Xino Xano per Catalunya

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana

Sant Pol de Mar

2 maig 20202013, Municipis del Maresme, Província Barcelona, Sant Pol de MarPere Gasso

Sant Pol de Mar es un Municipi de la Comarca del Maresme (Barcelona)

A Sant Pol de Mar hi anem el 23 de julio de 2013

Aqui vam venir a sopar al restaurant de Carme Ruscalleda per celebrar l’aniversari de la Maite

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Maresme
Total	5.299 (2019)
• Densitat	706,53 hab/km²
Llar	70 (1553)
Gentilici	Santpolenc, Santpolenca

Breu historia del municipi

El territori és molt accidentat, en un amfiteatre de muntanyes o turons que constitueixen els contraforts del massís de Montnegre pròxims ja a la mar (250 m a la serra de les Guilles, d’on davalla el torrent de Borinans) i s’obre i es torna més planer al sector final de la riera de Vallalta o riera de Sant Pol, que procedent del sot de Gascons (Arenys de Munt) travessa els dos municipis de Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desguassa a ponent de la població. Aquests turons granítics arriben al litoral sovint de forma espadada i formen una costa més articulada, amb zones de platja de sorres molt granades i netes, extremament mòbils per efecte sobretot dels temporals de llevant.

Comprèn la vila de Sant Pol de Mar, cap de municipi, l’antic monestir benedictí i cartoixa de Sant Pol del Maresme, algunes urbanitzacions residencials (Can Villar, Can Balmanya, Can Pi, Bellavista, el Farrell, les Roques Blanques, Urbapol, entre d’altres) i diverses caseries (Can Mascaró, Can Roca, el Morer i el Sot de Golinons). Travessen el terme, paral·lelament a la costa, l’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, la carretera N-II i el ferrocarril a Girona per la costa, que té estació al poble. Una carretera local va a Arenys de Munt per Sant Cebrià de Vallalta.

El Poble

La vila de Sant Pol de Mar (3.758 h el 2006) és a la costa, entre la riera a ponent i el promontori on s’aixeca el vell monestir, i és una de les poblacions més característiques d’aquest sector del Maresme. A part l’arquitectura tradicional de les cases de pescadors (segles XVI, XVII i XVIII), hi ha encara diverses mostres d’arquitectura historicista o eclèctica, com Can Planiol, o netament modernista, com les Escoles Públiques (1907), totes dues obres de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Durant els decennis dels seixanta i dels setanta del segle XX s’han aterrat, com en altres indrets de la comarca, edificis d’arquitectura noble com la Torre Parés, Can Reig, Can Torrús i d’altres per a fer blocs d’apartaments. El caràcter urbanístic s’ha malmès, especialment a la part alta, a banda i banda de la carretera de Barcelona a la Jonquera (N-II).

Vista de l’església de Sant Jaume

L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda el 1590 en estil gòtic tardà sobre una petita capella que ja hi havia al mateix indret, també sota l’advocació de Sant Jaume, i serveix de campanar una de les característiques torres de defensa, del segle XVI. Conserva un petit tresor artístic format per una custòdia d’argent, una talla de la Mare de Déu del Roser del segle XVII i un grup escultòric, la Pietat, de Juan Martínez Montañés (1568-1649), l’escultor barroc sevillà. El barri marítim es va anar formant al voltant de la primitiva capella, sobretot a partir del segle XV (el 1574 tenia ja 65 focs), quan la cartoixa era ja dels vescomtes de Cabrera, i eclesiàsticament va dependre de Sant Cebrià de Vallalta fins el 1574.L’anomenada ermita de Sant Pau, que domina la població per llevant, és en realitat la primera fita històrica del terme, el monestir de Sant Pol del Maresme, que ha donat origen i nom a la població. És un edifici complex, amb més aspecte de fortalesa que no pas de capella com a conseqüència de la fortificació de què va ser objecte vers el 1465 per Bertran d’Armendaris, aleshores senyor circumstancial dels castells de Montpalau i Palafolls, durant la guerra contra Joan II (abans el lloc ja era fortificat a causa del perill de la pirateria). L’església correspon bàsicament a l’edifici aixecat a la fi del segle XI, la part més genuïna del qual és l’absis; la nau i les voltes es van refer, potser a l’inici de l’etapa cartoixana. Sota l’església hi ha una cambra que fa de suport a l’edificació, que és accessible per fora (costat del nord) i que sembla correspondre a una edificació religiosa que va precedir el monestir medieval, aixecada potser per a una comunitat anterior a l’inici del domini carolingi. S’ha volgut datar aquesta cambra, feta amb carreus i elements provinents d’una edificació romana que podia haver tingut el mateix emplaçament, al segle VI o VII. El llarg període transcorregut des de l’extinció del monestir fa que només restin fonaments, a ponent de l’església, dels edificis monàstics.

