Xino Xano per Catalunya

Lloc web oficial de l’ajuntament

Pàgines web

Abrera

19 gener 20192012, Abrera, Municipis Baix Llobregat, Província BarcelonaPere Gasso

Abrera es un municipi de la comarca del baix Llobregat (Barcelona)

A Abrera hi anem el 11 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Baix Llobregat
Entitats de població	2
Total	12.334 (2018)
• Densitat	619,8 hab/km²
Llar	18 (1553)
Gentilici	Abrerenc, abrerenca

Breu historia del municipi

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

El Poble

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca

Festes

la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”d336f811″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Abrera{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Arenys de Munt

19 gener 20192015, Arenys de Munt, Municipis del Maresme, Província BarcelonaPere Gasso

Arenys de Munt es un municipi de la comarca del maresme

A Arenys de munt hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi


Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Maresme
Conté la localitat	Aiguaviva
Població
Total	8.838 (2018)
• Densitat	414,93 hab/km²
Llar	49 (1497)
Gentilici	arenyenc, arenyenca

Aiguav iva50Arenys de Munt7.058Arenys Residencial249Barri del Migdia, el54Barri Nord24Barri Orient31Barri Ponent22Can Jalpí189Can Sagrera18Collsacreu155Creueta, la252Els Tres Turons169Santa Rosa dels Pins75Sobirans41Torrent d’en Puig59Torrentbò45Vallvidrera9Dades: 2011. Font: Idescatu

Breu historia del municipi

El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.

El Poble

El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.

Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.

Vista de Can Jalpí

D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres

Festes

. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”91a19478″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de munt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Arenys de Mar

19 gener 20192015, Arenys de Mar, Municipis del Maresme, Província BarcelonaPere Gasso

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Població
Comarca	Maresme
Total	15.533 (2018)
• Densitat	2.284,26 hab/km²
Llar	121 (1553)
Gentilici	Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

© FOTOTECA.CAT

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”90c7f927″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntament d’Arenys de Mar

Pàgines web

Alella

18 gener 20192014, Alella, Municipis del Maresme, Província BarcelonaPere Gasso

Alella es un municipi de la comarca del maresme (Barcelona)

A Alella hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi


Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Maresme
Capital	Alella
Població
Total	9.764 (2018)
• Densitat	1.017,08 hab/km²
Llar	48 (1553)
Gentilici	Alellenc, Alellenca

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis vallesans de Santa Maria de Martorelles (NW) i Vallromanes (N) i amb els del Maresme de Taià (E), el Masnou (SE-S), Montgat (SW) i Tiana (W).

El municipi s’estén als vessants de marina de la Serralada Litoral, entre el turó d’en Mates (483 m), a ponent, i els d’en Colomer (257 m) i d’en Cabús (368 m), a llevant. El poble d’Alella té una situació similar a la d’altres pobles de “dalt” del Maresme, al peu de la serra i, en aquest cas, a la confluència de dues rieres que en davallen, la de la Coma Fosca (W) i la de la Coma Clara (E), que formen la riera d’Alella, que desguassa directament a la mar, dins el terme del Masnou. Altres elevacions separen el terme del de Tiana (turons de l’Andreu i del Bessó) i del de Taià (turó de les Monges).

Comprèn el poble d’Alella, cap municipal, la caseria de Can Magarola i nombroses urbanitzacions (Alella Parc, Can Sorts, Nova Alella i el Solell, entre d’altres). La mateixa carretera que comunica Alella amb el Masnou i amb la N-II continua vers el N i, a través del coll de Font de Cera, es comunica amb el Vallès Oriental. Pel sector sud del terme passa l’autopista C-32, amb una sortida a Alella

El Poble

El poble d’Alella, a 90 m d’altitud i 9.013 h el 2006, és a la confluència de les dues rieres de la Coma Fosca i de la Coma Clara, que formen la d’Alella davant l’antiga casa de Can Lleonard. Inicialment la població es trobava esparsa per les valls del terme, però es formà un nucli al voltant de l’església parroquial, al centre de la vall, que s’ha estès modernament i ampliat seguint les dues valls i la carretera que travessa el terme. Els darrers anys les urbanitzacions han experimentat un fort creixement i actualment formen part del continu urbà del nucli inicial del poble d’Alella.

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella conserva de la primitiva construcció romànica el primer dels cossos del campanar, de torre, quadrat i amb arcuacions llombardes; adossada al campanar es bastí en 1454-63 una església d’estil gòtic, més àmplia, que correspon al lloc ocupat per l’actual presbiteri i les capelles més properes. L’ampliació de l’església el 1611-13, dirigida pel mestre Antic Ponç, és la que ha perdurat. La façana renaixentista té una portalada rectangular flanquejada per columnes i acabada en una fornícula amb l’escultura de Sant Feliu, i un frontó decorat amb ornaments apiramidats corona el conjunt. La capella del Santíssim es bastí el 1886, però no se seguí el projecte que havia fet Antoni Gaudí (conservat per l’arxiu parroquial). Bonet i Garí, que dirigí la restauració del temple, dissenyà una gran llàntia. Les actuals campanes del rellotge procedeixen de la torre de Gràcia del virrei Amat i foren fetes el 1772 a Lima. Entre les peces de més valor que havia tingut la parròquia cal esmentar el retaule que l’ardiaca Desplà féu bastir a Pere Torrent el 1512; aquest retaule fou substituït per d’altres, entre els quals hi havia, ja al segle XIX, el de la confraria de vidriers de la seu de Barcelona (obra del segle XVIII), que desaparegué en les destruccions del 1936. Entre els interessants documents guardats a l’arxiu parroquial hi ha el llibre redactat pel rector Francesc Riu (1694-1740), De redditibus Ecclesiae Sancti Felicis Alella,indispensable per a conèixer a fons la història del poble. Davant l’absis hi ha un monument a l’ardiaca Desplà i una estela en memòria de Gaudí.

La població i els seus entorns són particularment rics en edificis interessants, tant masies antigues (algunes documentades des del segle XIV) com cases de residència fetes des de mitjan segle XIX, en estils historicista, eclèctic, modernista o noucentista. Destaquen la Casa d’Alella, o del Terçó o de les Quatre Torres (l’edifici era coronat per quatre torres), coneguda des del segle XVII, i el gran casal anomenat Cal Governador, propietat dels escolapis i envoltat de jardins ornats amb escultures. Aquest casal fou propietat d’Enric de Cardona i d’Erill, governador general del Principat de Catalunya, a la fi del segle XVI, i posteriorment passà als Cardona, barons de Saneja i Assuévar, i als comtes de Santa Coloma, segles XVIII-XIX.

Can Bragulat

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

Altres masies antigues del nucli urbà són la de Cal Canonge, o Cal Baró (segle XIV), amb torre de defensa rodona; Can Bragulat (segle XV), i Can Lleonard (segle XVII), amb façana esgrafiada, situada a la confluència de les dues rieres. A la Coma Fosca hi ha Can Poferrer (segle XIV), Can Cortès (segle XV), Can Casals (segle XIV) i Can Doctor (segle XV). I a la Coma Clara es troben Can Magarola (segles XIII i XIV), masia restaurada i ambientada amb sales decorades i moblades, seu del museu; les Monges (segle XVII), amb la font de la Salut, d’on sortiren els famosos plafons de ceràmica de la Xocolatada i la Correguda de Bous conservats al Museu de Ceràmica de Barcelona (hi resten encara el dels Grassos i el dels Prims, en molt mal estat); Can Boquet (segle XIV), i Can Calderó (segle XVI), amb torre de defensa quadrada. Entre les cases residencials es destaquen la Gaietana, la del Marquès d’Alella, Can Cases i l’esmentada torre de Cal Governador. És notable també l’edifici de la cooperativa vinícola, obra de Jeroni Martorell (1906).

Can Boquet

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

Alella sempre ha tingut una forta vida cultural i associativa. Cal esmentar-ne les antigues societats La Constància i La Unió Alellense, els Cors Clavé, els grups de teatre i, més recentment, el Casal d’Alella, el qual acull la majoria d’activitats recreatives i culturals del poble. La Masia Museu Can Magarola (1996) és museu d’etnologia popular i de la història del poble, i alhora Casal del Vi i seu del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Alella; al celler s’hi exposen màquines i eines relacionades amb la producció vinícola. Al poble es poden visitar també diferent caves.

Festes

La festa major de Sant Feliu l’Africà, patró del poble, s’escau el dia 1 d’agost; amb motiu d’aquesta tradicional festa, hom menja unes típiques peres farcides. El segon diumenge de juny se celebra la festa de l’Arròs, un concurs de paelles que es realitza al bosquet d’Alella, i el segon cap de setmana de setembre se celebra la festa de la Verema

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”070d6665″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alella{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines webb

Gallifa

28 desembre 20172013, Gallifa, Municipis Vallès Occidental, Província BarcelonaPere Gasso

Gallifa es un municipi del Vallès Occidental

A Gallifa i anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Pel que fa a la població (gallifans), Gallifa és el segon municipi demogràficament més petit del Vallès. En el fogatjament del 1553 es s’assignaren 21 focs i en el cens de 1787 es registraren 121 h. A partir del 1860, punt màxim del seu poblament, amb 342 h, Gallifa patí un ritme continuat de despoblament, alterat només per petites etapes de recuperació que no han representat mai augments notables; aleshores el terme tenia 68 famílies, de les quals 15 habitaven al nucli de la Ferreria, 30 al poble o cases situades entre l’església i la rectoria, 4 al lloc dit Salve Regina i 4 a Can Bosc Vell. La resta habitava en masos com Can Brossa, el Castell (casa de l’ermità), el Ginestós, el Ginestós de la Vila, els Plans, el Puig, les Pujadetes, la Roca, la Rovira, a la casa de l’ermità de Sant Sadurní, a Sobregrau o a la Vila. Eren deshabitats la bauma dels Lladres i la cova Monedera, antics habitatges o balmes habitades segles enrere, i el molí d’en Carner. El 1900 la població ja havia davallat fins els 223 h, el 1920 enregistrava 209 h, el 1936, 200 h. Entre les dècades de 1950 i 1970 es produí un notable descens, es passà dels 168 h als 55 el 1970, el valor més baix assolit en tot el segle XX. A partir del decenni del 1980 la tendència de la població canvià i es produí un creixement continuat que es consolidà durant la dècada del 1990, i els primers anys del segle XXI. El cens de 2001 comptabilitzà 162 h i l’any 2005 es sumaven 210 h.

L’economia del municipi és bàsicament agrària. Al llarg dels darrers anys del segle XX es produí un augment de la superfície de terres llaurades, de les pastures i del terreny forestal. Els principals conreus del terme són el farratge i l’ordi. Pel que fa a la superfície forestal, que ocupa més de tres quartes parts del terme, predominen el pi blanc i l’alzina. El terme compta amb abundants fonts com la de les Malloles o la de Sant Sebastià.

Quant a la ramaderia, aquesta complementa a l’agricultura i també sofrí un augment durant els últims anys del segle XX, sobretot els sectors porcí i boví. Malgrat ésser un municipi agrari, la majoria de la població ocupada treballa en el sector dels serveis, en expansió gràcies a l’auge dels fenòmens turístic i residencial.

Pel que fa als serveis sanitaris, Gallifa compta amb un centre hospitalari per a drogodependents.

El Poble

La població o conjunt més o menys agrupat de cases que forma el poble de Gallifa, centre del municipi, es troba a l’indret més resguardat de la vall, a 502 m d’altitud, que contrasta fortament amb les alçades immediates del Castell (642 m) o de Sobregrau (702 m). Modernament, la majoria de les antigues masies i cases del poble que havien estat abandonades s’han habilitat com a segones residències. En la casa dita Can Racó, la més propera a l’església parroquial, va instal·lar la seva residència i obrador el gran ceramista Josep Llorens i Artigas (Barcelona 1892-1980); en el seu forn i taller de Gallifa es feren moltes de les seves obres i murals, com el que ara orna la seu de la UNESCO a París o altres escampats arreu del món. El seu fill, l’escultor i ceramista Joan Gardy, hi va realitzar les peces de ceràmica que recobreixen la monumental escultura de Joan Miró instal·lada en el Parc de l’Escorxador de Barcelona.

L’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa es va refer avançat el segle XII i es va consagrar en una data desconeguda entre el 1140 i el 1180, en temps que era senyor de Gallifa Bernat de Rocafort, ja que en el testament sacramental del dit noble, jurat el 12 de juliol de 1184, diu que va deixar a l’església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma. Aquesta església fou restaurada fa uns quants anys. L’absis central mostra en el seu interior tres arcs que el divideixen en tres trams, amb una finestra de doble esqueixada en el centre de cada un d’ells, que exteriorment es corresponen amb tres trams de sis arcuacions cegues dividits per lesenes que reposen sobre un petit bancal que recorre totalment l’absis. Les absidioles són llises exteriorment i molt baixes, i tenen sobre seu un fris de sis arcuacions cegues, continuació de les de l’absis, que s’acaben sobtadament, sense lesenes ni separació especial, per continuar llis el mur de la nau. El portal de l’església, de mig punt, és al centre de la cara de migdia de la nau i té una finestra entre la porta i l’absidiola de la mateixa part de migdia. Una finestra semblant es troba al mur de ponent.

Tota l’edificació és feta amb carreus treballats de tipus mitjà i té la volta coberta en forma de reble. Aquesta volta és de canó o de mig punt, però es mostra un xic apuntada a la banda de ponent, la qual cosa confirma la datació que la documentació situa entorn del 1150.

Festes

La festa més important de Gallifa és la festa major, que se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”c4dd86bc” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”gallifa{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Mosqueroles

20 febrer 20172013, Municipi Fogars de Montclús, Municipis Vallès Oriental, Poble Mosqueroles, Província BarcelonaPere Gasso

Mosqueroles es un poble del municipi de Fogars de Montclús, Comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Mosqueroles hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	fogarencs, fogarenques
Superfície	39,2 km²
Altitud	550 msnm
Població (2016^[1]) • Densitat	462 hab. 11,79 hab/km

Breu historia del municip

Limita amb els termes de Gualba (E), Campins (SE), Sant Celoni (S), Santa Maria de Palautordera (S), Sant Esteve de Palautordera (SW), Sant Pere de Vilamajor (W) i Montseny (NW-N). Pel N limita també amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

Una descripció del terme ens portaria a fer esment dels cimals més característics, entre els quals destaquen sobretot les Agudes (1 703 m), el turó de l’Home (1 706 m), on hi ha un observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè el 1929, el Puig Sesolles (1 689 m), fins fa poc ocupat per una important base militar de radar, que va convertir el lloc en una zona prohibida al públic, el turó de Morou (1 300 m), el turó de Castellar amb les Roques de Santa Helena (1 214 m) i tota una sèrie de grenys i altures menors entre els quals s’escolen rieres i torrents que desguassen a la Tordera directament o a través de les rieres de Campins o de Pertegàs i de Gualba o Santa Fe. Aquesta última s’origina a la vall de Santa Fe, situada a l’extrem NE del terme, entre el massís de les Agudes, el turó de l’Home i la serralada que va del turó de Maçaners al turó de Morou, i es caracteritza per una vegetació i una morfologia totalment singulars. Entre els anys 1920 i 1935 s’hi construí el pantà de Santa Fe, que amb una resclosa de 24 m d’alçada i una llargada superior de 170 m, pot emmagatzemar fins a 899 000 m3 d’aigua.

Una idea del desnivell i de l’aspecte enasprat que presenta aquest terme la revela el fet que el terreny passa en pocs quilòmetres de 200 m d’altitud al seu extrem S a 1 706 m al turó de l’Home. La vegetació canvia segons l’altura i, així, seguint la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, es passa de la zona ocupada per alzines sureres, a la d’alzinar i pineda, garrigues, rouredes, castanyers i denses fagedes i algun sector d’avetar a la vall de Santa Fe. Els sectors de Fontmartina i del Vilar de la Costa de Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona, foren objecte de replantacions de pins i d’avets que han canviat la fisonomia d’un ample sector del terme.

El terme comprén la vila i cap de municipi de Mosqueroles, els pobles de la Costa de Montseny i Santa Fe de Montseny, el barri del Rieral i nombroses masies. L’antic poble de Fogars de Montclús, que donà nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria. Antigament s’havia anomenat Falgars.

Hi arriba una carretera local (BV-5114), que neix a Sant Celoni (on entronca amb l’autopista AP-7 i la carretera C-35) i de la que, poc abans d’arribar a Campins, surt un ramal que mena a Mosqueroles i la Costa de Montseny, mentre l’anterior continua en direcció nord vers el nucli de Santa Fe de Montseny, per arribar finalment a Viladrau (prop de la C-25 o Eix Transversal). Des de la Costa del Montseny, una carretera asfaltada entronca amb la carretera BV-5301 de Palautordera a Seva pel poble de Montseny. Són de gran interès turístic les nombroses pistes i camins que serpentejen tot el terme, entre les quals destaca la que mena a la l’antiga base militar de radar del Puig Sesolles, que porta al turó de l’Home passant pel Plan Amagat i el Coll Sesbasses, construïda per l’exèrcit i que permet també d’atènyer amb poc esforç el cim de les Agudes. Tanmateix, l’accés amb vehicles al cim del turó de l’Home ha quedat restringit amb l’objectiu d’evitar els col·lapses i garantir el manteniment del medi natural.

El cognom Montclús el rep de l’antic castell de Montclús, situat a frec del límit municipal, bé que dintre la demarcació de Sant Esteve de Palautordera, que era el centre de la seva antiga jurisdicció.

El Poble

La parròquia de Sant Martí de Mosqueroles es troba al peu de l’estrep o turó de Fogars de Montclús, en una petita carenada entre les rieres de Rifer i de les Canals, tributàries de la de Campins. Passa sota seu la carretera de la Costa de Montseny, derivació de la de Sant Celoni a Santa Fe. L’església, la rectoria, un hostal veí i alguna altra caseta propera formen el petit nucli de Mosqueroles, centre administratiu del municipi.

La vila (140 h el 2005) rural de Moscheroles és citada el 978, novament el 984 i també en dates més acostades. Una església de Sant Martí, molt diferent de l’actual, fou consagrada el 1104. La que ara hi ha és un edifici rectangular en el qual es pot distingir, pels murs i volts, una nau que sembla romànica, però que es troba totalment amagada per l’arrebossat i per les capelles i afegitons que té a banda i banda. És evident que l’església ha estat capgirada, és a dir, que el presbiteri actual correspon a una ampliació o utilització de la part ponentina de l’església, mentre que la façana actual és on hi havia l’absis. Prop de la façana, a migdia, hi ha el campanar, de torre, aixecat o reformat, sembla, a la fi del segle XIV. És difícil de precisar èpoques, però la darrera modificació important i potser el capgirament es va fer el 1802. Aquesta església guarda un bon tresor de peces d’orfebreria (creu processional, veracreu, copons, custòdia, encensers, etc.) dels segles XVI i XVII.

Sota l’església, a la vall de la riera de Rifer, hi ha una petita concentració de masos i altres construccions residencials més modernes i al cim de la carena que separa aquesta vall de la del Tordera, sobre l’antic mas de Can Ferrers i prop de la residència dels Cordomí, es troba la gran església romànica coneguda ara per Santa Magdalena de Mosqueroles i antigament per Sant Marçal de Baix. Aquesta església, un edifici de tres naus i tres absis, fóu erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal que volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats a retornar al Montseny el 1104, fundaren ací uns beneficis i una confraria laïcal que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l’església, hi habitaren també donats i ermitans. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. S’hi han emprès importants obres de restauració destinades a retornar a l’edifici li les seves antigues proporcions i bellesa.

.Festes

Pel setembre, el quart diumenge, se celebra un aplec des del 1982 en lloc de la festa major que ara s’escau el 22 de novembre. El primer diumenge de maig se celebra la festa major del Roser, en la qual es balla el típic ball de gitanes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a53a65a7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mosqueroles Catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Montseny

10 gener 20172013, El Montseny, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

El Montseny és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental

A El Montseny hi anem el 31 octubre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Montsenyenc, montsenyenca
Superfície	26,8 km²
Altitud	528 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	332 hab. 12,39 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.

La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1 697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1 608 m) i turó de Sant Marçal (1 532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1 706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 m, fageda entre els 800 i 1 000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.

El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.

La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.

El Poble

El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).

L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

Festes

La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”79f4256a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Montseny{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

El Mujalt

10 desembre 20162016, Municipis del Bages, Poble El Mujalt, Província BarcelonaPere Gasso

El Mujalt, és un poble del Municipi de Navàs Comarca el Bages (Barcelona)

A Mujalt hi anem el 23 octubre de 2016

Dades del Municipi

Gentilici	Navassenc, navassenca
Superfície	80,60 km²
Altitud	365 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	6.117 hab. 76,1 hab/km²

Breu historia del municipi

El Poble

El Mojal o El Mujal és un poble del municipi de Navàs, situat a l’esquerra de la riera de Mojal i al costat de l’antic camí de la sal de Cardona a Vic. En el seu terme s’han localitzat restes arqueològiques de l’Edat dels Metalls i d’Època Romana.

La primera referència documental és del 938. Antiga quadra, el 1358 era possessió de la ciutat de Manresa, que la vengué el 1370 als Peguera, després senyors de Castelladral. Més tard fou un castell, que des del segle XIV va pertànyer als senyors de Balsareny.

L’església de la Santa Creu fou parròquia fins als primers anys del nostre segle, quan passà a dependre de Navàs. Tingué Sant Genís de Masadella com a sufragània. Era un poble rural dispers format pels masos Bartomeus, l’Oliva, Santacreu, el Solà i la Torra, que fou la casa-castell. Al llarg dels segles XVIII i XIX hi va créixer un nucli concentrat.

L’any 2006 tenia una població de 58 habitants.

Festes

Té lloc el diumenge més proper al 14 de setembre, Exaltació de la Santa Creu. Es fa una Pedalada Popular Mountain-Bike, organitzada per l’Associació de Veïns La Llar del Mojal i la Cursa Atlètica a càrrec del Club Atlètic Peus Plans.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”93057afb” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Mujal catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

Montgat

10 desembre 20162013, Montgat, Municipis del Maresme, Província BarcelonaPere Gasso

Montgat és un Municipi de la Comarca del Maresma (Barcelona)

A Montgat hi anem el 8 de setembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Montgatí, montgatina
Superfície	2,95 km²
Altitud	20 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	11.315 hab. 3.835,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Com Tiana, municipi del qual depengué fins el 1936, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Situat a la costa, el sector de platja s’estén des del sector industrial del barri de les Mallorquines (continuació del carrer del Manresà de Badalona) fins al sector de caràcter més residencial proper al terme del Masnou. Limita amb el terme municipal de Tiana al N, el d’Alella i el Masnou a l’E i el de Badalona a l’W. La complexa estructura orogràfica del terme i les modernes vies de comunicació han motivat l’expansió fragmentada de la població en distints nuclis: el nucli antic és a llevant del turó de Montgat (barri de San Joan) i arriba fins al barri residencial de Montsolís; el sector de les Mallorquines, el més poblat i industrial, es troba al peu del turó de les Guixeres, a la costa, tocant a Badalona, i els nous barris com les Costes, Can Siurana, Can Maurici i la urbanització del Turó del Mar.

Una sèrie de turons formen a ponent el límit tradicional amb el Pla de Barcelona. El més característic és el turó de Montgat (64 m d’altitud), que s’endinsava en la mar, fita orogràfica que assenyalava el límit de llevant del corregiment de Barcelona pels decrets de Nova Planta i que havia tingut un gran valor estratègic, i a redós del qual es formà el primer nucli de pescadors. El túnel del ferrocarril a Mataró (1848), el primer túnel ferroviari de la península, el pas de la carretera i l’extracció de calç, però, han desfigurat aquest turó. Altres turons d’aquest sector són el del Sastre (62 m) i el de les Guixeres (112 m), més a l’interior. Des del sector muntanyós de Tiana davallen diverses rieres que desemboquen directament a la mar. Travessen el terme la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, que té estació al poble, i les autopistes C-31 de Barcelona a Montgat i la C-32 de Montgat a Palafolls.

El Poble

El poble de Montgat, amb 9 427 h el 2006 i a 20 m d’altitud, és a la part de llevant del turó homònim, a la costa, i es formà a partir d’un petit nucli de pescadors (barri de Sant Joan) arredossat prop de la torre de defensa de Ca n’Alzina (segle XVI o XVII), vora la mar, que encara es conserva i té una peculiar planta en part quadrada i en part circular. Prop de la torre resten algunes edificacions antigues. Eclesiàsticament aquest petit nucli depenia de Tiana, i els pescadors formaven part de la confraria de Nostra Senyora de l’Alegria, que tenia altar propi a l’església vella de Tiana. En fer-se gran la població, la capella de Sant Joan, esmentada des del segle XVI, adquirí la categoria de parròquia (Sant Joan de Montgat), la qual es troba al N de la via del ferrocarril. Després de l’obertura del túnel del ferrocarril (la companyia pagà 400 duros al propietari de Ca n’Alzina, a qui pertanyien els terrenys) s’establí l’estació de parada a ponent del turó, i al voltant es formà el barri de les Mallorquines, on s’instal·laren importants indústries (productes químics, porcellanes, adoberies, etc.). Al principi del segle XX hi havia encara un bon nombre de barques de pesca. Hi hagué un plet entre Pañell, que tenia la concessió, i els pescadors, que volien construir un desembarcador amb màquines; aquest, però, no s’arribà a fer a causa de l’increment de la industrialització i la regressió de l’activitat pesquera. A l’altra banda de la carretera hi ha el barri de la Colònia Argentina, format al voltant de l’ajuntament. Més amunt se situa el grup d’habitatges del Turó del Mar, construït el 1965 als terrenys de Can Ribes. Dins les terres de la gran masia de Can Ribes hi ha l’antiga església romànica de Sant Martí, documentada ja el 1027, d’una nau i absis semicircular, restaurada, dins el clos d’unes instal·lacions esportives.

El poble s’allarga vers llevant seguint la costa pel barri de Montsolís, on hi ha un baixador de la línia del ferrocarril instal·lat a causa de la funció, com a lloc de banys i estiueg, que adquirí des del començament del segle XX. S’hi troba una gran casa senyorial dels Pallejà, marquesos de Mansolí (o Montsolís), de tipus modernista, i s’hi concentren els serveis turístics i d’esplai; les terres al N d’aquest barri, ja dins el pla d’Alella, han estat fins a temps recents cobertes de vinya i conreus. Al sector més muntanyenc hi ha els barris de Sant Maurici, de Ciurana i de les Costes. Al límit amb el terme municipal de Badalona es troba el barri de les Mallorquines, on es desenvolupa una gran part de la indústria montgatina.

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”30912873″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Montgat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços