Dades del Municipi
| Autonomia | Catalunya |
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | l’Anoia |
| Municipi | Calonge de Segarra  |
| Localització | Calonge de Segarra (Anoia) |
|---|
Breu historia del municipi
El Poble
Aspecte de l’església de Santa Fe de Calonge
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
| Població | |
|---|---|
| Total | 2.413 (2019) |
| • Densitat | 122,49 hab/km² |
| Llar | 27 (1553) |
| Gentilici | Hortonenc, hortonenca |
Breu historia del municipi
Emplaçat a la riba esquerra de l’Anoia, sobre terrenys miocènics fortament erosionats. El terme té una extensió de 19,73 km² i limita, al N i a l’E, amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat); al S amb Gelida, amb el qual municipi fa, en part de límit la Rierassa, amb Sant Sadurní d’Anoia i Piera (Anoia); i al NW, amb Masquefa (Anoia).
El municipi de Sant Llorenç d’Hortons, amb Gelida, pertany al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat i els seus habitants acudeixen, principalment al mercat de Martorell. El terme és drenat per diverses rieres, de les quals la més important és la riera de Ca N’Esteve o la Rierussa, eix hidrogràfic del terme, que aboca a l’Anoia ja en el terme de Gelida.
Les cotes més altes (283 m) corresponen a l’extrem més septentrional del terme, al límit amb Sant Esteve Sesrovires. El municipi, a més del poble de Sant Llorenç, que és on resideix l’ajuntament, comprèn els agregats de la Beguda Alta, la Beguda Baixa, Sant Joan Samora i la caseria del Torrentfondo. Les dues principals vies de comunicació són: primer, la carretera local de Gelida a Monistrol d’Anoia, que enllaça la comarcal de Vilafranca a Martorell amb la carretera local de Sant Sadurní d’Anoia a Piera. Aquesta carretera passa pel poble de Sant Llorenç d’Hortons. L’altra carretera és la de Martorell a Capellades, que voreja el límit NE del terme amb Sant Esteve Sesrovires.
El Poble
La població de Sant Llorenç d’Hortons era el 1860 de 1.111 hab. Després d’una lleugera minva al tombant del segle, el 1920 assoleix el màxim demogràfic de 1.176 hab. Aleshores, però, la tendència fou regressiva fins al 1980 que començà remuntar a poc a poc i el 2006arriba als 2.126 hab.
La població activa es xifra en un 32%, i del total, el 10% són agricultors. Són conreades 1.225ha (62% del terme), de les quals només 6ha són en règim de regadiu. El conreu principal és la vinya (67%), seguit dels cereals. La resta es distribueix en oliveres, patates i fruiters. Hi ha algunes petites indústries dedicades a l’obtenció de metalls no fèrrics, fabricació de plàstics, gèneres de punt, marcs artístics, no mancant una granja pecuària. La Societat Cultural Hortonenca promou activitats d’interès. Darrerament ha adquirit importància la funció d’estiueig i segona residència. Cal esmentar les urbanitzacions el Grandet i l’Enric.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
| Població | |
|---|---|
| Total | 374 (2019) |
| • Densitat | 110 hab/km² |
| Llar | 12 (1553) |
| Geografia | |
| Superfície | 3,4 km² |
| Altitud | 240 m |
Breu historia del municipi
El municipi de Santa Fe del Penedès (3,48 km2) és situat a la part central de la comarca. A septentrió, la riera del Romaní, afluent de la de Lavernó, separa el terme dels del Pla del Penedès i Subirats, a llevant confronta amb Avinyonet del Penedès, a migdia amb la Granada i a ponent amb Font-rubí.
Travessa el municipi una carretera local que passa pel poble de la Granada i les carreteres comarçals que van d’Igualada a Vilafranca del Penedès i de Martorell a Vilafranca. El terreny és més aviat pla, suaument ondulat i inclinat de S a N. El punt més alt del terme és al Pedró de la Granada (311 m), lloc de concurrència de tres termes: la Granada, Font-rubí i Santa Fe, a la part de ponent. La part més baixa és a prop de Cal Cartró, del terme de Subirats, a 180 m d’altitud.
El Poble
El poble de Santa Fe del Penedès és situat en un petit tossal, a 240 m d’altitud, on hi ha emplaçada l’església parroquial de Santa Maria, bastida el 1672, i la casa del comú. S’han descobert unes sitges que probablement són d’època ibèrica. La vida cultural i associativa de la població es polaritza al voltant del Centre Cultural i Recreatiu.
El 30% de la població viu disseminada en masies i hi ha uns petits agrupaments com el Pont, a la part septentrional del terme.
FestesLa festa major s’escau a l’octubre, i l’11 de setembre es fa la festa de l’arròs.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
enciclopedia catalana
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
| Població | |
|---|---|
| Total | 3.692 (2019) |
| • Densitat | 122,66 hab/km² |
| Llar | 40 (1553) |
| Gentilici | Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca |
Breu historia del municipi
El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.
El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.
El Poble
El poble de Sant Pere Molanta és situat a 232 m d’altitud al NE del terme. El 2004 tenia 558 h. L’església parroquial de Sant Pere fou totalment reconstruïda el 1744. A prop seu hi ha dos sarcòfags de pedra amb buidat antropomorf. Del palau que esmenta el topònim no en queden vestigis. S’ha dit que, possiblement, sobre les seves ruïnes es bastí la casa rectoral. Una carretera local enllaça el poble amb la carretera d’Ordal i duu a Sant Pere de Ribes i Olivella. El polígon industrial construït a Sant Pere Molanta durant la dècada del 1980 ha revifat molt la població. El 2004 tenia 12 h empadronats.
Pel que fa a les associacions, té gran rellevància la Societat Cultural la Unió. El poble celebra la seva festa major el 15 d’agost. Al juliol s’hi fa la fira-mercat d’antiguitats, brocanters i artesania.
Per testament, el comte Mir deixà a la seu de Barcelona l’alou dit Palau Moronta, situat al Penedès. L’església de Sant Pere és esmentada en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola el 991. S’hi realitzà el testament sagramental d’Adalbert, fill del vescomte Guitard, el 1010. La quadra de Sant Pere de Peramolanta fou donada el 1229 a l’abat de Santes Creus.
En el fogatjament del 1376, l’abat de Santes Creus hi tenia 10 focs, un dels quals corresponia al mas de Torregrossa, de la parròquia de Sant Pere Molanta, i un altre a Bonnat Riba, del prior de Sant Sebastià. Encara hom podria afegir-hi Guillem Tallada, del Papiol, que era de la pabordia de Sant Cugat.
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
| Població | |
|---|---|
| Total | 12.887 (2019) |
| • Densitat | 678,26 hab/km² |
| Llar | 30 (1553) |
| Gentilici | Sadurninenc, sadurninenca |
Breu historia del municipi
El municipi de Sant Sadurní d’Anoia, de 18,97 km2 d’extensió, és situat al NE de la comarca de l’Alt Penedès. Limita amb Piera (Anoia) al N, amb Terrassola i Lavit a l’W, amb Subirats al s. i amb Sant Llorenç d’Hortons i Gelida a l’E. El puig d’Espiells (206 m) fa de divisòria entre aquest últim municipi i els de Sant Sadurní i Subirats. A més de la vila de Sant Sadurní d’Anoia, el municipi comprèn altres nuclis de població, com ara els pobles de Monistrol d’Anoia i Espiells, les caseries de Can Benet de la Prua, Can Catassús i el Mo-lí d’en Guineu, i alguna urbanització com el Portell (compartida amb el municipi de Piera).
La seva situació a la zona de contacte entre àrees diverses, especialment entre la depressió del Penedès i el sector de la depressió prelitoral del Llobregat, ha estat aprofitada tradicionalment per les comunicacions i ha afavorit la seva condició de mercat comarcal. Hi passa la carretera comarcal de Vilafranca a Martorell i Terrassa; un conjunt de carreteres locals comunica la vila amb els nuclis del municipi (la que va a la Llacuna per la vall de la riera de Mediona, la de Masquefa, la de Piera pel Badorc i la d’Espiells), amb la N-340 i amb les comarques veïnes. L’autopista AP-7 és situada a l’extrem sud-oriental del terme i té una sortida prop del nucli urbà. A més hi ha l’estació de la línia de ferrocarril Barcelona-Sant Vicenç de Calders, que passa per Vilafranca, inaugurada el 1865.
