Xino Xano per Catalunya

Informació de la Generalitat de Catalunya

Pàgines web

Moja

8 novembre 20162012, Municipi Olèrdola, Municipis Alt Penedès, Poble Moja, Província BarcelonaPere Gasso

Moja és un Poble del Municipi d’Olèrdola Alt Penedès (Barcelona)

A Olèrdola hi anem el 26 de desembre de 2012

Dades del Municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km², és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú. El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils

El Poble

El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c4fa5f66″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Moja catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament

Pàgina web de l’Ajuntament

Santa Margarida i els Monjos

9 octubre 20162012, Municipi Els Mojos, Municipis Alt Penedès, Província BarcelonaPere Gasso

Els Monjos és un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

Aquí hi anem el 23 de setembre de 2012

Dades del Municipi

Gentilici	monjenc/a
Pressupost	10.380.068,45 €
Superfície	17,39 km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km² i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”51126adf” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Santa Margarida i els Monjos{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Montserrat

17 setembre 20162012, Monestir Benedictir de Montserrat, Municipi Monistrol de Montserrat, Municipis del Bages, Província BarcelonaPere Gasso

Montserrat és un Monestir i un conjunt d’ermites del Municipi de Monistrol de Montserrat Comarques del Bages Anoia i Baix Llobregat (Barcelona)

A Montserrat hi anem el 31 de Juliol de 2012 en una de les visites que fem cada any per aquestes dades recordant el Jaume.

El Monestir

monestir de Montserrat, abadia de Montserrat

Santuari de Montserrat

© FOTOTECA.CAT

Monestir benedictí (Santa Maria de Montserrat) i santuari de la Mare de Déu de Montserrat, situats a 720 m d’altitud, al vessant oriental de la muntanya de Montserrat, dins el terme municipal de Monistrol de Montserrat.

Població:

59 h

[2009]

El conjunt de les construccions és força irregular, a causa del terreny accidentat i de les diferents èpoques d’edificació; artísticament, la part més important és el sector de la basílica i del monestir. Resten dues ales del claustre gòtic construït el 1476 per Jaume Alfons i Pere Basset a instàncies de Giuliano della Rovere, aleshores abat comendatari de Montserrat i més tard papa amb el nom de Juli II. La façana principal del monestir, construïda després del 1939 per Francesc Folguera, amb relleus de Joan Rebull, dóna pas a l’atri de la basílica, format pel claustre de l’abat Argeric (segle XVIII). Adossada a una paret lateral hi ha la portada romànica de l’antiga església del segle XII, i al mateix claustre hi ha els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó (segle XVI) i escultures de Rafael Solanich, Frederic Marès, Josep Clarà i altres. La basílica fou edificada per l’abat Bartomeu Garriga i fou consagrada el 1592, després de trenta-dos anys de construcció. Malmesa durant la guerra del Francès, hagué d’ésser molt refeta després: la façana original fou substituïda per l’actual, obra de Francesc de P. Villar, i fou decorada amb escultures dels germans Vallmitjana (1900-01). La nau central, coberta amb arcs gòtics arrodonits, té sis capelles a cada costat; a les parets hi ha les escultures dels quatre profetes majors, de Josep Llimona. El 1977 fou reformada la Capella del Santíssim, amb obres de Josep M. Subirachs. L’absis és format pel cambril, edificat per Villar i Carmona (1876-84) amb la col·laboració de Gaudí; la volta conté pintures de Joan Llimona.

En una estança contigua, decorada amb mosaics d’Obiols i relleus de Joaquim Ros, hi ha el tron de la Mare de Déu, del 1947. La imatge —anomenada Moreneta pel color fosc de la cara i de les mans— és una talla romànica policromada del final del segle XII o del principi del XIII. El 2001 es presentaren els resultats de la restauració i dels estudis de la talla romànica de la imatge, els quals confirmaren que fou esculpida al segle XII, i que el seu color fosc característic fou originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris.

De l’interior del monestir cal destacar la Sala Gòtica, una de les antigues dependències adossades al claustre gòtic, avui reconstruïda; el claustre neoromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch (1925), on es conserven peces lapidàries salvades de la destrucció napoleònica; i el refetor, del segle XVII, reformat notablement per Puig i Cadafalch el 1925.

El 1996 foren acabades les obres de restauració exterior i interior de la basílica, iniciades el 1991, i el 1997 les de l’ermita de la Santa Cova, que havia quedat malmesa per un incendi.

A la part posterior de la basílica hi ha un dels dos orgues de Montserrat. Construït el 1958 a partir de diversos fragments d’orgues diversos procedents de la destrucció d’esglésies durant la Guerra Civil Espanyola, en substituí un d’anterior construït el 1925 a càrrec dels organistes Blancafort de Collbató i que fou destruït.

Cúpula de l’interior de la basílica de Montserrat

© XAVIER VARELA

El 2010 fou consagrat un nou orgue de Montserrat, emplaçat sota el creuer del lateral esquerre, situació tradicional dels orgues a Catalunya des d’època medieval malgrat canvis més recents. Aquest instrument fou construït novament pels tallers Blancafort des de l’any 2007, i el seu finançament anà a càrrec, d’una banda, de l’obra social d’una caixa d’estalvis, i, de l’altra, de prop de 4.000 persones, empreses i entitats que aportaren els fons destinats als tubs. En ser completat, el nou orgue, de 12,5 m d’alçada i amb 4.242 tubs, 63 registres, quatre teclats manuals i un teclat de pedal, fou reconegut entre els de primer nivell en l’àmbit internacional.La biblioteca conté un fons d’uns 300.000 volums, uns 400 incunables —alguns dels quals impresos al monestir mateix—, més de 200 papirs egipcis (grecs i coptes) i 2.000 manuscrits (llatins, catalans, castellans, hebreus, àrabs i siríacs), entre els quals cal esmentar el Llibre Vermell de Montserrat. L’arxiu, refet després de la destrucció del segle XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents en paper dels segles XIII-XVII i uns 28.000 documents dels segles XVIII i XIX. Fora del clos del monestir, són notables la pinacoteca i el museu. La pinacoteca, en la seva secció antiga, conté uns dos-cents quadres (Berruguete, Zurbarán, Morales, Ricci, Caravaggio, Guardi, Andrea de Salerno, Van Loo, Jacint Rigau, Van Adriaenssen, De Bless, etc.). El 1982 s’enriquí amb una secció de pintura catalana, constituïda, gairebé en la seva totalitat, per la donació del col·leccionista Josep Sala i Ardiz (mort el 1980). Amb aquesta finalitat foren habilitades unes noves sales als locals de l’antic restaurant del monestir. L’obra exposada permet una visió panoràmica força completa i equilibrada de la pintura catalana des del darrer terç del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Despunten obres cabdals d’aquest període, com El nen i el gos (1891), de F. Gimeno, quatre obres de l’època de Montmartre de Rusiñol, tres obres de R. Casas, El vell pescador (1895) i L’escolà (1896), de P.R. Picasso, onze pintures a l’oli de Nonell, una vintena de J. Mir i altres obres d’Anglada Camarasa, Torres Garcia, Obiols, O. Sacharoff, etc. El museu, a més de diverses peces d’orfebreria ofertes al santuari, conté el Museu de l’Orient Bíblic, obra bàsicament de Bonaventura Ubach, important pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Palestina i Xipre. Des del 1996 els dos museus que posseïa el monestir (l’arqueològic i el pictòric) en formen un de sol.

Als jardins de darrere el monestir hi ha la capella romànica de Sant Iscle (segle XI), una creu gòtica i una escultura de Manolo Hugué. Als voltants del santuari hi ha el Camí del Viacrucis, amb escultures de Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita —entre el 1904 i el 1919 hi foren erigides catorze estacions monumentals, destruïdes el 1936—, i el Camí de la Cova —construït al segle XVII al mateix temps que la capella cova, on la llegenda situa el trobament de la imatge de la Mare de Déu—, amb les representacions dels quinze misteris del rosari, obra de Gaudí, Puig i Cadafalch, Josep Llimona, els germans Vallmitjana i d’altres, així com una escultura de sant Domènec, obra de Josep M. Subirachs. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de Sant Miquel (1870), Sant Jeroni (1891), Sant Dimes (1893), Sant Joan (1899) i la Soledat (1916, amb pintures de Darius Vilàs i Joan Llimona). La dels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936; al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha també una estàtua de Jacint Verdaguer (1931) i una altra de Francesc d’Assís obra de J. Viladomat (1927) i altres obres de Domènec Fita i de Josep M. Subirachs. En el recinte del santuari hi ha botigues de queviures i de records, hotels, restaurants, autoservei, apartaments familiars (tradicionalment anomenats cel·les), càmping, oficina de correus, telèfons, etc.

L’Escolania de Montserrat

© AVUI

Pel novembre del 1982 el santuari rebé la visita del papa Joan Pau II, en el seu viatge a l’Estat espanyol. El 1989, després de la renúncia de Cassià M. Just, fou elegit abat Sebastià Bardolet i Pujol, el qual intentà fomentar els aspectes més directament monàstics de l’abadia. El 1990 s’hi celebrà el III Congrés Litúrgic, en què participaren uns 600 congressistes i gairebé tots els bisbes catalans. El monestir celebrà, el 27 d’abril de 1997, el cinquantè aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, amb un acte a l’exterior de la basílica presidit pel cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, al qual assistiren unes 10.000 persones. Aquell mateix any fou concedida a l’abadia de Montserrat la Medalla d’Or de la Generalitat. L’any 1998, el monestir, juntament amb la delegació de mitjans de comunicació social de l’arquebisbat de Barcelona, organitzà les primeres jornades de formació teològica per a periodistes. L’any 1998 fou presentada la Fundació Abadia de Montserrat 2025, creada per recollir fons per a la restauració i la modernització de les instal·lacions del monestir i per col·laborar amb una part d’aquest fons en obres socials d’ajut als més necessitats. Entre les reformes previstes hi havia la de l’edifici de l’Escolania. La Fundació té la col·laboració de nombroses entitats de la societat civil. En aquesta línia, l’any 1998 signà un conveni amb la Fundació Telefónica per informatitzar la biblioteca de l’abadia. L’any 1999 s’inauguraren les obres de remodelació de l’hotel Abat Cisneros i les de les cel·les Abat Marcet. El mateix any es presentaren dues noves guies: la Guia de Montserrat, escrita pel monjo Jordi Molas, i la Guia del Museu de Montserrat, amb textos de Josep de Calassanç Laplana i Teresa Macià. L’any 2000 dimití l’abat Sebastià M. Bardolet i la comunitat elegí com a nou abat Josep M. Soler i Canals, que el 13 d’agost de 2000 rebé la benedicció abacial de mans del cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. L’any 2000, 700 capellans de tot Catalunya s’aplegaren a Montserrat el 27 de març amb motiu de la jornada jubilar del clergat. Al juny del mateix any, Montserrat patí els efectes d’un fort aiguat que obligà a tancar els accessos a l’abadia durant prop de dues setmanes. A partir del curs 2005-06 se suprimí l’internat obligatori per als nens de l’Escolania, i alhora es plantejà d’obrir la formació a les nenes. L’Escolania participà en l’òpera A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten, al Gran Teatre del Liceu, i commemorà el seu 125è aniversari. El 2005 també s’estrenaren les dues darreres campanes de la basílica que complementen el conjunt de deu projectat el 1956 per Gregori Estrada. Pel que fa al Museu de Montserrat, incrementà el seu valor pictòric —amb donatius d’obres excepcionals com Diumenge de Rams, de Fèlix Mestres Borrell (2004), i el quadre Retrat de Montserrat Isern, del pintor Joaquim Sunyer (2005)— i col·leccional amb l’entrega d’una important col·lecció d’arqueologia per a la secció de l’Orient Bíblic (2005). De la mateixa manera, es treballa en la informatització dels catàlegs de la biblioteca del monestir i la digitalització de les imatges per facilitar la consulta dels seus fons. A més, continua vigent el conveni marc del 2003 amb la Universitat de Barcelona per a cooperar en activitats acadèmiques, de restauració de documents i d’obres d’art de l’Abadia. Pel que fa a la Fundació Abadia de Montserrat 2025, tancà l’acord per a reformar la il·luminació de la basílica, el monestir i el conjunt del recinte del santuari. Així mateix, ha renovat el conveni de col·laboració per a donar continuïtat a l’accés de la Biblioteca de Montserrat a l’Anella Científica. Finalment, amb l’arribada del cremallera a Montserrat, ha culminat un procés de reformes per a facilitar l’estada dels pelegrins i els turistes (2005). Al juny del 2011 entrà en proves Montserrat Ràdio, emissora radiofònica fruit de la col·laboració entre el monestir i el grup de comunicació Taelus (format pel canal Taronja de la Catalunya Central, Cadena Ser Ràdio Manresa, i altres), amb l’objectiu de posar a l’abast dels oients els oficis litúrgics i informar de l’actualitat de Montserrat. Al desembre del mateix any inicià les emissions regulars.

Festes

La Mare de deu de Montserrat el 27 abril

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”0e38650c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Montserrat catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

El Prat de Llobregat

15 setembre 20162016, El Prat de LLobregat, Municipis Baix Llobregat, Província BarcelonaPere Gasso

El Prat de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)

A El Prat de Llobregat hi anem el 15 de setembre de 2016

Dades del Municipi

Gentilici	Pratenc, pratenca ^[1]
Superfície	31,17 km²
Altitud	8 msnm
Població (2014^[2]) • Densitat	62.866 hab. 2.016,88 hab/km²

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km ² que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km ² . A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n’és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.

El Poble

El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.

La rambla del Prat de Llobregat

© FOTOTECA.CAT

Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. El boom del decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).

Festes i cultura popular

El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”32627034″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Prat de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Premià de Dalt

20 febrer 20162014, Municipis del Maresme, Premià de Dalt, Província BarcelonaPere Gasso

Premià de Dalt és un Municipi de la Comarca Maresme (Barcelona)

A Premià de Dalt hi anem el 21 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Premianenc, premianenca
Superfície	6,56 km²
Altitud	142 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	10.311 hab. 1.571,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar.Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.

El Poble

El poble de Premià de Dalt (2 711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada.

Festes

Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”4ba827d8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Premià de Dalt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Òdena

19 febrer 20162013, Municipis Anoia, Òdena, Província BarcelonaPere Gasso

Òdena és un Municipi de la Comarca de l’Anoia

A Òdena hi anem el 16 de juny de 2013 A dalt d’un turó hi a el poble antic abandonat, que es pot seguir amb els seus carrers i algunes cases i l’església.

Dades del Municipi

Gentilici	Odenenc, odenenca
Superfície	52,65 km²
Altitud	421 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	3.624 hab. 68,83 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km², ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada. La riera d’Òdena proporciona al municipi d’Igualada aigua per a les seves fonts públiques, per mitjà d’un aqüeducte construït entre el 1808 i el 1832, de més de 4 km, amb mines subterrànies i dos ponts, des de les fonts de Can Poal i de Can Masarnau, fins als dipòsits igualadins de l’Enjub, al Poble Sec.

El nom de la Conca d’Òdena correspon a la definició geogràfica de la gran clotada que el curs de l’Anoia ha obert en la Serralada Prelitoral i que caracteritza la part central de la comarca. En la seva fondalada s’han assentat la ciutat d’Igualada i els pobles dels seus encontorns. La Conca d’Òdena ha estat excavada per una erosió diferencial. Les argiles marines i les margues continentals, per la seva poca coherència, han estat fàcilment erosionades. En canvi, les calcàries de Collbàs, de la Tossa, del puig d’Aguilera, dels Mollons i del Castell de Claramunt han resistit aquesta erosió i presenten un relleu dominant, típicament estructural de paisatge en cuestas. Les muntanyes blanques dels guixos d’Òdena estableixen el trànsit entre les margues blaves, o margues d’Igualada, i els materials vermellosos que s’interposen entre els trams calcaris durs.

El cap de municipi és el poble d’Òdena, i el terme comprèn també el poble de l’Espelt i altres agrupacions i veïnats de masies disperses, com les caseries de Can Sabater, Can Soler, Samuntà, les Casetes d’en Mussons, el Raval d’Aguilera, el Bosc Gran, la Font de Can Masarnau, el barri de Santa Olga i el Pla (lloc que comprèn els ravals o barris de les Manyoses, Sant Pere i Sant Ramon).

Passa pel poble la carretera C-37 de Manresa a Montblanc. Al sector meridional passa l’autovia N-II de Barcelona a Lleida, amb una derivació que travessa el terme de S a N i per les Malloles arriba als Prats de Rei, on enllaça amb la C-1412 d’Igualada a Tremp; una altra derivació des de Can Riba al nucli urbà porta també a l’aeròdrom General Vives Igualada-Òdena, situat al pla de les Gavarreres.

El Poble

El poble d’Òdena, que tenia 1.320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

L’eixemple modern, a la part més plana, a prop de les carreteres que van cap a Igualada, inclou l’antiga església de Sant Miquel d’Òdena, romànica, que fou sufragània de l’anterior, ben restaurada; obra dels segles XI i XII, és d’una nau i absis semicircular amb decoració d’arcs i lesenes llombardes. La volta, que no era la primitiva, havia caigut en la profanació del 1936. El poble s’ha expandit també vers els ravals o barris de Santa Olga i de Puig Rabat.

Al nucli hi ha diverses associacions i clubs de caràcter folklòric, cultural i esportiu. El poble disposa també d’un arxiu municipal i d’un altre de fotogràfic. Entre les festes més destacades hi ha la festa major, al voltant de la festivitat de Sant Pere Apòstol, al juny.

Festes

Per Nadal és molt concorregut el Pessebre Vivent entorn del castell d’Òdena i al gener es fa la Fira de Sant Sebastià. A Òdena, i també en altres pobles de la conca, era tradicional de ballar, per Sant Jordi, el ball de les crespelles.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”66172806″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Òdena{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Orpí

19 febrer 20162013, Municipis Anoia, Orpí, Província BarcelonaPere Gasso

Orpí és un Municipi de la Comarca d’Anoia (Barcelona)

A Orpí hi anem el 5 abril de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Orpinenc, orpinenca
Superfície	15,23 km²
Altitud	477 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	131 hab. 8,6 hab/km²

Breu historia del municipi

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El Poble

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Odena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró. resta una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dóna accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”987cd35b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Orpí catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Wikipèdia

El Masnou

7 febrer 20162014, El Masnou, Municipis Masnou, Província BarcelonaPere Gasso

El Masnou és un municipi de la Comarca del Masnou (Barcelona)

A El Masnou hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Masnoví, masnovina
Superfície	3,44 km²
Altitud	27 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	22.742 hab. 6.611,05 hab/km²

Breu historia del municipi

La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2 333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3 587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4 036 h.

El port esportiu del Masnou

El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3 396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4 604 h el 1930, 4 970 h el 1940, 5 098 h el 1950, 6 901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10 410 h el 1970, 14 430 h el 1981, 18 393 h el 1991, 20 678 h el 2001 i 21 464 h el 2005).

L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).

El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dóna vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.

El Poble

La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dóna una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cós (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou

La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “ .Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.

Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.

Festes

De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c4febca5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masnou{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Mirambell

11 novembre 20152012, Municipi Calonge de Segarra, Municipis Anoia, Poble Miranbell, Província BarcelonaPere Gasso

Mirambell es un Poble del Municipi de Calonge de Segarra Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Mirambell hi anem el 10 de febrer de 2012 i el trobem ben nevat

Dades del Municipi

Gentilici	Calongí, calongina
Superfície	37,15 km²
Altitud	643 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	202 hab. 5,44 hab/km

Entitat de població

Habitants: Aleny43, Calonge de Segarra61, Dusfort27, Mirambell26, Sant Pere de l’Arç16, Soler, el25, Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Municipi de 37,15 km², situat a la part N de l’altiplà de Calaf, el terme del qual mig envolta aquesta població. Límita al N amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta (de la Molsosa), al NE amb la Molsosa, a l’E amb Sant Pere Sallavinera, al SE amb Calaf, al SW amb Pujalt, i a l’W amb Castellfollit de Riubregós. El seu terme forma amb Castellfollit de Riubregós el sector més extrem del NW de la comarca de l’Anoia. El terreny de Calonge és trencat per petits turons i fondalades, amb alçades mitjanes de 620 a 700 m, bé que a causa de les bòbiles i indústries de ceràmica, que aprofiten les seves terres argilenques, la fesomia dels turons ha canviat força. Drenen el municipi els torrents de la Roca i de Sant Pesselaç, tributaris del Llobregós, que recullen les aigües d’altres torrents i barrancs secundaris, com els dels Pilots, dels Quadrells o de Mirambell.

És un terme típicament segarrenc format per petits agrupaments de poblament. Comprèn els poblets de Mirambell, seu d’un antic castell i jurisdicció, Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, Aleny, Durfort (vora el qual hi ha l’ajuntament), la caseria del Soler i el nucli central format pel castell de Calonge i la parroquial de Santa Fe de Calonge. També té algunes masies d’una gran tradició històrica.

La principal via de comunicació és la carretera dels Andorrans, és a dir, la C-1412 d’Igualada a Ponts, de la qual surten els ramals que porten a Durfort, el Soler i al proper turó on hi ha el castell de Calonge, i fins a Sant Pesselaç. Passat Calaf, i tot just a l’entrada del municipi, hi ha la rotonda que enllaça l’antiga N-141, de la qual surt el ramal cap a Mirambell, amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona, que travessa el sector S del terme d’E a W. Pel sector SW del terme circula la carretera, de Calaf a Pinós i a Su, que passa a frec dels poblets d’Aleny i de Sant Pesselaç. Altres camins interns comuniquen els diferents nuclis del terme entre si.

El Poble

El poble de Mirambell és la segona entitat històrica del terme. Es dreça a la part SW, a uns 3 km de Calaf. És un típic poble de cases apilonades en el puig on hi ha les restes, encara notables, del castell de Mirambell. Aquest castell és esmentat el 1039 com a propietat de la casa vescomtal de Cardona. El castell mai no es va moure del domi- ni dels Cardona, que el tenien encomanat a una família de castlans; des del 1170 hi consta una família cognominada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Per deixes dels Cardona, fundadors de Sant Pere de Casserres, i dels cavallers Mirambell, el monestir d’Osona fou senyor i provisor de la parròquia de Sant Pere de Mirambell des del segle XII fins a la seva extinció el 1572. A més de la parròquia i drets parroquials, Casserres era senyor de molts alous i masos, com és ara el mas de la Sala i Argullol, entre d’altres. Mirambell, que tenia 8 famílies el 1685, 4 al poble i 4 en masies, arribà a 14 famílies el 1819 i a 17 el 1860. El 2005 tenia empadronats 30 h.

La primitiva església de Sant Pere de Mirambell és documentada el 1102. Es va reconstruir vers el 1143 i aleshores consta dedicada a sant Pere i a sant Sadurní. És situada fora del nucli del poble i del castell, vora la carretera d’accés al poble, on hi ha el cementiri del lloc. Ha estat abandonada i sense culte des que es va fer la nova església al poble, a sota el castell, el 1890. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d’espadanya al mur de ponent, que correspon a la reedificació de mitjan segle XII. Als murs externs es van adossar uns nínxols i a poca distància del seu absis es construí una casa.

La nova església de Sant Pere de Mirambell és un edifici rectangular amb un campanaret sobre un costat de la façana, amb coberta piramidal. Va construir-se arran de l’arranjament parroquial del 1878 i s’hi va començar a celebrar el culte el 1890. En aquest arranjament es van modificar els límits de la parròquia i se li va adscriure la capella de Santa Maria del petit poble de Durfort, que abans era sufragània de Conill.

Festes

Calonge de Segarra celebra la festa major per l’octubre, i també és molt tradicional i concorreguda la festa del Panellet pel dilluns de Pasqua Florida, durant la qual es reparteixen panellets.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”d938dfcd” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mirambell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços