Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Olesa de Montserrat

2016, Municipis Baix Llobregat, Olesa de Montserrat, Província Barcelona
Olesa de Montserrat es un municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Olesa de Montserrat hi anem el 11de decembre de 2016

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat modifica
Població
Total 23.904 (2019) modifica
• Densitat 1.437,4 hab/km²
Llar 75 (1515) modifica
Gentilici Olesà, olesana

Breu historia del municipi

El Llobregat fa de partió, a ponent i a migdia, amb el municipi d’Esparreguera, des del torrent de Sant Salvador, a l’antic balneari de la Puda de Montserrat, a la sortida del congost del Cairat, fins al roc de la Mona, a migdia, on coincideix també amb el terme d’Abrera; el límit meridional prossegueix després per la riera de la Mona fins al coll de les Barones; i pel torrent de Sant Jaume, a llevant, confronta amb Viladecavalls. Resten a la dreta del torrent les partides de Mas Soler, de la quadra del Pou, de les Saborides i de la Vinya Vella fins a la capella de Sant Jaume, aigua amunt de la qual, el torrent de Sant Jaume, que fa de termenal, passa vora els Canyamassos i per les Ribes Blaves o de Canaletes; més amunt, per sota de la partida de Llombreres i de Sant Pere Sacama (on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama), arriba fins a Can Marcetó, abans Mas Bartrolines; aquí el termenal amb Vacarisses s’enfila per la carena de Puig Ventós (l’obaga del Mimó és ja en terme veí), el cim de la qual (594 m) és anomenat de la Creu de Saba (antigament es deia puig de Quiumà), i arriba fins a Sant Salvador de les Espases, després de travessar l’antic camí de Vacarisses, prop del pla del Fideuer, sota Puig Cendrós (494 m), a l’altra banda del qual hi ha el torrent de l’Afrau. Des de Sant Salvador el terme baixa per les Espases i les Agulles seguint el torrent de Sant Salvador.

Altres elevacions, pertanyents totes a la Serralada Prelitoral, que fa que el terme sigui més accidentat a tramuntana i a llevant, són el turó de la Gronya (515 m) i les agulles de Petintó (441 m). Aquest sistema muntanyós origina diversos torrents i rieres que desguassen al Llobregat; els principals són, a part els ja esmentats, el torrent de la Creu de Beca, la riera de Can Llimona (o d’Oromir) i la de les Comes (aquestes dues travessen la vila), el torrent del Reguener, que, en unir-se amb el torrent de Coll Blanc, forma el de les Parellades, el de més llarg recorregut; el de Sant Pere, per les Ribes Blaves, conflueix amb el torrent de Sant Jaume, que, a través del torrent del Gaià és tributària del Llobregat. Les aigües subterrànies d’aquests torrents han originat un gran nombre de fonts, com la d’en Roure, la de Can Soler, la de Can Carreres i les fonts de la Plaça. La vegetació predominant a la part més elevada del sector muntanyós és el pi blanc, l’alzina i el roure (excepte la carena de Puig Ventós i el solell de l’Orpina, on hi ha garriga).

El terme comprèn la vila d’Olesa, cap del municipi, i també diverses urbanitzacions, com les Ribes Blaves, Oasi, Can Marcetó, etc. A ponent del municipi passa la carretera C-55 cap a Manresa, que dins el municipi d’Abrera enllaça amb l’autovia A-2 d’Igualada. De la vila parteix una carretera local que va a Terrassa per Viladecavalls; enllaça amb aquesta carretera una altra de local que duu a Vacarisses, un brancal de la qual porta a l’estació del Nord, de la RENFE, que dista 3,5 km de la vila. També d’Olesa surt una carretera que va a Martorell, i al nucli urbà hi ha una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Manresa. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparreguera i Olesa.