El Poble
La vila de Sant Sadurní d’Anoia és situada a 156 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Lavernó. El 2005 tenia 11359 h. La seva església parroquial és dedicada a sant Sadurní. El temple, que era gòtic, va ser ampliat i transformat a partir del 1700 segons l’estètica del barroc. La porta es construí més tard, entre el 1815 i el 1823, i l’obra, en conjunt, s’acabà el 1859. La part més antiga és el campanar, octagonal, relíquia de l’antic temple que porta gravat l’any 1606 al pis de les campanes, on hi ha unes gàrgoles en forma de monstres. És seu arxiprestal i la seva demarcació comprèn les parròquies de Subirats, Terrassola i Lavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona. Altres edificis notables de la vila són la Casa de la Vila, les Escoles Públiques, a la plaça Nova, i l’Ateneu, situat al carrer de Josep Rovira. Rep moltes visites el Museu de la Casa Codorniu.
Un conjunt de grups i entitats culturals i recreatives donen vida a la cultura de Sant Sadurní. En són un exemple la Institució Cultural la Llar, el Centre, l’Ateneu, el Foment Sardanista, els Amics de la Cultura i la Confraria dels Vins de Cava. Quant als arxius, hi ha l’Arxiu Municipal de Sant Sadurní i l’Arxiu Can Codorniu. Funciona l’emissora Ràdio Club Sant Sadurní.
Festes
Entre les nombroses festes que se celebren a Sant Sadurní destaca la capvuitada del Corpus, anomenada Fira dels Barris, ja que durant aquestes dates cada barri celebra la seva festa major. Són típics d’aquests dies el “rengle”, el ball de la mantellina, les ballades de sardanes i les tronades, que al seu torn, cada dia, celebra cada barri. També cal citar les fires i festes de Sant Sadurní, a la tardor, i la Setmana del Cava, que se celebra des del 1982, a l’octubre, i amb motiu de la qual la Confraria dels Vins de Cava organitza un seguit d’actes culturals en què participa tota la vila. Finalment, cal fer esment de la festa major, al novembre.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
|
|
|
|---|---|
| Capital | Subirats |
| Població | |
| Total | 3.044 (2019) |
| • Densitat | 54,45 hab/km² |
| Llar | 51 (1553) |
| Gentilici | subiratenc, subiratenca |
Breu historia del municipi
Amb una extensió territorial de 55,92 km2, Subirats és el municipi més extens de l’Alt Penedès. És situat a llevant de la comarca. Confronta al N amb Sant Sadurní d’Anoia i Gelida; a l’E amb Cervelló i Vallirana, municipis del Baix Llobregat; al SE amb Olesa de Bonesvalls; al SW amb Avinyonet del Penedès, l’enclavament del Cortei (del municipi de la Granada) i Santa Fe del Penedès, i a l’W amb el Pla del Penedès i Terrassola i Lavit. El terme comprèn, a part el poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, diversos nuclis de població i caseries, com ara els pobles d’Ordal, la Torre-ramona i Lavern, i les caseries o els barris del Portatge, Can Rossell, els Casots, el Rebato, Can Batista, Can Bas, les Cases de Ca l’Avi, Can Cartró i una gran quantitat de masos, a més d’urbanitzacions (Can Rossell, la Muntanya Rodona i Casablanca).
El nom del municipi té l’origen en l’antic castell de Subirats, situat en un contrafort de la serra d’Ordal, al S de la Torre-ramona. Pel terme de Subirats passen les vies de comunicació més importants de l’Alt Penedès. La N-340 el travessa des del coll de la Creu d’Ordal (507 m), a llevant, fins a Cantallops (200 m), a ponent. La C-243 de Vilafranca a Martorell, al N, segueix des de Sant Sadurní la riba dreta de l’Anoia i passa sota el castell de Subirats i la Torra-ramona. La AP-7, gairebé paral·lela a la carretera de Martorell, n’és separada, però, pel curs de la riera de Lavernó, que és al N de l’autopista i al S de la carretera comarcal. De Sant Sadurní, on hi ha l’enllaç amb l’autopista, surt una carretera local que passa pels Casots i Can Rossell i conflueix a la carretera estatal, prop de Sant Pau d’Ordal. El ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca del Penedès té estació a 1 km del poble de Lavern i a 3 km de Sant Pau d’Ordal.
El Poble
El poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, és situat a 243 m d’altitud, a la part meridional del terme. Sant Pau forma conurbació amb el llogaret de Cantallops, del terme municipal d’Avinyonet del Penedès. El 2005 tenia 586 h. L’església parroquial de Sant Pau d’Ordal, molt antiga, s’esmenta el 1059. De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i una pica baptismal d’immersió, adossada al mur meridional de l’església. A l’exterior hi ha un sarcòfag exempt de pedra, buidat interiorment en forma antropomorfa. N’hi ha de semblants a Olèrdola i a Sant Pere Molanta i cal aclarir que no s’han de confondre amb les tombes antropomorfes excavades en un sòl petri. L’església de Sant Pau depenia dels senyors del castell de Subirats, els quals l’any 1095 la donaren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i, des d’aquella data, fou considerada com una quadra del dit monestir. A la primeria del segle XV, quan Montserrat adquirí el priorat de Sant Sebastià, la quadra de Sant Pau d’Ordal passà així mateix a dependre de l’esmentada abadia benedictina de Montserrat. A l’inici del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament. Segons el fogatjament de vers 1365-70, 25 focs corresponien a Sant Pau d’Ordal. Gràcies a la seva situació, ben comunicada, la població es va mantenir i fins i tot va augmentar, de manera que és el nucli més actiu i poblat del terme de Subirats. A la rodalia resten vestigis d’una torre defensiva al puig de la Guàrdia (388 m).
El terme disposa, des del 1968, de l’únic museu d’esperanto que hi ha a l’Estat espanyol, l’anomenat Hispania Esperanto-Muzeo. Els centres culturals tenen una llarga tradició històrica ja que el 1914 fou fundat el Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal. La festa major de Sant Pau s’escau el darrer diumenge de gener. Els habitants de Cantallops abans celebraven conjuntament la
Festes
festa major amb els de Sant Pau, però actualment ho fan amb els del sector de Cantallops corresponent a Avinyonet, a l’octubre.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Ajuntaments de la Comarca
Esglésies de la Comarca
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Alt Penedès |
| Població | |
|---|---|
| Total | 3.692 (2019) |
| • Densitat | 122,66 hab/km² |
| Llar | 40 (1553) |
| Gentilici | Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca |
Breu historia del municipi
El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.
El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.
El Poble
De l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, que s’alçava al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (358 m), hom sap que fou habitada a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, més tard, pels ibers. La seva ocupació fou, possiblement, intermitent, ja que per la seva posició estratègica constituïa un lloc fortificat en èpoques bel·licoses i poc convenient durant els períodes de pau. Hom accedeix al recinte per una porta practicada a la muralla, de la qual es manté una bona part. Suposadament iberoromana, fou bastida als primers temps de la romanització (darreria del segle III-començament del segle II aC). La muralla intercepta l’únic accés practicable al penya-segat on s’erigí el bastió d’Olèrdola. Dins el recinte hom pot veure una gran cisterna buidada a la roca, amb una capacitat de 328 m3, un gran nombre de sitges també excavades a la roca, on es guardava el gra, fons de cabanes i molts altres vestigis d’un poblament desaparegut. S’han trobat, també, monedes ibèriques, sobretot de Cose. A la part de ponent, que és la més alta del recinte, es conserven les restes del castell amb la base de parament romà.
Sembla que Olèrdola fou abandonada en l’època de la pau romana, i ocupada de nou durant la conquesta cristiana. El comte Sunyer, vers el 929, edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat, i també l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església fou declarada monument historicoartístic el 1931 (com tota la resta del conjunt). Fou bastida al costat d’una església anterior, probablement del segle IX, i alçada pels primers repobladors. Consagrada el 935 pel bisbe Teodoric, consta d’una sola nau, capçada per un absis quadrat, que manté adossada la capçalera de l’anterior església mossàrab. Aquesta capçalera té un arc triomfal de ferradura que hi dóna entrada. A la paret occidental, damunt la portalada de mig punt, hi ha una finestra geminada, d’arcada doble monolítica, amb una columneta com a mainell, possiblement aprofitada d’una construcció anterior. Vora l’església hi ha moltes sepultures antropomorfes excavades a la roca, datables al segle X, que, juntament amb les que es troben fora muralles, al veí pla dels Albats, a prop de les restes de la capella romànica de Santa Maria, han donat nom al tipus conegut popularment com olerdolà. Al segle XII s’efectuaren diverses reformes a l’església i se substituí la coberta de fusta per una altra de volta de canó. S’hi feren restauracions altre cop el 1818 i, finalment, la parroquialitat es traslladà a una església bastida de nou al cap municipal. La seva revaloració s’inicià amb Milà i Fontanals, que escriví el 1868 uns apunts històrics sobre Olèrdola. Posteriorment, el 1919 Puig i Cadafalch estudià i donà a conèixer el monument romànic, i el seguí Gómez-Moreno, que va estudiar l’església mossàrab. El 1926 i el 1928 s’hi efectuaren dues campanyes de restauració que la Guerra Civil Espanyola neutralitzà, la qual cosa motivà que el 1953 s’hi tornés a fer una nova restauració, que intentà recuperar l’església tal com havia estat al segle XII. El 1963 la Diputació Provincial de Barcelona adquirí la propietat dels terrenys on es troba tot el conjunt històric i monumental de l’antiga Olèrdola, hi emprengué obres complementàries, construí la nova carretera d’enllaç amb la de Vilafranca a Vilanova i instal·là un museu monogràfic, adossat a la muralla, que fou inaugurat el 1971
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès | ||||||||||||||||||||||||||
| Comarca | Alt Penedès |
||||||||||||||||||||||||||
| Població | |||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Total | 2.292 (2019) |
||||||||||||||||||||||||||
| • Densitat | 48,25 hab/km² | ||||||||||||||||||||||||||
| Llar | 56 (1553) |
||||||||||||||||||||||||||
| Gentilici | Castelletenc, castelletenca
|
||||||||||||||||||||||||||
Breu historia del municipi
El terme municipal de Castellet i la Gornal, de 47,5 km2, és situat al punt de contacte entre el Garraf i les dues comarques penedesenques (li manca l’accés a mar que havia tingut a l’edat mitjana), a la vall del riu de Foix, que el travessa de N a S (8 km). Limita al N amb Santa Margarida i els Monjos i amb Olèrdola, a l’E amb Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Canyelles (tots tres del Garraf), al S amb Cunit i Calafell (tots dos del Baix Penedès), al W amb Bellvei, Banyeres del Penedès i l’Arboç (tots tres del Baix Penedès) i al NW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i Castellví de la Marca. Comprèn el poble de Castellet, antic cap del municipi, i els pobles i veïnats de la Gornal —actual cap de municipi—, les Casetes de la Gornal, Clariana, les Masuques, Torrelletes, Sant Marçal, diverses urbanitzacions i cases disseminades. El municipi forma part del Parc del Foix.
Una carretera local uneix Castellet amb Vilanova i la Geltrú i amb l’Arboç (es bifurca a la dreta vers Torrelletes, les Masuques i Sant Marçal); per l’esquerra una carretera es dirigeix a Clariana i a la Gornal, on enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que passa per la Gornal, les Casetes de la Gornal i les Masuques. La AP-7 de Barcelona a València talla el terme pel sector de Sant Marçal, però no té cap sortida dins el municipi (la més propera és la de Vilafranca-Santa Margarida i els Monjos). La línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell tampoc no té estació dins el terme (cal anar a l’Arboç).
La natura del territori és variada (Cretaci del massís al S i al SE en contacte amb el Miocè predominant) i les alçades màximes són el Puig Rodó (409 m) i la Plana Morta (409 m) al NE. El riu de Foix forma dins el terme el pantà de Foix (construït en 1903-28 i ampliat el 1936, amb una capacitat de 6 hm3) i rep diversos afluents per la dreta: el torrent de la Bruixa, el torrent d’Estalella (que aboca a prop de la capella de Sant Esteve), la riera de Marmellar (que desguassa al N de Castellet) i el torrent de la Font de l’Horta, que mor ja dins el pantà; per l’esquerra rep els fondals de la Bovera i el de la Coma Pineda. Hi ha nombroses surgències d’aigua i moltes captacions subterrànies que contribueixen a l’abastament de Vilanova i altres poblacions properes (pous de la Marquesa i de la Mare de Déu de la Llum).
El Poble
La caseria de Sant Marçal, dita antigament Rubió, és situada en una plana al NW del terme, separada de la resta del municipi per l’autopista. La població (santmarçalencs), en bona part dispersa, era de 194 h el 2005. El poblet és molt petit, vora l’actual església de Sant Marçal (1914), que domina aturonada la caseria (es conserven escassos vestigis de l’antiga església, com ara una ossera decorada). L’església és esmentada ja el 1279, i el 1337 pertanyia a la canònica de Solsona (fins el 1593); el 1682 fou encomanada al rector de l’Arboç, però al segle XVIII passà a sufragània de Castellet i fou erigida en parròquia al segle XIX. Per tradició oral hom creu que la primitiva església radicava a Can Colomer (on hi ha restes d’una vil·la romana) i que aquí hi havia el desaparegut santuari de Sant Jaume de Puiggraner. El poble, on funciona una societat recreativa, celebra festes per la Puríssima i el segon diumenge de juliol. A l’altre costat de l’autopista hi ha el mas de les Peloses.
Dins el terme municipal hi ha nombroses urbanitzacions, algunes compartides amb altres munici- pis. Hom pot destacar: Rocallisa amb 205 h el 2005, els Rosers amb 112 h el 2005, compartida amb Cunit i Calafell, Trenca-roques amb 149 h el 2005, Valldemar amb 36 h el 1996, compartida amb Calafell, i la Creu i els Àngels amb 23 h el 2005.
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Dades del Municipi
| Vegueria | Comarques Centrals |
| Comarca | Osona |
| Població | |
|---|---|
| Total | 6.301 (2019) |
| • Densitat | 2.864,09 hab/km² |
| Llar | 30 (1553) |
| Gentilici | Rodenc, rodenca |
Breu historia del municipi
És a la zona de contacte de les Guilleries amb la vall del Ter, poc després de la seva confluència amb el Gurri, a l’inici d’un pronunciat meandre, l’interior del qual és anomenat l’Esquerda. El municipi de Roda de Ter és envoltat pràcticament per la demarcació de les terres de les Masies de Roda, a excepció del sector que ocupa el barri de la Creu de les Codines, per on limita amb el municipi de Gurb.
El terreny, format per materials constituïts durant el període terciari i essencialment planer, és solcat pel Ter, que fa d’eix a la demarcació de la vila de Roda i és en bona part la línia natural divisòria entre les terres de les Masies de Roda i Roda de Ter. Biogeogràficament, les terres es troben dins el domini potencial de la vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).
El terme, que fins el 1836 era unit al de les Masies de Roda, comprèn a més de la vila de Roda de Ter, cap administratiu, els barris de la Creu de les Codines, també dit la Creu de Roda, que en part és edificat en terres que havien pertangut al municipi de Gurb, i el del Carrer dels Pèlics, al límit amb el terme de les Masies de Roda, on forma continu urbà amb la urbanització de les Cases Noves. Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-153 de Vic a Olot i una carretera local que uneix la vila amb el poble de Manlleu.
El Poble
La vila de Roda de Ter (443 m i 5.204 h el 2005) es troba a la part alta o de llevant del Ter, on hi ha la plaça, la parròquia i la casa de la vila, però té també, des del principi del segle XVIII, un carrer important, a la banda de ponent del riu, que desemboca a l’origen del pont. La vila, que dona l’esquena al riu, sobre el qual les cases aixequen llur part posterior, és un nucli allargassat i estret, construït al llarg de camins tradicionals. La carretera C-153 de Vic a Olot, que envolta la població per la banda de ponent del riu, fou la causa de la construcció d’un pont nou i també de l’expansió de la població. La industrialització repercutí en l’aspecte modern que presenta la major part de la població, que té, però, algunes cases modernistes notables i una part que conserva encara l’aire d’un poble típic del segle XVIII.
Pel que fa a l’arquitectura, al municipi de Roda de Ter destaca el pont i les dues esglésies de Sant Pere de Roda i Santa Maria del Sòl del Pont, ambdues refetes al segle XVIII. La darrera té una valuosa imatge gòtica de la Mare de Déu sedent amb l’Infant dret sobre el seu genoll esquerre, imatge que fou mutilada el 1936 i restaurada el 1940. L’antic pont de Roda, situat al mateix lloc que l’actual, donava pas a l’antic camí de França o Strata Francisca i fou edificat o reedificat entre els anys 1094 i 1097, segons que consta per les deixes fetes per a la seva construcció. A l’extrem de llevant del pont s’havia construït, abans del 1180, una església dedicada a Santa Maria, dita Santa Maria del Cap del Pont, transformada en la parroquial de Sant Pere, amb algunes cases a la seva sagrera, que esdevindrien el centre de la població actual d’ençà del 1332. Poc després es va edificar una nova església al final del pont, a la banda oposada del riu, coneguda per això com Santa Maria del Sòl del Pont. El pont i les dues esglésies són encara avui dia l’emblema típic de la vila de Roda de Ter. El pont primitiu fou destruït per una riuada del Ter l’any 1617, refet el 1648 i restaurat de nou el 1710 i en altres ocasions posteriorment. El pont actual, que conserva una part de l’antiga edificació, es considera patrimoni de valor històric i arquitectònic de la vila.
Festes
Pel que fa al folklore de la vila, la festa major s’escau el 23 de setembre, festivitat de la patrona, la Mare de Déu del Sòl del Pont, a qui el poble feu la promesa o vot de celebrar una festa en honor seu si s’aturaven els efectes de la pesta del 1854. A més, durant els mesos de desembre i gener, es fa una exposició de diorames, organitzada per una agrupació pessebrista. El primer diumenge de maig té lloc la Festa de la Rosa, i ja als mesos de juliol, es fan diferents concerts i balls (RodaFolk).
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Dades del Municipi
| Vegueria | Penedès |
| Comarca | Anoia |
| Població | |
|---|---|
| Total | 239 (2019) |
| • Densitat | 4,98 hab/km² |
| Llar | 36 (1553) |
| Gentilici | Rubionenc, rubionenca |
Breu historia del municipi
El terme municipal de Rubió, de 38,5 km 2 , limita amb els termes bagencs de Castellfollit del Boix (NE) i Aguilar de Segarra (N) i amb els de l’Anoia dels Prats de Rei (NW), Copons (W), Jorba (S) i Òdena (S i E). És situat al sector NE de la co-marca, al límit amb el Bages. La serra de Rubió forma, en direcció NE-SW, l’eix del territori i separava antigament les sotsvegueries d’Igualada i dels Prats de Rei; alhora és la divisòria d’aigües entre les que vessen a l’Anoia a través de la riera de Rubió i les que vessen al Cardener a través de la riera de Maçana (afluent a la de Rajadell). Aquesta serra, que abans de l’incendi del 1986 era coberta de boscos de pins i alzines, culmina a 837 m d’altitud (al límit amb el terme d’Òdena). Els vessants meridionals de la serra alimenten l’esmentada riera de Rubió que aflueix a l’Anoia dins el terme de Jorba.
El municipi comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l’antiga parròquia rural de Sant Pere d’Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafita, amb un antic hostal a prop de la carretera i l’església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Martí de Maçana.
Hom pot accedir al municipi per una carretera local que, passant per Copons, s’uneix amb la C-1412 que surt de la A-2 a l’altura de Jorba i va cap a Calaf. Travessa la serra de Rubió i el terme de S a N la carretera d’Igualada als Prats de Rei, anomenada de les Malloles.
El Poble
El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria i unes poques cases. El 2005 hi havia empadronats 44 h. Hi ha restes d’una torre i murs del castell.
L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, leun amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW. Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral·lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Al peu de Rubió hi ha la gran masia de la Sala.
Festes
La festa major se celebra per l’Ascenció, al maig.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Esglésies de la Comarca
Pàgines web