El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.
El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.
El municipi forma part del Parc del Foix.
El Poble
El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.
Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.
El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.
Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.
Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.
És format per dos sectors diferenciats. El sector principal comprèn la demarcació de l’antic castell i la parròquia de la Molsosa i limita al N amb el terme de Pinòs, a l’E amb el de Sant Mateu de Bages (Bages), i al S amb els de Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra, pertanyents a l’Anoia. El segon sector correspon al petit enclavament d’Enfesta (3,6 km2) a l’esquerra del Llobregós, situat entre els termes de Pinós (NE), Castellfollit de Riubregós (W) i Calonge de Segarra (S-E), els dos últims pertanyents a l’Anoia. El sector principal del terme, accidentat per una prolongació de la serra de Castelltallat, es troba a unes altituds que oscil·len entre els 650 m i els 850 m, entre el camí ral (ara carretera local de Calaf a Pinós) a l’W, el pla de Trilla a l’E i la serra de Xorigades i la serra de Coaner (Pinós) al N, mentre que als fondals d’Enfesta les altures oscil·len entre els 520 m i els 600 m. L’esmentada serra de Castelltallat fa de partió de les aigües del terme, una part de les quals va a la riera de Coaner, tributària del Cardener; una altra part són drenades per la riera de Montellí i el seu afluent el torrent d’Ars, afluents del Llobregós, que és tributari del Segre, i un petit sector als torrents que formen la capçalera de la riera de Rajadell, també tributària del Cardener.
El terme comprèn la caseria de la Molsosa, cap de municipi, el poble de Prades i els llogarets d’Enfesta i els Quadrells. L’única comunicació bona del municipi és la carretera local de Calaf a Pinós, que travessa l’extrem de llevant del terme al peu dels Quadrells i que per camins veïnals permet d’arribar a la resta de nuclis. El municipi de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l’Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.
El Poble
La caseria de la Molsosa
La caseria de la Molsosa (65 h el 2006) és formada per masos disseminats i més o menys centrats per l’església parroquial i l’ajuntament, que ocupa l’antiga rectoria adossada a l’església. La caseria correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l’autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, restaurada (2005). El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se’n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s’hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s’aixecà el campanar de torre a l’angle SW. De l’època romànica queda la nau amb un absis i l’antiga porta tapiada.
El 1925, per tal com hom trobava l’antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l’antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l’església vella.
Festes
La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
Monestir benedictí (Santa Maria de Montserrat) i santuari de la Mare de Déu de Montserrat, situats a 720 m d’altitud, al vessant oriental de la muntanya de Montserrat, dins el terme municipal de Monistrol de Montserrat.
Població:
59 h
[2009]
El conjunt de les construccions és força irregular, a causa del terreny accidentat i de les diferents èpoques d’edificació; artísticament, la part més important és el sector de la basílica i del monestir. Resten dues ales del claustre gòtic construït el 1476 per Jaume Alfons i Pere Basset a instàncies de Giuliano della Rovere, aleshores abat comendatari de Montserrat i més tard papa amb el nom de Juli II. La façana principal del monestir, construïda després del 1939 per Francesc Folguera, amb relleus de Joan Rebull, dóna pas a l’atri de la basílica, format pel claustre de l’abat Argeric (segle XVIII). Adossada a una paret lateral hi ha la portada romànica de l’antiga església del segle XII, i al mateix claustre hi ha els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó (segle XVI) i escultures de Rafael Solanich, Frederic Marès, Josep Clarà i altres. La basílica fou edificada per l’abat Bartomeu Garriga i fou consagrada el 1592, després de trenta-dos anys de construcció. Malmesa durant la guerra del Francès, hagué d’ésser molt refeta després: la façana original fou substituïda per l’actual, obra de Francesc de P. Villar, i fou decorada amb escultures dels germans Vallmitjana (1900-01). La nau central, coberta amb arcs gòtics arrodonits, té sis capelles a cada costat; a les parets hi ha les escultures dels quatre profetes majors, de Josep Llimona. El 1977 fou reformada la Capella del Santíssim, amb obres de Josep M. Subirachs. L’absis és format pel cambril, edificat per Villar i Carmona (1876-84) amb la col·laboració de Gaudí; la volta conté pintures de Joan Llimona.
En una estança contigua, decorada amb mosaics d’Obiols i relleus de Joaquim Ros, hi ha el tron de la Mare de Déu, del 1947. La imatge —anomenada Moreneta pel color fosc de la cara i de les mans— és una talla romànica policromada del final del segle XII o del principi del XIII. El 2001 es presentaren els resultats de la restauració i dels estudis de la talla romànica de la imatge, els quals confirmaren que fou esculpida al segle XII, i que el seu color fosc característic fou originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris.
De l’interior del monestir cal destacar la Sala Gòtica, una de les antigues dependències adossades al claustre gòtic, avui reconstruïda; el claustre neoromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch (1925), on es conserven peces lapidàries salvades de la destrucció napoleònica; i el refetor, del segle XVII, reformat notablement per Puig i Cadafalch el 1925.
El 1996 foren acabades les obres de restauració exterior i interior de la basílica, iniciades el 1991, i el 1997 les de l’ermita de la Santa Cova, que havia quedat malmesa per un incendi.
A la part posterior de la basílica hi ha un dels dos orgues de Montserrat. Construït el 1958 a partir de diversos fragments d’orgues diversos procedents de la destrucció d’esglésies durant la Guerra Civil Espanyola, en substituí un d’anterior construït el 1925 a càrrec dels organistes Blancafort de Collbató i que fou destruït.
El 2010 fou consagrat un nou orgue de Montserrat, emplaçat sota el creuer del lateral esquerre, situació tradicional dels orgues a Catalunya des d’època medieval malgrat canvis més recents. Aquest instrument fou construït novament pels tallers Blancafort des de l’any 2007, i el seu finançament anà a càrrec, d’una banda, de l’obra social d’una caixa d’estalvis, i, de l’altra, de prop de 4.000 persones, empreses i entitats que aportaren els fons destinats als tubs. En ser completat, el nou orgue, de 12,5 m d’alçada i amb 4.242 tubs, 63 registres, quatre teclats manuals i un teclat de pedal, fou reconegut entre els de primer nivell en l’àmbit internacional.La biblioteca conté un fons d’uns 300.000 volums, uns 400 incunables —alguns dels quals impresos al monestir mateix—, més de 200 papirs egipcis (grecs i coptes) i 2.000 manuscrits (llatins, catalans, castellans, hebreus, àrabs i siríacs), entre els quals cal esmentar el Llibre Vermell de Montserrat. L’arxiu, refet després de la destrucció del segle XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents en paper dels segles XIII-XVII i uns 28.000 documents dels segles XVIII i XIX. Fora del clos del monestir, són notables la pinacoteca i el museu. La pinacoteca, en la seva secció antiga, conté uns dos-cents quadres (Berruguete, Zurbarán, Morales, Ricci, Caravaggio, Guardi, Andrea de Salerno, Van Loo, Jacint Rigau, Van Adriaenssen, De Bless, etc.). El 1982 s’enriquí amb una secció de pintura catalana, constituïda, gairebé en la seva totalitat, per la donació del col·leccionista Josep Sala i Ardiz (mort el 1980). Amb aquesta finalitat foren habilitades unes noves sales als locals de l’antic restaurant del monestir. L’obra exposada permet una visió panoràmica força completa i equilibrada de la pintura catalana des del darrer terç del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Despunten obres cabdals d’aquest període, com El nen i el gos (1891), de F. Gimeno, quatre obres de l’època de Montmartre de Rusiñol, tres obres de R. Casas, El vell pescador (1895) i L’escolà (1896), de P.R. Picasso, onze pintures a l’oli de Nonell, una vintena de J. Mir i altres obres d’Anglada Camarasa, Torres Garcia, Obiols, O. Sacharoff, etc. El museu, a més de diverses peces d’orfebreria ofertes al santuari, conté el Museu de l’Orient Bíblic, obra bàsicament de Bonaventura Ubach, important pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Palestina i Xipre. Des del 1996 els dos museus que posseïa el monestir (l’arqueològic i el pictòric) en formen un de sol.
Als jardins de darrere el monestir hi ha la capella romànica de Sant Iscle (segle XI), una creu gòtica i una escultura de Manolo Hugué. Als voltants del santuari hi ha el Camí del Viacrucis, amb escultures de Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita —entre el 1904 i el 1919 hi foren erigides catorze estacions monumentals, destruïdes el 1936—, i el Camí de la Cova —construït al segle XVII al mateix temps que la capella cova, on la llegenda situa el trobament de la imatge de la Mare de Déu—, amb les representacions dels quinze misteris del rosari, obra de Gaudí, Puig i Cadafalch, Josep Llimona, els germans Vallmitjana i d’altres, així com una escultura de sant Domènec, obra de Josep M. Subirachs. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de Sant Miquel (1870), Sant Jeroni (1891), Sant Dimes (1893), Sant Joan (1899) i la Soledat (1916, amb pintures de Darius Vilàs i Joan Llimona). La dels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936; al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha també una estàtua de Jacint Verdaguer (1931) i una altra de Francesc d’Assís obra de J. Viladomat (1927) i altres obres de Domènec Fita i de Josep M. Subirachs. En el recinte del santuari hi ha botigues de queviures i de records, hotels, restaurants, autoservei, apartaments familiars (tradicionalment anomenats cel·les), càmping, oficina de correus, telèfons, etc.
Pel novembre del 1982 el santuari rebé la visita del papa Joan Pau II, en el seu viatge a l’Estat espanyol. El 1989, després de la renúncia de Cassià M. Just, fou elegit abat Sebastià Bardolet i Pujol, el qual intentà fomentar els aspectes més directament monàstics de l’abadia. El 1990 s’hi celebrà el III Congrés Litúrgic, en què participaren uns 600 congressistes i gairebé tots els bisbes catalans. El monestir celebrà, el 27 d’abril de 1997, el cinquantè aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, amb un acte a l’exterior de la basílica presidit pel cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, al qual assistiren unes 10.000 persones. Aquell mateix any fou concedida a l’abadia de Montserrat la Medalla d’Or de la Generalitat. L’any 1998, el monestir, juntament amb la delegació de mitjans de comunicació social de l’arquebisbat de Barcelona, organitzà les primeres jornades de formació teològica per a periodistes. L’any 1998 fou presentada la Fundació Abadia de Montserrat 2025, creada per recollir fons per a la restauració i la modernització de les instal·lacions del monestir i per col·laborar amb una part d’aquest fons en obres socials d’ajut als més necessitats. Entre les reformes previstes hi havia la de l’edifici de l’Escolania. La Fundació té la col·laboració de nombroses entitats de la societat civil. En aquesta línia, l’any 1998 signà un conveni amb la Fundació Telefónica per informatitzar la biblioteca de l’abadia. L’any 1999 s’inauguraren les obres de remodelació de l’hotel Abat Cisneros i les de les cel·les Abat Marcet. El mateix any es presentaren dues noves guies: la Guia de Montserrat, escrita pel monjo Jordi Molas, i la Guia del Museu de Montserrat, amb textos de Josep de Calassanç Laplana i Teresa Macià. L’any 2000 dimití l’abat Sebastià M. Bardolet i la comunitat elegí com a nou abat Josep M. Soler i Canals, que el 13 d’agost de 2000 rebé la benedicció abacial de mans del cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. L’any 2000, 700 capellans de tot Catalunya s’aplegaren a Montserrat el 27 de març amb motiu de la jornada jubilar del clergat. Al juny del mateix any, Montserrat patí els efectes d’un fort aiguat que obligà a tancar els accessos a l’abadia durant prop de dues setmanes. A partir del curs 2005-06 se suprimí l’internat obligatori per als nens de l’Escolania, i alhora es plantejà d’obrir la formació a les nenes. L’Escolania participà en l’òpera A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten, al Gran Teatre del Liceu, i commemorà el seu 125è aniversari. El 2005 també s’estrenaren les dues darreres campanes de la basílica que complementen el conjunt de deu projectat el 1956 per Gregori Estrada. Pel que fa al Museu de Montserrat, incrementà el seu valor pictòric —amb donatius d’obres excepcionals com Diumenge de Rams, de Fèlix Mestres Borrell (2004), i el quadre Retrat de Montserrat Isern, del pintor Joaquim Sunyer (2005)— i col·leccional amb l’entrega d’una important col·lecció d’arqueologia per a la secció de l’Orient Bíblic (2005). De la mateixa manera, es treballa en la informatització dels catàlegs de la biblioteca del monestir i la digitalització de les imatges per facilitar la consulta dels seus fons. A més, continua vigent el conveni marc del 2003 amb la Universitat de Barcelona per a cooperar en activitats acadèmiques, de restauració de documents i d’obres d’art de l’Abadia. Pel que fa a la Fundació Abadia de Montserrat 2025, tancà l’acord per a reformar la il·luminació de la basílica, el monestir i el conjunt del recinte del santuari. Així mateix, ha renovat el conveni de col·laboració per a donar continuïtat a l’accés de la Biblioteca de Montserrat a l’Anella Científica. Finalment, amb l’arribada del cremallera a Montserrat, ha culminat un procés de reformes per a facilitar l’estada dels pelegrins i els turistes (2005). Al juny del 2011 entrà en proves Montserrat Ràdio, emissora radiofònica fruit de la col·laboració entre el monestir i el grup de comunicació Taelus (format pel canal Taronja de la Catalunya Central, Cadena Ser Ràdio Manresa, i altres), amb l’objectiu de posar a l’abast dels oients els oficis litúrgics i informar de l’actualitat de Montserrat. Al desembre del mateix any inicià les emissions regulars.
Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km 2 que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km 2 . A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n’és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.
El Poble
El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.
Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. El boom del decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).
Festes i cultura popular
El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.
El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.
Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).
Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.
La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.
Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.
Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.
El Poble
La vila de Camprodon (2 058 h el 2005), capital de la vall homònima, es troba a 947 m d’altitud, a la confluència del Ter i el Ritort, i forma tres braços, el més antic dels quals a la dreta del Ritort, que es formà al voltant del monestir de Sant Pere de Camprodon a partir del segle X, i els altres dos principalment a l’esquerra del Ter, abans i després de la seva confluència amb el Ritort.
El conjunt monumental és notable; el principal edifici és l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere, descrit més avall, i prop seu s’alça l’església de Santa Maria, notable edifici gòtic iniciat al segle XIV, que guarda les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa. Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença (d’altra banda accidental) a la vila, l’any 1860, del gran compositor Isaac Albéniz. Un llarg carrer, de cases antigues, paral·lel al Ritort, porta a l’extrem de la Vila de Dalt, sota el puig de les Relíquies, lloc on s’inicien els altres dos braços de la Y que forma la població.
El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila; té un gran arc sobre el riu i un altre de petit que dóna pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya. La seva construcció s’atribueix al segle XIV. Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb un escut sobre la façana (l’interior és totalment renovat). Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell.
Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig de Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat. Entre les residències més destacades hi ha la possessió dita Vora el Ter, amb una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz (Sòria), on stadossaren noves edificacions que allotjaren, entre d’altres peces de museu, notables col·leccions de ceràmica.
Festes
Bona part de les activitats recreatives i culturals de la vila tenen lloc al Casal Camprodoní. Disposa de local teatral, s’hi fan cursets, exposicions, sessions de cinema, etc. Pel que fa a associacions esportives cal esmentar l’Esquí Club Camprodon, fundat el 1934 i amb fortes vinculacions amb Vallter 2000, que té, a més, una secció de muntanya.
El 1997 s’inaugurà el Museu d’Autòmats; mostra una col·lecció de figures realitzades pels artistes francesos Michel i Jacqueline Wurfel, que representen tota mena dcactivitats quotidianes i oficis tradicionals. Un altre museu de la vila és el Museu Albéniz, inaugurat el 1999, amb una mostra de peces aportades per la família del músic.
La vila compta amb un gran nombre de festes al llarg de tot l’any. Per Setmana Santa es fa la Processó dels Sants Misteris. La festa major s’escau per Sant Patllari, el 21 de juny. El tercer dia es fa un dinar a la font de Sant Patllari. Altres celebracions són l’aplec a l’ermita de Sant Antoni el 13 de juny. El primer diumenge del mateix mes es fa el Concurs de Colles Sardanistes. Al mes d’agost tenen lloc les festes de carrer, i els diferents carrers de la vila se succeeixen en l’organització d’activitats festives. També el 15 d’aquest mes, destaca un aplec a la font de Can Moi amb una trobada sardanista i la festa del Segar i el Batre. El tercer cap de setmana de setembre se celebra la festa petita de Sant Víctor. Per l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec al santuari de la Mare de Déu del Remei, i el 8 de desembre es fa la festa de la Puríssima, festa major de la Vila de Baix. Al mateix mes, es celebra el concert de Nadal i hi ha una mostra de pessebres. Una de les celebracions que ha anat esdevenint tradicional a la vila ha estat el Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, músic nascut accidentalment a Camprodon. S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost, i per la gran qualitat dels seus intèrprets, s’ha convertit en un dels actes més esperats.
El municipi de Canejan, de 48,32 km 2 , s’estén a l’extrem N de la Vall d’Aran, en contacte amb la carena muntanyosa frontera amb l’Estat francès i a la dreta de la Garona. Comprèn tota la vall de Toran, riu que vessa a la Garona per la dreta i que neix al sector de l’estany i dels rasos de Liat. Limita a ponent amb els termes de Bausén i Les, al S, per un punt, amb el de Vilamòs, al SE i llevant amb Viella i també al sector oriental amb Salardú.
L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: a l’extrem NE, a la carena que domina l’Estanh Long de Liat, el termenal s’inicia al portilló d’Albi (2 410 m) i segueix en direcció W formant frontera pel Tuc Blanc deth Portilhon (2 640 m), el de Canejan (2 610 m), la línia de crestes de la serra de Crabèra, el tuc de Crabèra (2 630 m), el cap d’Eth Malh de Cristalh (2 391 m), el tuc d’Era Comassa (2 391 m), el pas d’Era Comassa (2 112 m), el cap d’Era Maleda (2 104 m), la pica de Huradic (2 118 m), Era Pica (2 034 m), el pas d’Era Potèrla, el cap d’Era Potèrla (1 762 m), el cap de Canerilhes, el tuc de Pan (1 720 m), el collet de Poimaurin, el tuc de Comagrana (1 627 m) i al tram final, abans d’arribar a Eth Pònt de Rei, a la Garona, el termenal segueix el barranc o riu d’Aigüetes fins a la seva confluència a la Garona. Des d’aquest punt el límit pren la direcció S seguint el curs de la Garona (que el separa de Bausén) i en arribar al terme de Les va vers el SE tot emmarcant la vall del riu de Bordius (afluent del riu de Toran per l’esquerra) fins al coll d’Era Barracomica. Pren ací la direcció E i passa pel tuc de Cauilha (2 321 m), el collet de Cauilha, els vessants septentrionals de la Sèrra Sascorjada, arriba al coll de Güerri, el tuc de Güerri o tuc d’Es Crabes (2 377 m) i segueix pels rasos de Liat, per travessar de nou envers el N l’Estanh Long de Liat i tornar a arribar al portilló d’Albi.