El Poble

La vila d’Olesa de Montserrat (124 m d’altitud i 21.714 h el 2006) és situada al sector més pla de la vora esquerra del Llobregat, davant el nucli urbà d’Esparreguera, a l’altra riba del riu. El poblament medieval es formà entorn de l’església parroquial i del castell d’Olesa, del qual resta part de la muralla (la base del campanar probablement era part de la fortificació). El castell fou reconstruït al segle XIV, quan la jurisdicció i el domini superior de la vila pertanyien al monestir de Montserrat, i també s’engrandí la vila. Aleshores la població era emmurallada i s’hi celebrava fira per concessió de Pere el Cerimoniós (1366). El recinte primitiu emmurallat és difícil d’identificar. Al segle XVI hi ha documentat el portal d’en Coscoll, a ponent, i el d’en Carreres, situat al Carrer Empedrat o de Barcelona (que a la primeria del segle XVIII s’anomena, també, de l’Església), a llevant, bé que aquest portal potser és d’alguna ampliació del recinte antic. El 1560 la muralla al NW era paral·lela a la riera d’Oromir. Dins la muralla, al NE del castell hi havia l’hospital, que fou construït pels abats García Jiménez de Cisneros i Pedro de Burgos, al primer terç del segle XVI; la capella de l’hospital fou beneïda el 1799. No gaire lluny hi havia el camp de la Creu de la Real, al lloc dit també de les Orelludes. Al segle XVII, defora aquest nucli d’origen medieval, només hi ha documentat el carrer de Fora, que va a Monistrol, o de les Angelines. Al XVIII la vila s’eixampla per llevant (carrer de l’Altura, carrer de Sant Antoni i carrer d’en Sastre), a tramuntana hi ha la capella i el portal de Santa Oliva (1727), i defora vila el carrer de Jesús. El 1809 la vila fou atacada pel francès i no fou presa gràcies a la defensa dels olesans i perquè encara conservava la muralla, segons un document dirigit al governador militar del corregiment de Mataró, al qual pertanyia. Fins a la primeria del segle XX, la població s’estenia dins aquesta delimitació, i no és fins el 1932 que s’aprovà l’Eixample, urbanització en quadrícula fins a la via dels Ferrocarrils Catalans. Entre els anys 1954 i 1956 es començaren a edificar els barris de Sant Bernat, a ponent de la part antiga, del Pla de l’Eixample i del Poble Sec, a migdia del collet de Sant Joan. Han desaparegut les masies de Can Carreres i Can Navarro, dins la vila. Separat de la vila, hi ha el Raval de la Indústria, grup de cases al llarg d’un carrer, prop de la partida de les Illes, a més d’algunes zones residencials construïdes a partir de la dècada de 1970, com les Planes i el Collet de Sant Joan.

L’església parroquial d’Olesa de Montserrat era antigament dedicada a santa Maria i sant Joan (1012) i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà a santa Maria. El 24 de gener de 1147 es consagrà una nova església i, encara, aquesta fou substituïda a la fi del segle XVI, i primeria del XVII, per un altre edifici que perdurà fins el 1936, que va ser cremat; aquest edifici era molt enlairat respecte del nivell del sòl i constava d’una sola nau, coberta amb voltes d’ogives entre arcs torals de mig punt, i il·luminada per finestres altes. A banda i banda de la nau hi havia capelles laterals construïdes entre els contraforts. L’absis es cobria, també, amb volta d’ogives i al presbiteri s’obria una llanterna barroca. A migdia hi havia la porta principal, amb columnes, frontó i fris ornamentat i amb les imatges de la Mare de Déu i dels dos sants Joan, el Baptista i l’Evangelista. La torre del campanar i la del rellotge són citades pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre. El temple posseí fins el 1936 un retaule major barroc, que havia estat contractat el 1632 amb els artistes Pau Boixedell, d’Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa, centrat per la imatge de la Mare de Déu, obra de l’escultor Josep Ratés.

L’Hotel Gori, avui casa de la vila, és un bell exemplar de l’arquitectura vuitcentista. Encerclat per un parc de 4 ha, és de planta quadrada amb planta, tres pisos i àtic, voltat de galeries per tres dels seus costats. Inaugurat el 1899, era lloc d’estada preferida dels qui anaven al balneari de la Puda a prendre les aigües, balneari amb el qual hi havia un servei de diligències continu. El 1931 fou adquirit pel municipi als hereus del seu fundador, el Dr. Joaquim Casals i Gori, que obsequiaren la vila.

Festes

Entre les festes tradicionals s’ha de mencionar la Fira de Santa Llúcia, al desembre, i la festa de Sant Antoni Abat, que és la festa dels traginers, al gener. Al juny se celebra la festa de la copatrona de la vila, Santa Oliva, que és patrona alhora d’un barri d’Olesa. La festa major d’Olesa s’escau per Sant Joan, també al juny; se celebra amb actes diversos i surten els gegants (Bernat i Oliva). A l’agost hi ha la festa de Sant Bernat, copatró de la vila. Respecte als aplecs, cal destacar l’aplec de la sardana a l’abril, i l’aplec a Sant Salvador de les Espases, situat a l’extrem N de la comarca, al setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Navata

2018, Municipis Alt Empordà, Navata, Provincia Girona
Navata es un Municipi de l’Alt Empordà (Girona)
A Navata hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Província província de Girona
Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 1.381 (2019) modifica
• Densitat 74,65 hab/km²
Llar 58 (1553) modifica
Gentilici Navatenc, navatenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Navata, al sector sud-occidental de l’Alt Empordà, té actualment una extensió total de 18,51 km 2 . Comprenia el cap de municipi i el poble agregat de Canelles fins el 1969, any en què li fou annexat el veí municipi de Taravaus, de 4,7 km 2 . El terme de Taravaus, que s’estén per la vall mitjana del Manol, s’annexà a Vilanant l’any 2001. Més de la meitat de la seva població és disseminada, i l’agrupada se centrà fins el 2001 al petit nucli de Taravaus; els masos esparsos formen els petits veïnats de Corts i del Mas Safont.

El municipi de Navata s’estén per les minses serres que limiten la plana empordanesa pel NW i precedeixen les Garrotxes d’Empordà, entre el Manol (afluent de la Muga i en part frontera septentrional) i el Fluvià (en part límit meridional). És drenat també per la riera d’Àlguema, tributària del Manol, que travessa el terme de ponent a llevant, i altres petits torrents.

Els municipis altempordanesos que limiten amb Navata són Cabanelles (W i S), Lledó (NW), Cistella i Vilanant (N), Avinyonet de Puigventós (NE), Ordis (E) i Pontós (SE). A migdia també limita amb els termes de Vilademuls i Crespià, del Pla de l.

La carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú, en direcció E-W, que passa per la vila de Navata, és la principal via de comunicació. Des de Navata surt un ramal que va a Lledó. Taravaus es comunica per mitjà d’un curt branc amb la mateixa carretera N-260. A Canelles, al S del terme, arriba una carretera que enllaça amb la N-II de Barcelona a la Jonquera, i un camí l’uneix amb el cap de municipi.

El Poble

La vila de Navata és situada a 145 m d’altitud, en una plana a la partió d’aigües entre el Manol i la riera d’Àlguema. El 2005 tenia 733 h. El nucli més vell és a ponent de l’església parroquial, i forma un conjunt d’arquitectura popular, amb cases de dues o tres plantes, amb un gran nombre de llindes amb inscripcions i emblemes dels oficis (segles XVII i XVIII) i alguna casa pairal d’aquesta època com Can Casamor, d’on fou fill el col·leccionista d’art i escultor Antoni Casamor i d’Espona (1907-80). La vila havia estat envoltada per muralles, de les quals resten escassos vestigis al N de l’església, als carrers Gran, dels Calderers i de la Muralla. L’església parroquial de Sant Pere de Navata, de dimensions considerables, bastida al segle XVIII, substituí l’anterior, romànica, situada a 1 km. Té una nau i capelles laterals, absis exteriorment semicircular i una portada barroca amb tendència classicitzant a la façana de ponent, centrada per una fornícula amb la imatge del patró (a la llinda figura l’any 1746). La volta presenta creueria de tradició gòtica entre arcs rebaixats i al presbiteri hi ha restes de pintures murals. L’edifici té elements fortificats i un campanar octagonal acabat en terrassa.

Festes

Les festes del poble són nombroses, i en destaquen la de Sant Antoni, pel gener, la festa major del Carme el tercer cap de setmana de juliol, l’aplec al santuari a la Mare de Déu del Mont (Albanyà) l’11 de setembre i la castanyada al novembre, que organitza l’entitat Amics de Navata. Una altra entitat destacable és l’Associació Navent.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Manresa

2018, Manresa, Municipis del Bages, Província Barcelona
Manresa es un Municipi de la comarca del Bages (Barcelona)
A Manresa hi anem el 19 d’abril de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Bages modifica
Capital de
Població
Total 77.714 (2019) modifica
• Densitat 1.868,13 hab/km²
Llar 353 (1553) modifica
Gentilici Manresà, manresana

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, a l’E amb el Pont de Vilomara i Rocafort i Mura, al S amb Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola, i a l’W amb Rajadell i Fonollosa. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. El topònim, però, sembla que és d’origen preromà, ja que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. La forma Minorisa, que en algunes ocasions ha estat considerada com la primitiva, és segurament una llatinització de l’època medieval. A més de la ciutat de Manresa, el terme comprèn un nombre important d’entitats de població. Entre les partides cal esmentar: el Colomer (494 h el 2001), els Comdals, les Ferreres (98 h el 2001), l’Oller (25 h el 2001) i el Poal (150 h el 2001). Entre les caseries i els sectors destaquen la fàbrica dels Polvorers i la Fàbrica Vermella, Vistalegre, els Trullols, el Camí del Suanya (47 h el 2001), el Mas d’en Pla (109 h el 2001), el Mas d’en Roca (93 h el 2001), les Marcetes, el Mas Terrós (69 h el 2001) i la Plana del Pont Nou (152 h el 2001). De major importància són els ravals i barris perifèrics que anaren sorgint, alguns dels quals, al llarg de la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Cal destacar el Guix (303 h el 2001), Viladordis, el Xup (222 h el 2001), Sant Pau (480 h el 2001), Santa Caterina (292 h el 2001), la Guia, Miralpeix, Sol i Aire, Bella Vista, la Catalana, Tres Creus, la Carretera d’Igualada, la Pujada Roja, la Parada, les Cots, el Grau i el Pont de Vilomara (46 h el 2001).

El Poble

La ciutat de Manresa (67.807 h el 2001) posseeix el títol honorífic de Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat. Els títols de noble i lleial li foren atorgats sota el regnat de Ferran VII (9 de setembre de 1812), mentre que la disposició de benèfica li fou concedida per la reina regent Maria Cristina (17 de gener de 1902). El nucli principal de població és situat a la riba esquerra del Cardener, a una altitud de 238 m calculats al peu del campanar de la Seu. Cal tenir en compte la gran varietat de nivell dintre el mateix nucli urbà, dels 205 m de la plaça de la Reforma als 310 m de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El Cardener limita la zona urbana pels costats de migdia i de ponent; en les altres dues direccions, la ciutat s’obre en ventall i ha crescut en forma de successius arcs concèntrics. Això fa que el nucli més antic de la població no ocupi el centre geomètric de l’urbs. El riu ha constituït més una frontera que no pas l’eix de la vida urbana, tot i que no ha estat una barrera infranquejable. Les vies d’entrada i sortida de la ciutat i les exigències de la comunicació amb les partides rurals del terme, els nuclis dispersos de població, les indústries i els serveis, han motivat la construcció històrica i recent de ponts: Pont Vell i Pont Nou (conegut popularment com a pont del cementiri), del Congost, de Sant Francesc, de la Reforma o de l’Estació, el de la carretera nova de Barcelona i el del Ferrocarril als Comdals.

Festes

De les nombroses festes que se celebren a Manresa, hom destaca les de la Misteriosa Llum, que s’escauen al voltant del dia 21 de febrer i tenen una durada de quinze dies. La celebració, que es remunta al segle XVI, té el seu origen segons la tradició en l’aparició miraculosa d’una llum misteriosa en l’església del Carme a l’hora de tèrcia —mig matí— del 21 de febrer de 1345, que els temples de Manresa estaven sense culte des de feia cinc anys per l’interdicte imposat pel bisbe de Vic, provocat pels enfrontaments entre els consellers de la ciutat i el bisbe a causa de les obres de la séquia de Manresa. Després d’aquest fet extraordinari el contenciós es resolgué i la construcció és reinicià. En data variable se celebren els Tres Tombs, i el Divendres Sant es fa la processó dels Armats. Pel primer de maig es fa l’aplec de les Marcetes, amb ballada de sardanes. Al juliol hom celebra, d’ençà del 1509, la festa de Sant Cristòfol (10 de juliol) amb la tradicional benedicció de cotxes, i el primer diumenge de mes s’hi escau la festa de la Santa Creu, organitzada per la Confraria dels Tremendos. Pel 15 d’agost, hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. El primer diumenge després del darrer dissabte d’agost és la festa major, en la qual surten al carrer els gegants, les pubilles, els nans, cavallets, l’àliga i trabucaires, i es fan un correfoc i focs artificials. El 1992 hom recuperà el ball de l’àliga, que ja era documentat el 1593 i s’havia ballat per última vegada l’any 1861. Al llarg dels mesos d’estiu hom organitza les nits musicals de Manresa, i des del 1984, l’Agrupació Cultural del Bages celebra al setembre una Trobada de Cantaires d’Havaneres, al parc de l’Agulla. Per Tots Sants hom celebra castanyada popular. Durant el mes de novembre també té lloc la Mediterrània-Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, amb actuacions musicals, balls i mostres d’artesania. Al mes de desembre és tradicional passar la bandera de la Puríssima pels carrers de la ciutat vella, i representar una sàtira popular coneguda com la Innocentada. Hom celebra per Nadal les fires i festes de Santa Llúcia, es representen els Pastorets i es fa la cavalcada de Reis. A més d’aquestes festes populars de la ciutat, cadascun dels barris que la componen celebra la seva festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Montmaneu

2017, Montmaneu, Municipis Anoia, Província Barcelona
 Montmaneu es un municioi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)
A Montmaneu hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica
Població
Total 150 (2019) modifica
• Densitat 11,03 hab/km²
Llar 23 (1553) modifica
Gentilici montmaneuenc(a)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montmaneu, de 13,62 km 2 , és a l’extrem de ponent de la comarca, ja al límit amb la Segarra. Limita a l’E amb Argençola (Anoia), al S amb Montfar, enclavat del terme de Ribera d’Ondara i Talavera, a l’W amb el municipi de Ribera d’Ondara i al N amb Sant Guim de Freixenet, tots aquests termes pertanyents a la comarca de la Segarra. Centra el terme el coll de la Panadella, a 710 m d’altitud, al límit de la Depressió Central, que separa les conques del Llobregat i del Segre. Drena un petit sector de la frontera occidental la capçalera del riu d’Ondara, entre Pallerols i Montfar; les aigües del sector oriental vessen vers la capçalera de l’Anoia, entre les quals les procedents de la font de la Mussa. La superfície forestal és ocupada per boscos de pins, roures i carrasques.

El municipi comprèn el poble de Montmaneu, cap de municipi, el raval o caseria de la Panadella i l’antic priorat de Sant Jordi de Riquer.

Travessa el terme en direcció E-W l’antiga carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, la qual salva el port de la Panadella, i l’actual autovia A-2, finalitzada el 2004. En direcció N-S, travessa el municipi la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Sant Guim de Freixenet, la qual uneix els dos nuclis de població del terme. Al S del raval de la Panadella hi ha un ramal que l’uneix amb el nucli de Carbasí, al terme d’Argençola.

El Poble

El poble de Montmaneu (709 m d’altitud), que tenia 146 h el 2005, és situat damunt la carena dels vessants que dominen la conca de l’Anoia. Té una estructura allargassada, originada entorn de l’an

tic camí ral que es creuava amb el que anava a Guissona. A la plaça del poble hi ha Cal Parada, datat del 1700, que correspon a un dels antics hostals. El creixement de Montmaneu fou molt petit. Entre els segles XIV i XVII tenia solament dues dotzenes de cases. A les acaballes del segle XVIII n’hi havia 36. L’expansió urbana, iniciada a mit

jan segle XIX, es mantingué fins a la meitat del segle XX.

L’església parroquial de Santa Maria de Montmaneu, de construcció gòtica, presideix el nucli urbà. A l’extrem de la població s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Creu, centre d’arrelada devoció popular, a prop del qual hi havia hagut un antic hospital de vianants.

Al setembre s’hi celebra la festa major. És tradicional el costum de la caldera de Montmaneu que avui es conserva el diumenge de Carnestoltes i que consisteix en una escudella de pagès que es prepara a la plaça Major. A partir del 2000, el mateix dia de la Caldera se celebra la festa dels Bandolers.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Montornès de Segarra

2017, Montornès de Segarra, Municipis la Segarra, Provincia Lleida
Montornès de Segarra es un municipi de la comarca de la Segarra (Lleida)
A Montornès de Segarra hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 100 (2019) modifica
• Densitat 8,13 hab/km²
Llar 41 (1553) modifica
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 605 m modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km2, que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.

El Poble

El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.

El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la pelegrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).

El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

Montoliu de Lleida

2017, Municipi de Montoliu de Lleida, Municipis Segrià, Provincia Lleida
Montoliu de Lleida es un municipio de la comarca del Segrià (Lleida)
A Montoliu de Lleida hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià modifica
Població
Total 489 (2019) modifica
• Densitat 66,99 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Montoliuenc, montoliuenca modifica

Breu historia del municipi

Està situat al sector meridional del pla de Lleida i limita amb els municipis de Lleida al N, Albatàrrec a l’E, Alfés al SE, Sunyer al SW i Sudanell a l’W. S’estén al marge esquerre del Segre i s’allargassa vers el S fins a la riba dreta del riu de Set, que forma en part el límit sud-occidental. Travessen el sector planer proper al Segre el canal d’Urgell (que desguassa en aquest riu dins el terme), l’antiquíssima séquia de Torres i el canal de Seròs. És ací, a la zona al·luvial fèrtil propera al riu, on es localitza el regadiu. La part meridional del terme, accidentada pels Tossalets (218 m), forma ja part del paisatge pròxim al de les plataformes garriguenques. Són partides de regadiu les del Rentador, la Vila, els Sots, els Quadros i les Sortetes; i de secà les de la Coma, Vallpinyol, els Plans, les Bogues, Rinet, Tabac i les Solanes.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montoliu de Lleida, la urbanització de l’Avellà i l’antic terme i despoblat de Tabac. La carretera N-230, procedent de Llardecans i Sudanell, passa pel N del poble. Travessa el sector meridional l’autopista AP-2, poc abans de la sortida que porta a Lleida, ja al terme d’Albatàrrec.

El Poble

El poble de Montoliu de Lleida es troba a 166 m d’altitud, a la zona de contacte entre el regadiu i el secà, a migdia del canal d’Urgell i a ponent del de Seròs. La seva església parroquial, dedicada a la Nativitat de Nostra Senyora, fou bastida de nou a mitjan segle XVIII aprofitant les pedres del ja enderrocat castell de Montoliu, dins una estètica barroca, amb campanar de torre rodona sobre basament quadrat. L’interior del temple té pilars amb capitells jònics. Era molt venerada la imatge titular, de pedra, del segle XIV, restaurada després de la Guerra Civil de 1936-39. La plaça Major, encara que molt modernitzada, conserva alguns edificis d’origen medieval, reformats.

Festes

El 8 de setembre se celebra la festa major. El darrer dia és tradicional que, en els locals de la Cooperativa del Camp, les diferents colles del poble presentin llurs cassoles i es faci un concurs i un menjar col·lectiu en el qual participa tot el poble. La festa s’allarga si s’escau en cap de setmana. El 15 de maig se celebra la festivitat de Sant Isidre, considerada més important que la festa major del mes de setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Montblanc

2016, Montblanc, Municipis Conca de Barberà, Provincia Tarragona
Montblanc es un municipi de la comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Montblanc hi anem el 12 de maig de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona Comarca Conca de Barberà modificaCapital
PoblacióTotal7.364 (2019) modifica• Densitat80,83 hab/km²Llar457 (1553)
modificaGentilicimontblanquí, montblanquina

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.

El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).

El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).

Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.

Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.

En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.

El Poble

Origen, formació i expansió de la vila

La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.

Muralles de Montblanc

© CIC-MOIÀ

Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.

Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S’edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.

Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l’avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).

Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S’alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).

El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S’edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.

L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.

Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.

Festes

Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.

Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

†

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Matadepera

2013, Matadepera, Municipis Vallès Occidental, Província Barcelona
Matadepera es un municipi del Vallès Occidental (Barcelona)
A Matadepera hi anem el 23 de gener de 201

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 9.326 (2019) modifica
• Densitat 367,17 hab/km²
Llar 19 (1553) modifica
Gentilici Matadeperenc, matadeperenca

Breu historia del municipi

El terme de Matadepera, d’una extensió de 25,19 km 2 , és situat al sector septentrional de la comarca i comprèn el vessant meridional del massís de la serra de Sant Llorenç del Munt (la Mola, 1.104 m d’altitud). A septentrió, el límit municipal amb Mura (Bages) passa pel coll de Prunera i pel pla dels Ginebrons (1.031 m), i la divisòria amb Sant Llorenç Savall, passa per la cova dels Obis i pel turó de les Nou Cabres. A llevant, el límit amb Castellar del Vallès passa per l’obaga del Dalmau, pel Coll Llarg, pel gorg del General, pels Rossos (601 m i 603 m) i per la Muntanyeta, que fa de divisòria, també, amb el municipi de Terrassa. A ponent, el límit termenal corre per la dreta de la riera de les Arenes, que és l’eix hidrogràfic del terme, i per la serra de l’Obac (roca del Corb, 881 m), per la de les Pedritxes (la Moleta, 759 m; turons de Sant Joan, 618 m; i de Roques Blanques, 587 m) i pel turó de Can Candi (460 m), que separa el municipi del de Terrassa. El límit meridional amb aquest darrer municipi coincideix amb el perímetre urbà del poble de Matadepera.

La riera de les Arenes, que solca la part de ponent del municipi, es forma per diversos torrents, sots i canals als vessants orientals del massís de Sant Llorenç. Curs d’aigua estacional, el seu desbordament el 1962, i en menor intensitat el 1971, causà moltes destruccions i nombroses víctimes als nuclis urbans de Terrassa i de Rubí. Com a conseqüència d’aquelles inundacions, la riera fou canalitzada.

El Morral del Drac

© XEVI VARELA

Tota la muntanya de Sant Llorenç, de textura geològica parenta de Montserrat, és plena de racons d’una gran bellesa i atractiu excursionista i forma part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Tot i ésser mancat d’agulles com les de Montserrat té també penyals singulars com el morral del Drac o el turó de les Nou Cabres o les Castellasses, i no hi falta tampoc el seu Cavall Bernat, menys altiu que el montserratí. Hi ha nombroses coves (la del Frare, la del Mal Pas, etc.), avencs (de l’Illa, del Muronell) i fonts (del Llor, de la Bauma, de Forriola). Les llegendes i les contalles viuen arrapades a cada racó i es fan història a la cova dels Obis, prop d’on s’han trobat antigues sepultures d’època visigòtica i on es fabricà més modernament moneda falsa.El terme comprèn, a part el poble i cap de municipi de Matadepera, la quadra i caseria de la Barata i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen Can Duran, Can Prat, el Cavall Bernat, les Pedritxes, el Pla de Sant Llorenç o els Rourets. A més, hi ha els antics monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Santa Agnès i diverses masies.

Pel que fa les comunicacions, per la riba dreta de la riera de les Arenes, paral·lela al seu curs, travessa el terme la carretera local de Terrassa a Talamanca i Navarcles (Bages), que passa pel cap de municipi, d’on surt una altra carretera local que comunica el poble amb Sabadell i Castellar del Vallès. Diverses pistes i camins enllacen les nombroses urbanitzacions.

El Poble

El lloc de Matadepera, que pertanyia al terme del Castell de Terrassa, és documentat el 959 en un pergamí que publicà Miret i Sans. Posteriorment, fou jurisdicció reial. El primer ajuntament del poble (423 m d’altitud) era situat prop de l’antiga església parroquial dedicada a sant Joan, a la dreta de la riera de les Arenes, aigua amunt del poble actual de Matadepera, sota el turó i el collet de Sant Joan. L’indret, conegut amb el nom de la Mata Xica, és vora la masia de Can Roure. Aquesta primera parròquia del terme, que ho fou fins a la primeria del segle XX, és documentada el 1040, any en què fou jurat un testament sacramental. L’església centrava un poblament disseminat de masos, dels quals encara subsisteixen alguns com Can Garrigosa, Can Gorina, Can Pèlags, Can Pobla o Can Torres. Durant el segle XIX s’havia començat a formar un nucli de població al carrer de la Marieta o de la Llagosta, les primeres cases del qual daten del 1772, que es convertí en el poble actual. El 1851 els veïns dels masos esmentats expressaven llur disconformitat al bisbe de Barcelona pel presumible trasllat de la parròquia a aquest nucli de població modern. La nova parròquia, amb l’advocació de la Degollació de Sant Joan Baptista, fou començada a construir a la primeria del segle XX. El nou edifici de l’ajuntament no fou construït fins l’any 1970, vora les escoles municipals.

Matadepera té un important nivell associatiu i una intensa vitalitat cultural i esportiva com ho demostra l’existència d’un gran nombre d’entitats. Cal destacar com a principal dinamitzador i coordinador de les activitats culturals el Patronat Municipal de Cultura.

Entre els estiuejants il·lustres que hi hagué, cal esmentar el dramaturg Àngel Guimerà, que escriví Maria Rosa mentre residia al carrer de Sant Joan de Matadepera (hi ha una placa que ho commemora).

Festes

Entre les principals festivitats cal destacar la festa major d’hivern, que se celebra el 20 de gener, per Sant Sebastià, i tots els actes que giren entorn del pi (grimpada, ball de l’arbre). La festa major d’estiu s’escau la darrera setmana d’agost. Cal esmentar també el Festival Internacional de Música de Matadepera.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

 

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Meranges

2015, Meranges, Municipis Cerdanya, Provincia Girona
Meranges es un municipi de la comarca de la Cerdanya (Girona)
A Maranges hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 104 (2019) modifica
• Densitat 2,79 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Merangí, merangina

Breu historia del municipi

Ocupa l’alta Vall Tova, drenada pel Riu Duran. En plena zona axial pirinenca, a la capçalera de la dita vall hi ha la conca lacustre dels Engorgs, sota la barrera de les serres de l’Esquella i de Puigpedrós, que a vegades reben el nom de serra de Campcardós i que limita el terme pel N, separant-lo de la vall de Campcardós, que és afluent del riu d’Aravó o de Querol (Alta Cerdanya). Puigpedrós, o puig de Campcardós, amb els seus 2.914 m, no sols és el cim més alt del terme sinó també de tota la Cerdanya, i és a més el punt de trobada dels termes de Meranges, Ger i Guils de Cerdanya. A ponent, és separat del puig dels Engorgs (2.815 m) per la portella de Meranges (2.647 m). A l’E, des de Puigpedrós, pels grenys del Castell de Lladres, per la riba oriental de l’estany de Malniu i més avall enfront de Gréixer, el terme confronta amb el municipi de Ger. Al NW, des del pic de Calm Colomer (2.869 m), baixant per la serra de l’Esquella limita amb l’alta vall de la Llosa, del municipi de Lles de Cerdanya. Seguint per la serra de Calm Colomer, amb el Bony Manyer (2 788 m) i la Carabassa (2.734 m), i el roc de Creuetes, termeneja amb Bellver de Cerdanya (Talltendre). A migdia pels Emprius limita també amb Bellver (Éller) i puntualment amb Isòvol.

El municipi comprèn, a més del poble de Meranges, les cases del Raval i el llogaret de Girul. Hi arriba una carretera (GiV-4031) que a Ger entronca amb la N-260, de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, després de 10 km de recorregut pel vessant esquerre de la Vall Tova. A causa del gran atractiu de les muntanyes de Meranges és força freqüentada la pista al refugi de Malniu, al parc forestal del pla de Tarterès o de la Tartera, des d’on es pot pujar a l’estany de Malniu (2.250 m), situat en un bell paratge sota Puigpedrós. Abans d’arribar al dit pla, un brancal de pista ens porta al pla de la Mànega, al refugi forestal de la Feixa (Ger). Un altre paratge interessant és el de la regió dels Engorgs, a la capçalera de la vall del Riu Duran. Ambdues zones, de Malniu i dels Engorgs, antics circs glacials, són separades per Puigpedrós i Coma Pregona, i s’enllacen gràcies a un sender de gran recorregut.

El Poble

El poble de Meranges (1.539 m), que tenia 75 h el 2001, és situat als vessants sud-occidentals del Roc Roig (2.227 m), sota el serrat del roc de Carena, a l’esquerra del Riu Duran. Moltes de les cases, de pedra, amb teulats de llicorella i balconades de fusta, pirinenques, han estat restaurades. L’església parroquial de Sant Serni de Meranges, que havia estat possessió de Ripoll, és romànica, bé que ha estat en part modificada. Té l’absis semicircular llis, construït amb bell aparell, del mateix tipus del que hi ha a la part inferior de la nau, ara sobrealçada. Hi ha diverses capelles adossades més tardanament, com el campanar de torre, que és adossat a migdia. El portal, també a la façana meridional, és romànic, del segle XII, i consta de diverses arquivoltes en degradació, sobre uns rústecs capitells, algunes de les quals decorades amb figuretes arcaïtzants. Es conserva el portal ferrat romànic. S’hi venerava l’antiga imatge de la Mare de Déu de l’Ajuda, del segle XVII. Al poble hi ha el Museu de l’Esclop, dedicat a estris relacionats amb el món de la fusta. Abans d’entrar al poble es troba la capelleta de Sant Serni i pel N el poble es prolonga pel Raval, integrat urbanísticament al nucli. Abans d’arribar al veïnat de Girul hi ha la capelleta de Sant Antoni.

Festes

Hom celebra la festa major al juny i la festa petita de Sant Serni, al novembre. També s’organitza, al maig, l’aplec de la Xicoia; els assistents pugen a la muntanya a collir xicoies i es fa un dinar vora el refugi de Malniu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

L’Escala

2018, L'Escala, Municipis Alt Empordà, Provincia Girona
L’Escala es un municipi del Alt Empordà (Girona)
A L’Escala hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del municipi

Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 10.339 (2019) modifica
• Densitat 634,29 hab/km²
Llar 58 (1553) modifica
Gentilici escalenc, escalenca

Breu historia del municipi

Els seus primers pobladors hi van arribar per mar i van fundar-hi l’antiga ciutat d’Empúries, que acull actualment el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Neix al segle xvi com a barri pescador de Sant Martí d’Empúries, al voltant d’un petit port entre les platges d’Empúries i la de Riells, i va passar a ser cap de municipi al segle xviii. El nom de la vila prové del topònim Scala, que designa un port natural per al refugi de barques.

El poble i la platja de l’Escala.entre 1900 i 1910

A principis del segle xx s’inicia una notable activitat política i cultural, amb l’Ateneu d’Art i Cultura (fundat per l’escalenc Lluís Sureda i Paradís (1885-1966), parent i amic de Caterina Albert i Paradís – Víctor Català–, el Centre de Joventut, els grups de sardanes, els Jocs florals. La guerra civil comportà una aturada de tots aquests moviments, i la localitat va ser bombardejada per l’aviació italiana.[1]

L’economia es va mantenir principalment en l’agricultura i la pesca fins a la dècada de 1960, en què l’auge del turisme va fer donar un tomb a l’economia. Les petites empreses van desaparèixer a favor de la construcció, el comerç i la indústria del salaó de l’anxova, que actualment posseeix denominació de qualitat.

En la dècada dels seixanta un fenomen nou farà donar un tomb a l’economia: el turisme.

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament