Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

Puigdàlber

20 març 20202012, Municipis Alt Penedès, Província Barcelona, PuigdàlberPere Gasso

Puigdàlber es un municipi de la comarca Alt Penedès (Barcelona)

A Puigdàlber hi anem el 23 de setembre de 2012

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	526 (2019)

Breu historia del municipi

El municipi de Puigdàlber, amb un terme de 0,4 km², el més petit del Principat, és situat a la fossa del Penedès, en terreny gairebé pla. És drenat per les rieres del Romaní i de la Serra, afluents de la riera de Sant Sebastià dels Gorgs. El municipi és envoltat pels termes del Pla del Penedès, a llevant, i de Font-rubí, a ponent. Hi passa la carretera C-15 de Vilafranca a Igualada, a 7 km de distància de la capital comarcal. Per una carretera local es comunica amb la C-243 de Vilafranca a Martorell, per Sant Sadurní. El 2001, s’agregà al terme el sector del Mas Moré, fins llavors del municipi veí del Pla del Penedès.

Les primeres dades històriques que fan refèrencia a Puigdàlber es remunten al 1108, en què hi ha notícia d’un personatge anomenat Pere Bernat de Puigdàlber, el qual, juntament amb Jordà de Santmartí, senyor de Sant Martí Sarroca, atorgà donació a l’orde de l’Hospital d’un mas en terme del castell de Sant Martí Sarroca. El mateix personatge el 1150 feia unes donacions a Santes Creus de terres als termes de Gelida i de Ferran. El 1195 s’esmenta la prada de Vives de Puigdàlber entre els límits d’un alou de la Granada. A la primeria del segle XIV posseïa el lloc Ramon de Ribes, que tenia el castell de Ribes en feu pel bisbe de Barcelona; a la seva mort (1311) heretà el lloc de Puigdàlber Bernat Guillem de Ribes.

El Poble

El poble de Puigdàlber (238 m d’altitud) és a prop de la riera de la Serra. La seva església parroquial és dedicada a sant Andreu; havia estat sufragània de la parròquia de Santa Fe del Penedès. El poble forma una conurbació amb el raval del Mas Morer, del terme del Pla del Penedès.

Festes

Puigdàlber celebra la festa de la Mare de Déu del Remei, el segon diumenge de maig, la festa de les Torrades el diumenge abans de Carnaval, la festa del Vot del poble per Sant Ramon de Penyafort, al gener, i la festa major per Sant Andreu, al novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Vilanova de Prades

19 març 20202012, Municipis Conca de Barberà, Provincia Tarragona, Vilanova de PradesPere Gasso

Vilanova de Prades es un municipi de la comarca la Conca de Barberà (Tarragona)

A Vilanova de Prades hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia	Catalunya
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Conca de Barberà

Breu historia del municipiVilanova de Prades és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà situat a l’extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp. Així, confronta amb els termes de Vallclara, al NE, Prades (Baix Camp) per l’E i pel S, Cornudella de Montsant, al S, i Ulldemolins, a l’W (Priorat), i amb la Pobla de Cérvoles i el Vilosell, al N (Garrigues).

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Prades

19 març 20202012, Municipis Baix Camp, Prades, Provincia TarragonaPere Gasso

Prades

Prades es un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Prades hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia	Catalunya
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Baix Camp

Breu historia del municipi

El terme de Prades ocupa l’extrem nord de la comarca. És limitat per la Febró (S), Capafonts (SE i E), Mont-ral (E, de l’Alt Camp), per Vimbodí (NE), Vallclara (N), Vilanova de Prades (NW) i en un punt per Montblanc (NE), tots quatre municipis de la Conca de Barberà, i Cornudella de Montsant (W i SW, del Priorat). Prades és situat al centre de les muntanyes del seu nom.

Les muntanyes de Prades, que han estat declarades espai d’interès natural, ocupen pràcticament tot el terme, el qual és, doncs, molt esquerp, entre els 900 i els 1.000 m d’altitud. El massís, que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, d’orientació general SW-NE, s’alça majestuós entre la Conca de Barberà i la cubeta del Priorat, separant les conques del riu de Siurana, afluent de l’Ebre, i del riu Brugent, afluent del Francolí per la dreta, que neix al SE del terme, format per la unió del barranc de l’Abellera amb els de Marçana i de Rams, que drenen els vessants sud-orientals del massís. Al S de la vila hi ha el coll de Prades (947 m), punt d’unió de les dues branques en què es troba subdividit. En l’alineació sud-occidental es destaquen la Gritella (1.089 m), al límit amb Cornudella (Priorat), i el pic de Cantacorbs (1.053 m), ja fora de la comarca, mentre que a l’alineació nord-oriental el massís culmina al tossal de la Baltasana (1.203 m), flanquejat a l’E per la mola d’Estat (1.126 m) i al N pel puig de Sales (1.046 m), tots al límit amb la Conca de Barberà. L’amfiteatre que formen les muntanyes de Prades al voltant de la vila és drenat per diversos barrancs (de la Font, de Tillans, dels Rossinyols, de Rius), que aflueixen per la dreta al riu de Prades (capçalera del riu de Montsant, afluent del de Siurana per l’esquerra); localment hi té la capçalera, al vessant septentrional, el Francolí.

L’únic nucli de població és la vila de Prades, que queda comunicada per diverses carreteres locals amb l’Espluga de Francolí i Vilanova de Prades, amb Albarca i Cornudella de Montsant i, a través del coll de Prades, amb Capafonts i la Febró.

El Poble

La vila de Prades és al centre de l’altiplà del cim de les muntanyes, a 950 m d’altitud, perfectament comunicada amb camins directes, d’origen medieval, amb tots els pobles de la rodalia. La seva plaça porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor; té una coneguda font esfèrica d’estil renaixentista. Segons Madoz, el 1846 conservava encara arruïnades lecases destruïdes per l’incendi del 1837 i tenia hospital i escola. De les seves antigues fortificacions resten només alguns trossos de muralla, basaments de torres i dos notables portals adovellats. Del castell de Prades solament resta el record (era ja totalment arruïnat i feia la funció de corral el 1929), a part alguns vestigis de la seva església, romànica, que era d’una nau amb absis rodó i finestra central esqueixada. És interessant l’església parroquial de Santa Maria, d’una gran nau, de transició del romànic —al qual pertany la porta lateral— al gòtic, amb elements renaixentistes, com la façana principal; l’absis és sisavat i té els angles reforçats per contraforts. Davant la porta lateral que s’obre vora el portal de la muralla hi ha una creu de terme, possiblement del segle XIII.

Prades La famosa font d’estil renaixentista

Els edificis són de pedra vermella, la dita pedra esmoladora. Això ha fet que Prades sigui coneguda com la Vila Vermella. Als voltants s’han edificat modernament un bon nombre de xalets. El nucli vell de la vila de Prades ha estat declarat conjunt historicoartístic.Prades disposa de dues curioses exposicions permanents: una col·lecció de soperes i l’anomenat Racó d’en Manelic, que conté, a més d’una col·lecció de porrons, objectes d’etnografia popular local.

Festes

La vila aplega una bona quantitat de festes i actes tradicionals que s’han mantingut vigents al llarg dels anys. Celebren la seva festa major per santa Florentina, a l’octubre, i la festa major d’estiu al final d’agost, mes en què s’organitza també un concurs de gossos d’atura. Altres celebracions destacades són el Carnaval, amb la tradicional gitanada (comparsa de gent disfressada de gitanos); la festa de la Farigola, al maig, la festa de les castanyes, per Tots Sants, la festa d’inici de la campanya de la patata, al setembre, i la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer rajar xampany de la font de la plaça.

Sembla que era a Prades on es representava originàriament, el dia de l’Assumpció, el misteri del segle XV, actualment representat des del 1980 i el mateix dia a la Selva.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Pujalt

19 març 20202012, Municipis Anoia, Província Barcelona, PujaltPere Gasso

Pujalt es un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Pujalt hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Capital	Pujalt
Població
Total	210 (2019)
• Densitat	6,69 hab/km²
Llar	70 (1553)
Gentilici	Pujalenc, pujalenca

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km² d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumàancia

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

La Poble de la Massaluca

19 març 20202011, LA Poble de la Massaluca, Municipis Terra Alta, Provincia TarragonaPere Gasso

La Poble de la Massaluca es un Municipi de la Comarca de La Terra Alta (Tarragona)

A La Poble de la Massaluca hi anem el 4de decembre del 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Terra Alta
Total	318 (2019)
• Densitat	7,33 hab/km²
Llar	39 (1553)
Gentilici	massalucà, massalucana

Breu historia del municipi

El municipi de la Pobla de Massaluca, de 43,40 km ² d’extensió, es troba al sector septentrional de la comarca, en contacte amb la Ribera d’Ebre i el Matarranya.

Marca aquest límit septentrional primer el curs del Matarranya —plenament afectat per la cua del pantà de Riba-roja i que desaigua ací a l’Ebre— i després, en la llargada d’un km, el mateix Ebre, també afectat pel pantà (la Pobla de Massaluca és l’únic municipi de Terra Alta en contacte amb aquest riu).

El municipi limita al N amb els termes de Faió (Matarranya) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) i a l’W amb el municipi de Nonasp (Matarranya). Per la banda de llevant marca el límit amb el municipi de Vilalba dels Arcs la vall de Voravall, mentre el límit meridional (amb Batea) passa pel Mas de Valons vers el Mas de Folquer, el Mas del Guapo i fins el de Victorià; l’occidental (amb Nonasp) segueix aproximadament la carena de la dreta de la Vall Major.

Una sèrie de serrats, en direcció S-N, avancen vers els dos rius esmentats. Aquests serrats, que superen els 300 m al cap de la Costa de la Pobla de Massaluca (328 m) i al tossal de Santa Madrona (374 m), al SW del poble, formen en part la paret del sud del pantà de Riba-roja. A més del barranc de Voravall, solquen el territori altres cursos d’aigua intermitents que desguassen al Matarranya, a l’Ebre o a la mateixa vall de Voravall, el principal dels quals és la vall del Xitco. 1 085 h del terme municipal són incloses a l’espai de Riba-roja, espai inclòs en el Pla d’Espais d’Interés Natural.

Els materials que formen les terres septentrionals que es troben a tocar de l’Ebre es van constituir en el Cenozoic, durant l’època oligocènica, i els de les terres meridionals, en el Miocè; tots, però, durant el Terciari.

Biogeogràficament, al terme hi predomina una vegetació potencial de tipus mediterrani, a les terres nord-occidentals hi ha un domini de la màquia de garric i arçot, mentre que a la resta del terme es pot parlar d’un domini potencial del carrascar.

El poble i cap administratiu de la Pobla de Massaluca és l’únic nucli de població del terme. El municipi ha estat tradicionalment marginat de les vies principals de comunicació. La principal via és la carretera local que, procedent de Gandesa i de Vilalba dels Arcs i després de travessar el Matarranya, va vers Faió i Mequinensa. Aquesta es bifurca també vers el NE, cap a Flix (Ribera d’Ebre). La línia del ferrocarril de Barcelona a Madrid per Casp passa pel N del terme, seguint el curs del riu Matarranya i creuant la carretera que va de la Pobla a Faió, on té l’estació de tren anomenada Faió-la Pobla de Massaluca.

L’origen del topònim, segons Morera, indica una població formada després de la restauració cristiana amb una carta de franqueses o privilegis per a facilitar el repoblament de la zona, carta que en tot cas no es conserva. Massaluca és un topònim d’evident arrel aràbiga; correspon a una partida pròxima, entre els termes de Batea i Vilalba dels Arcs, que en la pronúncia popular es coneix pel Massalucà, amb l’accentuació etimològica, derivada, segons Coromines, d’un antic Massalcalà (“hostal del castell”). Fins al segle XVII no es troba cap document amb el compost de la Pobla de Massaluca. És durant aquest segle, a la seva darreria, quan hom pot veure en l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs tots dos topònims units, ben segur per diferenciar-los d’alguna altra població també coneguda per la Pobla.

El Poble

El poble de la Pobla de Massaluca es troba a 363 m d’altitud, al sector meridional del terme, estès al llarg del costat esquerre de la carretera de Gandesa a Faió. El lloc pertanyia inicialment al gran terme de la batllia de Miravet i vers el 1531 passà a ser membre de la comanda hospitalera de Vilalba dels Arcs. Restà apartat dels esdeveniments bèl·lics a l’edat moderna. Centra el poble la plaça Major i l’església parroquial de Sant Antoni Abat, edifici format per una nau i construït dins les estructures del gòtic tardà amb una volta de creueria amb nervadures ben marcades i façana posterior. El campanar, de torre, és de base quadrada. Els carrers del poble són estrets i irregulars i encara es conserven alguns antics casals.

En un turó al SW del poble, s’aixeca el santuari de Santa Madrona, petit edifici probablement del segle XVIII, d’una nau, campanar d’espadanya i porta adovellada, centre de devoció popular.

Festes

El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, se celebra la festa major i el 15 d’agost, la Mare de Déu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

La Poble de Segur

19 març 20202011, La Poble de Segur, Municipis Pallars Jussà, Provincia LleidaPere Gasso

La Poble de Segur es un Municipi del Pallars Jussà (Lleida)

A La Poble de Segur hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi


Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Comarca	Pallars Jussà
Capital	la Pobla de Segur
Població
Total	2.984 (2019)
• Densitat	90,98 hab/km²
Llar	51 (1553)
Gentilici	Poblatà, poblatana

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km² d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars).

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur

Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l’amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

El Poble

El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la pLa vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva conflart exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se’n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur

Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

Festes

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Pont de Suert

18 març 20202012, El Pont de Suert, Municipis Alta Ribagorça, Provincia LleidaPere Gasso

El Pont de Suert es un Municipi de la Comarca Alta Ribagorça (Lleida)

A l’ Alta Ribagorça hi anem el 12 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Població
Comarca	Alta Ribagorça
Capital de	Alta Ribagorça
Total	2.220 (2019)
• Densitat	14,99 hab/km²
Llar	191 (1553)
Gentilici	Pontarrí, pontarrina

Breu historia del municipi

El municipi del Pont de Suert té actualment una extensió de 148,14 km ² , després que el 1968 s’hi unissin els antics termes de Llesp, Malpàs i Viu de Llevata. Abans d’aquesta data, només tenia 12,7 km ² . El municipi afronta al N amb els termes de Vilaller i la Vall de Boí, a l’E amb els municipis del Pallars Jussà de la Torre de Cabdella i Sarroca de Bellera, al SE ho fa amb Senterada i al S amb l’extens terme de Tremp, tots dos també del Pallars Jussà. A ponent, els límits resten formats pels pobles administrativament aragonesos de Sopeira (SW), Bonansa (W) i Montanui (W), tots ells pertanyents a la comarca de la Ribagorça.

El terme s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. Només al sector de llevant les aigües van a la vall pallaresa de Bellera: valls de Perves i de Corroncui. Al N del Pont de Suert, el terme comprèn la baixa vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés (com s’anomena l’alta conca de la Noguera Ribagorçana). De la vall de Boí comprèn tota la seva part baixa, des de la sortida del terme de la Vall de Boí, sota la vall de Saraís, fins a la unió de la Noguera de Tor, eix de la vall, amb la Noguera Ribagorçana. Aigües avall, i amb centre a la vila del Pont de Suert, hi ha el sector de la clotada del Pont de Suert, dilatació de la conca de la Noguera Ribagorçana per una ampla faixa d’argiles triàsiques, que va des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí fins a la vall de Viu, drenada pel riuet de Viu. Aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d’Erta, ambdues tributàries de la vall de Viu.

El topònim actual del Pont de Suert és indicador dels orígens de la població per tal com inclou per dues vegades el concepte “pont”.

Can Mestre, hostal típic del Pont de Suert

El topònim antic, Suert, que és documentat l’any 955, segons el filòleg Joan Coromines, és format per les paraules zubi (que significa ‘pont’) i iri (que significa ‘poble’, ‘vila’), més el sufix -ti, formes totes bascoides, amb el sentit de ‘la vila, el poble del pont’. Al llarg del temps el significat primitiu de Suert degué d’esborrar-se de la ment de la gent i, ja al segle XIII, quan la llengua romànica feia segles que era formada, hom afegí al topònim el mot pont: el Pont de Suer

El Poble

La vila del Pont de Suert fou fins el 1968 cap d’un antic terme molt més reduït que l’actual (12,7 km) que comprenia la clotada del Pont de Suert, des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí a tramuntana, fins a la vall de Viu de Llevata, a migdia. El 2005 tenia 2 064 h. Uns 2 km aigua avall de la vila, a la partida de Suert i on hi ha la font de Suert, apareixen les restes d’un pont antic i altres ruïnes que indiquen on devia ser situada la població antiga, que precedí l’actual. No sabem si les restes d’aquest pont corresponen al que devia ser conegut ja en època romana i que en la llengua bascoide que aleshores es parlava per aquestes terres donà origen al topònim Suert, o bé si són restes medievals. De fet, l’antic castell de Suert, documentat l’any 955, era situat en aquest indret, vora el pont. El castell és esmentat una altra vegada el 958, i el 978 apareix la villa que dicitur Suverte. L’antic nom de lloc, Suert, fou usat també al principi del segle XI per a denominar les terres, la comarca, de l’entorn. Així, és documentat diversos cops el pago Sovertense. Lo Pont de Suert és esmentat ja com a topònim vers l’any 1240. Vers el 1017 la vila de Suert fou donada al monestir de Lavaix pels comtes Ramon IV i Major I de Pallars Jussà. Els abats de Lavaix, que també posseïren la parròquia del Pont de Suert, detingueren la jurisdicció i el domini senyorial del lloc fins a la desamortització.

El nucli antic de la vila del Pont de Suert, o la vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquer re de la Noguera Ribagorçana, a l’indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l’església vella (de Santa Maria), l’antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s’amplià a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de la vila (les Cases d’Aragó). Posteriorment, els nous barris s’anaren construint envoltant el nucli antic, a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d’Aran. El centre comercial s’ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius de l’ENHER. Entorn d’aquests barris hi ha els barris dels obrers immigrats.

De la vila actual del Pont de Suert destaca, en l’aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases de la vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal hom pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha, a la seva vora esquerra, l’església vella amb l’antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer de Baix, estret i costerut, dóna accés al pont vell i, per la banda oposada, a la plaça Major. Aquest carrer, de traçat angulós i irregular, és d’una gran bellesa; enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Al carrer Major hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats; se’n destaca la Casa Jaumet, barroca. En la seva major part també és porticada la plaça del Mercadal; trobem en aquesta plaça la Casa Cotorí, edifici d’esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.

L’antiga església parroquial de Santa Maria, entre el carrer del Pont i el carrer d’Aragó, és una obra que segueix la tradició arquitectònica medieval: d’una sola nau coberta amb volta de canó i accés per un portal lateral de mig punt; tot i això, sembla que és una obra ja tardana, de la fi de l’edat mitjana. El campanar de torre és quadrat i adossat a l’antiga rectoria, prop de l’església. L’antiga rectoria ha estat convertida en casa de cultura, i l’església, propietat del bisbat de Lleida, s’utilitza actualment per a exposicions i concerts.

De l’eixample modern de la vila es destaca la nova església parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. L’església, d’una gran originalitat, fou construïda el 1955, segons projecte de l’enginyer Eduard Torroja i de l’arquitecte J.M. Rodríguez Mijares, i sufragada per l’empresa ENHER. L’edifici consta d’una sola nau, força àmplia, coberta amb volta d’arcs parabòlics apuntats. A banda i banda s’obren un seguit de petites capelles; laabsis és decorat amb pintures de J. Higueras, al centre de les quals hi ha l’escultura de l’Assumpció de la Mare de Déu, obra policromada de M. Roesset. La façana de l’església, de granit, és formada per un seguit d’arcs ogivals parabòlics en degradació. El relleu del timpà és de J. Higueras, fill. Al costat de la façana, però totalment exempt, es dreça el campanar. Potser el més original del temple és la capella del Santíssim, edifici annex, de planta circular, cobert amb volta ovoide. Un petit porxo lateral serveix per a accedir a aquesta dependència i al baptisteri, també capella annexa, des de l’exterior.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ordís

18 març 20202018, Municipis Alt Empordà, Ordís, Provincia GironaPere Gasso

Ordís es un poble de la Comarca de l’Alt Empordà (Girona)

A Ordis hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Població
Comarca	Alt Empordà
Total	371 (2019)
• Densitat	43,14 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Ordienc, ordienca

Breu historia del municipi

El municipi d’Ordis, al sector occidental de la plana de l’Alt Empordà, té una extensió de 8,52 km ² . Hi ha alguns espais suaument ondulats, sobretot al N i al NW. La riera d’Àlguema, afluent del Manol, a la conca de la Muga, és el seu límit meridional, divisori amb els termes de Navata (N, W i S) i Pontós (S). La riera d’Ordis i altres minses torrenteres que desemboquen a la riera d’Àlguema drenen també el territori. Els altres municipis veïns són Borrassà (E) i Avinyonet de Puigventós (N). El municipi inclou, a més del cap, els veïnats de Pols i de Sant Nicolau.

Una carretera local, que passa pel poble d’Ordis, enllaça la N-II de Barcelona a França per la Jonquera amb la N-260 de Figueres a Olot (que toca la punta nord-occidental del terme).

Segons una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 el monestir de Banyoles tenia possessions a Ordios. El lloc pertanyia al comtat de Besalú. L’any 1019 l’església d’Ordeis passà a dependre de la canònica de la seu de Girona, i l’any 1020 la “villa quam dicunt Ordeos” s’esmenta en el testament del comte Bernat Tallaferro. Ordis formà part de la batllia de Navata, sota el domini dels vescomtes de Peralada.

El Poble

El poble d’Ordis, a 98 m d’altitud, forma un nucli agrupat de carrers estrets. El 2005 tenia 324 h. Els edificis tenen estructures dels segles XVI-XVIII, però sovint han estat alterats. S’hi veuen algunes obertures decorades i llindes amb inscripcions i dates d’aquesta època.

L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa d’Ordis ja existia l’any 1019. L’edifici actual és d’origen romànic del segle XII, però molt reformat al segle XVIII. De l’ala romànica conserva l’aparell de carreuada visible al frontis i, parcialment, als murs laterals de la nau, la qual és coberta amb volta apuntada. D’aquesta època o poc més tardana són les capelles de l’antic creuer, tot i que la cúpula és actual. Són del segle XVIII la portada del frontis i el campanar, que quedà inacabat a l’altura de les pilastres dels arcs superiors.

A llevant, i molt a la vora de l’església parroquial, hi ha l’antic Hospital de Santa Caterina, gran edifici del segle XV que serveix de rectoria, excepte la seva capella, que ha estat convertida en teatre i local d’esplai juvenil. Al casal destaquen el portal amb llinda sobre mènsules i una finestra coronella. La capella de Santa Caterina és de planta rectangular. A la capçalera hi ha la rosassa gòtica original, mentre que el frontis i la crugia propera han estat una mica modificats. A l’interior es conserven els arcs de diafragma apuntats que sostenen la coberta de fusta i l’arc triomfal rebaixat i de poca llum, amb carcanyol acusat, malgrat que la teulada moderna, amb bigues de pòrtland, representi una reforma de l’estructura original.

A la plaça de l’Església hi ha la casa del comú. Amb anterioritat aquest edifici fou la casa del sabater d’Ordis, figura que ha estat popularitzada i mitificada pel poeta empordanès Carles Fages de Climent en la balada que li dedicà, on creà un personatge literari inspirat vagament en el personatge real.

Festes

El poble disposa del Centre Cultural Santa Caterina (1881). Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Julià, que s’escau el 7 de gener, i la festa de Sant Isidre, que se celebra pel maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Orriols Poble

18 març 2020Municipi Bascará, Municipis Alt Empordà, Poble Orriols, Provincia GironaPere Gasso

Orriols Poble del Municipi de Bàscara Comarca Alt Empordà (Girona)

A Orriols hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Província	província de Girona
Comarca	Alt Empordà
Total	1.004 (2019)
• Densitat	57,37 hab/km²
Llar	67 (1553)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km ², a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

Poble

El poble d’Orriols és a la part de migdia del terme, a la carena d’un tossal que marca l’inici del sector dels Terraprims a ponent de la plana de l’Alt Empordà, ja a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter. El 2005 tenia 161 h. El castell palau es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, prop del qual hi ha l’església. El lloc és esmentat des del 922 com a límit meridional de l’alou de Bàscara, i l’església, des del 1066; formà part del comtat de Girona, i la jurisdicció del castell (esmentat des del 1265, però amb seguretat molt anterior) pertangué a la família Orriols, que posseí també Foixà i Albons i que fou molt influent al segle XIV. A la fi del segle XIV passà als Avellaneda, que enllaçaren amb els Desbac.

L’església parroquial de Sant Genís d’Orriols és un edifici romànic dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular, decorat externament, com els murs laterals, per un fris de dents de serra. La portada fou reformada el 1861 i el campanar, de cadireta, és modern; també havia sofert reformes als segles XVII i XVIII.

El castell palau d’Orriols és un gran edifici de planta rectangular i pati central, bastit als segles XVI i XVII, amb una notable façana renaixentista decorada amb finestres emmarcades per motius geomètrics. Al carrer de Ponent hom pot admirar un interessant casal del segle XVI.

A la rodalia hi ha jaciments amb ceràmica romana tardana.

Festes

El diumenge pròxim al 25 d’agost el poble celebra la festa major de Sant Genís, i el diumenge més proper al 10 d’octubre l’aplec del Remei.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web