Xino Xano per Catalunya

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Cardedeu

3 febrer 20192012, Cardedeu, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

Cardedeu és un municipi de la comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cardedeu hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Municipi	1
Total	18.165 (2018)
• Densitat	1.501,24 hab/km²
Llar	88 (1553)
Gentilici	Cardedeuenc, cardedeuenca

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 (Carotitulo), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà, en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”

El Poble

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n’hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu, va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es feu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

Festes

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L’element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l’any 2012 s’inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos, que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”41287ad7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cardedeu{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Cànoves poble

3 febrer 20192012, Municipi Cànovas i Samalús, Municipis Vallès Oriental, Poble Cànoves, Província BarcelonaPere Gasso

Cànoves és un poble del municipi de Cànoves i Samalús comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cànoves hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	8
Total	2.995 (2018)
• Densitat	102,57 hab/km²
Llar	46 (1553)
Gentilici	Canoví, canovina

Entitat de població	Habitants
Ca l’Esmandia	34
Can Sebastianet	21
Can Volard	741
Cànoves	1.083
Cànoves Residencial	3
Mirador del Montseny, el	630
Parellada, la	79
Samalús	227
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

El Poble

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Festes

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Corró d’Avall

3 febrer 20192012, Municipi Franqueses del Vallès, Municipis Vallès Oriental, Poble Corró d'avall, Província BarcelonaPere Gasso

Corró d’Avall és un poble de les Franqueses del Vallès comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Corró d’Avall hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	5
Total	19.768 (2018)
• Densitat	679,31 hab/km²
Llar	82 (1553)
Gentilici	Franquesí, franquesina

Entitat de població	Habitants
Bellavista	8.252
Corró d’Amunt	381
Corró d’Avall	8.615
Llerona	1.258
Marata	187

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Cànoves i Samalús i la Garriga, a l’E amb Cardedeu, al SE amb la Roca del Vallès, al SW amb Granollers i a l’W amb Canovelles i l’Ametlla del Vallès.El terme, de caràcter planer, és emplaçat a la vall de la riera de Corró, també anomenada riera de Carbonell, que neix al vessant meridional de Roca-sentella (del terme de Cànoves i Samalús) i desguassa al Congost, riu que creua la part ponentina del municipi, prop del poble de Corró d’Avall. A la part de llevant del terme, lleugerament accidentada pels darrers contraforts interiors de la Serralada Litoral, hi ha alzinars i pinedes, aquestes últimes explotades i protegides.

El terme comprèn els pobles de Corró d’Avall, cap de municipi, Corró d’Amunt, Llerona i Marata, el llogaret de la Sagrera, els ravals de Bellavista i Can Baldic, i les urbanitzacions de Can Saüquet, els Gorgs, Milpins i Can Prat.

Creua el terme de S a N la carretera N-152a procedent de Granollers, que s’uneix a la C-17 (Eix del Congost) a la Garriga i a Granollers, on també enllaça amb el desdoblament que mena a l’AP-7. Una carretera local que neix de la N-152a i que segueix el traçat de l’antic camí ral, travessa el poble del Corró d’Avall i el comunica amb els nuclis de la part de llevant del terme. De Llerona surt una altra carretera vers l’Ametlla del Vallès. La línia de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà té parada a l’estació de les Franqueses, formada al voltant del barri anomenat l’Estació.

El Poble

Prop de l’aiguabarreig de la riera de Corró amb el Congost hi ha el poble de Corró d’Avall (232 m i 6 649 h el 2005), cap de municipi. El terme de Corrone és esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriore i l’església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l’església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l’Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l’afegiment d’unes capelles cobertes amb volta d’ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa. L’església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d’aresta. La imatge que s’hi venera és obra de l’escultor Frederic Marès.

La casa del comú, del 1912, obra de l’arquitecte Albert Joan i Torner, és un edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera

.El nucli més poblat del terme i el que més ha crescut els últims anys ha estat el raval de Bellavista (7 172 h el 2005), gràcies a la seva proximitat amb la ciutat de Granollers.

Festes

La festa major de Corró d’Avall se celebra el tercer diumenge de setembre, en la qual es balla el tradicional ball de l’Espolsada. Coincidint amb la Fira de l’Ascenció de Granollers, el maig, el municipi de les Franqueses també fa festa. Celebra la festa major el primer diumenge de juliol.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”157b7788″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corró dAvall{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Les Franqueses del Vallès

Pàgines web

Calaf

3 febrer 20192012, Calaf, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Calaf és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Calaf hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	2
Total	3.547 (2018)
• Densitat	385,54 hab/km²
Llar	128 (1553)
Gentilici	Calafí, calafina

Breu historia del municipi

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km², però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

El Poble

La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”fb53b109″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Calaf{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Calaf

Poble Conill

1 febrer 20192012, Municipi Pujalt, Municipis Anoia, Poble Conill, Província BarcelonaPere Gasso

Conill és un poble del municipi de Pujalt comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Conill hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Capital	Pujalt
Entitats de població	5
Població
Total	207 (2018)
• Densitat	6,59 hab/km²
Llar	70 (1553)
Gentilici	Pujalenc, pujalenca

Entitat de població	Habitants
Astor, l’	36
Conill	53
Guàrdia Pilosa, la	14
Pujalt	94
Vilamajor	11

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km² d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumància.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”ce46c71f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Conill catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Ajuntaments de la Comarca

Begues

30 gener 20192015, Begues, Municipis Baix Llobregat, Província BarcelonaPere Gasso

Begues és un municipi del Baix Llobregat ( Barcelona)

A Begues hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Població

Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Baix Llobregat
Entitats de població	3
Total	6.961 (2018)
• Densitat	138,12 hab/km²
Llar	20 (1553)
Gentilici	beguetà, beguetana

Breu historia del municipi

La riera de Begues divideix el terme en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic i de vegetació. La part meridional (integrada dins el parc de Garraf) és de terreny format bàsicament per pedra calcària en contínua dissolució (modelat càrstic), per la qual cosa s’han format un gran nombre d’avencs, com el de la Ferla (de 176 m de fondària) o el del Bruc (118 m), i dolines com les del Campgràs. Els avencs i les dolines es localitzen sobretot prop de les elevacions de la Morella (595 m) i el Rascler (572 m), vora el termenal sud-oriental amb els municipis de Sitges i de Gavà. També, en aquest sector, per causa de la gran permeabilitat del terreny, es formen un gran nombre d’aigües i corrents subterranis, com el de la Falconera, que desguassa a la vora de Sitges, mar endins. La vegetació característica d’aquest sector meridional és formada principalment per margalló, garric, arboç i càrritx. Les savines, molt abundants en èpoques antigues, han minvat notablement a conseqüència dels incendis que sovint han afectat aquesta àrea. La segona zona del terme, diferenciada per la composició del terreny i per la vegetació, a tramuntana de la riera de Begues, és argilosa, de terreny molt impermeable, que ha possibilitat la formació de fonts, com la de la Borada i la de l’Alba. Les elevacions més importants d’aquest sector són el turó de Montau (658 m), el Sotarro (563 m) i la penya del Moro (467 m), al límit amb Olesa de Bonesvalls (de la comarca de Garraf), Vallirana i Torrelles, respectivament. La vegetació és molt més abundant, amb boscos de pi blanc i alzinar prop del coll de la Creu d’Ardenya, sota el pla de Sots d’Ossos (549 m). Altres accidents notables són el puig de la Mola (535 m), límit amb Olesa de Bonesvalls i Olivella (ambdós de Garraf), a la serra de les Conques, el puig d’Arboç (408 m) i el de Mata-rodona (406 m), per on passa el termenal amb Olivella, al SW. A migdia, la collada de Vallgrassa, la Creueta dels Aragalls (465 m), la Cocona Sostrella, el Pla de Querol i la dolina del Campgràs fan el termenal amb el municipi de Sitges. A llevant, el límit amb Torrelles de Llobregat va de la penya del Moro al puig d’Endi (345 m); aleshores el termenal segueix, divisòria amb Sant Climent de Llobregat, fins a la Desfeta (522 m), que ho és, ja, amb Gavà i passa prop de les Agulles (552 m) i a llevant de Coll Sostrell. Es destaquen, a migdia del cap de municipi, la serra de la Guàrdia, amb diversos avencs, i les penyes de l’Àguila (522 m), amb la Pleta Xica (510 m) i Puig Marí.

Drena el terme la riera de Begues, que es forma per diversos braços sota la Desfeta i les Agulles i s’ajunta a l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls amb la d’Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. La mitjana de pluviositat és de 666 mm anuals.

El terme comprèn el poble de Begues, cap municipal, el raval de Santa Eulàlia, els masos de l’Alzinar, Can Sadurní i Can Barreres, i nombroses urbanitzacions, com Cal Viudo, amb el veïnat de Ca n’Enfruns, la Barceloneta, la Bassa Blanca, amb el barri de la Rectoria, la Costeta, el Mas Ferrer, Bonsolei, Begues Parc i el Mas Pasqual. Begues comunica amb Gavà per una carretera local que continua després cap a Olesa de Bonesvalls. Hi ha, a més, tot un seguit de camins de muntanya.

El Poble

El poble de Begues (399 m i 4.483 h el 2005), o nucli central de la població, és a ponent de la Rectoria, format durant el segle XX al llarg de la carretera que duu a Olesa de Bonesvalls. És separat i ben diferenciat del nucli primitiu format entorn de la parròquia. Els diferents nuclis de la Barceloneta i de Campamar, a ponent, o el Raval d’en Martí, a tramuntana, són integrats al nucli urbà de Begues formant un continu, del qual el més separat és el raval de Santa Eulàlia, al NW, però ben a tocar del Raval d’en Martí. Dóna nom a aquell raval una capella dedicada a santa Eulàlia que hi ha una mica més amunt, sobre un turonet de 405 m. La capella, que podria ser d’origen més antic —segons la tradició popular s’hi trobaren tombes—, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. A l’octubre del 2018 s’inaguraren les obres de restauració de la capella.

Un dels edificis interessants de Begues és la Casa Cervelló, obra de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt. Un altre edifici és la moderna parròquia dedicada, com l’antiga, a sant Cristòfol, obra de la dècada de 1960; és d’una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals, obertes a la nau per arcades de mig punt. L’Ajuntament, situat també en un bell edifici centenari, ha adquirit altres edificis històrics com l’antic escorxador, Cal Pere Vell, on hi ha algunes dependències municipals i el Petit Casal. Al remodelat edifici anomenat el Colmado s’hi ha instal·lat un punt d’informació del parc de Garraf.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs. La festa de Sant Sebastià, del Vot del Pa, també pel gener, consisteix en el repartiment de pa beneït a l’església com a record d’haver-los deslliurat d’una epidèmia de diftèria a mitjan segle XIX. Per la festa major, al juliol, el dia de Sant Cristòfol, fan sortir la Cucafera, bèstia de foc que sortí per primer cop el 1934, però no reaparegué fins pels volts del 1977. El tercer diumenge d’octubre se celebra la festa del most, amb un aplec a l’ermita de Santa Eulàlia.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”030b9450″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Begues{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina Web Oficial de l’Ajuntament

El Brull

30 gener 20192013, El Brull, Municipis del Bages, Província BarcelonaPere Gasso

El Brull és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A El Brull hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Catalunya Central
Comarca	Osona
Entitats de població	4
Total	257 (2018)
• Densitat	6,27 hab/km²
Llar	25 (1515)
Gentilici	brullenc, brullenca

Breu historia del municipi

Es troba al sector SE de la comarca, al límit amb les terres septen-trionals del Vallès Oriental. Limita a l’W amb l’enclavament de Seva, al NW amb Balenyà, al N amb Seva, a l’E amb Viladrau, i al SE, al S i al SW amb els termes de Montseny, Tagamanent i Aiguafreda, respectivament, els tres del Vallès Oriental.

És un municipi força muntanyós, sobretot el sector que limita amb les terres del terme de Montseny, ja que s’integren dins el Parc Natural del Montseny. Així, les terres meridionals arriben a assolir altituds importants, com a la Creu de Matagalls (1 697 m), que fa de partió entre les terres de Viladrau, Montseny i el Brull, Puig Drau (1.344 m), Puig Ventós (1.243 m), el coll de Font Pomereta (1.211 m) o Coll Formic (1.282 m). Tot el sector oriental s’estén vers el centre de la Plana i davalla fins als 600 m; les altituds màximes són a Serrabardina (779 m), al límit del Brull amb Seva. A excepció de la llenca occidental de terres formada geològicament en el període terciari, la resta del terme té un origen derivat de l’era paleozoica.

El terme és solcat per diverses rieres; unes vessen a la conca de la Tordera, com és la riera de la Castanya després de rebre les aigües de la riera de Collformic i del torrent de la Mina, i les altres, a la conca del Congost, com la riera de l’Avencó (que en el sector de capçalera rep el nom de riera de Picamena), que rep les aigües de la riera del Burguès, o el torrent de la Frau, que en part forma límit natural amb el terme de Balenyà. Esparses arreu del terme hom troba diverses fonts, com la de la Castanya, la de Pomereta, la de la Barbota o la de l’Obi.

La major part de les terres són dins el domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on potencialment predominaria de manera extensa un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que a tocar del Montseny hi hauria un clar domini del bosc de faigs (Buxo-Fagetum) i una petita llenca on tindria cabuda un domini de vegetació mediterrània caracteritzada per l’aparició de la comunitat de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble del Brull, cap de municipi, les caseries de la Castanya, en el sector més pròxim al Montseny, i de Sant Jaume de Viladrover, ja a les terres de la Plana. Hi ha un nombre important de masies esparses. Travessa el municipi una carretera local que uneix Santa Maria de Palautordera amb Seva, de la qual parteixen diverses pistes i camins. El sector NW del terme és travessat per la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, que té baixador a Sant Miquel de Balenyà (Seva), a poca distància del límit municipal del Brull.

El Poble

El poble del Brull (843 m i 115 h el 2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del el Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur. L’església de Sant Martí del Brull es troba a l’entrada de la vall que culmina amb Coll Formic, en un pendent del vessant dret de la riera de Collformic, que s’endinsa vers la Vallmanya, en direcció al Congost.

Festes

La població celebra la seva festa major a l’agost i la diada del patró, Sant Martí, és al novembre. Al juliol es participa en un aplec al Matagalls

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”573c1fa5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Brull{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

pàgina web de l’Ajuntament

Bellprat

21 gener 20192013, Bellprat, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Bellprat és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Bellprat hi anem el 12 de octubre de 2013

Balsareny

21 gener 20192013, Balsareny, Municipis del Bages, Província BarcelonaPere Gasso

Balsareny és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A Balsareny hi anem el 13 d’octubre de 2013

Dades del Municipi


Comarca	Bages
Capital	Balsareny
Entitats de població	5
Població
Total	3.205 (2018)
• Densitat	86,86 hab/km²
Llar	36 (1553)
Gentilici	Balsarenyenc, balsarenyenca

Breu historia del municipi

La població ha mantingut fins a la dècada de 1970 un procés de creixement. Els anys 1860-1970 la població passà de 1.310 h a 4.024 h. El màxim creixement es donà entre la dècada de 1950-60, quan la població augmentà 1.052 h. El descens posterior és conseqüència de la crisi industrial. Entre el 1970 i el 1975 el municipi perdé 586 h, i 207 h entre el 1986 i el 1996. En aquest darrer any, la població ocupada era de tipus industrial, amb el 43,7%. El 2005 assolí 3.277 h.

L’ordi ocupa majoritàriament les terres de conreu del terme, mentre que la resta del territori és bosc de pi blanc i pastures, que al segle XIX eren vinyes que la fil·loxera anorreà. El 1970 es creà la Cooperativa Agropecuària de Balsareny. La ramaderia és força important i diversificada al municipi, si bé hi predomina la cria porcina i ovina.

El subsol és ric en sals potàssiques (silvinita i carnal·lita). Tot i que la descoberta d’aquests jaciments data del primer terç del segle XX, la seva explotació no va iniciar-se fins els anys de la postguerra. Les instal·lacions mineres, situades a la dreta del riu, al paratge de Vilafruns, van donar una nova fesonomia al sector meridional del municipi.

La riquesa industrial de la població fou notable, d’ençà dels primers temps de la utilització dels recursos hidràulics de la comarca. I, com als altres pobles i viles del Bages, es veié afectada profundament per la crisi del sector tèxtil tradicional. Les fàbriques i colònies de vora riu —Vilafruns, el Molí, la Rabeia, Sant Esteve o Colònia Soldevila— canviaren el paisatge físic i el panorama humà del poble. La filatura i els teixits, i després les potasses, no sols donaren ocupació als balsarenyesos i gent dels poblets i pagesies veïns, sinó que esdevingueren centre d’atracció d’una important immigració. Les empreses tèxtils de capçalera són d’origen forà. Al començament de la dècada de 1990 s’instal·laren indústries relacionades amb altres sectors productius.

El Poble

El poble de Balsareny (327 m), arran d’un cingle de la dreta del Llobregat, separat del tossal del castell per la riera del Mujal, es formà a l’ombra del castell i per a estatge dels seus vassalls. Aquest nucli primitiu de la població, tancat amb muralles fins al segle XIX, ha tingut expansió moderna al llarg de la ruta oberta per la carretera de Manresa a Berga. L’edifici més notable del poble antic és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del segle XI. El temple actual és una ampliació, feta als segles XVI i XVII, d’una construcció del romànic tardà. La gran plaça del davant fa memòria d’un rector benemèrit, Roc Garcia de la Enzina, que projectà i dugué a terme l’obra del pont sobre el Llobregat, beneït el 24 d’abril de 1797. Al costat dret de l’església, l’edifici de la institució benèfica Casal Verge de Montserrat conté una capella decorada amb una pintura al fresc de Josep Obiols. Un altre monument principal, símbol i fita remarcable del poble, és el castell de Balsareny. Dessota mateix del castell de Balsareny, al peu de la balcera del seu costat llevantí, hi ha la resclosa que pren l’aigua del Llobregat per a conduir-la a Manresa mitjançant la séquia —que ací anomenen síquia—.

Al municipi hi ha diversos centres i associacions culturals i grups esportius, així com instal·lacions esportives i una biblioteca.

Aspecte de la festa dels traginers a Balsareny (Bages)

El diumenge abans de Carnestoltes se celebra la festa dels Traginers i el poble ret homenatge a aquells homes que amb les seves cavalleries primer, i amb els seus carruatges després, transportaren mercaderies i persones de les planes a les muntanyes i dels pobles a les ciutats o a l’inrevés. Malgrat que alguns dels ingredients de la festa que ja s’han fet tradicionals són d’incorporació recent. Els traginers locals ja celebraven la festa del seu patró sant Antoni Abat, i el 1897 ja es té constància de la benedicció dels animals, de la desfilada dels Tres Tombs i d’una sessió de ball a la tarda, organitzat tot pels gremis de Traginers i de Carreters. Passada la Guerra Civil de 1936-39 i un breu parèntesi que durà fins el 1942, la festa es reprengué i s’hi incorporà el joc de les anelles i les curses de cavalls i muls. L’any 1958 les curses es traslladaren a la carretera del castell. El 1970 va rebre el qualificatiu de Fiestas de Interés Turístico Nacional.

Entre els fills il·lustres cal esmentar l’eclesiàstic Pere Casaldàliga i Pla, consagrat bisbe el 1971, que fou encarregat de la prelatura de São Félix do Araguaia, on ha dut a terme una intensa activitat pastoral.

Festes

La festa major se celebra el 25 d’abril, festivitat de Sant Marc i per Nadal s’hi celebra una fira d’artesans. A l’octubre es fa l’aplec del Roser.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”1a7a2ce8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Balsareny{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Informació de l’Ajuntament

Pàgines web