Aspecte de les ruïnes romanes del Morer

Al terme de Sant Pol abunden les restes arqueològiques. Són especialment interessants les restes perfectament visibles d’un poblat iberoromà al veral del Farell (promontori damunt la costa entre la riera de Sant Pol i el terme de Canet). Amb pedres d’aquest poblat es va construir una torre de guaita de planta quadrangular dita la Torre Martina, en bon estat de conservació. Situades fora del terme urbà, entre la platja del Morer i la Roca Grossa, hi ha les ruïnes romanes del Morer, un centre de producció de vi (segles I-V). S’aprecien quatre terrasses delimitades per murs de contenció, que les separen, formats per pedres grosses i irregulars, i s’han documentat restes d’un forn d’obtenció de metall i també de part d’un molí de gra. Entre les zones del Morer i la Roca Grossa s’han trobat nombrosos fragments d’àmfores, de ceràmica ibèrica i teules. També s’hi ha trobat material ceràmic del segle XVII.

Festes

La festa major de Sant Pol se celebra el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, patró de la vila; entre els actes destaquen els focs artificials, balls i altres activitats culturals i festives i la fira d’art de Sant Jaume. A mitjan agost es fa la Fira Alternativa. La festa major d’hivern de Sant Pau, el 25 de gener, té una llarga tradició que es remunta a l’època medieval. En aquesta diada es fa el ball d’almorratxes, que és precedit d’una cercavila de gegants. Per Setmana Santa té lloc la processó del Divendres Sant, marcada pel silenci, per Pasqua Florida es canten caramelles i pel Corpus alguns carrers per on passa la processó s’encatifen amb flors. Altres actes són el festival de jazz i el cicle de concerts d’estiu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Pàgines web

Santa Ma de Miralles

2 maig 20202013, Municipis Anoia, Província Barcelona, Santa Maria de MirallesPere Gasso

Santa Ma de Miralles es un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Santa Ma de Miralles hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	l’Anoia
Total	126 (2019)
• Densitat	5,04 hab/km²
Llar	22 (1553)
Gentilici	Mirallenc, mirallenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km ² , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.

Travessen el terme les carreteres comarcals d’I-gua-lada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.

El Poble

Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del ma-teix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.

A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Consell comarca d’Anoia

La Selva del Camp

29 abril 20202013, La Selva del Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

La Selva del Camp es un municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A La Selva delCamp hi anem el 27 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	el Baix Camp
Total	5.652 (2019)
• Densitat	160,11 hab/km²
Llar	371 (1553)
Gentilici	Selvatà, selvatana

Breu historia del municipi

S’estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n’és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

El Poble

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se’n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

Festes

La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Fdel “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Sant Llorens Savall

29 abril 20202013, Municipis Vallès Occidental, Província Barcelona, Sant Llorens SavallPere Gasso

Sant Llorens Savall es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)

A Sant Llorens Savall hi anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Occidental
Total	2.373 (2019)
• Densitat	57,74 hab/km²
Llar	52 (1553)
Gentilici	llorençà, llorençana

Breu historia del municipi

El terme de Sant Llorenç Savall, d’una extensió de 41,11 km², és situat a la part septentrional del Vallès Occidental, al límit amb la comarca del Bages i del Vallès Oriental. Confronta al N amb el municipi de Granera (Moianès), a l’E amb Gallifa, al SE amb Caldes de Montbui (Vallès Oriental), al S amb Matadepera, Castellar del Vallès i Sentmenat, i a l’W amb Mura (Bages). El sector occidental del terme comprèn una part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Les majors altituds es localitzen al límit de ponent amb la comarca del Bages: el Montcau (1.053 m d’altitud), la carena del Pagès (1.030 m) i el pla dels Ginebrons (1.031 m), i al de migdia, els Obis (1.050 m).

El terme comprèn la capçalera del Ripoll, que neix a la serra de Granera, a la part septentrional. El riu enriqueix el seu cabal, molt irregular, amb les aigües de diversos torrents que neixen dels contraforts de Sant Llorenç del Munt i de les serres de la riba esquerra del Ripoll (la carena de Vilardell, la Serra Curta, etc.). Entre els seus afluents es destaca el torrent de la Vall d’Horta, que es forma als vessants de la Mola; els torrents del Burc i Micó passen pel cap de municipi. Les aigües del Ripoll i de la Vall d’Horta són aprofitades per als conreus de les seves vores i per proveir la població llorençana. Amb tot aquest proveïment és deficitari i hom ha plantejat la possibilitat de construir un pantà al Ripoll. El municipi forma part d’una mancomunitat juntament amb Sabadell, Barberà del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Castellar del Vallès, creada el 1987 amb l’objectiu de depurar les aigües dels rius Ripoll i Sec, ja que l’índex de contaminació augmentava vertiginosament.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç Savall, cap de municipi, les urbanitzacions de Comabella i les Marines i l’antiga caseria de la Vall d’Horta. El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Ripoll del Vallès. La principal via de comunicació és la carretera local de Sabadell a Castellar del Vallès, que continua vers Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. De la vila surt una altra carretera que mena a Gallifa i Sant Feliu de Codines, on entronca amb la C-59.

El Poble

La vila de Sant Llorenç Savall (466 m d’altitud) és situada a la dreta del Ripoll, en l’interfluvi d’aquest riu amb el torrent del Burc. Es formà al llarg de l’antic camí de Castellar a Granera (carrers de Barcelona, Nou i de Sant Feliu) i de l’antiga parròquia de Sant Llorenç, on fou construïda la nova església parroquial de Sant Llorenç, situada a la plaça Major. El 1867 es construí el pont sobre el Ripoll que enllaçà la població amb la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, quan aquesta fou construïda deu anys més tard. L’estructura dels carrers estrets i del nucli urbà és condicionada per la morfologia del territori. A part el xalet modernista del carrer del Ripoll i una casa del segle XVII situada al carrer de Sant Feliu, no hi ha altres monuments destacables. La casa del comú és a la part alta del poble.

L’entitat cultural més rellevant és la Casa de Cultura, emplaçada a l’edifici de l’antiga escola, noucentista. Pel que fa al folklore cal esmentar la tradicional festa del Pi, en honor a la primavera, que se celebra el Primer de maig, i consisteix a plantar un pi alt i dret al mig de la plaça Major. Al matí se surt a buscar un pi alt per la rodalia del poble per després plantar-lo ben dret al bell mig de la plaça Major. És costum de posar un premi al capdamunt del pi, el tronc del qual ha estat convenientment untat de greix, que és per al primer que aconsegueix de pujar-hi. També pel mes de maig es fa el ball de gitanes, recuperat per la població el 1985.

Festes

La festa major d’estiu de Sant Llorenç Savall se celebra el primer diumenge de setembre. Un esdeveniment important a destacar és el Festival del Teatre de Titelles, que se celebra des del 1995. Aquest festival, que s’escau pel juliol, reuneix titellaires de Catalunya, l’Estat espanyol i alguns punts d’Europa.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web Ajuntament

Sant Quinti de Mediona

28 abril 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, Sant Quintin de MedionaPere Gasso

Sant Quinti de Mediona es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)

A Sant Quinti de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	2.254 (2019)
• Densitat	163,33 hab/km²
Llar	86 (1553)
Gentilici	Quintinenc, quintinenca

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d’una extensió territorial de 13,84 km², és situat al N de la comarca de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona o riu de Bitlles, aigua avall del congost de Mediona, després del qual la vall s’obre a la depressió penedesenca. Limita al N i a l’W amb Mediona, a l’E amb Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola i Lavit i al S amb Font-rubí. Per la vila de Sant Quintí passa la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, poblacions que disten 15 i 21 km, respectivament, de Sant Quintí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Sant Sadurní d’Anoia.

El terreny és accidentat pels darrers contraforts de la serra de Mediona, que al límit occidental del terme assoleixen la cota màxima de 517 m d’altitud. Al terme municipal de Sant Quintí es localitza una falla geològica que penetra fins al sòcol primari i afecta, també, les capes més exteriors d’aquest material, més ben representades, d’altra banda, a la part septentrional de la Serralada Prelitoral. Aquest accident geològic, que arriba fins a Vilobí, provoca diversos afloraments de guix d’una certa potència. El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i en surt pel NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km), però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara de curs intermitent, però rep de seguida l’aportació de les Deus, una de les surgències més importants del Penedès. Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen 23 brocs arranjats per a rajar l’aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d’aigua subterranis, d’un dels quals surt la font de l’exterior. En aquest indret la riera passa per un desnivell on l’erosió ha originat diverses formacions capritxoses. Unes balmes properes han proporcionat vestigis ceràmics indicatius d’haver estat habitades en èpoques reculades. L’abundància d’aigües al terme és molt notable, en una comarca tan eixuta com el Penedès. S’esmenten les fonts de la Serra, de la Teula, de les Estoses, de Can Torí, de la Mata, del Gat, del Xop, del Salt, del Costella, del Barber i de la Fresca.

El Poble

La vila de Sant Quintí de Mediona (325 m d’altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del Castell (325 m), on hi ha les restes de l’antic castell de Sant Quintí de Mediona, que pertanyia a la baronia de Mediona; al seu costat hi ha el cementiri. La part antiga de la vila conserva alguns carrers de traçat antic, com el carrer del Salt, amb vells casals. A redós del turó del Castell i una mica separada de la vila hi ha la barriada de la Bòria, primera aglomeració urbana que hom troba venint des de Vilafranca per la carretera comarcal.

L’església parroquial de Sant Quintí és la de l’antic monestir de Sant Quintí de Mediona; abans de ser declarada parròquia, al setembre del 1857, l’església de Sant Quintí era sufragània de la de Mediona. Algunes restes de les dependències del monestir són inserides a l’edifici conegut com la Rectoria Vella. Actualment l’església és un edifici d’època gòtica, amb escasses restes pertanyents a etapes anteriors.

A la vila funcionen diverses entitats de caràcter cultural i recreatiu, entre les quals destaca l’Associació Cultural i Recreativa el Jardí. Hi ha la biblioteca Joan Sardà i Lloret, que des del 2018 disposa d’un nou i modern edifici, i una emissora de ràdio i es publica una revista d’abast local..

Festes

La festa major de la població es fa el diumenge després del 15 d’agost. Entre els mesos de febrer i març se celebra la festa de l’arbre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Sant Joan de Mediona

28 abril 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, Sant Joan de MedionaPere Gasso

Sant Joan de Mediona es un Poble del Municipi de Mediona de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)

A Sant Joan de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Capital	Mediona
Població
Total	2.322 (2019)
• Densitat	48,88 hab/km²
Llar	40 (1515)
Gentilici	Medionenc, medionenca

Breu historia del municipi

El municipi de Mediona és situat a la part més septentrional de la comarca de l’Alt Penedès. Amb una extensió de 47,6 km², és el segon terme més gran de la comarca. Limita al N amb la comarca de l’Anoia (termes d’Orpí, Carme i la Torre de Claramunt), a l’E amb el terme de Cabrera d’Anoia, al SE amb els termes ja penedesencs de Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona i al S amb Font-rubí. El terme és configurat per dues cadenes de muntanyes quasi paral·leles integrades dins el Sistema Prelitoral. El cap de municipi és Sant Joan de Mediona. Altres nuclis de població són el poble de Sant Pere Sacarrera, el veïnat les Cases Noves de Can Pardo i la caseria la Quadra d’Agulladolç. Es comunica amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada per una carretera local.

La serra de l’Avellà o de Bolet —tocant al terme de Font-rubí— i la seva prolongació, la serra de les Clivelleres (679 m), constitueixen una muralla pètria que divideix les aigües i separa el terme de la fossa del Penedès. D’altra banda, per la part de ponent, la serra de Puigfred (728 m) i la d’Orpinell (736 m) al N separen els termes de Mediona i la Llacuna. A llevant, per la banda de Sant Pere Sacarrera, els pujols de la Socarrada (586 m) i Rocacorba (561 m) completen l’amfiteatre muntanyós, separant el terme de Mediona de la Conca d’Òdena. Els terrenys són del Triàsic, com la major part de la serralada, sobretot en els dos plegaments anticlinals que configuren la vall —sinclinal reomplert amb argiles i margues eocèniques—, tot plegat molt treballat per l’erosió deguda a la riera de Mediona, que té la capçalera al terme de la Llacuna i que, més avall, engruixida per nous cabals, pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra al terme per la banda de ponent, per l’engorjament del Clot de les Barraques, s’esplaia pels voltants de Sant Joan, on rep per la dreta el torrent del Puig Cogul, i en surt per la banda de llevant, després de passar pel congost de Mediona, dessota del castell, on l’erosió fluvial ha assolit els estrats rogencs dels gresos triàsics.

El Poble

El poble de Sant Joan de Mediona, dit abans Sant Joan de Conilles (430 m), és el cap de municipi. El 2004 tenia 771 h. S’estén a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona. El poble es formà al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Joan de Conilles, documentada el 1299, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona. És de base romànica, bé que molt modificada en èpoques posteriors. Es conserven a l’interior de l’edifici uns capitells de factura romànica, encara que es desconeix si són originaris d’aquesta església. A tocar del poble hom troba el barri del Molí o el Molí.

Pel que fa a entitats culturals, hom destaca el Centre Cívic de Mediona, que inclou una biblioteca, i el Casal de Mediona, ubicat en uns antics cellers de Codorniu, seu també de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona.

Festes

La festa major es fa l’últim cap de setmana de juliol. L’11 de setembre se celebra un arrossar al Castell de Mediona

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Sant Pere de Riudebitlles

27 abril 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, Sant Pere de RiudebitllesPere Gasso

Sant Pere de Riudebitlles es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)

A Sant Pere de Riudebitlles hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	2.368 (2019)
• Densitat	438,52 hab/km²
Llar	40 (1553)
Gentilici	Riudebitllenc

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Pere de Riudebitlles és situat a la vall mitjana de la riera de Mediona, o riu de Bitlles. El municipi es troba al NE de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb l’Anoia. Limita amb el terme de Cabrera d’Anoia al N, Terrassola i Lavit per llevant i migdia i, al NW, amb Sant Quintí de Mediona i amb Mediona. La vila de Sant Pere de Riudebitlles, cap de municipi, es comunica per una carretera local amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, i dista respectivament d’aquestes dues poblacions 14 km i 25 km. Per la carretera de Cantallops a Sant Quintí es comunica amb Sant Sadurní d’Anoia, vila que és a 9 km de Sant Pere, on hi ha l’estació de ferrocarril més propera. El terreny, poc accidentat i de bona qualitat per al conreu, és regat, a més, per algunes rieres que desguassen al riu de Bitlles, les aigües del qual són aprofitades d’antic per a moure molins, sobretot paperers, i per al regadiu.

El Poble

La vila de Sant Pere de Riudebitlles (245 m d’altitud) és situada a la dreta del riu de Bitlles, dins un ample meandre a llevant del terme municipal. L’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles és la de l’antic monestir del mateix nom. El temple, malgrat que fou reedificat entre els anys 1778 i 1780, conserva la portalada romànica de punt rodó, amb triple arquivolta i sengles parelles de columnes i capitells a banda i banda. És un edifici molt notable el Palau gòtic del Marquès de Llo, dels segles XIII i XIV, que té a la façana principal dues rengleres de finestres coronelles gòtiques, triforades les del pis principal i biforades les del pis superior; la portalada, de punt rodó, és de gran dovellatge i té, a sobre, l’escut de pedra de la casa de Llo. A l’angle de l’esquerra del portal, una àmplia arcada comunica amb la façana lateral del palau i confereix una fesomia especial a l’edifici senyorial.

La vila disposa del Centre Cultural i Recreatiu, que realitza activitats diverses, i una biblioteca. La festa major s’escau pel primer cap de setmana d’agost. Per Carnaval es fa un menjar comunitari amb arengades i repartiment de la sopa.

Festes

El primer diumenge de maig es fa l’aplec de la Sardina amb una gran sardinada popular i el 29 de juny se celebren les festes patronals de Sant Pere. Per Corpus els diversos barris celebren les seves festes i el darrer diumenge d’octubre es fa la festa del Most.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web Ajuntament

Sant Cugat de Sesgarrigues

27 abril 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, Sant Cugat de SesgarriguesPere Gasso

Sant Cugat de Sesgarrigues es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès Barcelona

A Sant Cugat de Sesgarrigues hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	1.007 (2019)
• Densitat	162,42 hab/km²
Llar	16 (1553)

Breu historia del municipi

Sant Cugat Sesgarrigues és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès. El poble de Sant Cugat Sesgarrigues (266 m, d’altitud) és a la part septentrional del terme. L’església parroquial, que centra la població, és dedicada a sant Cugat màrtir, en record de l’antiga jurisdicció monàstica. L’edifici, molt ampliat i modificat, sembla reconstruït aprofitant murs i altres materials de les antigues fàbriques. El seu precedent immediat era una església gòtica

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

viquipèdia

Santa Margarida i els Mojos

27 abril 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, Santa Margarida i els MonjosPere Gasso

Santa Margarida i els Monjos es un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

A Santa Margarida i els Monjos hi anem el 8 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	7.611 (2019)
• Densitat	442,5 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km² i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços