trajacàpita a un carrer i el del President Macià i del President Companys a dos més.

L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. Se sap que ja existia el 1635, bé que l’edifici que ens ha pervingut és força més tardà, d’un neoclàssic diluït i restaurat al segle XX (quan foren esborrades per l’estuc les pintures de parets i sostre). La població, que al segle XVI sofrí atacs de pirates i corsaris i fou presa en la guerra dels Segadors (1640), sembla que adquirí una gran vitalitat en temps de Carles III; en la darrera guerra civil fou destruïda per l’aviació, com ja s’ha dit. D’aquí que la majoria d’edificis siguin del segle XX. Tot i així, es conserva l’antic Forn de Pa, posteriorment restaurat. Altres edificis destacats són el Pont Trencat, el Molí de Vent, la Casa del Català i la del Bou. Al SE del poble hi ha l’ermita de Sant Roc, des d’on es pot veure tot el delta.

Cal destacar el Museu Municipal del Perelló, que recull peces d’història, arqueologia i etnologia locals.

Festes

La festa major del Perelló s’escau el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, mentre que a l’agost se celebren les festes d’estiu Perelló Mar. El diumenge després del 10 de juliol té lloc un aplec a l’ermita de Sant Cristòfol

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Poble Nou del Delta

25 març 20202013, Municipi Amposta, Municipis del Montsià, Poble Nou, Provincia TarragonaPere Gasso

Poble Nou es un Poble del Municipi Municipi d’Amposta Comarca del Montsià (Tarragona)

A Poble Nou hi anem el 17 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Montsià
Municipi	Amposta

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km² (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada.

El Poble

El Poblenou del Delta (171 h el 2005) és un poble agrícola creat el 1955 per l’Instituto Nacional de Colonización, amb el nom de Villafranco del Delta, a la zona dmarrossars del SE de l’Encanyissada. El 1947 foren cedides a l’Instituto unes 1 430 ha d’aquesta zona marítima del delta, entre el terme de Sant Carles de la Ràpita i el sector de desembocadura de l’Ebre, i el 1952 el mateix organisme començà la construcció d’una xarxa de desguassos i camins que conclogueren el 1957; el terreny sanejat fou distribuït entre 97 famílies de colons. L’església és dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, i la població celebra la festa major a principis d’agost.

Al davant del Poblenou, a l’altra banda de l’Encanyissada, hi ha la Casa de Fusta, denominada també la Casa Verda, construcció emblemàtica del delta. Edificat el 1926 com a refugi de caçadors, amb fusta procedent del Canadà, s’ha convertit en una de les instal·lacions del parc natural, amb servei d’informació i una col·lecció ornitològica.

Més al nord hi ha Balada (11 h el 2005), un altre petit agregat que Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja, entre la riba dreta de l’Ebre i el canal de la Dreta. És un nucli de cases bastant esparses.

Al terme hom hi troba la urbanització dels Eucaliptus (59 h el 2005) i els veïnats de Carlet, a migdia de Balada, a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, prop del terme de Sant Jaume d’Enveja, la Carrova, al N del terme, les Comes, al NE de la ciutat, l’Encanyissada, vora la llacuna homònima, l’Oriola, a migdia d’Amposta, vora l’antic Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, l’Enclusa, a l’E i al S de l’Oriola, Montsianell, al peu del cim homònim, l’Esquerra, a l’E d’Amposta, el Mas d’en Carrasca, a migdia de Montsianell, els Panissos que es troba en ple sector deltaic més a llevant de l’Oriola, i la Taulada, situada més a migdia de Carlet.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web del poble nou