L’eix hidrogràfic del municipi és el riu de Toran, al qual desguassen tots els cursos que solquen les terres del terme. A la capçalera del riu de Toran desguassen les gorges d’Ermèr i el riu d’Eth Corrau deth Miei que es forma amb les aigües de l’Estanh Nere deth Cap deth Marc, d’Er Estanhòt i dels lacs de Liscòrn. Altres afluents del riu de Toran per la dreta són els còrrecs de Bedreda, de Comatroja, d’Albaeth, de Hogaruda, Gòter Baseth -format pel còrrec de Corilha i el de Sèrracorba- i el riu de Bordius, al qual desguassa el còrrec d’Era Barracomica. Els principals afluents per l’esquerra del riu de Toran són Coma Lauet i el baranc d’Es Gotèrs.
El terme comprèn el poble de Canejan, cap del municipi, i diverses caseries, la majoria habitades temporalment: Sant Joan de Toran, Bordius, Campespin, Era Cassenhau, Eth Pradet, Porcingles, Era Mòla, Pontaut (compartida amb el terme de Bausén), Sestrèr i Pujòla-ne-lèg. Pel que fa a les comunicacions, una carretera de 6 km surt de la N-230 a Pontaut i segueix el riu de Toran, l’eix de la vall.
El Poble
El poble de Canejan (72 h el 2005) es troba a 906 m d’altitud, enlairat sobre la riba dreta del riu de Toran i sobre un esperó que domina també la vall de la Garona, molt pròxima. S’hi accedeix des de Pontaut per una pista o camí amb molts revolts que surt de la mateixa carretera que ressegueix la vall de Toran.
Els carrers són estrets i costeruts, amb graons que salven alguns desnivells, i es conserven alguns edificis antics, encara que alguns han desaparegut, com la Casa Sirat, que tenia una torre de defensa quadrada del segle XVI, i la Casa Benosa, amb capelleta romànica annexa amb campanar d’espadanya, casa de la qual foren fills el coronel Francesc Benosa, militar que tingué un paper destacat en la guerra del Francès en l’exèrcit de Catalunya, i el seu germà, el poeta Joan Benosa, autor de la famosa poesia i cançó aranesa Era cançon dera oelhèra.
L’església parroquial de Sant Sernilh fou molt reformada al començament del segle XIX, com registra Madoz, i per això a la porta figura la data 1818. L’interior és d’una nau amb volta de canó seguida, presbiteri format per tres arcs a plena cintra i conserva una pica beneitera de marbre del segle XVI decorada amb un Agnus Dei que sembla una còpia del de l’església de Sent Aventin, a la vall de Larbost, prop de Luchon. Té un campanar de torre quadrada i coberta piramidal.
Canejan (Caneia, Caneiano, Canigano en els documents medievals) formà part inicialment del terçó de Bossost i, en la reorganització feta després del segle XV, del d’Es Quate Lòcs.
Cardet és un Poble de la Vall de Boí Comarca Alta Ribagorça Lleida
Dades del Municipi
Breu historia del municipi
El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.
El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.
El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.
La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.
El Poble
El poble de Cardet s’alça a la dreta de la Noguera de Tor, aigua amunt de l’estret de les Cabanasses. Tenia 11 h el 2005. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria i és romànica, amb un absis molt alt. S’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Cabanasses, procedent de l’ermita de la Mare de Déu de les Cabanasses a l’estret de les Cabanasses, a l’entrada de la Vall de Boí, vora l’antic Hostal de les Cabanasses. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el frontal de l’altar de la parròquia de Cardet, del segle XIII, i la decoració pictòrica de la biga del baldaquí. El lloc de Cardet és esmentat el 1096. El 1157 el castell de Cardet fou donat al monestir de Lavaix per Bernat d’Erill. En endavant, i fins a la fi de l’Antic Règim, Lavaix detingué la ju risdicció del lloc.
17 abril Prèvia de Sant Jordi amb Castellers de Berga, Xiquets de Vilaseca i Margeners de Guissona
Observacions
Avui fem una actuació prou bona i dinàmica amb les altres colles, jo que no anava al pilar de cinc, el faig ja que la Isa no ha vingut. I amb el quatre amb pilar que anava al darrera del primeres del pilar, estic a la rengla del costat amb el Pau de lateral del pilar, ja que posem el baix mes alt que es el Miquel Olaria darrera el primeres que es el Marcel
21 de maig actuació a la Barceloneta amb Castellers de Barcelona i els Encantats de Begues
Continuem amb les últimes clàssiques de set i mig quatre amb agulla cinc i quatre, i anem polint el quatre canviant terços o segons i practicar de quins dosos i el pom
22 de maig actuació a Mollerussa amb Margeners de Guissona i Picapolls de la Gavarresa
Aquí continuem amb castells de set però per falta de efectius no som prous per fer el cinc per tant quatre amb agulla tres i quatre, avui s’estrena de quarts la Sara
28/29 de maig actuació a Algemesí convidats per la Nova Muixeranga de Algemesí
Actuem també amb la Vella Muixeranga i la colla castellera de Sant Pere i sant Pau i fem castells de set tres,quatre amb pilar quatre i pilar de cinc que debuta de enxaneta la Laia Cruells
Val a dir que es una diada molt positiva per la colla a nivell de fer colla, ens tracten com grans amfitrions, sopem plegats amb les altres colles i autoritats, la Marta Ferrater i la Lidia Roche substitueixen com a vicepresidentes que son, el Miquel que no ha pogut venir. Dinem el diumenge amb la colla nova, dormim en una escola institut el jovent, i nosaltres i altres castellers més madurs vàrem buscar llocs per dormir amb un llittot plegat un cap de setmana rodó
Actuem amb els de L’Arboç Vilafranca i la Vella de Valls
Avui primera actuació forta de la temporada, venim amb ganes de fer el quatre i la torre, però carreguem el quatre, i ja no provem la torre la setmana entrant hi tornem, fem amb solvència el cinc el quatre amb agulla dos pilars de cinc i quatre pilars de quatre.
El quatre fins la carregada molt bé desprès ja amb canalla sortint ha tremolat fins que ha caigut.
Actuem amb Jove de Tarragona, Caps grossos de Mataró i Castellers de Sant Cugat
Diada molt complerta amb colles que venien totes a fer una bona actuació, Sant Cugat que havia carregat el cinc avui venia a descarregar-lo Caps grossos fa el tres de nou, Torre de vuit i cinc de vuit i la Jove de Tarragona, que havien caigut amb la torre de vuit també fan bona actuació amb el cinc de vuit el quatre de vuit amb el pilar Tres de vuit i pilar de sis. Nosaltres fem la primers torre de set però no podem amb el quatre de vuit que queda amb intent , fem
Cinc de set, Torre de set, Intent de quatre de vuit, intent de quatre de set amb pilar, quatre de set amb pilar i vano de cinc
Actuació tradicional al Centre vila amb Sagals Osona i Castellers de Lleida
Avui volíem fer i descarregar el quatre de vuit i la torre però la torre descartada per por de la canalla el divendres i el quatre al final la Paula aixecadora es fa erera i ja no el provem tot i avent posat segons, la colla surt decebuda.
Fem amb tota solvència el cinc quatre amb pilar i quatre de set amb dos pilars de cinc
Diada de Festa major amb castellers de Vilafranca i Colla Jove de Taragona
Vilafranca fa el tres de deu, acompanyat de el tres de nou amb pilar, la torre de nou i el pilar de vuit
La Jove de Tarragona, fa el tres de nou quatre de nou, el nou de vuit i el pilar de vuit
Nosaltres ens encallem tres cops amb el quatre de vuit, comencem amb el set de set, desprès dos intents de quatre a tercera ronda un altre intent de quatre i la torre de set, acabem amb dos pilars de cinc
sortim de plaça tocadets ja que teniem coll avall que descarregaríem el quatre i desprès d’una campanya potent de la plaça es groga, volíem acabar amb bons castells, un altre dia serà.
Avui desprès de Festa major anem a la festa major de Manresa i fem castells de set, tres, quatre amb pilar i quatre acabem amb un pilar de cinc i dos de quatre.
Actuem juntament amb Castellers de la vila de Gràcia i els Nens del Vendrell
Avui, per fi fem una bona diada desprès del fiasco de la festa major, era molt important per la colla descarregar el quatre, el divendres ja el fem sense fins aixacador continuem amb la torre de set i el cinc , per acabar amb dos pilars de cinc un amb l’Albert Salvany a segons i l’altre amb el Cartró
Molt bona diada:
Bordegassos: Quatre de vuit, Torre de set, Cinc de set, dos Pilars de cinc i tres pilars de quatre
Gràcia: Cinc de vuit, Tres de vuit, i quatre de vuit
Nens: Quatre de vuit Torre de vuit Tres de vuit i Pilar de set
Avui volíem tornar amb el quatre de vuit, però la falta de gent alta primeres etc fa que decidim no provar-lo, carreguem però, el pilar de sis llàstima perquè la Gina estava a sobre de la Mar quant es trenca.
Nosaltres fem el cinc de set la Torre amb el folre a terra, i tancant pinya, el Tres de set, Pilar de sis carregat i Pilar de cinc amb el tronc del Pilar de sis menys el Cartró i el Dani. bo perquè la Gina hi torna., sense por, la colla surt amb el regust de no descarregar el pilar, però amb bones sensacions.
Jo faig tots els castells menys ta torre
Dades de l’actuació
Sagals: dos Pilars de quatre, Cinc de set, Torre de set, Tres de vuit i Pilar de cinc
Nyeros: Pilar de quatre, Torre de sis, Tres de sis per sota carregat
Bordegassos: Dos Pilars de quatre, Cinc de set, Torre de set, Tres de set, Pilar de sis carregat i Pilar de cinc.
Concursem com els últims anys el Dissabte, portem uns 380 efectius dels quals 49 de castelló fem 5 autocars que quatre ens els paga el ajuntament. el divendres fem un assaig molt bó torre de vuit fins a dosos tres de vuit fins aixecador quatre de vuit , i pilar de sis,
Però al concurs desprès de fer el quatre amb solvència ensopeguem amb la descarregada del tres, el Marcel i el Sergi Pèrez bastant contusionats i l’Alfons Dasilva un braç trencat, això fa que no provem la torre ni el pilar, llàstima perquè no podem arrodonir una bona diada acabem fent quatre de vuit, tres de vuit c/ torre de set i tres pilars de cinc Tot i fer la millor actuació de la temporada, n’esperavem més, acabem 9ens de 20 colles participants, Xicits primers. el de la Xina tercers amb un tres de nou
16 d’octubre a Sabadell, amb Xics de Granollers i Sabadell, es el seu dia de la colla.
La Colla avui fa el pilar nº 50
Avui per fi fem el que portàvem, fer el quatre de vuit fora de Vilanova i el pilar de sis
Comencem amb el quatre, desprès de converses els tècnics, es plantajaven que fer, ja que faltaven mans, però el Marcos insisteix i es tira el quatre, que descarreguem. L’Oliva queda tocat amb una estravada al braç i es descarta la torre, fem el tres de set provant canalla cinc de set i acabem amb la cirereta esperada, el Pilar de sis, que ja vàrem carregar a Roda de Ter.
El Pilar feia 12 anys que no el descarregavem, va ser a la F.M. del 2004 allà jo el parava a sota del Marcos i avui l’he parat a sota del Jaume Cartó, la resta tot nou Dani Ponce, Mar Diaz, Nerea i Magi Manyer, el de Roda el va fer la Gina Cruells, pero avui no volia pujar.
La Maite no ha vingut perquè esta amb un herpes o …… li fa malt la cama ja fa dies i les fotos les fa la Yoko ja que la Virginia també està de baixa
23 Octubre 2016 Diada de l’Esperidió amb Nens, Sant Cugat i Jove de Tarragona
Avui la colla fa el quatre de vuit nº 125
Avui tornem a fer el quatre de vuit l quarta vegada seguida, també fem la torre de set i carreguem el pilar , tot i no descarregar el pilar sortim satisfeta de plaça ja tocava.
S’estrenes la Gina Cruells d’enxaneta al quatre i la Lídia de dosos
Avui tampoc a vingut la Maite ja que encara te dolor a la cama.
29 octubre actuem a Lleida amb Xics de Granollers i Castellers de Lleida
Avui hem fet el quatre de vuit per cinquè cop consecutiu, ja no recordo els anys que feia que no en feiem cinc seguits, tambè fem la torre, el cinc i tornem a ensopegar amb la descarregada del pilar de sis .
També dir que es el nº 125 quatre de vuit de la colla 115 descarregats
Lleida també fa el quatre, el set de set, i cinc de set , els xics castells de set
La Maite tampoc ha vingut degut a la meràlgia que encara arrossega
Avui al cinc he anat a la carregada del tres, el quatre i el Pilar
6 de novembre dia de la Colla amb Sant bCugat i Muinyons de l’Arboç
Tornem amb el quatre de vuit i ja en van sis de seguits, provem la torre que ens cau just una foto feta per el Marquez al fi decidim que està carregada, cinc de set i pilars de cinc, no provem el Pilar ja que la Mar pren mal amb la torre
Els Castellers de Sant Cugat han descarregat amb molta solvència tres, torre i quatre de vuit, a més del pilar de cinc. Els Minyons de l’Arboç han descarregat el tres i el quatre de set, a més del set de sis i el pilar de quatre
13 de novembre actuem tancant temporada a Sant Cugat en el seu dia de la colla, amb Sant Cugat
Tanquem temporada, no amb massa gent, però som suficients per fer el quatre amb ajuda dels de Sant Cugat, es el setè quatre consecutiu, que sembla ser que no ho havíem fet mai tants de consecutius, avui s’estrena de quarts la Laura Torrents
Avui tampoc ha vingut la Maite tot i que està millor
També fem el cinc de set i el quatre amb pilar, descartem la torre per anar descansats al pilar de sis, però altre cop peta a la descarregada, amb el Magí havent passat quasi el Dani, tot i que el divendres al assaig el tornem a descarregar i en van 12!! de seguits . A plaça només un de cinc els altres quatre, només carregats, haurem d’esperar la propera temporada.
Sant Cugat fa la tripleta de vuit i tres pilars de cinc amb un seguit de pilars de quatre
El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.
El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.
El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.
La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.
El Poble
Aigua avall de l’estret de les Cabanasses, a la dreta de la Noguera, hi ha el poble de Cóll (40 h el 2005), situat en un coster a 1 180 m. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, d’una nau, ornamentada amb arcuacions llombardes a l’exterior. El portal, del segle XII, és format per arquivoltes en degradació i extradossat per un fris escacat. A sobre mateix hi ha una làpida o carreu on, en baix relleu, hi ha representat el crismó, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal i coloms i cares als carcanyols. Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una imatge policromada de la Mare de Déu, del segle XVI, que en procedeix, com també tres taules pintades de la mateixa època. La villa de Cóll és documentada el 819. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual l’església pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres del terme són del bisbat d’Urgell.
És al N de la Conca de Barberà, situat dins el sector segarrenc de la comarca. Limita amb el terme de Savallà del Comtat (N), Santa Coloma de Queralt (NE), les Piles (E), Sarral, Rocafort de Queralt i Forès (S), Passanant (W) i Vallfogona de Riucorb (NW). El terme, d’una altitud mitjana que ultrapassa els 650 m, és típicament segarrenc. A la seva banda ponentina es troben les elevacions més altes: la Cogulla (889 m), serra de Cantallops —el Pla de Maria (895 m)— i l’Acensada (750 m). Al N hi ha els contraforts de la Serra Teixonera (848 m), ja al terme de Savallà, amb la punta de Cantallops al límit termenal.
El territori és estructurat per una xarxa de valls: les rieres de Forès o del Fonoll i de Saladern, que duen les seves aigües al Riu Corb, i la riera de Torlanda, que les porta al rierol de Rocafort, que es barreja amb el riu de Vallverd després d’aquella població. Travessa el terme en direcció NW la riera de Saladern o de Conesa que, formada per la de les Planes o de les Hortes i pels barrancs de la Canal i de les Escodines, passa entre la Serra Teixonera i la Cogulla, per la quadra de Saladern, i desemboca amb el nom de riera de Saniol al Riu Corb al terme de Vallfogona, a l’indret del Molí de la Cadena.
El poble de Conesa queda comunicat per carreteres locals amb Rocafort de Queralt, les Piles, Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Altres vies menors arriben fins a Santa Coloma de Queralt (a l’E) i a Forès (al SW). El nom de Conesa és, segons Sanchis Guarner, d’arrel mossàrab (kunaisa) i significa “esglesiola” cristiana. Segons altres versions, el nom és d’origen llatí, i prové de iou condensa, equivalent a “gran frondositat” i faria referència a l’espessor dels boscos que antigament hi havia a la contrada.
El Poble
El poble (705 m) de Conesa és situat vora la riera de les Hortes, que el limita per la part de llevant, i la de les Escodines, per la banda de ponent. Emmurallat des del segle XIV, conserva encara els dos portals: el Portal Reial o de Sant Antoni, a llevant, a l’ingrés del camí de Santa Coloma de Queralt; i el de Santa Maria, a la banda de ponent, davant el camí de Forès. Els cinc carrers situats dins el clos emmurallat tenen un caràcter eminentment medieval, estrets i tortuosos; en destaca el carrer de Revalla, lloc on era enclavat el petit call jueu. A banda i banda del raval de Rocafort es construïren habitatges modernament. L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és d’estil gòtic auster, construïda entre el 1335 i el 1347, si bé conserva una arcada romànica molt més antiga. El projecte inicial de l’església quedà inacabat en una tercera part. En una fornícula situada damunt la portalada del temple es troba una bella imatge gòtica de la Verge, amb dos àngels als costats. Conserva una creu processional d’argent del segle XV. L’església és coronada per un bell i enlairat campanar (28 m) iniciat el 1399.
Al costat de l’església hi ha la Casa Delmera de Santes Creus, bastida el 1569 al lloc (el Castell) on hi havia el castell dels Montpaó (castlans de Conesa) per l’abat fra Jeroni de Contijoc, l’escut del qual i el del monestir presideixen la façana. Davant el Portal Reial, extramurs i a l’altra banda de la riera de les Hortes, hi ha les restes de la capella de Sant Antoni, annexa a l’hospital que hi hagué, construït a partir de vers el 1387.
Festes
Al novembre se celebra la festa major d’hivern i la festa major d’estiu s’escau a l’agost.
