Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Orpí

19 febrer 20162013, Municipis Anoia, Orpí, Província BarcelonaPere Gasso

Orpí és un Municipi de la Comarca d’Anoia (Barcelona)

A Orpí hi anem el 5 abril de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Orpinenc, orpinenca
Superfície	15,23 km²
Altitud	477 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	131 hab. 8,6 hab/km²

Breu historia del municipi

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El Poble

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Odena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró. resta una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dóna accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”987cd35b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Orpí catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Wikipèdia

Olius

19 febrer 20162012, Municipis Solsonès, Olius, Provincia LleidaPere Gasso

Olius és un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A olius hi anem el 25 d’agost de 2012, ja que estem de vacances a Port del Compte, i fem tot el Solsonès.

Dades del Municipi

Superfície	54,5 km²
Altitud	565 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	902 hab. 16,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi envolta gairebé totalment (llevat del sector N) el municipi de Solsona i limita amb els de Lladurs (N), Navès i Clariana (E), Riner i Llobera (S) i Pinell i Castellar (W). Olius és a la conca alta del Cardener, riu que s’encaixa en gresos i conglomerats oligocènics fins a afaiçonar un canyó. Hi aflueixen per la dreta la rasa de Meig i el riu Negre.

El terme comprèn la urbanització del Pi de Sant Just, cap de municipi, i les caseries d’Olius, Brics i el Castellvell (o dit també Castellvell de Solsona). També inclou l’enclavament de Miravelles (al N del terme de Solsona) i una part de l’àmbit d’una antiga parròquia, Sant Just i Joval, l’altra part del qual correspon al terme de Clariana de Cardener. Fora de la urbanització el poblament és bastant dispers. El sector més important, a llevant, on hi ha la parròquia d’Olius, és a la vall del Cardener, que hi passa profundament engorjat en els gresos i conglomerats oligocènics; al S, per on passa el riu Negre, hi ha les parròquies de Sant Just de Joval i de Brics; a ponent hi ha el Castellvell de Solsona, que domina aquesta ciutat, i la masia i l’antic hostal de Torregassa. Les comunicacions coincideixen amb els eixos radials que surten de Solsona cap a Manresa, Berga, Bassella i Torà. Així, les carreteres principals són la C-55 d’Abrera a Solsona, la C-26 d’Alfarràs a Olot i les carreteres locals de Solsona a Pinell i Torà.

El Poble

Al N del terme, a la dreta del Cardener, hi ha el conjunt disseminat de masos d’Olius (118 h el 2005), centrat per la parròquia de Sant Esteve.

Al S del terme, a l’esquerra del riu Negre, hi ha la parròquia de Brics (conjunt de masos disseminats), el nom primitiu de la qual era Trevics, dedicada a sant Salvador. Consta ja al s. XI, en què passà dels comtes d’Urgell a Ramon Isarn i la seva família. El 1417 era ja de l’església de Solsona i la família Trevics fou castlana del lloc diverses generacions. Del terme de Brics (64 h) són les antigues masies de Viladebages, amb la capella preromànica de Sant Julià; la de Torre de Flot, amb l’església romànica de Sant Felicià i Sant Prim; les tradicionals cases de Cor de Roure i Viladot, i també la masia de la Rebollosa, de grans proporcions, construïda de nou al s. XVIII.

També pertany al municipi d’Olius l’antic Castellvell de Solsona (anomenat també el Castellvell), les restes del qual s’alcen estratègicament en un turó de 848 m d’altitud al NW de la ciutat. Fou una gran fortificació, d’origen molt antic (al s. XI ja s’anomenava ““vell”), que el comte Borrell de Barcelona féu reforçar els anys 957 i 973 per assegurar la defensa de la contrada. Fou molt reformat al s. XIV, en el qual es construí la gran sala que ocupava la banda oriental del recinte, quadrat, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica. Fou rehabilitat encara com a fortalesa militar en la primera guerra Carlina pel baró de Meer i sofrí greus danys en la tercera guerra Carlina (el 1872 el capitost carlí Morlans féu ensorrar les tres torres actualment escapçades de les quatre que tanquen el recinte emmurallat, del qual resta només la base, i l’arribada dels governamentals impedí la destrucció de la quarta, que encara s’alça en bona part al SW, obra probablement del s. XIII). El castell fou sempre de la jurisdicció dels vescomtes de Cardona (després comtes i ducs) des que aquest llinatge dominà Solsona.

De l’època romànica, fora del recinte, es conserven restes d’una església, a ponent, amb absis trilobat, que correspon a l’església parroquial de Sant Miquel de Castellvell. Fou substituïda per la parròquia de Brics, que n’havia estat sufragània.

Dins del recinte del castell hi ha també restes de la capella d’època romànica, però vers la primera meitat del s. XV fou edificat, sota la mateixa advocació de santa Maria, un notable edifici d’estructura gòtica, que ha romàs obert al culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei. S’hi venera una imatge sedent de Maria. El santuari és centre de devoció comarcal i s’hi celebra l’aplec dit del Roseret.

Al S del turó hi ha, encara, l’església romànica de Santa Coloma, prop de la masia del mateix nom. Més a ponent, al límit del terme d’Olius amb el de Castellar de la Ribera, enlairada a la serra de Torregassa, hi ha la masia i antic hostal de Torregassa, on s’havia celebrat una important fira de bestiar.

Al terme d’Olius hi ha estacions prehistòriques de diverses èpoques: cistes i coves neolítiques i del bronze al Cerc, el Vilaró Vell, Solanells, el Vilar de Ximosa, Sant Bartomeu, la Guingueta, els Ots (Horts), Corde Roure, Aigües Vives; restes ibèriques i romanesal Castellvell, a Anseresa i a la Guingueta. Aquesta abundància de restes esparses fa pensar en una dispersió d’hàbitat en aquesta comarca i altres de veïnes anterior ja a l’època carolíngia.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Nevà

17 febrer 20162015, Municipi Toses, Municipis Ripollès, Poble Nevà, Provincia GironaPere Gasso

Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici	Tosà, tosana
Superfície	58,12 km²
Altitud	1.444 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	150 hab. 2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km², que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2b78cf31″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Nevà catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Masnou

7 febrer 20162014, El Masnou, Municipis Masnou, Província BarcelonaPere Gasso

El Masnou és un municipi de la Comarca del Masnou (Barcelona)

A El Masnou hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Masnoví, masnovina
Superfície	3,44 km²
Altitud	27 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	22.742 hab. 6.611,05 hab/km²

Breu historia del municipi

La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2 333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3 587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4 036 h.

El port esportiu del Masnou

© Fototeca.cat

El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3 396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4 604 h el 1930, 4 970 h el 1940, 5 098 h el 1950, 6 901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10 410 h el 1970, 14 430 h el 1981, 18 393 h el 1991, 20 678 h el 2001 i 21 464 h el 2005).

L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).

El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dóna vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.

El Poble

La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dóna una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cós (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou

© Fototeca.cat

La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “ .Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.

Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.

Festes

De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c4febca5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masnou{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

El Masroig

7 febrer 20162014, El Masroig, Municipis Priorat, Provincia TarragonaPere Gasso

El Masroig és un Municipi de la Comarca de El Priorat (Tarragona)

A El Masroig hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	masrojà, masrojana
Superfície	15,5 km²
Altitud	192 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	534 hab. 34,45 hab/km²

Breu historia del municipi

Respecte a la població ( masrojans ) se sap que el 1497 tenia 20 focs agrupats i 4 masos; el 1515 tenia 25 focs; i 22, un d’ells de capellà, el 1553. El 1830 hi havia 491 h i el 1857 en tenia 1 028 h, que descendiren a 993 h el 1877 i passaren a 1 186 h el 1887, 1 123 h el 1897, 1 185 h el 1900, assolint la seva màxima fita demogràfica el 1910 amb 1 387 h. Aleshores inicià la davallada, que conduí a 1 073 h el 1930, 861 h el 1950 i 612 h el 1970. El 1975 tenia 604 h i el 1981, 601 h. Aquesta davallada demogràfica, que semblava aturar-se, si més no, el 1986 quan es comptabilitzaren 600 h, s’agreujà durant els cinc anys posteriors, per bé que durant els primers anys del segle XXI semblà recuperar-se (528 h el 1991, 519 h el 2001 i 539 h el 2005).

A mitjan segle XIX tenia ramats de llana, quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins d’oli, tres de farina i un important moviment de traginers que importaven blat d’Aragó, on anaven carregats d’aiguardent i vi.

Aproximadament una tercera part del territori resta improductiva, amb garriga i bosc. El principal conreu és la vinya, seguida a distància de l’olivera i l’ametller. El regadiu es troba en expansió. L’any 1917 va ser fundat el Sindicat Agrícola i Caixa Rural (el Masroig fou un dels llocs pioners del cooperativisme agrícola) i es van construir dos cellers cooperatius, on s’inicià l’elaboració del vi. Durant la guerra s’unificaren els dos cellers, unió que fou definitiva l’any 1945, amb la llei de cooperatives.

Antic Celler Cooperatiu del Masroig

© Fototeca.cat

Des de llavors s’anomena Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Bartomeu i comercialitza gairebé la totalitat del vi i l’oli del terme. També hi ha varis cellers privats i una empresa que comercialitza olives i oli. El Masroig celebra dos dies de mercat, l’un el dimarts i l’altre el divendres.

El Poble

El poble del Masroig (192 m d’altitud) és situat a la carena d’un turó. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica, del segle XVIII, amb la planta de creu i un gran cimbori. L’església no té campanar, sinó tan sols espadanya. Encara que traslladada de lloc, es conserva la portalada de l’església antiga. Uns valuosos retaules que hi havia foren tots cremats l’any 1936.

La societat cultural recreativa Flor de Maig, fundada el 1982, s’encarrega de dinamitzar la vida cultural del terme i disposa d’una sala de teatre i una biblioteca.

Festes

La festa major se celebra el cap de setmana pròxim al 24 dpagost, en honor a sant Bartomeu. El 20 de gener, en honor a sant Sebastià, es fa la festa major d’hivern.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”acd8ce07″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masroig{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

El Molar

1 febrer 20162014, El Molar, General, Municipis Priorat, Provincia TarragonaPere Gasso

El Molar és un Municipi de la Comarca del Priorat (Tarragona)

A El Molar hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Molarenc, molarenca
Superfície	22,4 km²
Altitud	228 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	293 hab. 13,08 hab/km²

Breu historia del municipi

A causa de la seva vinculació a Garcia i al fet de pertànyer a una casa taxada, no es conserven referències de la seva evolució demogràfica anterior al segle XIX. Cal creure que el fet d’edificar la seva església nova al segle XVIII denota, com a tot Catalunya, un notable increment demogràfic i econòmic. Les primeres dades de població ( molarencs ) són del 1857, quan hi havia 699 h, que passaren a 885 h el 1887. Possiblement la incidència de la fil·loxera és la que provocà la caiguda fins a 728 h el 1897. La població es recuperà aviat gràcies al desenvolupament de l’explotació de les mines de plom i el 1900 ja tenia 868 h, que augmentaren a 1 221 el 1910, quan de nou inicià la davallada. El 1920 es comptabilitzaren 923 h, 618 h el 1940 i 505 h el 1970, després d’haver assolit els 643 h el 1960. El 1975 havia baixat a 418 h. La tendència a mantenir unes petites però constants fluctuacions de la població es consolidà durant la dècada del 1980, amb 358 h el 1981 i 348 h el 1986. I des de la dècada de 1990 la tendència ja tenia un signe clarament negatiu, amb 324 h el 1991, 294 h el 2001 i 286 h el 2005.

L’agricultura ha estat una de les activitats econòmiques més afectades pels elements adversos; al llarg d’aquest segle sofrí la calamarsa del 1915 i la secada de 1923-27. Tot i això la vinya ja havia rebut fortes envestides durant el segle XIX; primer resultà malmesa per l’oïdi en 1858-59, i després per la fil·loxera el 1889. Actualment, més de la meitat del total de la superfície municipal és considerat terreny erm de garriga i bosc. Els conreus són majoritàriament de secà, i predomina la vinya, seguida de l’olivera, els ametllers i alguns fruiters, com el cirerer.

La cooperativa agrícola no va ser creada fins l’any 1950, ja que durant la primera meitat del segle l’economia local es basava en la mineria. Les mines de plom, de les quals també s’obtenia argent, aconseguiren el seu màxim rendiment els anys inicials del segle XX, quan els sis jaciments existents eren explotats amb capital alemany. De fet, hom suposa que les mines ja funcionaven a l’època romana. Actualment resten abandonades. Moltes mines es troben anegades d’aigua, part de la qual s’utilitza per regar les terres del voltant.

El Poble

El poble del Molar (228 m d’altitud) és situat damunt un serrat que domina per la dreta la vall del riu de Siurana. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Roc, datada el 1788, d’estil neoclàssic, amb una nau, capelles laterals, cor i campanar adossat. L’església fou construïda per un mestre dsobres de la Fatarella. Part de laesglésia i l’altar major s’incendiaren fortuïtament el 1901. No queden rastres de l’església antiga, però sí les ruïnes de l’ermita de Santa Teresa. La veu popular assenyala la casa coneguda com Cal Vilanova com la que va donar origen al poble.

Al llarg del segle XX el poble visqué una intensa vida cultural i social: el 1904 es creà la cooperativa de consum La Redempció; el 1911 es fundà el Centre Obrer Tradicionalista; el 1914 es creà un orfeó amb un centenar de cantaires i un altre els primers anys de la postguerra, i els anys trenta la Societat Instructivo-recreativa d’ERC i la Societat Obrera; hi arribaren a coexistir tres elencs teatrals. Des dels primers anys de la postguerra disposà d’un orfeó que, malgrat les prohibicions oficials, sempre incloïa al seu repertori El cant de la senyera . El 1945 s’hi creà la Unió Esportiva.

.Festes

Se celebra la festa major el 16 d’agost en honor a sant Roc. També és tradicional la festa del Dilluns de Pasqua, dia que es fa un aplec que inclou un concurs de paelles. El dissabte de Pasqua es menja una gran olla barrejada i el diumenge de Pasqua de Ressurrecció se celebra un aplec de sardanes. El 8 de desembre, per la Puríssima (o cap de setmana més proper), hom celebra l’antiga festa de les xiques, recuperada l’any 1992, durant la qual es ballen jotes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”aedf801e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Molar Catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

La Musara

31 gener 20162014, Municipi Vilaplana, Municipis Baix Camp, Poble La Mussara, Provincia TarragonaPere Gasso

La Mussara és un Poble abandonat del Municipi de Vilaplana Comarca baix camp (Tarragona)

A La Mussara hi anem el 8 de novembre de 2014

Aquí hi trobem tot de restes de l’Església i el castell. Es per veure’l

Dades del Municipi

Gentilici	Vilaplanenc, vilaplanenca
Superfície	23,20 km²
Altitud	366 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	630 hab. 27,16 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Vilaplana té actualment 23,2 km ² (l’antic terme era de només 6,8 km ² ), després d’haver-hi incorporat el de la Mussara. El terme limita amb els de l’Aleixar (S), l’Albiol (E), Mont-ral (NE, de l’Alt Camp), Capafonts (N), la Febró (N i NW), Arbolí (W) i Alforja (SW).

El terreny és molt trencat, sobretot la part de la Mussara, i va des dels 400 m d’altitud als 1 075 m del Puig Pelat, els cingles d’Arbolí, els aiguavessants del Priorat, amb el Puig Sec (982 m), i als 1 055 de la mola de la Mussara, tots a l’antic terme d’aquest nom. Abunden els boscos de pins i alzines. L’antic terme de la Mussara és travessat pels barrancs del Gorg, que forma part de la conca del Siurana, el de l’Obac i el de la Cova Llonga, i també pels extrems que conflueixen després a la riera de la Mussara ja a Vilaplana, per on passen els barrancs dels Garrigots, de la Vall d’en Bassa i el de les Tosques.

El terme comprèn la vila de Vilaplana i la urbanització dels Motllats, que també s’estén pel terme veí de Capafonts. El nom de Vilaplana, provinent de l’època de la repoblació, podria haver estat generat pel contrast de la seva àrea amb la de la Mussara, que sembla de poblament més antic i és un lloc enlairat damunt alts cingles. Segons la tradició, la gent de la Mussara hi tenia primer corrals i més tard alguns hi anaren a viure; la població rebé el nom dels Masos de la Plana i després, en poblar-se de manera estable, Vilaplana. Travessen el terme les carreteres locals de l’Aleixar a l’Albiol i a Mont-ral, que es bifurca dins el terme després de passar per la vila, i la de l’Albiol a la Febró i Arbolí, que es bifurca també dins el terme un cop passat el brancal que en surt cap a la Mussara.

El Poble

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de la Governació incorporava el terme de la Mussara al de Vilaplana. El petit agrupament de cases de la Mussara, deshabitat des del 1959, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 m d’altitud, amb 22 edificis arruïnats; 8 d’aquests, amb l’església, formaven l’únic carrer del llogaret, a la punta de les Airasses; uns altres 7 s’aplegaven als Cinglallons i 7 més es troben isolats al voltant. L’edifici enrunat de l’església de Sant Salvador, amb campanar, és del 1859; hi ha uns pocs vestigis de l’edifici gòtic, al qual substituí. La seva imatge de la Mare de Déu del Patrocini, dels segles XIV-XV, es conserva al museu comarcal de Reus. Davant el poble, en un turó, hi ha les restes del xalet refugi de les Airasses, construït el 1926 per Ciriac Bonet, que el cedí al CEC. La Mussara tenia tradicional enemistat amb el poble de la Febró, i els seus habitants eren anomenats ranes a causa del petit embassament natural que es forma vora el poble amb aigua de pluja i que servia per a abeurar els animals. Així mateix, baixar de la Mussara és sinònim d’“ignorar fets molt coneguts”. Des d’antic i d’època no determinada, hi ha hagut un important pou de gel al Mas del Pou.

A Vilaplana s’han trobat restes neolítiques de caràcter possiblement votiu a les Deveses, i també eines de pedra polida. S’han trobat també unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat el 1998. A l’antic terme de la Mussara, si bé no s’han descobert restes romanes, se n’han trobat de sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana (d’altra banda el topònim és d’origen àrab). S’havia trobat també ceràmica acanalada al Mas de Peiró i una important necròpoli neolítica al bosc del Susanno.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6155293e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Mussara{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Restes pobles abandonats

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntamen

Enciclopèdia Catalana

Montferri

28 desembre 20152012, Montferri, Municipis Alt Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

Santuari de la Mare de Deu de Montserrat

Montferri és un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Montferri hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici	Montferrienc, montferrienca
Superfície	19,15 km²
Altitud	229 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	369 hab. 19,27 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.

El Poble

El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca.

Festes

Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”19e89ba0″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Montferri{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Masllorens

28 desembre 20152012, Masllorens, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

Masllorens és un Municipi del Baix Penedès (Tarragona)

A Masllorens hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici	Masllorençà, masllorençana
Pressupost	1.897.038,00 € (2007)
Superfície	6,55 km²
Altitud	304 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	519 hab. 79,24 hab/km²

Breu historia del municipi

Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l’empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu.

Al segle XVIII seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l’alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar els camps obligar a molts pagesos a traslladar-se.

El terme actual inclou l’agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l’origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu.

Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.^[2]

Va formar part de la comarca de l’Alt Camp.^[2]

El Poble

Les voltes de Cal Baró

A la part baixa del poble, els carrers amples i rectes que predominen en la seva distribució urbanística es tornen estrets i tortuosos posant en evidència el nucli més antic de poblament. És la zona on s’hi troben els signes d’un nucli fortificat que alguns autors situen el seu origen a la Baixa Edat Mitjana. D’aquesta època es conserven dos arcs diafragmàtics apuntats en el celler d’una de les cases i una finestra amb arc de migpunt en una de les façanes.

L’església de Sant Ramon de Penyafort

L’origen de l’església parroquial de Masllorenç s’ha de buscar en una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que fou construïda cap a l’any 1.582. Possiblement l’any 1.602 es canvià aquesta advocació per la de Sant Ramon de Penyafort. El 1.702, el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, però les obres de construcció no es troben documentades fins al 1.740, i no serà fins al 1.780, quan Mn. Josep Verdaguer beneí el nou temple. L’edifici és de mamposteria, amb planta de creu llatina inscrita en un rectangle i coberta amb volta de canó i cúpula sobre petxines en el creuer. El campanar no s’edificà en la seva forma actual fins al 1.855, destacant-ne l’àngel de ferro que corona l’edifici i que, des de la restauració de l’edici, l’any 1977, porta per nom Llorenç. El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció.

El nucli de Masarbonès

L’atractiu de Masarbonès resideix en el conjunt de carrers i cases que conserven l’estil propi de les diferents èpoques en què fou construït, així com en les masies que sobresurten: Cal Martí i Cal Curt. Es pot observar, també, per tots els voltants del poble també la quantitat de marges i barraques que es van construir en el passat

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b993f561″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Masllorens{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web